Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Aquest vespre ha visitat can Vilaweb, en David Fernàndez, cap de llista per Barcelona, i independent, a les llistes de la CUP-Alternativa d’Esquerres. I ha obrat, amb gran desvergonyiment (…)
Sí, un desvergonyiment que fa curt comparat amb totes les dretes que han estat, són i seran.
Un desvergonyiment necessari ara que les esquerres han optat per la claudicació.
Un desvergonyiment basat en parlar clar i català, en dir les coses pel seu nom; en actuar amb naturalitat i no disfressats.
David Fernàndez és periodista –ha treballat a Directa.cat, i va militar als Col·lectius de Joves Comunistes –les joventuts del PCC, escissió esquerranista del PSUC. Unes CjC que durant un breu període, a les acaballes dels anys 80, van assolir posicions hegemòniques en el camp de l’associacionisme juvenil d’esquerres. Ell, tinc entès que va militar a Gràcia, alhora que col·laborava amb l’Ateneu la Torna.
Recordo una conversa amb militants de la PUA i de Maulets que reconeixien l’evolució independentista de joves procedents de l’esquerra comunista federalista i que tenia un especial ressò en aquell arrelat ateneu gracienc. En David, suposo, prové d’aquesta anyada.
Durant la campanya electoral i després he seguit i segueixo amb molta atenció les evolucions de la CUP. I n’estic gratament sorprès.
Políticament, fan ranxo a part. Volen fundar i recrear un nou espai polític realment nacional i d’esquerres. I això és fa picant pedra i no maridant-se amb ningú.
Parlant clar, amb paraules senzilles, sense metàfores ni dobles sentits. La frescor, la claredat, la imaginació… de què fan gal·la ens era tan necessari com el pa que mengem.
Una de les coses que millor caracteritzen les CUP són que no semblen, que no són polítics… a l’ús.
Elles i ells, no pidolen el vot; no fan declaracions per acontentar tothom; no prometen una cosa i en fan la contrària; no vesteixen igual, riuen igual, parlen igual que la classe política catalana avui vigent. En són una altra cosa més viva i enèrgica i profitosa.
La seva força és l’arrelament en realitats concretes i tangibles, a prop del poble, de la gent; també el lligam crític i col·laboratiu amb un caramull de moviments socials.
Les CUP, no en volen de poltrones. Ni de bicoques. Ni de representacions teatrals. No.
I per tot això i moltes altres coses, mereixen la collita assolida a les municipals i catalanes. És el principi. Tot està per fer i tot és possible.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Francament encara que pugui coincidir en el fons en algunes coses, com ne la denúncia dels desnonaments o en el record als patriotes morts, trob ridícul que això es faci votant nul en una cosa tan seriosa com triar el president del Parlament d’una regió del país.
Bon dia.
La CUP és una oportunitat de bastir una esquerra nacional. De moment, però, em temo que tampoc no en tenen de discurs; que només tenen la política de la petita gestió de cada dia (això ja està bé, i als ajuntaments sembla que ho estan fent força bé), i de la protesta i denúncia.
Ha de tenir, però, discurs polític. Si no, ja tenim l’esquerra de sempre, que no ens serveix de res, més aviat crea confusió.
Tenir discurs:
1/ Tenir un diagnòstic ben fet i ben precís de què està passant; els bancs?; Alemanya?; ells nostres polítics? el capitalisme ? Sense tòpics o eslògans simplificadors.
2/ Tenir sentit de la realitat: què es pot fer ara i aquí, en aquest entorn diagnosticat.
3/ Tenir un tractament a aplicar; un pla detallat; realista i amb voluntat de ser majoritari.
Jo em temo que no en són capaços.´
Ja ens han començat a decebre, no votant per a president a qui els catalans han triat (amb dues vegades i mitja més escons que la segona força, i amb més de 10 vegades el nombre d’escons de la CUP). És que no creuen en la democràcia ? No haurien de deixar que governés els qui els catalans han triat ? Encara que no hi estiguin d’acord. Quina diferència amb la democràcia britànica !
Però els donaré un vot de confiança.
A veure si en són capaços, de fer l’esquerra nacional que tan necessitem..
jo que soc ex-icv i ara militant anticapitalista, quan veig la cup em sento més a prop dels meus ex. No entenc aquesta fascinació per la liturgia premeditada i totalment estudiada que practica la cup. Són molt autèntics. Meroño! Tú també? Ostres! Entre la línia d’IU tancant la versió catalana de la syriza entorn seu i aquesta cup que articula l’anticapitalisme entorn d’un moviment d’emancipació nacional, francament, em sento outsider i extranyament ex-eurocomunista, ex-ecosocialista i precàriament anticapitalista. Quins temps que corren… Marx: necessites ser llegit com mai.
En contrast amb el post de la Sra. Carme-Laura Gil és una alenada d’aire fresc, tant com les CUP al Parlament.
Jo també espero que l’entrada de les CUP a la política parlamentària serveixin per a parlar de nous paradigmes.
En contrast amb el post de la Sra. Carme-Laura Gil és una alenada d’aire fresc, tant com les CUP al Parlament.
Jo també espero que l’entrada de les CUP a la política parlamentària serveixin per a parlar de nous paradigmes.
Llegeixo aquesta entrada tard i fora absolutament fora de calendari. De totes maneres, m’agradari fer una precisió que no té relació amb l’objecte central de l’article però que crec que cal matisar, que vol una precisió. És cert que hi hagué una evolució entre militants dels CJC i inclús del PCC respecte el projecte independetista que representava el que de nou estava naixent després de la desfeta del ’92. Va arribar a haver-hi inclús un militant del PCC, l’Oriol Martí, que presentà una esmena a la totalitat a no-se-quin Congrés que només volia fer reflexionar i que es referia a la necessitat de prestar atenció a les pintades signades amb una estelada i una falç i un martell signades per un col·lectiu que es denominava PUA (Plataforma per la Unitat d’Acció).
A la Vila de Gràcia, la PUA tingué presència a través de l’Assemblea de Joves de Gràcia, Més tard, aquest col·lectiu participà en la fundació d’Endavant (OSAN). Però ni en David Fernàndez ni La Torna, el col·lectiu al qual militava, no van participar gaire, per motius diversos, de la dinàmica desenvolupada primer per la PUA i després per Endavant. Malgrat tot, el temps ha anat llimant i direrències i, per fortuna, sembla que ha sorgit la possibilitat de treballar plegats per uns Països Catalans lliures i socialistes.
Salut.
Recordo una conversa amb militants de la PUA i de Maulets que reconeixien l’evolució independentista de joves procedents de l’esquerra comunista federalista i que tenia un especial ressò en aquell arrelat ateneu gracienc. En David, suposo, prové d’aquesta anyada.
Durant la campanya electoral i després he seguit i segueixo amb molta atenció les evolucions de la CUP. I n’estic gratament sorprès.