PSAN ?09, crònica d?un acte independentista

Gran Via de les Corts Catalanes, edifici modernista; la Casa Golferics –per poc que en Núñez y Navarro no ho destrossa-. Barcelona. Dijous, 10 de setembre. Tradicional acte, a tocar de la Diada, del PSAN. Arribo justet –sempre cuitacorrents-. A l’entrada saludo a en Josep Guia, en Quim Sánchez, i la Carme (…)

N’hi ha altra gent enraonant, per allà. Pujo a dalt, a les golfes, on es troba la sala d’actes. Hi reveig els Benguerel, Jordi Moners, etcètera. Més salutacions.

 

Amb els quinze minuts d’espera, de rigor, comença l’acte. En fa una breu presentació en Quim.

 

Engega Gonçal Bravo, coordinador general de la COS. Ens parla de la crisi econòmica, els seus devastadors efectes socials, territorials, nacionals. El gran nombre d’expedients de regulació d’ocupació, per tancament, a tot Catalunya –ell en diu Països Catalans-; els altíssims índex de precarietat, d’atur –el doble que l’any anterior-, la duplicació dels ràtios de pobresa. El líder d’aquest sindicat nacional afirma i subratlla la situació colonial de la nació catalana; la flagrant desindustrialització i, conseqüentment, diu, desnacionalització.

 

En fa, Bravo, una contundent crítica al model sindical vigent –massa tancat en les empreses i insolidari fora d’elles, massa institucionalitzada-; hi aposta per un altre més lligat als moviments socials, també assentat a les empreses, però que tregui i escampi el conflicte més enllà de les seves parets, les de les empreses. Emfasitza la necessitat de recolzar totes les lluites justes.

 

Alt, prim, de parlar pausat, el dirigent de la Coordinadora Obrera Sindical ha manufacturat una intervenció ben documentada, raonada, molt incardinada en plantejaments de classe i nacional, d’esquerra sindical.

 

Li toca el torna a Cristiano Sabino, sard, independentista, comunista. En un italià força entenedor, en Sabino projecta uns primers mots d’explicació sociohistòrica –Sardenya, país dominat primer pels catalans, després pels espanyols, els piemontesos, els italians-, colonitzat, sense cap capacitat de decidir res de res. Ni en economia. Ni en cultura. Ni en política. Sense poder-se relacionar, com a tal, amb cap veí… Pura i dura i massacrada colònia.

 

El dirigent de a Manca pro s’Indipendentzia -que convidat pel PSAN, està participant en diversos actes arreu del país- diu que la burgesia italiana i Itàlia han fracassat a Sardenya, que no hi tenen ni projecte ni interès. El seu projecte, per l’illa mediterrània és zero. No-res. El desert; curt: la mort del país. I la gent, tu diràs, toca el dos i vota amb els peus; hi emigra.

 

La seva proposta política, afirma Cristiano Sabino –prim, jove, bru, de mirada força penetrant, que no hi perd detall de res- és l’aposta per un Estat Sard dels Treballadors; clar i català, per construir el partit comunista dels treballadors sards.

 

I tanca l’acte el líder del PSAN. Guia, ara que s’acosta l’hora del tancament, vol fer-ne dos o tres subratllats.

 

Primer, el canvi d’actitud de moviments i plataformes sobiranistes, abans defensores de l’autonomisme, i que, ara, en diuen prou i reclamen independència, “per això”, afirma Josep Guia, “ens hem adherit al moviment de les entitats convoquen manifestació per demà a la tarda, i la Núria Cadenes i jo mateix ajudarem a dur la pancarta que obre la marxa”. Aplaudiments, doncs, a Can PSAN, a aquest bescantament associatiu.

 

Segona, no caure en el parany de ‘reformar’ Espanya, de fer-la més democràtica. Això no interessa. És problema d’Espanya, “la nostra posició” –rebla el clau- “és que això és el seu problema”. Més encara, contínua, convé esbombar a pleret les deficiències, la porqueria, l’autoritarisme, de la democràcia espanyola. Al que Catalunya li convé, diu Guia, és separar-nos-en. Marxar d’Espanya. No res més.

 

Fets d’Arenys Munt. Li sembla inadmissible a Guia –calba lluent, bigoti ben armat, testa senatorial, veu característica- la posició del president de la Diputació, altrament dit Generalitat de Catalunya, defensant la prohibició i el dret de l’extrema dreta de manifestar-se’n. “Què hem de fer –subratlla- amb aquells que dins del govern es diuen independentistes i encara aplaudeixen Montilla, què hem de fer?”.

 

A les 9 en punt, arriba l’hora de plegar. Finalitza un acte sobri, ben organitzat, amb idees i conceptes explicats amb racionalitat, sense crítiques ni referències al propi camp ideològic, parlant de Catalunya i de la seva llibertat. Molt a l’estil característic del PSAN. Amb les piles ben carregades m’acomiado fins demà, a la mani.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

El vídeo

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*