Benvolgut Lance Armstrong,
Noi, abans d’ahir vas estar sensacional. Durant les primeres rampes de l’ascens a un dels pics pirinencs et vas quedar, fulminat pels atacs rivals, sense equip. I començà la tria: gent que quedava al davant. Els del mig. I els del darrere. En el moment oportú, vas deixar la posició de vigilància i et posares al front del gran pilot. Ben aviat, només suportaren l’avantguarda en Basso, l’Ulrich, i tu mateix, texà tossut.
I s’encetà la gran selecció. Aviat vas començar a fer canvis de velocitat -ara ràpid, ara normal, ara com un torpede-. No cal dir que el rostre dels teus rivals parlava, ben clarament, de com ho duien, tot plegat.
Finalment, i a 1 quilòmetre de la línia de meta, amb unes rampes que feien feredat, hi vas donar el cop de destral definitiu. Amb una acceleració descomunal t’hi vas posar al davant. L’Ulrich quedà, de seguit, fora de joc -li vas treure més d’un minut de diferència-, i en Basso va seguir-te fins que a dos-cents metres vas donar-li una altra volta al cargol, dempeus com un déu dalt de la bici, i el deixares clavat.
En arribar a meta vas dir, noi quina sinceritat, que havies de demostrar que “eres el cap del tour”.
T’haig de dir, Lance, que m’agrades: m’agrada la teva ambició; la capacitat d’anar a la teva; com programes, pas a pas, cada etapa i la cursa en general; m’agrada el teu mal caràcter; el teu individualisme ferotge; m’agrada, finalment, com vas vèncer el càncer que se’t menjava de viu en viu, i després d’això vas redissenyar-te com el gran campioníssim que ets.
Potser el més gran?
Felicitats i per molts anys, americà ferreny i tossut.
Pere
PD Encara et recordo, tot un barbamec, corrent Tours de França que no podies acabar. Era quan regnava en Miguel Indurain i tu eres un xicot combatiu, voluntariós, però que estaves, com aquell que diu, per estrenar. Qui t’ha vist i qui et veu!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!