Pere Meroño

La Vanguardia. Antoni Puigverd. 30/08/2016 00:23 | Actualizado a 30/08/2016 02:13

A Catalunya, la llengua catalana domina a l’escola i al teatre, però és irrellevant als jutjats i al cinema. Podem ser crítics amb la política lingüística catalana. Des de fa anys, jo mateix he defensat en d’aquest diari i des del catalanisme, un protagonisme social a Catalunya del castellà, la llengua familiar majoritària del país. Però malgrat els intents de sectors polítics minoritaris i de tantes campanyes mediàtiques deformadores, el consens democràtic català encara és favorable a la immersió del català a les escoles. Forçar des del poder central, en ple conflicte territorial, un canvi de la política lingüística és un error de proporcions inefables.

Un error reactiu. Un error que complementa, en sentit contrari, un altre error: el del nacionalisme català, que pretén avançar cap a la independència parlant de percentatges en abstracte, quan, observant amb detall el mapa electoral dels catalans, es veu ben bé que l’independentisme i el no independentisme es divideixen homogèniament el territori perquè responen a tradicions culturals i, per tant, lingüístiques diferents. Quan el consens interior català era fort, aquesta divisió territorial es diluïa. Però en afeblir-se el consens, la diferència lingüística apareix amb gran cruesa.

La força de l’independentisme és evident, ara com ara. Però també és evident que, en una qüestió delicada com la de les llengües, no pot aportar un consens semblant al que el cata­lanisme transversal va promoure després del franquisme en pactar la política lingüística. Els que pretenen que una societat tan complexa com la ca­talana pot triar fàcilment entre el blanc i el negre sense viure una escissió interna de caràcter sentimental i cultural, ara constataran el perill que la seva aposta té per al futur de la llengua catalana.

C’s va néixer com a reacció contra el consens catalanista. Ha anat creixent i ha madurat fins a conquerir la clau de la política espanyola. Amb aquesta clau, és a dir, amb una gran força política i governamental es disposa ara a dirigir l’atac a l’independentisme pel flanc més sensible: el de la llengua. Dels que vam viure la transició, es diu que teníem por dels militars (si n’haguéssim tingut, no hauríem militat en la clandestinitat). El que ens feia por era una altra cosa. A nivell espanyol, la reedició de la guerra. I a nivell català: la divisió cultural dels catalans. Un territori amb dues llengües en contacte o funciona amb escrupolós consens intern o es pot convertir en un vesper. Durant anys, hi va haver un gran airbag, un punt de trobada entre els que somiaven una Catalunya espanyola i els que la somiaven exclusivament catalana. Amb el famós  procés, l’airbag va explotar. Si ara el conflicte lingüístic esclata, els que hi perdran ja no seran, com ha passat fins ara amb el  procés, uns partits o uns líders. No. Si el conflicte esclata, la víctima serà la llengua catalana. Aquesta responsabilitat caurà sobre els frívols, els irreflexius i els ressentits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!