Traspassat el setembre, en Sven Nyvkvist és, per antonomàsia, el fotògraf de l’Ingmar Bergman i un dels grans directors de fotografia del cinema europeu i mundial. També ha treballat amb en Woody Allen, en Roman Polanski, en Louis Malle, l’Andrei Tarkowski...

1) Tibat i jove cavaller, en William Blake empren, traspassats mare i pare, un viatge des de Cleveland fins l'alt i isolat muntanyam d’Oregon, pura i dura quinta forca; 2) A la vila de Machine, el barbamec arriba per fer de comptable. 3) La visió del poble el deixa garratibat: tot de rostres sorruts; amenaçadors; bruts i espellifats, de vestimenta.

La classe treballadora en plena reculada. Campi qui pugui. La Gran Bretanya sota la devastació severa i immisericorde de la senyora Tchatcher i el Conservative Party. Uns anys que, com els d’en Reagan, assenyalen la nova frontera del capitalisme liberal mundialitzat. On l’eclosió de beneficis forassenyats es combinen amb una ferma premissa: el deteriorament gros de les condicions de vida i de treball.

Dos homes de mitjana edat, a l’entorn dels cinquanta, fan mans i mànigues per sobreviure: vendre xais, fer de lampista, de segurata de discoteca ... Sempre al llindar de la legalitat i, a voltes, en situacions ben perseguibles penalment. De fet, a la vila –a tocar de Manchester, pionera de la industrialització i gran bastió obrer-, al barri, la gent fa tres quarts del mateix.

Les conseqüències seran ben visibles: augment de la criminalitat, separacions matrimonials, violència als barris, multiplicació de la pobresa...

 Amb un tractament gairebé documental, tot sovint càmera en mà, un guió que es desenvolupa i completa al llarg del rodatge, el director britànic ens ofereix una crònica lúcida, un retrat punyent i fet sense concessions de la condició obrera precària. Un fotograma d’un moment dramàtic: la pèrdua de conquestes socials, la derrota dels valors d’esquerra i de canvi social. També un al·legat contra la feina, i la vida!, precària.

Contra la barra infinita del vell/nou capitalisme que mai no en té prou amb el que té sinó que en vol més. Que ho vol tot i a qualsevol preu!. Peti qui peti.

- Raining Stones (Plouen pedres). Dir. Ken Loach. 87 minuts. Gran Bretanya. 1993.

En Volker Koepp neix el 1944 a Stettin, Pomerània (Heute Polen) i poc després de cursar estudis i de treballar com a mecànic, ingressa a la DEFA -estudis cinematogràfics de l’Alemanya oriental- on farà tot de films, alguns de propaganda del règim i altres clarament d’autor.

Amb poc més de 60 anys ha confegit més d’una cinquantena de pel·lícules amb tot d’històries sobre persones i contrades. En Koepp és un cercador de pistes, i apareix als seus films només amb la veu.

Un cop enderrocat el mur de Berlin i esfondrat el règim germanoriental, en Koepp s’instal·la com a cineasta independent amb films costumistes i rodatges espontanis, on res no sembla artificial ni prefabricat. La seva llei de ferro és: anar-hi, escoltar, i comprendre. I constitueix, a més, un dels pocs documentalistes que sobreviu al canvi de règim i la reunificació d’Alemanya.

En Koepp arriba amb cura, a la gent, s’hi atansa i integra en el mitjà tot fent parlar a la bona gent i creant una comunicació empàtica que fa que s’hi confessin i enraonin, com a casa i en família, de tot cor. El resultat: pel·lícules vives, refrescants, naturals.

Pocs zooms i plans llargs marquen i accentuen un ritme apaivagat, tranquil, amb la música en un rol discret. Amb un bon treball de muntatge que fa que les seves obres semblin converses sense talls. Els rostres i els gestos omplen, de seguit, la pantalla. I els paisatges tenen un paper molt important, cal tenir present que el realitzador ha treballat i treballa amb magnífics directors de fotografia. La collita: documentals de prou qualitat estètica.

El nostre home solca l’antiga Alemanya de l’est tot cercant testimonis d’identitats locals i regionals, de famílies i persones. Contrades sempre perifèriques. Al marge. On el temps sembla aturat. Paisatges i paisanatges que, molts cops, van passant avall. Treballs, els d’en Koeep, on la biografia, l’etnografia, la mirada antropològica, ens aporten una visió omnicomprensiva, diversa i rica en matisos, amb diferents capes de comprensió.

Després d’Hiroshima i Nagasaki, l’Stalin –el tsar roig- no dorm pensant en la imperiosa necessitat del seu imperi per posseir la "bomba". A més, el gran dictador disposa d’un aplec de material fissionable adquirit al derrotat Reich hitlerià.

Aquesta mancança és la partida de naixement de la Wismut. Una elefantiàsica societat anònima germanosoviètica, de fet, però, soviètica, dedicada a excavar mines i exhumar urani a tota pastilla.

La Wismut és, poca broma, un estat dins l’estat. Amb comerç propi. Centrals de proveïment exclusives. Cos de policia. Document nacional d’identitat... Des de finals dels anys quaranta fins el 1990, quan la cosa passa avall, l’empresa segregarà l’esgarrifosa quantitat de 230.000 tones d’urani enriquit.

No cal dir que l’extracció del suara esmentat "verí" causarà dotzenes de milers de morts entre els treballadors que manipulen el mineral. Traspassos que caldrà afegir als produïts per silicòsi, accidents per l’utillatge pneumàtic, etcètera. A banda de contaminar les contrades on s’esdevé el procés productiu.

Doncs bé, amb aquest nom i aquest historial, el bo d’en Volker Koepp pren el micròfon i la càmera i mira de seguir la petja de la Wismut. Gira i regira la contrada –singularment la de les Muntanyes Metàl.liferes, en plena República Democràtica Alemanya-RDA; parla amb els miners; baixa a les galeries subterrànies; trepitja els pobles miners ara fantasmes. Enraona amb treballadors joves, amb històrics pioners, individualment i en grup. I posa a l’abast del respectable, blanc sobre negre, la microhistòria d’aquella empresa a la qual varen estar vinculats, són mots d’en Koepp, entre mig milió i un milió de persones.

Val a dir que és tanta i tanta la dependència de la Wismut amb els soviètics que molts dels seus capatassos i encarregats pertanyen a l’Exèrcit Roig –forces armades fundades, després de la revolució d’octubre, per en Lleó Trotsky-.

La mar Bàltica. Llong i enretirat banc de sorra, entre Lituània i Rússia, robat a les aigües, de 98 quilòmetres, el del títol d'aquest comentari. Dunes, bruguerars, aiguamolls. Gran ermàs de clima variable. Reialme del vent que el senyoreja a pleret. I cel, sobretot, cel. I quins núvols. I la Renate, jubilada xerraire amb mocador al cap i bona memòria, que ens parla de la collita de maduixes.

Quan en Koepp va començar a fer documentals per a la DEFA de la República Democràtica Alemanya va conèixer un paisatge que, de seguit, li robà el cor. 

I, tanmateix, es nota la seva càmera tranquil·la se n‘enamora i sotja, encalça, captura, aquest món dels marges, les perifèries. Espai distant i distint. Un país pertanyent a dues nacions, terra de ningú. Un indret on la geografia és tan eloqüent com les persones que hi viuen. 

En veure’m molts, de paisatges. I n’escoltarem un fum de gent. En "càmeratranquil.la" Koepp ens el dissecciona amb la seva saviesa senzilla i eficaç. D’ell només en sentim la veu, quan pregunta, per bé que comencem a estar familiaritzats amb la seva empremta.

Que n’és de gran, com a director!. Un humanista que malda per rescatar de l’oblit altres móns i altres formes de vida.

- Kurische Nehrung. Dir. Volker Koepp. Alemanya. 2001.

Tres dones madures, juntes, enllaçades, mirant a càmera. Blanc i negre rigorós. I, de cop i volta, vista enrera –narració cronològica-. Les reveiem amb poc menys, poc més, de vint anys d’edat. Són a la fàbrica, a Wittstock, República Democràtica Alemanya, presidida, llavors, per l’Erick Honecker –l’occidental ho era per en Willy Brandt, em penso- (...)

Bell mig d’Europa. Província de Bukovina. Czernowitz féu part de l’imperi austrohongarès. Gràcies a aquesta ciutat i a la seva gent, he pogut descobrir la màgia d’en Volker Koepp, ciutadà fins al seu col·lapse de la República Democràtica Alemanya i treballador d’una empresa cinematogràfica d’aquell estat.

Ha mort un director de gruix, especialitzat en cinema polític. Nat a Pisa el 1919, i fill d’una acabalada família d’origen jueu, en Pontecorvo va militar al Partito Comunista Italiano des de 1941 fins el 1956, quan causà baixà degut a la intervenció soviètica a Hongria, el 56, tot esclafant una rebel·lió obrera i popular.

Entre la seva nodrida filmografia cal subratllar: "Prisionero del mar" (1957); "Kapò" (1959); "La batalla d’Alger" (1965); "Queimada" (1969); "Operación Ogro" (1980) –sobre l’atemptat que costà la vida a l’almirall Carrero Blanco, successor del dictador Franco, a mans d’Euskadi Ta Askatasuna-ETA-; "Addio a Enrico Berlinguer" (1984) –dedicada al que fou carismàtic líder del Partit Comunista Italià, traspassat aquell mateix any-; i "Un altro mondo e possibile" (2001).

Per a mi té una especial significació "La batalla d’Alger". El film relata l’operació engegada pels paracaigudistes de la metròpoli a fi i efecte d’escapçar la direcció del Front d’Alliberament Nacional, durant el procés que menà a la independència aquella antiga colònia francesa. El seu estil vigorós, eixut, gairebé documental, el situa, no té pas dubte, entre un dels seus millor films. Gillo Pontecorvo, un gran realitzador italià i un dels més importants en l’anomenat cinema polític.

Nou vides. Nou dones. Tot d’històries narrades en un pla seqüència.

La Sandra està engarjolada i vol, desesperadament, veure la filla.

En un supermercat, la Diana retroba un bell i gran amor que l’atrau com si fos xuclada, just quan ha quedat prenys del seu nou marit.

La Holly no vol seguir vivint fins que el padrastre reconegui el mal que li ha fet.

En una reunió amb una altra parella, la Sònia exhuma un fondo i íntim secret.

La Samantha està atrapada al bell mig de la destructiva relació entre sa mare i son pare.

Durant un enterro la Lorna mira de reconfortar el seu exmarit després del suïcidi de la seva muller.

Al llarg d’una trobada amb un home en un motel, la Ruth rumia desmatrimoniar-se.

Operació a vida o mort, la Camille s’enfronta al desafiament més gran de la seva vida.

La Maggie deixa que la seva pròpia vida sigui eclipsada per la de la seva filla.

Nou vides. Nou dones. Tot d’històries narrades en un pla seqüència. Nou càpsules reconcentrades d’emocions, sentiments, fal·leres. Vides plenes o buides, cadenes que acceptem. Bocins de vida.

Una gran pel·lícula. 

- Nines Lives. Dir. Rodrigo Garcia. 115 minuts. Estats Units. 2005.

En Wim Wenders ha tornat a aconseguir un film versemblant, intensament poètic, molt emocional. Rodó.

Amb actrius i actors en estat de gràcia (totes i tots). Amb imatges poderoses. Amb moments d’una extraordinària intensitat. Que retira al seu famosíssim "París-Texas.En Howard Spence és un actor conegut i de vida sentimental agitada. L’home ja té una edat i sembla, doncs, que el seu temps ha passat avall. El cas és que s’adona que no ha fet altra que pedalar, que deixar-se endur per la vida. I sent un gros buit interior. I no sap que fer amb la pròpia existència.

L’Spence –un formidable Sam Shepard- planta la filmació del darrer film de vaquers i fa cap a casa de la mare –la bellíssima actriu que amb Cari Grant féu "Amb la mort als talons"-. I allà troba un antic amor i tot de coses: les arrels, la família, el seu poble, dos joves...

Crònica d’una absència, d’una recerca, de la devastació inherent a la vida. També viatge interior, el film té moments màgics –en Howard assegut en un sofà, al bell mig del carrer; la discussió entre en Shepard i la Lange davant d’un gimnàs; el cavall que s’alça i l’Spence que saluda barret enlaire ... Molts moments màgics. I surrealistes. I extravagants. I bells –renoi, quin paperàs el d’en Tim Roth!-.

Aquesta pèrdua o absència és reflectida, també, en la ciutat de Butte (Montana). Important centre miner i pulmó econòmic de la nació, una de les viles nord-americanes més importants a les primeries del segle XX –110.000 habitants aleshores, ara a penes 35.000-, és com una relíquia, una antigalla: el temps aturat, esplendor esdevingut runa –em recorda, en termes de devastació, un viatge meu, d’allò més interior, també, a La Unión, Múrcia-. 

- Don’t Come Knocking. Dir. Wim Wenders. Amb la Jessica Lange, la Sarah Polley, en Tim Roth, l’Eva Marie Saint, en Sam Shepard... 122 minuts. USA. 2005.

Enorme i dilatat travelling inicial i aeri, pura i dura vista d’ocell (com els que hi sovinteja en Clint Eastwood). Compte, ens atansem a un terrat deixatat d’un edifici on no hi viu ningú. Típic no-barri d’un no-lloc. Una cabana i un colomar, dalt de tot. Caseta fosca, rústica, desangelada. A dins, un home, i cepat, i negre. Llegint un llibre sobre els samurais.

És una cambra única, sembla. La càmera mostra tot de detalls, en primers plans breus: fotografies, quadres, llibres, records familiars: detalls fixadors d’un tipus i un caràcter.

De cop i volta, l’home ix de casa. La lluna. La nit. El negre encaputxat i que camina com un valent. Pit enfora. A la mà una cartera d’executiu. Aquí el tenim: l’assassí solitari i letal. La narració alterna i segueix, fil per randa, les llegendes sobreimpreses del codi samurai.

En Forest Whitaker hi fa una excelsa composició del personatge: hieràtic, sobri, contingut, però d’allò més expressiu i eloqüent, mirant a càmera si cal, esguard frontal, acurat i intens: capturant moments de vida. Mirada, també, de depredador isolat i ferreny.

Vinga burxar la nit, en Ghost Dog: negre conductor, negre cotxe, negra nit.

Sublim, fascinant film del cappare de cinema independent estatunidenc. Pel·lícula amb tocs existencialistes, violenta, reflexiva, metafísica, amb ús sovintejat de la càmera lenta, una musica dinàmica, maquinal, i insidiosa.

Retrat d’un solitari en una societat on l’home és un llop per l’home. I d’una màfia depassada, vella, apàtica, i poruga.

Magistral.

- Ghost Dog, the way of the samurai. Dir. Jim Jarmusch. 116 minuts. Amb en Forest Whitaker. França-Alemanya-Japó-USA. 1999.