El gran Vertov ens ofereix, aquí, la primera obra que combina imatge, so i música. I el seu darrer film rodat a Ucraïna. És un magnífic i bell publi-reportatge, creatiu i experimental, i en un ambient d’industrialització accelerada i joia obrera, al servei de la revolució russa, en temps en els quals el senyor Joseph Stalin ja tenia un pes cert en els afers públics.
Dues parts. Del film. La primera: l’alienació causada per l’alcoholisme i per la pràctica religiosa sovintejada i secular. Acompanyada del trencament de campanars i el buidat i l’espoliació de temples per la ciutadania furient i morruda.
El segon: processos productius, a la mina i en una empresa metal·lúrgica, a la regió de Donbass; tot d’obreres i obrers anant, la mar de contents, i proclamant la voluntat de trencar i ultrapassar els topalls productius. Feina, feina, i més feina, amb crits, mentre fan l’escarràs, a favor del "Partit Comunista", pel "Socialisme"... I les obreres i obrers vinga pencar, a cor què vols, a tota pastilla, entre desfilades, cants de la Internacional i mítings.
Amb música dels senyors Nicolai Timofeyev i d’en Dimitri Xostakòvitx. I projectat en versió restaurada el 1972 i format devedé.
Reconsagradament bo.
- Entuziazm: Simfonija Donbassa / Entusiasme: simfonia de DonBass. (subtítols en català). Dir. Dziga Vertov.
Un equip d’especialistes cerquen en ple oceà Atlàntic un vaixell enfonsat a 3.800 metres. És el Titànic, colgat des del 1912 per causa de la topada amb un iceberg. (El to de la narració, les imatges, són de tipus documental). De cop i volta, troben el llegendari artefacte, s’hi endinsen, amb un robot, i el filmen, i en localitzen un arravatador dibuix, fet a llapis, d’una jove d’ulls grans i pits com magranes. Amb un diamant al coll.
Una vella senyora, que veu la descoberta per televisió, s’hi reconeix en aquell dibuix, l’ornament, en aquella tendra i ben seductora princesa. És ella. No té dubte. La tripulació convida la vella dama a girar-los visita. Ella ho fa.
És convidada, també, a cridar la seva memòria. L’engega, efectivament, i davant dels nostres ulls brolla una fastuosa i èpica narració. Una història d’amor, un melodrama, d’aquells que roben el cor a qualsevol.
Que corprèn i corglaça
Bona direcció, actoral; ferma i equilibrada gestió de la tensió narrativa, del nus i del desenllaç; efectes especials a l’alçada de l’època i del repte.
En fi, el gran i d’allò més efectiu James Cameron ens brinda un film rodó, d’aquells que contenen tots els ingredients de l’èxit. Una pel·lícula distreta, digna, de “refresc i crispetes”, que en diria el no menys gran Anthony Kopkins.
- Titànic. Dir. James Cameron. 183 minuts. USA. 1997.
Desembre de 1904. Quatre obrers són acomiadats de les fàbriques Putilov -de la defensa nacional i el complex industrial més important de Sant Petesburg-. Davant la negativa patronal a readmetre’ls, les treballadores i treballadors inicien un vaga. Són 13.000. Dies després 100.000 persones aturen la regió, i la capital –llavors Sant Petesburg- resta sense transport, electricitat, ni diaris.
Una petició de Gapon –popa de l’església ortodoxa- acompanyada per una manifestació convergeix cap al Palau d’hivern –residència dels tsars-. 40.000 membres de l’exèrcit esclafen la multitud causant 1.000 morts i 2.000 ferits en una manifestació religiosa i d’un eclesiàstic proper al tsar!. És el "diumenge sagnant", que en diuen.
Arreu de Rússia, ja el 1905, s’escampa la mobilització popular i brollen els soviets obrers: una nova organització de masses integrada per delegats escollits a les empreses i que esdevenen, de fet, governs revolucionaris en el seu àmbit d’influència.
La combinació i suma d’opositors fa trontollar la columna vertebral del règim: l’exèrcit. Això és prou evident en la revolta, a partir del 26 de juny de 1905, del cuirassat Potemkin i del suport obtingut per la població d’Odessa i un sector de l’esquadra de l’armada.
No cal dir que la revolució serà esclafada. I que els bolxevics i en Lenin, minoria absolutíssima llavors, en prendran bona nota, bo i analitzant punts febles i lliçons. La segona, l’octubre de 1917, la primera revolució proletària de la història, esdevindrà tot un èxit.
De tot plegat, centrat en el Potemkin, l’enorme Sergei M. Eisenstein en fa un film immens. Revolucionari. Trencador. A la millor glòria de la naixent i esperançadora revolució russa. I que n’he tingut el gran plaer de reveure fa pocs dies a la Filmoteca de Catalunya.
- Bronenosets Potyomkin / El cuirassat Potemkin. Dir. Sergei M. Eisenstein. 77 minuts. URSS. 1925.
La Carolina és filla del que fou ministre de l’interior i defensa, i socialista, d’en Salvador Allende –quan el govern de la Unidad Popular-; l’Enrique, ho és del metge personal del president i alt dirigent del Partit Comunista; i l’Alejandro és fill de mare i pare, sense més, igual que tothom. Tots tres, nats entre final dels 50 i els 60, foren dirigents estudiantils i conegueren la dictadura del general Pinochet –per cert, cap de l’estat major de l’exèrcit durant el govern d’esquerres, i home de l’estreta confiança d’Allende- de ben menuts. Però, ja adults, s’hi enfrontaren de valent.
És la generació que en diuen dels 70. No pas la que patí el cop amb la repressió, sinó la de la primera resposta de masses contra la junta militar, durant els vuitanta, la que guanyà el referèndum que obligà a dimitir com a president el general.
Doncs bé, la pel·lícula de la que parlem és, justament, això: un retrat de Xile vist per tres persones joves i militants de l’oposició. Tots tres remembren l’època, la política, el cop, les famílies respectives, i enraonen també del seu present, de què fan i com ho veuen, ara, tot això. La pel.li és, igualment, un viu retrat del fil que uneix la fillada amb els progenitors; dels deutes pendents; de com és la vida; de què passa amb les il·lusions i els desigs; de com canvien els punts de vista; de com es fan i es desfan les transicions, amb quins costos...
La Carolina és, avui, diputada socialista per Santiago de Xile, després d’haver deixat la política quan arribà la democràcia i d’un autoexili a Itàlia. L’Enrique hi vol tornar, a la política, abandonant l’activitat empresarial a la que, amb èxit, s’hi va escarrassar. I en Goic és, ben crític amb tot i amb tothom i lúcid, un conegut actor i dramaturg.
El documental fa servir generosament imatges d’arxiu, en filma altres d’escenaris actuals, i recull nombrosos fragments de les converses amb els tres protagonistes, i un de quart: un prestigiós periodista i analista polític.
He vist el film amb gran interès –en tinc una edat pròxima a la dels protagonistes, i el cop fou un dels referents polítics de la meva generació-, i amb emoció i sentiment per aquells temps i el que hi resta de tot, en acabat.
Excel·lent.
- Volver a vernos (Els fills de Pinochet-Pinoche’t children). Dir. Paula Rodríguez. Amb la Carolina Toha, l’Enrique Paris, i l’Alejandro Goic. 83 minuts. Alemanya. 2002.
Enlluernador melodrama, a l’estil i en homenatge al gran Douglas Sirk. Ple de color. Decorats ostentosos i grandiloqüents. Perfil i retrat psicològic acurat. Retrat d’un temps i d’un país.
Estats Units de Nord-america. Anys 50. Trontolla el matrimoni entre una dona bonica i intel·ligent i el seu marit, alt executiu. L’home beu i descobreix la seva homosexualitat. Ella, troba un cor germà en la persona del jardiner, un negre alt i ben plantat, sensible i culte. Vidu i amb una filla. Dues situacions, la d’ell i la d’ella, no cal dir-ho, que somouen i causen un sotrac en les relacions veïnals i les amistats de la parella. Més encara, en una societat conservadora, d’altes classes altes, racialment racista i hipocritona.
Film curull de sensibilitat, ben interpretat, ben filmat. Estona agradabilíssima.
- Lejos del cielo (Far from Heaven). Dir. Todd Haynes. 103 minuts. Amb la Julianne Moore, en Dennis Quaid, en Dennis Haysbert... EUA. 2002.
Tenim davant dels ulls un paisatge paradisíac: aigua abundosa, vegetació luxuriant; un palau senyorívol. Veiem una cambra. Una persona entre llençols. Al cap de poc ens n’adonem que és malalta. És un home. És calb. Té bigoti i barbeta. És més aviat baix. Té inconfusibles trets caucàsics. Morosament, ens és mostrada, l’habitació. Hi sentim la veu del malalt, que ens parla (res de l’altre món: membrances d’infantesa, la família, l’existència de Déu...).
Entren, i esperen, darrera de la porta, tot d’assistents, els quals més que enraonen xiuxiuegen. La cosa no ens acaba pas de fer peça. N’hi comptem set persones, algunes amb uniforme militar o policíac. Tenim, definitivament, la mosca al nas. Hi ha com una flaire de conxorxa: tot sovint, la porta s’entreobre i s’ajusta: algú, tothora, esguardant amb ulls petits i, no obstant, fondos. L’home calb i ja vell, és malalt o està detingut? O potser totes dues coses alhora?. Que ens demanem.
L’home no té pas gaire traça, atès que pateix una afecció greu que limita creixentment la seva mobilitat: fins i tot li cal ajut per banyar-se.
Al cap de poc, hi entra el metge. El doctor i el malalt enraonen, alternativament, tant en rus com en alemany, i ho fan de forma fluida i lliscant. Parlen, esclar, de què, sinó, de la malaltia. L’home calb i vell però ben lúcid, mira de saber què té, quan de temps l’hi queda, de vida. El metge –gran i greu pinta d’intrigant- contesta fugint d’estudi, inconcretament. I observa, tant com pot, i de cua d’ull, el seu pacient.
Després de la visita mèdica, el malalt és autoritzat a fer un tomb per fora de la finca. Van a caçar, diuen. Hi van en cotxe, amb la seva dona -la Maria Krupskaia-, i dos acompanyants –militars, per descomptat-. El paisatge és bell i golut, talment una tela impressionista. Al final, arriben a destí. L’home i la dona baixen i passegen. El malalt, però, en un accés de vitalitat força el ritme i ensopega. El cas és que l’han de dur en braços i giren cua de pet cap a casa.
Més tard, veiem, al palau, com l’home rep la visita de canalla. Fa la sensació que allà, a la casa, tot va pengim-penjam, i que, de respecte, al malalt, l’hi tenen més aviat poc. L’home calb i vell, en Volodia, li diuen, es demana com és que no en rep, de correspondència. Ni tampoc té trucades. I ningú no el visita.
Un dia, algú d’important, el va a veure. És un home prou més jove que ell. Cabell abundós, negre, i clenxinat cap enrera. Amb un gros mostatxo. Ulls de fura, que hi fan feredat i tot. Abillat amb una inconfusible jaqueta clara, amb botons metàl·lics. El malalt ordena i mana, i mira d’imposar-se, dialècticament i jeràrquica, al visitant, el qual l’esguarda, l’avalua. El seu nom, el del visitant, és Josef Stalin. I el malalt és en Vladimir Ilianov “Lenin”.
I el film d’en Sokurov tracta dels darrers dies del principal impulsor de la revolució d’octubre, tancat i barrat, isolat, al camp, per ordre del politburó del Partit Comunista de l'URSS.
El film és fet amb una pel·lícula de textura granulada, amb filtres. Tot provocant un efecte boirós, sense distinció, a penes, dels colors. És, pel que sembla, el món vist amb els ulls del malalt, ja en fase terminal. La càmera es mou amb morositat, a la velocitat d’una respiració tranquil.la i assenyada.
És, a parer meu, un film fascinador i fascinant, extraordinàriament bell, molt fotogràfic i pictòric, amb un missatge inquietant del que foren els darrers moments d’en Lenin: de la força abassegadora i l’èxit a la més absoluta decrepitud i minusvalidesa.
El film forma part d’una tetralogia ja enllestida i estrenada dedicada a tres grans personalitats del segle XX: l’Hiro-Hito, l’Adolf Hitler, i en Lenin.
Extraordinari treball.
- Taurus (Telets). Dir. Alekxandr Sokurov. En dues parts. Amb en Leonid Mozgovoi, la Maria Kuznetsova, en Sergei Razhuk, la Natalia Nijulenko. Muntatge: la Leda Semionova. Fotografia: l’Aleksandr Sokurov. So: EnSergei Mochkov. Guió: en Yuri Arabov. Producció: en Viktor Sergeiev. Lenfilm Studio. Rússia. 2000. Color. Devedé editat per Intermedio (Barcelona) i amb subtítols en espanyol). Contingut: pel·lícula; escenes; Sacrificio Vespertino (1984-1987) 18’; fotomuntatge Taurus 3’; biografia; filmografia; bibliografia; text introductori d’Ivan Pintor; altres títols.
Una fàbrica tèxtil (de pantalons vaquers). Dimensió mitjana. Abocada a l’exportació (Europa, USA, Polònia...). Que manufactura 300.000 robes al mes. Treballant, en un sol torn, les 24 hores, quan cal i molt convé. El seu propietari és l’excap de policia del municipi i, suposem, membre del Partit Comunista Xinès.
La història de tres obreres. El seu punt de vista. La història i el punt de vista del propietari.
Documental clarificador sobre la nova fàbrica del món: la Xina. I les velles/noves condicions que dicta el capital i els seus lacais –en aquest cas la dictadura xinesa-.
Salari mensual d’una de les obreres: 50€. Tants com les robes perpetrades. Sense vacances. Sense drets sindicals. Cobrant quan li ve de gust a l’amo. Sense pauses ni descansos. Vivint en un rusc propietat de l’amo, amb els serveis, l’aigua i el menjar descomptats del sou.
Conclusió: pur i nou esclavisme en el mil·lenni que es posa a caminar. Sota un règim dictatorial –des del 1949-. Si les empreses abonessin el salari mínim i els drets laborals habituals, no serien competitives. La sobreexplotació és deguda al delit de guanys, a la perspectiva rapinyaire dels intermediaris no xinesos, els quals dicten condiciones infrahumanes. Vet aquí la veritable moral i el paradigma del capitalisme: quan pot: fora drets i llibertats, tret del d’omplir-se la butxaca i el respecte a la gran i intocable llibertat: la sacrosanta propietat privada.
Avís per a navegants i veritable prova del cotó: a la Xina, els sindicats estan prohibits;les vagues són il·legals.
Magnífic documental, en la sèrie del “Documental del mes” programat per la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.
- China Blue (amb subtítols en català). Dir. Micha X. Peled. 2005. 87 minuts. EUA. Projecció en Hard Disk.
Hi ha dies que no són bons per fer segons què (anar al cinema, llegir, veure’n cap exposició). Això és justament el que em va succeir quan al Verdi vaig visionar el darrer film del director taiwanès.
Són tres històries independents i que esclaten en bocins, segregades per tres llargues foses en negre, amb idèntics, actor i actriu, protagonistes. Tres sublims, tendres, i delicades històries d’amor. 1966; 1911; 2005, són els anys en què s’esdevenen cadascuna d’elles.
Insisteixo, no fou el millor dia, per a mi, però això no treu que en consideri excel·lent la proposta cinematogràfica. Retira, prou, en Hou Hsiao Hsien (1947, Guandong, Xina), al cinema de la lentitud i de la contemplació de l’Angelopoulos –amb una forta remarca històrica-; amb un pes gran de la música –com en el d’en Wong Kar Wai-. Subratllar, també, la seva voluntat formal, estilística, i innovadora. Clar i català, un director singular, de gruix, amb veu pròpia.
Personalment, m’encisà la primera història; la segona la vaig veure enlluernadora i críptica; i la darrera postmoderna i inquietant.
Poc conegut al nostre país, el director taiwanès és un autor de projecció mundial, reconegut i celebrat pertot.
Molt i molt interessant, el film.
- Tiempos de amor, juventud y libertad (Three Times). Dir. Hou Hsiao Hsien. 129 minuts. Taiwan. 2005.
Us confessaré que sempre n’he tingut un problema, amb els musicals: em semblaven films feixucs, atabaladors, d’un altre temps i lloc, coses gairebé incomprensibles. Curt: que no em feien pas el pes.
Amb els anys, m’hi vaig començar a acostumar, a tolerar-los. No fa pas gaire, i constatant que era un prejudici estúpid i gratuït, vaig acudir a la “filmo” a veure’n un cicle dedicat, i personificat en la figura d’en Vincente Minelli. Noi, m’hi vaig enamorar. En vaig veure tantes pel·lícules seguides com les esmerçades en el cicle d’en John Ford.
I, ara, he tornat a reveure “Un americà a París”. Festival de colors, de músiques i cançons. Absoluta narrativitat. Totes les peces ben greixades i harmònicament confegides i combinades. Un festival pels sentits. I he constatat, de cap i de nou, com n’és, de difícil,fer un film musical.
I que n’és, de gran i versàtil, en Vincente Minelli.
- Un americano en París. Dir. Vincente Minelli. Intèrprets: Gene Kelly, Leslie Caron. 113 minuts. USA. 1951
En Pedro i l’Esteban són dos espeòlegsque arriben a una zona rural d’Àvila per tal d’explorar una cova. Els dos homes venen amb la Gabi -nòvia de l’Esteban-, la qual les hi espera al peu de la muntanya. En un paratge ben solitari. Ambdós seran protagonistes, al cap de poc d’arribar i al costat d’altres sis personatges, d’una espiral de violència boja i irrefrenable.
Meitat drama, meitat intriga, el film és la peripècia de vuit persones, amb un acurat retrat psicològic de totes elles. Persones simples, normals, enfrontades a situacions extremes. Personatges que es relleven, el treball és dividit en sis capítols, mostrant de forma molt intel.ligent i dinàmica la perspectiva de cadascú d’ells o d’elles.
A banda de tot això la pel.lícula enraona, també, de la solitud, la incomunicació nascuda de l’abandó, la infelicitat nada dels desigs no satisfets, la lenta agonia del món rural. Tot plegat per vuit memorables actuacions actorals.
Primer llargmetratge d’en Sánchez-Cabezudo –autor de curts i guionista- és una film consistent, de gruix, d’un director que promet i molt.
No us la perdéssiu pas!
- La noche de los girasoles. Dir. Jorge Sánchez-Cabezudo. Interprets: Carmelo Gómez, Judith Diakhate, Celso Bugallo, Manuel Morón. 123 minuts. Espanya. 2006.
Hipnòtic. Té molt d’hipnòtic aquest film. La música, les imatges, allò que diu i sembla voler dir. No ho sé. Dijous la vaig revisitar altre cop. Enorme Rutger Hauer, líder dels replicants, actor que només trobem, darrerament, en pel·lícules que en diuen de sèrie B. Molt consistent el carismàtic Harrison Ford –de qui, per cert, sento per primer cop la seva veu anglesa, ben timbrada, amb tons metàl·lics-.
Enamora, i de quina manera, l’atmosfera de dies grisencs i foscos, de nit perpètua a la ciutat de Los Angeles, el 2019. Xemeneies fumejant, escopint foc, trànsit abundós de vehicles espacials, població multiforme/multiètnica, babel lingüística... La música de Vangelis (trista, plorosa). La sala d’allò més pendent, electritzada per la visió i les sensacions. Un film encara ben fresc, un clàssic de fa poc, actual. Màgia, encanteri, fantasmagoria... No ho sé. Una joia. La veuria una i mil vegades.
- Blade Runner. Dir. Ridley Scott. Actors: Harrison Ford, Rutger Hauer. Música: Vangelis. USA. 1982.
Campa per la ciutat alemanya un assassí múltiple. Les seves exclusives víctimes: les nenes. El cas és que n’hi cauen, les criatures, a grapats. La policia es veu impotent, impuixant. Fet i fet, i davant dels neguits originats pels escorcolls i les detencions, la màfia decideix, tota sola, caçar l’assassí i jutjar-lo.
Un nou i magistral film d’en Fritz Lang. Amb la seva precoç modernitat cinematogràfica. Clima de suspens ben reeixit. Magnífica direcció d’actors. I un enorme immens incommensurablePeter Lorre.
Un regal pels sentits i per l’intel·lecte.
- “M” el vampiro de Dusseldorf. Dir. Fritz Lang. 1931. 99 minuts. Alemanya.
Fins aquest dijous es projecta als Cinemes Melies, de Barcelona (per cert, tota la informació i documentació, s’ofereix en versió monolingüe espanyola) ��oeMetrópolis”, clàssic entre els clàssics, d’en Fritz Lang.
Una visió de la societat futura –l’any 2000- en un món deshumanitzat, amb una lluita de classes ben viva i punyent. Dos sectors socials clarament enfrontats: la classe obrera; i la burgesia.
Extraordinària modernitat fílmica; narració fluïda; rol actoral impecable.
Radicalment fascinant.
PD. D’allò més censurable l’afegitó d’una nova banda sonora i els retocs en el color original –la qual cosa fa que sigui, de fet, una altra pel·lícula.
Una fotoperiodista s’atansa a la greu problemàtica de les meuques en una gran ciutat hindú. I hi copsa, després de mesos de convivència diària, que el veritable protagonisme social, el problema en majúscula, rau en la fillada d’aquestes dones. Dones que viuen a l’anomenat Districte Roig de Calcuta.
Mainada desemparada. A cops sotmesa a violència física, i tothora psíquica. Mancadad’estudis. Sense prou atenció i cura materna –a voltes sense pare-
El cas és que la Zana Briski s’hi acosta, s’hi interessa, i fa com una mena de ��oetaller” improvisat de fotografia. Les criatures fan retrats pels carrers de la gent, l’ambient. I en viatge a Nova York aconsegueixen exposar-los, vendre’ls, i difondre’ls. Amb aquesta excusa, la fotògrafa miraque algun centre educatiu admeti part de la canalla com a alumne. Bé sigui anant a classe normal o,millor, en règim d’internat.
Film documental punyent, tendre, ens mostra partde la misèria que campa pel planeta.
I ens convida també, al meu entendre, que ens demanem com ho tenim, això, al primer món? Ja hi fem costat, a Catalunya, a aquesta canalla? No fóra sobrer que féssim una ullada als forats negres, que són molts i força foscos, del nostre escarransit estat del benestar.
Als Cinemes Verdi; imprescindible!
- Los niños del barrio rojo/ Born into Brothels. Dir. Zana Briski, Ross Kauffman. 85 Minuts. Índia/USA. 2004.
Una jove afroamericana ben atractiva té tres pretendents de diverses característiques –per cert, el més petit i escarransit és el propi director del film-, amb els quals hi manté relacions sentimentals. El cas és que la Nola no sap pas a qui triar.
Amb un senzill plantejament, vet aquí que l’estrena de l’Spike Lee en la realització cinematogràfica. És tracta d’un film prou trencador (en blanc i negre amb escenes en color; amb abundor de picats i contrapicats, semidocumental, amb música i balls...) i també juganer, i experimentador.
En qualsevol cas, una proposta fresca i directa i que diu coses (com ara, el retrat de la pruïja masculina de ��oeposseir” les dones i de dir-los-hi sempre allò que han i no han de fer.
Aquesta setmana, encara, als Cinemes Meliès de Barcelona.
Bona.
- She’s Gotta Have It. Dir. Spike Lee.84 minuts.USA. 1986.
Plegues de treballar –un matí amb molta i bona feina; fas cap a casa; dines; llegeixes una mica a l’Slaloj Zizek –filosofia i política i tal-; i et fots davant la pantalla de TVC per veure’n una de vaquers. I en acabat, fa mitja hora que he tancat la tele, escrius aquests quatre mots i els penges al bloc per compartir-los amb la gent.
Un antic xerif captura un bandit i l’empra com a esquer per caçar-hi el germà –més gran i perillós-. I a més indis atacant i defensant la pròpia terra i potestats; altres vaquers en disputa pel bandit; una dona rossa a qui li faries mil manyagueries; el germà gran i la banda empaitant els bons”...
Western concís, sec, fet amb gran economia de mitjans –el mínim que et dóna el màxim-, de gran narrativitat i eficàcia. Muntanyam esquerp i gegantí, natura feréstega i solitària; cel blau cobalt; horitzons esbatanats; i l’home transitant lliure de lligams pertot.
I al davant, un magnífic director, i l’hieràtic i tibat i ben plantat d’en Randolph Scott. Diuen que és un film de sèrie B, dels millors això sí. Que em dispensin, però per a mi no hi ha films A, ni films B, només hi ha bones i dolentes pel·lícules. La resta són romanços.
- Cavalcant en solitari (Ride Lonesome). Dir. Budd Boetticher. Amb en: Randolph Scott.
1) La Madeleine, en George, Pfafftown, l’Ashley, en Mark, la família d’en G. ... 2) La Madeleine és una marxant d’art maridada, amor a primera vista, amb en George; 3) a ella li cal anar a veure un autor, en Mark, resident a Pfafftown (Carolina del Nord), on hi viu la família d’en George, el marit, i vila tradicional de l’Amèrica profunda –cases baixes escampades pertot, esglésies i congregacions omnipresents, conservadora, malfiada i badoca-; 4) La Madeleine és una dona moderna, alliberada, i culta, de Xicago, i d’origen britànic; 5) i l’Ashley, cunyada d’en George, és tot un espectacle: un ésser curull de tendresa, simplicitat, i amor. 6) Opera prima d’en Phil Morrison (Winston-Salem, Carolina del Nord, 1968) "Junebug" (escarabat) és un film magnífic, ple de silencis, matisos, que respira per tots costats. Un treball apartat dels cànons hollywoodencs, pur cinema independent clar, senzill, profund, vessant de vida. Amb un excel·lent planter d’actrius i actors que li donen extraordinària versemblança, a tot plegat. 7) En Morrison admira cineastes com ara en Demy, en Demme, en Minelli, l’Imamura, en Kiarostami; en Bresson, l’Sturges, en Ray, l’Ozu, en Renoir ...
Se n’ha escrit, de la pel·lícula:
"És només qüestió de temps que Phil Morrison adquireixi l’estatus d’en Jim Jarmusch, en Gus Van Sant, i en Woody Allen"
Jan Stuart (Newsday)
"Junebug" és tota una revelació, una petita joia, que s’endinsa en una regió que rarament visiten els films de Hollywood"
Stephen Holden (The New York Times)
No us la perdéssiu pas!
- Junebug. Dir. Phil Morrison. Amb subtítols en espanyol. 106 minuts. Estats Units. 1995.
