Pere Meroño

ESTRATÈGIES. Molts teníem l’esperança que entre els dos espais més dinàmics de la política catalana -l’independentisme i els   comuns – sorgiria un consens estratègic que faria possible un canvi de   statu quo a Catalunya. Aquesta voluntat de consens potser existia, però era purament tàctica. Per això entre ERC i En Comú Podem no s’ha anat més enllà de les innòcues picades d’ullet i les apel·lacions abstractes al republicanisme i el dret a decidir, interpretables a gust del consumidor. La realitat és que entre els   comuns pesa molt l’odi visceral a l’antiga CiU i la por a perdre vots a l’àrea metropolitana, mentre que al nou Partit Demòcrata li convé perfilar-se a través de l’enfrontament ideològic amb els   comuns. Pel que fa a ERC, s’està atipant de l’ambigüitat calculada de Colau i Domènech: és clar que quan una dona diu   no és  no, però encara ningú no sap què volia dir Ada Colau quan el 9-N va votar   sí –  sí. La retòrica buida dels “processos constituents coordinats” apareix, amb raó, com una cortina de fum, sobretot després del devastador resultat del 26-J. I després hi ha dos fets objectius: BeC ha pactat amb el PSC; i els seus companys del Parlament català -on ICV i Podem porten la batuta- exerceixen una oposició molt hostil al govern independentista.

  CONTEXTOS. Dins d’ERC molts dirigents han defensat l’acostament als comuns per tal d’“eixamplar la base sobiranista”, i compensar la imatge de connivència amb l’antiga CDC. Ara, en canvi, molts n’exigeixen el distanciament, per no cooperar amb l’ambigüitat de Colau i Domènech, rivals en la cursa per l’hegemonia de les esquerres. En les últimes eleccions generals, la pastanaga del referèndum i les expectatives de canvi a Espanya van atreure cap a Podem una gran quantitat de vots que, en un context diferent, podrien decantar-se per l’independentisme. Aquest   context diferent demana dues condicions. L’una ja s’ha produït: el bloqueig de les esperances de canvi a Espanya. L’altra, més interpretable, és la percepció que la majoria sobiranista al Parlament va a totes. Que el conflicte és inevitable i que només un dels bàndols defensa realment el dret a decidir.

  REFERÈNDUM. A les xarxes, especialment en l’entorn de l’ex-CDC, surten veus que demanen amb grans escarafalls la fi de la contemporització amb els   comuns. Però qualsevol independentista, per molt fart que estigui del doble joc de Colau i Domènech, ha de pensar què significaria afrontar els moments clau del Procés amb uns comuns obertament instal·lats en el bloc unionista, sense els titubejos amb què actua actualment. Cal posar els   comuns davant de les seves contradiccions, això és indubtable, i la millor manera de fer-ho és amb un referèndum d’autodeterminació que sotmeti a la ciutadania la proposta de nova república. Però ja serà prou difícil tirar endavant aquesta consulta amb l’Estat en contra; només ens faltaria, a més, que l’Ajuntament de Barcelona se’n quedés al marge. Per tant, cal anar a totes, però no contra tots. Convé no deixar el debat en mans dels rebentaires (ara en diuen haters ) d’una banda i l’altra.

Toni Soler / 24.7.2016 / Diari ARA

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!