Pere Meroño

Quan de tant en tant surto de la meva pàtria metropolitana hi ha dues ciutats que mai em fallen, i on m’hi sento prou bé: Vic, i Girona. Avui, toca un altre cop Vic, la ciutat dels sants.

Mentre viatjo, i a estones, vaig enllestint “Avec Camus”, sobre el conegut periodista i filòsof fill de mare menorquina. El llibre és obra de Jean Daniel, nat a Algèria, pied-noire, i periodista i fundador de Le Nouvel Observateur, i home fort de la “deuxième gauche” (amb Michel Rocard, Jacques Delors, Mendpes -France, Edmon Maire, Nicole Notat, la CFDT…), un corrent sociopolític amb el que em segueixo sentint tan i tan identificat políticament i ideològica.

DELPHI, VALENTINE, PANRICO, AISMALIBAR, MANGO… ara, travessem el Vallès. A l’Oriental, manà, durant els setanta, i darrera del PSUC, OIC i el seu líder carismàtic (Diego Fàbregas “Jerónimo Hernández”, “Pájaro”). Obrer. De Ripollet. I catalanoparlant –cosa no gens habitual llavors –i avui- entre la dirigència del moviment obrer organitzat). Hi havia el partit, i, darrera, el seu braç sindical: les Plataformes Anticapitalistes del Vallès, que feren molta forrolla, en l’època, tot fent coneguda, Ripollet i la comarca, arreu de l’Estat.

Al Vallès Oriental, darrera del PSUC i d’OIC, hi anava, també, Bandera Roja (sota el lideratge de l’incombustible, i ara dirigent verd, Joan Oms).

El Vallès, paradís proletari, ha estat novament reindustrialitzat després del tancament i marxa de la primera anella metropolitana de bona part de l’oceà fabril existent, alçant-se noves i modernes fàbriques i empreses.

Ara, arribem a Granollers, etern feu socialista –per cert, ¿sabíeu que el PSC local es nodrí intensament, essent-ne hegemònics i alcaldes de la vila, de membres i quadres procedents del PSAN i del PSAN-p?

Quan la plana s’arronsa i encongeix, i comencem a enlairar-nos, canvia el paisatge i el paisanatge i abastem Osona, i poc després la “capital de la Catalunya catalana” –en boca del llavors batlle vigatà, Ramon Montanyà-, una expressió que causà fa gairebé 30 anys forta i necessària i polèmica brega entre CDC i PSUC i PSC.

Ruta turística

Només arribat vaig cap a la casa de la vila i l’oficina turística. Allà, em recomanen una ruta turística amb, exactament, 32 edificis. Aquí fa 5 graus, ahir, també dia feiner, -5. Incroyable. En acabar la ruta –dues hores més tard-, tinc les mans de color blau i a penes puc prendre anotacions en la meva llibreta.

Arrenco la ruta al Mercadal, per seguir-ho –n’anoto els edificis més interessants per a mi-, per la Casa de la Ciutat –amb base en un edifici de 1388; l’església de Sant Just, gòtica; la Casa Galadies, renaixentista; l’Hospital de la Santa Creu, del 1348; l’Església de Sant Antoni María Claret, a l’interior es conserven les despulles del sant; el Convent de la Mercè, noucentista i Casa mare de la congregació claretiana.

La catedral és un edifici rellevant. Molt. Amb la cripta, el campanar i les restes del claustre romànics, i abundosa superposició d’estils diversos. Cal destacar les pintures de Josep María Sert, que li donen un color marró fosc, i que amb música religiosa i una migradíssima concurrència humana a aquestes hores, en facilita el recolliment i la meditació o el simple i pur badoquisme. M’ha cridat molt l’atenció l’Església dels Dolors, punyent, bella, exasperant construcció, talment una bombonera, de barroquisme. Un edifici preciós i que enlluerna.

El Pont de Queralt, un dels antics portals de la muralla, romànic i bastit el segle XI; l’Albergueria, que acollia els peregrins i passavolants que creuaven Europa; el Museu Episcopal, amb 20.000 peces, i generoses col·leccions de pintura, escultura medieval, arqueologia, teixits, orfebreria, vidre, ceràmica, indumentària religiosa… en fi, entre els millors del continent europeu; Temple Romà i castell dels Montcada; i un bon i gran llenç de la muralla alçada pel rei Pere III, el segle XIV, i/o que se sobreposa a les anteriors del XII.

L’itinerari acaba a l’Església de Sant Felip. No cal dir que Vic té perfectament organitzat el turisme cultural, amb rutes i construccions clares i de qualitat rellevant.

“El 9 NOU”, informa que:

. Vic prohibirà el pas de camions de bestiar pels barris del sud de la ciutat.

. Mercat de badocs i multituds.

. Patinant fins a Manlleu (amb la pista de gel que “decora” i atrau molta gent en el Badanadal)

Biblioteca Joan Triadú

Durant el matí i la tarda final de la meva estada, el dedico a visitar la gran biblioteca pública de Vic i el Museu de la Pell.

La biblioteca i el Museu, de fet, ocupen el mateix edifici: un antic convent carmelita; el Convent del Carme, del segle XVIII,que, posteriorment es dedicà a Caserna militar, i escoles.

Hi conté 50.000 volums, bo i ocupant l’antic i fenomenal claustre, ara cobert gràcies a una teulada sobreposada que sosté un fenomenal braç d’acer amb quatre braços. Es tracta d’un espai diàfan, enormement acollidor, molt ben equipat, i de grata i profitosa estada. D’una de les parets claustrals, hi penja un notable i gran quadre de Josep María Sert. El centre va inaugurar-se el 1998.

Ho deixo per anar a dinar, com sempre, al “Racó d’en Pep”, situat a la rambla vigatana. Un establiment acollidor, càlid, i de notable qualitat culinària. Després d’un magnífic àpat, hi torno a la biblioteca.

Museu de l’Art de la Pell

Al pis de sobre, hi trobem aquest sensacional museu que s’esmerça a oferir-nos una bona panoràmica de les arts decoratives i aplicades de la pell. És un museu que hi penja, i es nodreix, de la col·lecció aplegada per l’industrial Andreu Colomer Munmany, ja traspassat, centrades en objectes elaborats amb pell i que abracen una àmplia i plural diversitat d’objectes i estils, tot mostrant-nos una gran varietat de tècniques de treball en pell.

Quan hi entres, al Museu, et trobes un gegant: en Quel, l’adober, apadrinat per Tonet d’Igualada.

L’industrial que ha fet possible aquest joia artística, fou propietari d’una potent indústria amb els seus cognoms, la qual ocupà 1.500 treballadors, ara ja finiquitada després de mil peripècies i una fallida final. Tinc que entès, que molt lamentablement, Vic ha perdut o s’ha deixat perdre la quasi totalitat del sector de la pell.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans