Pere Meroño

1 .  DESPLAÇAMENT. L’eix de l’independentisme s’ha desplaçat a l’esquerra, però és una esquerra fragmentada, descol·locada i sense un projecte potencialment hegemònic. Forma part de les situacions aparentment absurdes que genera una Catalunya en trànsit cap un destí que encara és molt imprecís. El pes del discurs nacionalista, en un procés d’independència cada cop més laic, confon sovint les interpretacions. L’afany nacionalista de donar a la nació un caràcter transcendent (el president Mas no s’ha pogut estar d’apel·lar als orígens mil·lenaris de la pàtria catalana  en el seu article a   The Guardian) fa que es vegi com a eterna repetició del mateix el que és un canvi que representa un intent de ruptura de l’ statu quo sense precedents en la història recent d’Espanya.

Acostumada a la dialèctica política entre el nacionalisme conservador i l’esquerra catalanista en les seves diverses variants, a l’esquerra, hereva de la cultura política de la postguerra europea, li costa entendre que el terreny de joc ha canviat. I tanmateix els actors polítics l’han patit en la seva pell: ruptura de CiU, crisi de CDC, escissió d’un PSC desorientat que celebra com un èxit el seu pitjor resultat, desdibuixament d’Esquerra en el magma de la llista unitària, Iniciativa perdent peu en l’aliança amb Podem. El que és vell sembla esvair-se en l’aire. Només els nous, Ciutadans i la CUP, van amunt. Les apostes d’enunciat simple i clar floten enmig de l’embolic. Moralitat: l’esquerra s’ha de renovar si vol reviure i això no ha de ser incompatible amb la raó independentista.

  2 .  SEGUIR LA FLETXA. Si ens atenem als signes, l’esquerra hi és. La dreta nacionalista fa vaga de corbates en el seu festeig a la CUP perquè li faciliti governar. Els radicals —com diu el llenguatge establert— han assolit un poder determinant per a la continuïtat de l’estratègia de Junts pel Sí. Però no es veu per enlloc un projecte d’esquerres susceptible de ser compartit i de convertir-se en majoria política. El canvi ha estat vertiginós. Des de la formació del tripartit fins ara s’han viscut quatre etapes: en la primera es deia que tot projecte d’esquerres a Catalunya s’havia d’articular al voltant del PSC; en la segona, que el PSC ja no era el referent, però no hi havia projecte d’esquerra sense comptar amb ell; en la tercera, que era Esquerra Republicana la que havia de ser el pal de paller; i en la quarta, l’actual, que la mateixa idea de majoria d’esquerres és una entelèquia.

El desconcert de l’esquerra està en els signes del temps europeus: la confusió de la socialdemocràcia posseïda per la por a deixar de viure adossada a la dreta (certament Blair va ser el millor invent de Thatcher) fa que la construcció de majories d’esquerra sigui molt difícil, com acabem de veure a Portugal (on no governarà malgrat sumar 2,7 milions de vots contra l’1,9 de la dreta). Però en el cas català hi ha un efecte determinant del procés: en ser l’únic projecte de ruptura que hi ha en l’horitzó polític, ha descol·locat l’esquerra i una part no ha volgut estar absent d’un canvi revolucionari. I s’ha dividit entre conservadors i rupturistes, entre independentistes, no independentistes i partidaris del dret a decidir. L’esquerra abduïda per la dinàmica de confrontació secessió/unitat no ha preparat el pas al moment post, ja sigui postautonòmic, postindependència o postprocés. I potser és bo recordar, com deia l’escriptor algerià Boualem Sansal, que el verdader revolucionari és “el reformador que realitza les seves reformes, en lloc de només cantar-les”.

Avui l’única esquerra visible és la CUP. Esquerra Republicana i els fugitius del naufragi dels socialistes i d’Iniciativa estan muts, sotmesos a les exigències de la llista única; el PSC és més PSOE que mai i Iniciativa s’ha dissolt en un magma imprecís d’un Podem que ha perdut l’oremus en el discurs xaró del sentit comú, del no som ni de dretes ni d’esquerres. L’esquerra necessita un toc de radicalitat per despertar. I la socialdemocràcia un punt d’atreviment: alliberar-se de les cadenes de l’ statu quo. La CUP ha donat la veu d’alarma. Però no pot ser la peça articular d’una majoria de govern. De moment, l’independentisme es desplaça a l’esquerra però l’esquerra no té res a dir, a part de seguir la fletxa.

Diari ARA / 06-10-2015

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!