Solter i informàtic, en Don Johnston -pareu compte, Johnston no pas Johnson, l'actor de Miami Vice-, rep una misteriosa carta d'una antiga amant. La dona li participa que és pare d'un ganàpia de dinou anys. El cas és que, empès pel veí Winston, el bo d'en Don fa les maletes i gira visita a les quatre dones que presumiblement el feren entrar en la paternitat.
Aquesta senzilla trama permet a en Jim Jarmusch confegir un film extraordinari. Morositat en els moviments de camera. Camera omniscient, a la que res no se li escapa. Camera reflexiva, escrutadora, que et convida a guaitar amb intel·ligència, a apamar i a pair les coses. Actors i actrius excepcionals. En primer lloc en Bill Murray -el recordareu protagonista de "Caçafantasmes-, una colossal interpretació: hieràtic, contingut, màxima expressivitat amb una extraordinària economia de mots i de gestos. Talment com els papers, vertaderament brodats, de la Julie Delpy, la Heather Simms, la Sharon Stone, una excepcional Jessica Lange...
Curt i ras, fenomenal posta en escena i excelsa direcció d'actors.
Tot al servei d'una història d'avui, l'amor passat que passat és. Cendres i brasa encara.
Pura, puta, meravellosa vida. Amargor embolcallada de malenconia. Realitat nua, sense pietat. La pel·lícula acaba, la pantalla s'enfosqueix mica en mica. Hores després, l'endemà, la imatge d'en Murray, de la Stone, de la Lange, de tothom, em revé tot fent pampallugues. Encara avui segueixo assaborint les emocions d'una tarda gloriosa.
Un 10.
No us la perdéssiu pas.
- Broken Flowers (Flores rotas). Dirigida per en Jim Jarmusch. 2005.
Un obrer malferit. Una silenciosa i desconeguda infermera sortida del no-res. Una plataforma petroliera. Un petit estol de treballadors de singularitat viva i nua.
Quatre eixos i una història de patiment extrem i irrepetible. Mots que flueixen quan l'acostament entre dos éssers els mena, poc a poc, a fer aflorar allò d'inaccessible que totes i tots duem ben endins.
Vet aquí, doncs, que amb tots aquests elements, la Isabel Coixet ha teixit un altre film important. La vida secreta de les paraules -de la qual podeu fruir en versió original anglesa i en català, a Barcelona- constitueix un pas més en la carrera de la jove realitzadora barcelonina.
Filmada principalment a Irlanda del Nord, destaca pel seu ritme morós, apaivagat; i l'escenari inquietant, al bell mig de l'oceà, de la plataforma i les vint-i-vuit mil onades que la colpegen. També per una banda sonora amb peces d'en Paolo Conte, en Tom Waits ... d'allò més expressiva.
Repetim: excel·lent pel·lícula per una directora notable i que va a més.
Producció canadenca dirigida per Avi Lewis i Naomi Klein, "The take" (la presa, la toma), narra com una colla de treballadors ocupen una empresa metal·lúrgica a Buenos Aires. La factoria era en fallida, tancada i barrada, i abandonada pel seu propietari, els treballadors abocats a la misèria.
Davant la situació, la plantilla decidí fer dissabte, i engegar, de cap i de nou, la producció.
El film recolza en les veus dels obrers protagonistes; refereix altres ocupacions en el marc d'un moviment adreçat a assegurar el control obrer i l'autogestió. Un moviment, doncs, sociopolític, però també de pura i dura supervivència -altrament, de què viurien aquelles famílies amb mainada?!.
Alhora, el film planteja clarament un fet: ¿hi ha cosa més natural i lògica que les fàbriques siguin en mans d'aquelles i aquells qui les fan rutllar?; les empreses, doncs, santorne-m'hi, per qui les treballa!
El documental és magníficament rodat, ben dinàmic i de gran amenitat, amb moments força emotius -vida senzilla i directa: ocupacions, discursos intimistes, escenes familiars, càrregues policíaques, declaracions del jutge que duia el cas, de l'empresari menfotista...
En paral·lel, i de rerafons, ens mostra la campanya presidencial virolada en què s'enfrontaren el molt oblidable i nefast Carlos Saul Menem, i l'actual inquilí de la Casa Rosada, Néstor Kirchner. També un sistema polític absolutament corromput, amb una esquerra social forta (piqueters, nou sindicalisme, moviment per l'autogestió, organització de menjadors popular ... ) però sense traducció partidària -ofegada, de sempre, pel confús i multiforme peronisme.
En fi, saludar aquesta meravellosa alenada de realitat que hem d'agrair al matrimoni Lewis-Klein, parella d'activistes que són part del moviment altermundista al Canadà. Ella, Naomi Klein, és autora d'una de les "bíblies" del moviment ( el llibre "No-Logo").
No us la perdéssiu pas. En aquest film, hi ha més veritat que en milers de subproductes hollywoodencs.
Paisatges nus, cossos a la intempèrie, història mínima ... tot això i més, molt més, és el nou film dirigit per l'estatunidenc Gus Van Sant.
Infantat conjuntament pels dos actors principals i el realitzador, amics de fa temps, amb un guió a penes esbossat i molta espotaneïtat, "Gerry" ens anuncia un cinema nou: directe, explícit, bell, sense revolts.
Els comentaris d'alguns assistents a la sortida del Renoir-Floridablanca plens d'estranyesa i desorientació, fan dubtar de sí hi ha espectadores i espectadors, més enllà de l'embrutiment televisiu i del cinema hollywoodenc, capaços de "llegir" aquests films.
Personalment em va agradar força i us recomano, cas que us hi voleu apuntar, que abans del visionat hi llegiu el full informatiu i de presentació.
