Pere Meroño

Irene, activista d’Euskadi Ta Askatasuna/ETA (Euskadi i Llibertat), acaba de sortir de la presó Model de Barcelona on ha complert condemna pel delicte de pertinença a banda armada. Un cop en llibertat, li cal tornar a Bilbao, la seva ciutat, i fa cap a l’estació d’autocars per tal d’agafar-ne’n un (…)

Escrita en una prosa senzilla, diàfana i efectiva, el llibre, un gran èxit en el seu moment i una de les seves tres novel·les més conegudes, transcorre amb tranquil·litat, com les reflexions de la noia, en un viatge llarg i tranquil, fins a casa seva.

El record de la relació, durant aquells quatre anys, a la garjola, amb dues companyes, especialment. Les converses, els punts en comú, les vides d’aquelles noies diferents, singulars.

També ens en dóna compte, Irene, dels somnis; ja se sap, un viatge llarg es propici a algun que altre capcineig. Somnis que amplien el que saben d’ella, la seva vida passada a l’Organització, les seves discrepàncies, l’amor amb un dirigent d’un grup armat rival, la sortida i trencament amb ETA. També d’una família que ha vist les seves opcions polítiques amb distància i un mai indissimulat prisma crític, i amb la que té una relació dolenta.

Ens parla dels companys de viatge. Unes monges, una dona corpulenta que hi seu al seu costat, una parella d’enamorats…, dels homes, d’un en especial, i que té tot l’aspecte de ser policia. Un home que, des del primer moment, abans d’emprendre el viatge, la fitava i la fita amb un interès que no passa pas inadvertit. També en parla d’un amb rostre de boxejador, de la hostessa…

El llibre transcorre pausat, sense grans novetats, de mica en mica, però, l’art d’escriptor de primera d’Atxaga, t’inocula el verí dels grans llibres que no t’esperes, que t’agafen per sorpresa i no pots deixar-ne de petja.

Determinades trobades, capgiraran el que semblava un viatge de retorn previsible. Un viatge on Irene repassa la seva vida, la seva situació d’ara: amb les relacions polítiques trencades, amb les relacions amoroses trencades, sense feina, amb la vida trencada i en un trencant del camí… El cas és que per un motiu o per l’altre, i amb diverses possibilitats damunt de la taula, en arribar a Bilbao, el botxo, n’haurà de prendre, s’hi juga molt, una determinació ben concreta.

“Zeru horiek” és una sòlida reflexió sobre la persona, el seu transcurs vital, el seu compromís polític i personal, les grans decisions que menen a grans trencaments. També sobre la solitud, l’amor, la integritat, el propi criteri.

. Esos cielos (Zeru horiek, 1995). Bernardo Atxaga. 142 planes. Ediciones B. Barcelona. 1994.

(Hi trobareu, també, versió catalana, “Aquells cels”, a Edicions La Magrana, 1999).

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

El vídeo
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!