Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Pau Claris / Consell de Cent, parada de l’autocar cap a la Garrotxa (Olot, Besalú, Banyoles…). Primera hora. Unes 14 persones (àvies, adults, una directiva d’empresa que no deixa quiet el mòbil tot atenent la clientela -és diu Mireia i parla un català cadenciós i amb bona dicció-, i una noia japonesa) (…)
9.30h. Sortida. Al cap de poc, comprovem el perfecte estat de revista que presenta el Montseny: net i polit, sense un bocí de neu, impol·lut. Típic dia de tardor temperada, amb timidesa solar i núvols esfilagarsats. Aviat ens plantem a 14 quilòmetres de la capital gironina.
Girona, capital del Ducat de Joaquim Nadal
És i serà un pol important, estratègic, en la batalla interna socialista –potser la mare de totes les batalles-. N’hi ha, aquí, un bon feix de forces pròximes al sobiranisme que es troben ben repartides pel territori, i amb gran pes en la ciutat de l’Onyar.
Tot això d’@AVANCEM, @noucicle, està molt bé, però la batalla més gran s’esdevindrà a les contrades gironines, seu del Ducat Nadalià. I el seu final, provocarà efectes d’arrossegament en altres territoris. És obvi que bona part del PSC no suportarà d’empetitir-se i esdevenir perifèric políticament a Catalunya.
Palot de Revardit, Medinyà de Cornellà, Borgonyà, Mata… Banyoles. Ja fa estona que veiem i admirem els Pirineus banyats de blanc, amb gruixos de neu que s’endevinen notables.
Comencem a endinsar-nos a la Garrotxa, un paratge amb boscos frondosos, d’un verd luxuriant, i un mar de lava solidificada que cobreix el subsòl. País petit de solvents i connotades regurgitacions volcàniques.
A Banyoles, una pancarta d’Oriol Junqueras proclama: “2014. Decidim llibertat”. Després d’aquí, només quedem a l’autocar la bonica japonesa, un servidor, i el xofer. A tocar de Besalú hi topem amb Serinyà, indret amb “coves prehistòriques”.
¼ de 12h del matí. Besalú. Baixem els dos passatgers que hi quedàvem. Fred. Ni una ànima pel carrer. Carrer Major. Església de Sant Vicenç. Porta tancada i barrada però amb finestres que permeten veure’n l’interior–si hi poses un euro s’il·lumina el recinte (fermes voltes, hieratisme, nuesa, austeritat… són trets del romànic d’aquesta església del S. XI).
Tallaferro, l’Abat Oliba, Guifré el Pilós
A l’origen de la vila, hi figuren aquests personatges que ben remenaren les cireres, d’una forma o altra, en el poble, el Comtat, i les contrades veïnes. L’esplendor es produí al segle XI, quan el Comtat feu lluir com mai el municipi medieval.
Francesc Cambó, besaulenc
El gran líder de la dreta regionalista era de pare besaulenc, i mare de Verges. Hi tenia aquí una residència. En aquest carrer. La mansió serví –seguint instruccions republicanes, per acollir infants de la guerra que tenien els pares al front o desapareguts (122 procedents del municipi saragossà de Gelsa –aleshores, la vila en tenia 1200, d’habitants-.
La zona medieval és plena de carrers i carrerons de magnífica factura, amb llambordes, i façanes de pedra. Hi arribem a la plaça de la Llibertat, tota porxada. Hi és l’ajuntament regit per CiU.
Hi és a tocar. Entre aquesta plaça, el riu Fluvià i el bell i estilitzat pont romànic que tanta fama hi dóna a la vila. El barri jueu, però també tot el casc més antic, ha viscut una sòlida i agraciada rehabilitació edificatòria i urbanística. Visitem algunes de les portes d’entrada i sortida de l’espectacular recinte emmurallat.
El 1814, les forces franceses que ocuparen Catalunya i Espanya, al deixar Besalú, cremaren les muralles.
El Fluvià, baixa asserenat però golut de cabal. Hi escoltem el seu passejar tardorenc –un veritable regal per a les oïdes hiperurbanes d’un servidor.
En el cor del Call es troba el que fou la Sinagoga –que vol dir lloc de reunió-, un recinte religiós que fou destruït i que ha esdevingut plaça. Altra part es troba sota d’una casa. El que sí que constitueix una joia és la Miqvé –els banys jueus descoberts en 1964 de forma accidental-, els únics que s’han trobat a Catalunya i Espanya, i que es troben en perfectíssim estat de conservació,
També hi queden unes pedres del que va ser l’Escola Jueva. Desaparegudes per l’efecte combinat de l’enderrocament de la muralla, i les inundacions del Fluvià.
Cal recordar, d’altra banda, que en 1415 les autoritats locals ordenaren reduir i tancar el Call. Paredant portes i finestres exteriors de cases i carrers, tot deixant obert el Portal dels Jueus. Al cap de vint anys, no en quedava cap, de jueu, a Besalú… Aquest segle XV, visqué un bon nombre de terratrèmols en la zona.
En aquestes hores del migdia, hi coincidim, voltant per la zona, quatre persones (dues franceses, la japonesa, i jo mateix). Passem per un carrer dedicat a l’insigne Abat Oliba. Un altre al jueu Abraham des Castlar, que fou metge del rei Pere III “El Cerimoniós”.
En sortir de la vila, cap el nord, hi entrelluquem el turó de Sant María, on hi hagué un poblat ibèric –el primer hàbitat conegut.
Fent voltes i més voltes, passegem pel que va ser una casa romana; un taller metal·lúrgic. I llegim una placa d’homenatge a l’alcalde Manuel Fernández Bilmé, d’ERC, l’alcalde de Besalú durant la República, i notable reformista, que posà el caciquisme contra les cordes, tot erigint-ne una important obra social.
S’acosta l’hora de la visita guiada a la Miqvé. Hi anem amb la Lourdes, guia i de l’oficina d’informació turística de la localitat, i la bonica i callada japonesa (el seu nom és Fumiko).
Abans veiem algunes cases amb la Mezuzah –un tub amb un pergamí enrotllat que conté una oració –la xemá- i que es posava a tocar de les portes de les cases, en un forat fet exprés.
Els banys són un sol recinte al qual s’accedeix mitjançant unes escales que baixen tot cercant l’aigua que nodreix el lloc i que no és altra que la del Fluvià, del qual hi estem ben a prop. Mentre Fumiko i Lourdes són a dalt, jo baixo al terra dels banys. Damunt meu hi tinc una volta a una alçada de 6-7 metres. El lloc, hi torno, està extremament ben conservat. Intacte –hi va romandre segles soterrat per dins i per fora fins el 1964.
Quan fou descobert, feren venir a Besalú els rabins de Perpinyà (Mordoc), i de Marsella (Salcer), els quals testificaren la importància i l’utilitat de la gran troballa. Per cert, Miqvé vol dir: renovar-se, tornar a néixer. Els banys es feien individualment. I tenien gran importància per a les dones jueves.
Val a dir que mentre fem la visita a la Sinagoga i la Miqvé, un centenar de joves jueus amb el seu guia, visiten la zona. Lourdes ens informa que els israelians són el primer grup, el més nombrós, que visita Besalú, seguit, l’any passat, pels francesos que enguany han estat desbancats pels russos.
Segons que sembla, fou el segle IX quan es crearen les comunitats jueves de Girona, Castelló d’Empúries, i Besalú. El segle XI, la vila tenia 1000 habitants, dels quals un 20-25% eren jueus.
Acabada la visita, Fumiko i jo, passegem plegats per la vila, i dinem en un magnífic restaurant –Can Tronc-, gestionat per un perpinyanès, i amb una cambrera d’origen ucrainià. La sobretaula va ser molt agradable. Igual que l’estada a Besalú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!