Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Igual que una muntanya russa, Podemos va fer una pujada de vertigen, i gràcies a errors propis i al fàrmac Podemos (2) –Ciudadanos-, començà tot just a davallar (…)
La bona collita del 24M obrí pas a les polítiques de #confluència. Exclòs de totes totes PCE i IU, l’equip del combatiu Iglesias apuntà amb el dit a nous socis que, en els comicis espanyols, podrien acompanyar Podemos: Compromís (País Valencià; AGE (Galiza); MÉS (Illes Balears); Chunta (Aragón); ICV-EUiA (Catalunya). D’aquesta manera, la massa crítica de vots i votants podria potser ultrapassar al PSOE…
Desconeixem si l’aposta plurinacional-pluriregional de Podemos serà merament tàctica o estratègica; i si en algun cas la coalició local respectiva esdevindrà integració a Podemos.
En el cas català, s’ha produït una notable excepció: els referents locals del PCE i Izquierda Unida, sense dubtar-hi gens ni mica, gairebé a ulls clucs, han girat l’esquena als socis tradicionals d’Estat bo i apostant per Podem.cat.
Iglesias i els catalans
L’aposta catalana de Pablo està sustentada en diferents raons: enfortir l’arrelament de l’esquerra alternativa a casa nostra; i afeblir i dividir de forma gairebé mortal al PCE-IU i el seu espai polític ara fortament en precari…
El cas és que el recolzament qualitatiu i quantitatiu que ICV-EUiA va oferir a Barcelona en Comú es va confirmar com un grandíssim encert. La logística; l’experiència; l’arrelament de la coalició ecosocialista i roja foren decisius en l’excepcional collita final.
Segurament, ni ICV ni EUiA no tenen, ni de lluny, l’”olfacte de masses” de que fou posseïdor el gran PSUC. El que si que tenen els dos col·lectius fills del PSU és instint de supervivència, que, en temps d’OPAS, trencadisses, i nous horitzons, no és pas poc.
Un gran estratega, el senyor Vladimir Ulianov “Lenin”, va deixar escrit que, de vegades, un pas enrere equival a dues passes endavant. ICV-EUiA n’han aprés, doncs, la lliçó. I en la nova articulació amb Podem, i Procés Constituent, es troba en zona de confort. I no es veu obligat a fer cap bescantament en clau nacional ni ferm i ni sòlid. És qüestió, per ara, de practicar allò tan catalaníssim de “qui dia passa, any empeny”.
No sé pas com acabarà el tema #27S. El que si que tinc clar és que sense una col·laboració, un sumatori fructífer entre totes les esquerres (federalistes, post federalistes, sobiranistes) –i el concurs decisiu, a part, de Convergència-, no hi ha procés que valgui. Senzillament els números no quadren. I com a #processista convençut, en faig vots, doncs, en favor d’aquesta doble entesa.
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els descendents del PSUC tenen ben clar els principis que han de fonamentar la seva supervivència.
Són principis, en el fons i les formes, marxistes:
“Aquests són el meus principis. Si no els hi agaraden, en tinc d’altres” (Grouxo Marx).
L’apaludiment (i els vots) els tenen assegurats aquells que diuen el que la majoria vol sentir.
Amb això, en Pablo Iglesias es un crack (no cal oblidar, però, els magnifics altaveus mediàtics que han gaudit els de Podemos, i l’excedència que disfruta per a fer turisme social; encara que això no és exclussivitat de Podemos… altres, fins i tot, poden permetre’s el luxe de fer unes “vacaciones en el mar” a bord de creuers més o menys luxosos o glamurossos).
Atentament