He llegit amb gran interès l’autobiografia d’en Giorgio Napolitano (Nàpols, 1925) dirigent de l’ala dreta del Partit Comunista i membre actual dels Demòcrates d’Esquerra-DS.

Bellament escrit, amb una claredat i riquesa conceptual sòlida i gran, el llibre és un repàs de la història d’aquest corrent polític i del propi país, vist per un dels grans exponents del sector filosocialista i entusiasta promotor de la renúncia a la tradició comunista. Un text força llegidor i profitós.

Nascut a Nàpols fill d’una família de la burgesia mitjana, ingressa al Partit Comunista durant els anys 40, i al cap de poc s’incorpora al sector més moderat liderat per en Giorgio Amendola. En Napolitano fou responsable del PCI en els àmbits, de cultura; economia; i organització. Institucionalment parlant, fou diputat al llarg de 40 anys seguits, portaveu del grup parlamentari comunista; president de la cambra de diputats; i ministre de l’interior durant la primera etapa de l’Ulivo, al llarg dels anys 90. A hores d’ara és president de la república italiana.

Finalitzada la lectura em balla pel cap una seva frase: "Feia temps que la sigla del PCI no responia pas al seu real contingut polític". Fet, crec, que li succeí també al PSUC.

Durant els meus anys de militància al PSUC, en Giorgio Napolitano, com en Pietro Ingrao, foren referències polítiques inexcusables.

- Dal Pci al socialismo europeo. Un’autobiografia politica.
Giorgio Napolitano. 346 planes. 2a edició, novembre de 2005. Editori Laterza. Roma-Bari.

Enraonàvem, ahir, que l’antic líder de CC.OO. de Catalunya i dirigent comunista ha decidit fer costat a en Josep Montilla a les eleccions nacionals vinents. I dèiem que en aquest segon apunt en seguiríem parlant (...)

M’ha ben sorprès, lligat a l’operació "Montilla, president", la iniciativa del que creia militant precisament d’ICV. L’exsecretari general de CC.OO. de Catalunya, impulsa una plataforma de suport a l’esmentat dirigent del PSC-PSOE (...)

Bella, molt bella, l'autobiografia de la Rossana Rossanda, un dels caps més lúcids del comunisme i de l'esquerra italiana d'ahir i d'avui. Escrita, a més, en una prosa italiana excelsa (...)

Iniciativa per Catalunya Verds ha anunciat el retorn, al setembre, de "La Festa de TREBALL" (...)

Nat a l'Aragó fa 91 anys, i de professió sastre, en Gregorio ingressa, durant la guerra, a les Joventuts Socialistes Unificades/JSU -sorgides de la fusió de les organitzacions juvenils del PCE i del PSOE. Perduda la guerra i Instaurada la ferotge dictadura del general Franco, la direcció del comunisme català i espanyol l'envien a l'interior per enfortir el nucli dur del PSUC i al seu màxim responsable Josep Serradell "Román". En López Raimundo esdevé, de fet, el líder del PSUC a Catalunya. Circumstància que serà confirmada més endavant, en congrés.

Estretament lligat a en Santiago Carrillo, en López Raimundo és un valuós quadre del partit, un partit que creixerà, i força, bo i vertebrant el gruix de l'oposició democràtica, nacional i d'esquerres. Si és vol un balanç de mínims, en Gregori va tenir el mèrit de deixar créixer i madurar el gran PSUC que vam conèixer durant els anys 70. Lluny ja, del període estalinià, amb grosses taques en forma de morts, sancions i obediència cega.

Fa pocs dies, la Generalitat de Catalunya li ha organitzat un merescut acte de reconeixement.

Ahir, en Joan Oliver, magnífic columnista, d'ideologia neoliberal, de l'AVUI, deia que no s'hi veia representat com a antifranquista en la persona de l'històric secretari comunista. Fa santament, l'Oliver. Servidor si que s'hi veu, de representat. I molt.

Felicitats i gràcies, Gregorio.

Els fets es precipiten: l'agitació popular resulta com més va més intensa. Kerensky i els menxevics són al govern. El carrer és ocupat, dia sí dia també, per obrers i camperols. El clam és unànime: fi de la guerra, pa, treball, i justícia social. Els soviets de Petrograd -l'antiga Sant Petesburg i lloc de residència del tsar i ara del govern- escull president en Lleó Trotski. Un fet no pas casual.

Mentrestant l'home de trets caucàsics, aconsegueix un pis franc a Viborg, Finlàndia, a tocar de la frontera russa. A finals de setembre, es fa amb una perruca i es disfressa de pastor luterà i, clandestinament, s'endinsa a Rússia, instal·lant-se a Petrograd. El 10 d'octubre, el comitè central s'aplega en condicions excepcionalment difícils -amb la policia i l'exèrcit patrullant pertot i encalçant-los. L'ordre del dia té un únic punt: la presa del poder pel partit.

L'Ulianov protagonitza una acalorada intervenció. La gran majoria dels assistents fa mesos que no el veuen, que en desconeixen el parador. Finalment, el central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus -facció bolxevic- aprova la proposta d'en Vladimir Ulianov "Lenin" d'insurrecció armada. Dos dies després es forma el Comitè Militar Revolucionari encapçalat per en Trotski -futur fundador de l'exèrcit roig.

Finalment, el 25 d'octubre -que és en realitat el 7 de novembre segons el calendari rus, Lenin ordena als soldats que li son fidels i a destacaments d'obrers armats, la presa dels edificis més emblemàtics així com els punts clau de la segona ciutat del país. El cap del govern Kerensky, per la seva part, envia l'exèrcit a esclafar la insurrecció. A dos quarts de déu del vespre, els bolxevics es fan amb el Palau d'Hivern, seu de l'executiu rus. Kerensky fuig cames ajudeu-me.

L'endemà, es forma el nou govern bolxevic. President: Vladimir Ulianov Lenin. Afers estrangers: Lleó Trotski. Comissari sobre Afers de les Nacionalitats: Iosif Vissarionovich Stalin ...

Triomfava, doncs, la primera revolució proletària de la història de la humanitat. Una revolució amb molts punts foscos, i alguns de ben clars i positius.

(7 de novembre de 1917-7 de novembre de 2005, tot recordant la dita "revolució d'octubre" i a en Lenin)

Producte de la confluència entre el Bloc Obrer i Camperol d'en Joaquim Maurín, i Izquierda Comunista, de l'Andreu Nin, el Partit Obrer d'Unificació Marxista-POUM, tingué una curta però molt intensa i tràgica existència. En el punt àlgid de la seva influència assolí 20.000 militants, amb un bon nombre de publicacions, notable presència sindical, i la simpatia de sectors diversos i relativament amplis. Setanta anys després queda el record d'un partit combatiu, exigent, que no s'arronsava.

Un partit que patí els efectes, i de quina manera, del procés d'estalinització del PSUC i del PCE. Un partit màrtir, que fou esborrat del mapa entre dos blocs que maldaven per: esclafar la república -Franco i el gruix del capitalisme-, i afermar una república moderna, descentralitzada i socialitzant -l'esquerra, el nacionalisme català i basc i el centre reformista-. Ni els uns ni els altres no en volien pas sentir a parlar res de res de revolucions ni de socialismes.

Avui dia, queda el record d'unes dones i d'uns homes valents i tossuts. Durant la república, la guerra, la revolució i el franquisme, hi féu un paper digne i honorable.

Des de la distància històrica que no política, consti aquí el meu humil regraciament.

Fa 50 anys que la companyia de Jesús arribà al Pozo del Tío Raimundo, un barri madrileny on la pobresa i la marginació campaven a cor que vols.

El pare José Maria Llanos va ser un dels nouvinguts.

Llanos es convertí, de la nit al dia, en el líder veïnal. Un líder que igual dirigia un boicot a la companyia d'autobusos, que lluitava i empenyia a la gent a aconseguir aigua, camins, clavegueram, o que alçava la veu dient no a l'impost de la contribució urbana.

En fa uns quants anys menys, el 28 de maig de 1977, en plena campanya de les primeres eleccions espanyoles, que Llanos, saludà puny enlaire les 60.000 persones que assistien, omplint el camp del Vallecas, al míting del Partit Comunista d'Espanya. El partit on militava Llanos, afiliat, també, a Comissions Obreres. La situació fou reproduïda, fotogràficament, pel diari liberal EL PAIS.

José Maria Llanos (1906-1992), amic i mestre d'Alfons Comín i teòleg de l'alliberament, fill de general, fou capellà de la Falange i amic personal del dictador Francisco Franco Bahamonde.

Aquest juliol, el Partit Socialista Unificat de Catalunya ha fet anys. El PSUC fou producte de la confluència de la Unió Socialista de Catalunya, el PSOE, el Partit Comunista Català, i el Partit Català Proletari. En la vida d'aquesta formació hi ha hagut de tot una mica: etapes glorioses (la lluita per guanyar la guerra, la vertebració de l'oposició antifranquista, una contribució decisiva a la cohesió de la classe treballadora, la creació de nous moviments socials ...) fins a fets terriblement tristos i dissortats (la liquidació física de l'Andreu Nin, la dissolució del Partit Obrer d'Unificació Marxista, l'expulsió del seu secretari Joan Comorera, qui volia un PSUC veritablement sobirà, la col·laboració amb l'estalinisme ...)

El cas és que la forma d'acarar la transició -amb una genuflexió ingènua i esbojarrada als poders dominants-, els primers efectes del procés mundialitzador que hem conegut els darrers anys, i els factors internacionals, menaren el PSU a un atzucac i al suïcidi. Des d'aleshores, i personalment, no he sentit res d'intel·ligent de boca l'autoproclamada esquerra dels nostres dies.

Dissortadament, el buit deixat pel seu PSUC resta vacant. Avui l'esquerra, tota ella, deambula desorientada, sense passió ni crítica ni utòpica, mancada de tremp reformador, compartint fins i tot amb la dreta l'ideari neoliberal que informa el capitalisme mundialitzat

Avui més que mai ens cal una nova esquerra orgullosa de la seva tradició, ancorada -plenament- en el delit per canviar la vida, l'economia, la cultura, la societat-. Una esquerra que faci honor al seu nom. Sense ella anirem de mal borràs i seguirem prenent mal. Ens hi cal talment com l'aire que respirem.