Les 5. Bufa, no me n’havia pas adonat ("Les veus del Pamano" del gran Jaume Cabré, em fa perdre l’oremus!) i em cal recollir la Júlia. Baixo les escales i en un tres i no res ja sóc al parvulari. Com sempre, l’entrada és atapeïda de mares, pares, i menudeses joioses. Un tram més d’escala, i vet aquí la classe dels més petitets, dita d’"Els pingüins". Un vidre em permet, abans d’entrar-hi, de fer-me’n una composició de lloc i perspectives: criatures assegudes, ulls vius, boca badada, davant la imminent arribada dels familiars. Veig la meva a terra, repenjada contra un armari. Entre els braços, ben aferrada, du una cosa enorme de peluix. Bona tarda, dic. Hola, em contesten. Agafo la Júlia, i li dic que torni la cosa. Veig que és un coi de pingüí. Ella, de seguit, se’n va cap a la mestra per tornar-li el bitxo pelut. No Júlia, el pingüí te l’has de dur a casa perquè hi dormi. Bé, qui mana mana, i si ho diu la mestra haurà de ser així. El cas és que abraço la nena i, de retruc, el gros pingüí. Atès que fa bo, fem una passejada d’una hora; impossible de prendre-li el pingüí. L’abraçada nena-pingüí és sòlida i perdurable. Per sopar, gran sagramental, dalt de la trona: no vol pas desempallegar-se, la nena, d’aquell pingüí de tres pams d’alçada i dos de gruix. Que n’és de difícil, de vegades, de mantenir certes tradicions!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!