“De fet, entre els pobladors de la vall hi ha un sentiment diferencial molt fort, fins al punt que parlen dels catalans com els d’allà baix; ells són aranesos i punt. En el debat sobre les vegueries ja es va veure que els Síndic de la vall, i molts altres, rebutjaven de ple encabir-se en una vegueria del Pirineu (...)
És així. És cert. És irrefutable. En la proposta de la nova divisió territorial en vegueries, i de l’àrea metropolitana de Barcelona –amb la que hi estic totalment d’acord, en aquest segon cas!-, no s’accepta que la Vall d’Aran sigui, per ella mateixa, una vegueria; se la vol, curt, annexionada per altres (...)
Si sóc Catoia. Catoia l'Enfarinat. No he estat mai com els altres. Mai. Perquè sóc Catoia. I també perquè sóc enfarinat. a Sant Genièis no ho sap ningú, que sóc Catoia. No ho sap ningú, que sóc enfarinat. Però ho sé jo. Jo, Amans Baptista Codormièr. Codormìer sóc a Sant Genièis. I encara més Amans. I m'agrada ser Amans. Sant amans, primer bisbe de Rodès (...)
Qui en dubta, dins del camp nacional, que Aran no és pas una comarca, ni una regió, sinó part de la nació occitana?. Doncs sembla que sí que hi ha dubtes i reserves mentals i regionalisme: el nou i l’antic estatut, la pràctica d’antics i nous governs, han negat a Aran el reconeixement generós i solidari que era menester (...)