Jo, Erri de Luca

Generació (…)

Militant, obrer, escriptor, jo sóc autodidacte en tot. Em desplau l?escola. Me n?hi vaig anar tot jurant solemnement que en tota ma vida no en tindria cap més mestre. M?estimo les llengües vives o mortes, descobrir noves gramàtiques o d?altres alfabets. Però sense mestres.

Políticament, només en tinc un sol mestre: la meva generació, aquella dels insurrectes polítics dels anys 1970 a Itàlia. Jo he romàs lleial a aquesta generació de la qual molts dels seus membres són avui a l?exili o a la presó.

Jo no me?n penediré mai d?aquest passat amb el moviment d?extrema esquerra Lotta Continua. Sóc un home partit en dos, la meitat de la meva història és a les presons i a l?exili, on les víctimes de les lleis sobre els penedits hi expien encara. El preu ha estat molt feixuc. La desfeta, sens dubte, ineluctable.

Nosaltres vam inventar, sense adherir-nos al partit oficial, un comunisme imaginari. Aquest mot ?comunisme? és la primera meitat del segle (XX) qui l?ha inventada. I fou per nosaltres la possibilitat de pertorbar el curs ordinari dels poders, d?escapçar-los a la fàbrica o al carrer; la fraternitat de la lluita, en definitiva.

Escalada

L?alpinisme i l?escriptura són per mi els temps de festa. Escriu no ha estat mai per mi una feina. Ben al contrari, el temps d?escriptura és un temps que mantinc quan la feina obligada ha acabat. I grimpar em procura un desert provisional. M?estimo el desert. M?estimo les Escriptures sagrades que he traduït de l?hebreu antic.

Jo no faig escalada per acostar-me a l?infinit o a cap divinitat, si no per allunyar-me de mi mateix.

La feina d?obrer o de manobre, és l?explotació d?una energia venuda. I cal aprendre a economitzar-la per poder treballar l?endemà. És una escola de la resistència i de la disciplina.

Escriptura

L?oïda és per mi el sentit més important. Jo veig per les meves orelles. Quan un explica una història a un infant, ell la veu per les orelles. Els mots dels altres hi són desats.

Al maig de 1999, jo vaig anar a Belgrad quan Itàlia i els aliats varen bombardejar la ciutat. Els bombardeigs aeris sobre les viles han estat la banda sonora del segle XX.

Jo escric per donar una altre oportunitat al passat. Jo no invento pas històries atès que són les meves. En aquest sentit, sóc un escriptor limitat.

Faig d?escriptor de la resistència. I refuso de signar cap armistici. És així que tinc la possibilitat de tornar a escoltar les seves veus.

Sóc l?hereu dels desigs del meu pare. He heretat les seves deutes i frustracions. Ell escrivia llibres impublicables. Però a Nàpols, la meva cambra era a la seva biblioteca.

Escric llibres petits. Cara sóc hoste del lector i del seu temps. Per cortesia hi he de ser breu.

Itàlia

Cada cop hi pertanyo menys, a Itàlia. Jo pertanyo a la llengua italiana. Són els italians els qui han produït en Berlusconi, pas el contrari. Al qual no han escollit, ara, tot substituint-lo per un professor d?economia; és la mateixa idolatria per l?economia.

(Aquesta i altres ressenyes que seguiran, són traduïdes per un servidor de l?article publicat per Erri de Luca al setmanari francès Le Nouvel Observateur , en el número del 7 al 13 de desembre de 2006)

PD . Erri de Luca és un important escriptor italià nascut a Nàpols el 1950 i que treballa de paleta. Les seves obres han estat nombrosament traduïdes a diverses llengües, entre d?elles el català. Jo us les recomano, totes elles, ben sincerament.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*