Pere-Enric Barreda

Commemorem enguany els [81] anys d’un esdeveniment molt important com és la unificació ortogràfica pactada a Castelló el 21 de desembre de 1932 pels principals escriptors i entitats culturals valencianes. Des de la seu de l’IEC a Castelló, Vicent Pitarch ha preparat un seguit d’actes, amb la col·laboració de gran nombre d’entitats, per recordar l’efemèride. El motiu d’este escrit és demostrar que Carles Salvador s’havia anticipat a eixa signatura amb la preparació d’un Vocabulari ortogràfic i una Gramàtica que explicava aquelles normes teòriques i les fea fàcils d’aprendre de forma pràctica.

Dos són els antecedents que li van permetre anar per davant: primer, l’aparició el març de 1932 del setmanari El Camí (el més important de tota la premsa valencianista de preguerra, en paraules de Vicent Simbor). Des del primer moment va usar una ortografia molt apropada a la propugnada per Pompeu Fabra, i que en la pràctica seria la normativa que es va aprovar de forma definitiva a Castelló el següent desembre.

El segon va ser la participació, la segona setmana d’agost de 1932, a l’Escola d’Estiu de la Normal de Barcelona. Allí, davant de centenars de mestres, va presentar una ponència en sessió presidida per Pompeu Fabra. De tornada a Benassal, en un parell de mesos va redactar el Vocabulari ortogràfic valencià, de més de 6.000 paraules per a facilitar la seua escriptura uniforme. Es va basar en el Vocabulari ortogràfic abreujat del mateix Fabra, publicat el 1926, amb mínims canvis (per exemple, els verbs acabats en –itzar passen a –isar, i manté altre a més d’atre). El llibre estava acabat a Benassal el 13 d’octubre de 1932 (com ha documentat el professor Simbor a una carta dirigida a Adolf Pizcueta), però no es va publicar fins un any després, el 1933.

Una vegada acabat el vocabulari, Carles va començar a redactar les lliçons pràctiques de gramàtica. La idea era redactar unes lliçons breus i fàcils d’entendre, amb molts exemples i amb exercicis pràctics que els alumnes resoldrien pel seu compte i enviarien per correu a les oficines del setmanari perquè els les corregiren. Aquí Carles es basava en els Exercicis de gramàtica catalana (editats des de 1927 en quatre parts: Ortografia, Morfologia, Sintaxi i Prosòdia) amb el seudònim de Jeroni Marvà (corresponent a Artur Martorell i Emili Vallés).

El resultat va ser el “Curs d’Ortografia” amb 26 lliçons, que es van publicar setmanalment a El Camí a partir del 4 de març de 1933. El seu èxit va motivar que es reeditaren conjuntament en forma de llibre (Ortografia valenciana, de 1934 i de nou de 1937). I es van continuar a partir del 10 de març de 1934 amb el “Curset de Morfologia per correspondència”, amb 23 lliçons, que es van editar conjuntament en forma de llibre el 1935. El 1937 Salvador anunciava la propera edició dels volums de Sintaxi i Fonètica, que el final de la guerra va retrasar molts anys.

Finalment, aquestes dues obres, amb unió de la Fonologia, Sintaxi i Prosòdia, van donar lloc a la Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, editada per primera vegada el 1951 com a text docent dels Cursos per Correspondència de “Lo Rat Penat” iniciats el 1949. Esta obra de Carles Salvador, reeditada fins a 1995, és el llibre que més vegades s’ha reeditat en tota la història del llibre valencià, i el manual amb el qual tots aprenien el valencià fins fa poc més d’una dècada.

Per tant, és ben cert que les Normes es van signar a Castelló, amb el suport majoritari dels escriptors valencians del moment, però també s’ha de dir que el seu desenvolupament pràctic, amb lliçons i exercicis gramaticals, i un vocabulari ortogràfic, el va fer Carles Salvador des de Benassal (i des de setembre de 1934 a Benimaclet, barri de València). Com a record d’aquest fet, a Benassal hi ha una placa a la casa de la plaça de Balasc d’Alagó on va viure entre 1923 i 1934.

Publicat al bloc loCel el 21 de desembre de 2007: http://blocs.tinet.cat/lt/blog/locel/category/253/homenatges/2007/12/21/75-aniversari-de-les-normes-de-castell-1932-2007
i a Vicent PITARCH ed. (2008), Les Normes de Castelló fan 75 anys, Castelló de la Plana, UJI – IEC, 51-53.

El llibre i altrees semblants van ésser ressenyats per Albert Aragonés a la revista Beceroles 5, 193-198 ( http://www.raco.cat/index.php/Beceroles/article/view/123564 ) d’aquesta forma:

El 75 aniversari de l’aprovació de les Normes de Castelló (1932) també ha donat els seus fruits en forma de reculls miscel·lanis. Un ha estat Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32 (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2007), a cura de Josep Palomero i Lluís Meseguer, en el qual han participat Emili Casanova, «Joaquim Garcia Girona, Vocabulari del Maestrat», Jordi Colomina, «L’aportació dels escriptors valencians septentrionals a la llengua catalana», i Òscar Pérez Silvestre, «Lletres, llengua i arrelament en l’Església de la diòcesi de Tortosa (1894-1939)».

L’altre ha estat Les normes de Castelló fan 75 anys. Homenatge de la premsa (Castelló de la Plana: UJI-IEC, 2008), a cura de Vicent Pitarch, que recull els articles «L’edat de Plata», de Lluís Meseguer; «Carles Salvador i el 75 aniversari de les Normes de Castelló (1932-2007)», de Pere-Enric Barreda, publicat al nostre bloc loCEL (21-12-2007); «100 anys de l’Institut d’Estudis Catalans en el 75 aniversari de les Normes de Castelló», d’Àngela Buj Alfara, publicat a L’Ebre (14-12-2007); i «Normes de Castelló i Església valenciana», d’Òscar Pérez Silvestre, publicat a Saó (núm. 323, desembre 2007).

Entre les obres generals, volem destacar sobretot el CD-ROM Epistolari d’Antoni M. Alcover (1880-1931), a cura de M. Pilar Perea (Palma de Mallorca: Moll, 2009). Es tracta de l’edició íntegra del conjunt de cartes que va rebre entre els anys 1880 i 1931, que actualment es conserva a l’Arxiu del Regne de Mallorca, on trobem correspondència dels col·laboradors d’estes comarques: Josep Pastoret, Francesc Mestre i Noé, Joaquim Garcia Girona, Tomàs Bellpuig, Joan Abril i Emili Sastre, Josep M. Queralt, Ramon Bruço, Josep Cuartiella, Eloi Ferrer (a les cartes de Salvador i Garcia Girona), Carles Salvador, Santiago Vidiella i Joan Bta. Manyà. Entre tots, destaquen pel nombre de cartes conservades Joaquim Garcia Girona (58), Tomàs Bellpuig Joy (58) i Francesc Mestre i Noé (39).

* * *

Carles Salvador: “Jo declaro que sóc català de València i vullc ser ciutadà valencià d’un Estat Català i no un espanyol de València o d’un Estat Ibèric” (en carta privada a Adolf Pizcueta de 1930, que no va transcendir fins que la va publicar Vicent Simbor el 1983).

Carles Salvador: “Valencià de la ciutat de Valencia, declaro que sóc català. Història, llengua, cultura i voluntat es es concerten per a declarar la meva no catalanofília, sinó la meva catalanitat. Voldria, doncs, un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l’Estat Català.” declaracions a La Revista de Barcelona, any XIX (1933).