Ara que les habituals diatribes d'Antonio María Rouco Varela ens arribaran altre cop des del setial de la presidència de la Conferencia Episcopal Española, recomforta trobar, de sobte, un capellà sense pèls a la llengua, que engega a dida la prudència pròpia del sector, i que s'omple la boca d'afirmacions del més pur sentit comú però que en el marc de la santa església semblen gairebé incendiàries. Ramon Masachs (a la foto) és el capellà de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar, i no se'n calla ni una. Aquest home mereix una ovació. Afanyeu-vos a felicitar-lo abans no el fotin fora. L'intrèpid periodista pinedenc, Albert Lladó, en recull el testimoni a Diari Maresme.
L'inici de l'embolic el va propiciar un text de Masachs, redactat com a reacció a les declaracions de diversos bisbes de la carcundia espanyola que s'han succeït al llarg dels darrers mesos, en aquesta interminable "pre-campanya electoral". Es tracta d'un simple paràgraf, ben senzill, però demolidor; el va penjar a l'entrada de la parròquia de Poblenou, i ha començat a recollir signatures d'adhesió. El text és el següent:
Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l’avortament, de que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l’escola, de que hi hagi assignatura de cultura religiosa per a tothom, de que hi hagi l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, crec amb un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica…..i no estic d’acord amb molts bisbes (R.M. seguidor de Jesús)
Si teniu ganes de seguir la campanya i les reaccions, podeu fer una ullada al bloc de la parròquia.
Llàstima que no sóc creient. Si ho fos, com a mínim proposaria la beatificació de Masachs. Tot i que, si segueix afirmant les coses que afirma, potser aviat haurem de pensar a incloure'l en el martirologi.
pepmontes |
dimarts, 19 de febrer de 2008 | 18:41h
La Viquipèdia fa enveja, és clar, i els dirigents de l'Enciclopèdia Catalana, a la vista que el ritme d'innovació a la xarxa els deixa enrera, han decidit fer una passa endavant, gens anecdòtica, per obrir els seus fons, tresors acumulats, a tothom, a través de la xarxa. Aquest matí han fet la presentació de la nova enciclopèdia lliure en linia, davant de la premsa i a la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, i han assegurat que per a la cultura catalana això que ha passt avui és comparable a la revolució que es va produir ara fa quaranta anys, quan es va editar el primer fascicle de l'Enciclopèdia Catalana.
L'invent l'han batejat de la manera més simple però també més òbvia: l'enciclopèdia. I punt. Tenen la seguretat que no hi ha al món una altra enciclopèdia amb apòstrof i accent obert, de manera que han assumit que la denominació genèrica és la seva. La nostra, que dirien a la tele. I volen fer renèixer aquella màxima segons la qual pretenen explicar el món en català i intenten explicar Catalunya al món.
Acaben d'entrar, com qui no vol, al món de la Wikinomia, concepte recent que intenta explicar els nous fenòmens econòmics associats al treball en xarxa, a la cooperació tecnològica lliure més enllà de les fronteres, pressumpta ocasió de negoci per a les empreses anomenades "intel·ligents". Jo mateix us en feia cinc cèntims, uns quants posts enrera, ressenyant el llibre que du per títol el nou fenomén: Wikinomics.
Així doncs, sembla que Enciclopèdia Catalana vol entrar al món de les empreses intel·ligents. No és poca cosa, però també s'ha de dir que la seva entrada és parcial i amb limitacions, segurament els mateixos límits que ells mateixos es marquen a l'hora d'assumir la nova tendència econòmica. És, efectivament, una gran aportació a la xarxa poder accedir a tots els fons de l'Enciclopèdia de forma lliure i gratuïta, però no acaben de fer la passa d'obrir els seus continguts a l'aportació espontània dels usuaris i navegants, de la mateixa manera que ho fa l'exitosa Viquipèdia. Ens han explicat aquest matí que no volen posar en el portal del seu nou servei un missatge que digui que no es fan responsables dels continguts. Ells sí que se'n fan responsables, i defensen que els continguts llançats a la xarxa des de l'enciclopèdia estan contrastats i són de la màxima fiabilitat.
Sobta veure que no s'han plantejat ni tan sols obrir un espai paral·lel, limitat i diferenciat dels continguts de generació corporativa, en el qual s'experimenti amb la possibilitat que la gran aportació catalana als continguts enciclopèdics universals s'obri a la multiplicació d'entrades lliures, generades pels propis usuaris. Ni que fos a tall d'experiment, s'agrairia.
Però potser ja seria massa innovació d'una sola tacada. Donem-los la benvinguda i dediquem-nos a gaudir de la novetat, que és prou espectacular; usem-la, comprovem-ne l'eficàcia i l'utilitat, i comencem a suggerir-los des de demà mateix que facin més passes cap a la noves formes de coneixement cooperatiu, en mans de la tecnologia, amb un pèl més de gosadia.
Així és com a respost a la contundent afirmació d'ahir de Pere Macias, segons el qual CiU no farà president Zapatero si no cau el tripartit. La Chacón, que de rebatre declaracions contràries en sap un niu, ha intentat fer-li mal a CiU allí on més li dol: en la seva ànima catalanista. O nacionalista. Com és possible que després de defensar durant tants anys les institucions de govern catalanes, ara es vulgui negociar la Generalitat a Madrid? La ministra ha començat la conversa amb Lluís Foix i Milagros Pérez Oliva amb un to protocolari i seriós, que suposo que li deu sortir ja gairebé per defecte. Però l'Ateneu relaxa, i la d'Esplugues ha caigut a la xarxa de la conversa i s'hi ha repenjat amb gust, diria jo. Si alguna cosa ha aconseguit l'Ateneu en aquest cicle d'actes ha estat donar un to diferent als debats electorals. S'ha evitat el to "mitinesc", tal com diu el president Bohigas, i tampoc no s'ha organitzat entrevistes periodístiques per "afusellar" el candidat. Els cinc aspirants a diputat s'han pogut explicar amb calma i parsimònia. I, que jo sàpiga, de moment l'Ateneu és l'únic lloc on això ha passat en la present campanya.
I tant ha sigut així, que ahir Pere Macias va dir a l'Ateneu una cosa que ningú de CiU no havia dit fins al moment: que el preu de pactar amb CiU era la fi del tripartit. Primícia Ateneu, malgrat que els mitjans encara no han sabut sortir de la monotonia de la batalla política i no han fet altra cosa que buscar el titular fàcil en els actes més "mitinescos". Avui, en canvi, com que teníem ministra, han vingut TV3 i mitja dotzena de diaris. A veure si n'aprenen.
I la Chacón ha fet un cop més d'"empollona" de la classe. Estupenda quan ha col·locat hàbilment els missatges de campanya, i precisa quan ha recorregut a xifres per defensar les propostes. Tot això sense violentar la conversa. Milagros Pérez Oliva li ha retret que el PSOE s'hagi deixat prendre la iniciativa de la campanya i hagi anat a remolc de les propostes tremendes del PP. I a la Chacón no li ha costat gaire reconèixer-ho, però ha dit que no es pot deixar sense contestar alguna de les bestieses dels populars.
Ha estat interessant l'esforç de la Chacón per mostrar catalanitat i catalanisme. Quan, en alguna ocasió s'ha referit al President Montilla, l'ha anomenat "Josep" Montilla, i ha fet una defensa potent del sistema d'immersió lingüística. Impecable en aquesta qüestió. Li ha costat més sortir-se'n bé quan Foix li ha recordat que aquesta ha estat una mala setmana pel Govern català, a causa de les vagues de transport, metges i mestres. En general, no s'ha sortit del guió i no s'ha equivocat, però tampoc no ha convençut gaire en aquesta qüestió.
I la referència a l'embaràs ha estat inevitable. Pérez Oliva li ha demanat com s'ho farà per conciliar la vida familiar i la laboral quan sigui mare del tot. La ministra li ha dit que "com totes les dones: com pugui". Però ràpidament ha dit que se sent una privilegiada perquè ella pot gaudir d'una llei que li posa millor les coses que a totes les dones que l'han precedit en això de ser mares i que les que ho tenen difícil són les caixeres de supermercant, i no pas ella. Ha estat bé.
Ah! I la Chacón prefereix l'Obama abans que la Clinton. Diu que li fa ràbia no inclinar-se per la primera dona que aspira a la presidència dels EUA, però que l'Obama "ens té el cor robat". Mira que bé.
En el torn de preguntes, un membre de la plataforma cívica que lluita contra l'actual traçat de l'AVE per sota de Barcelona li ha recriminat que els socialistes no respectin els acords majoritaris a l'Ajuntament i al Parlament català contraris al pas per sota de la Sagrada Família. La Chacón se n'ha sortit per la tangent, criticant la falta de coherència entre els que defensen una cosa quan governen (CiU i el PP, quan van aprovar l'actual traçat) i una altra quan estan a l'oposició. Però no ha dit res sobre la pressumpta falta de qualitat democràtica, en no defensar un acord majoritari en dues institucions de govern catalanes. Per al sumari.
I ha sortit pitant. Una ministra catalana, és clar, és carn de pont aeri. Gairebé l'hem evaquat, entre personal de l'Ateneu i guardaespatlles ministerials, per tal que pogués sortir a tota velocitat cap a l'aeroport. Fins una altra, ministra.
pepmontes |
dimecres, 13 de febrer de 2008 | 22:08h
Diu Pere Macias, número dos de la llista de CiU per Barcelona a les eleccions generals, que si els fan "carinyos" allí, també els volen aquí. Missatge directíssim a Rodríguez Zapatero, al qual li volen deixar clar que un acord de govern amb CiU a Madrid hauria d'implicar desmuntar el tripartit. En essència, aquest és el missatge. Després ho poden explicar de forma més amable, i per això Macias no ha aclarit quina fórmula hauria de substituir el tripartit (sociovergència? germanor nacionalista entre CiU i ERC, tal com diu Lluís Foix? quatripartit?), però ha posat les cartes damunt de la taula amb contundència. Ha deixat anar un "Es pensen que som tontos?", que m'ha recordat el mític "però qui s'han cregut que som?" del President Pujol, i és que l'honorable ha creat escola. I en aquesta escola Pere Macias s'ha doctorat amb tots els honors, perquè avui s'ha mostrat sòlid, contundent, segur i molt còmode en el seu paper de substitut de Durant Lleida, ara que el democratacristià passa penes a l'hospital.
Això sí, el cinquanta per cent de l'espectacle ha quedat en mans de Manuel Cuyàs, el periodista que més es mou mentre pregunta, que gaudeix cosa de no dir punxant l'entrevistat, que l'interromp sense contemplacions quan l'altre intenta esquivar la seva pregunta, i que fa divertir de valent l'auditori. Cuyàs ha apretat Macias usant les contradiccions de discurs a CiU entre Jordi Pujol, Artur Mas i Duran Lleida i ha volgut obrir escletxa intentant que el d'Olot digui en veu alta si contemplen o no la possibilitat de pactar amb el PP. Macias, ben hàbil, ha liquidat les contraddiccions internes dient que els tres polítics que ha esmentat Cuyas són al Consell Nacional de CiU, que és on es decideix la política de pactes (¿?) i no ha dit que no pactaran amb el PP, però ha deixat anar que ho veu molt difícil "per no dir impossible".
Ara bé, allí on ha estat millor el convergent ha sigut en la defensa del sistema d'immersió lingüística. Ha fet història i ha recordat que aquest sistema neix d'un pacte entre Jordi Pujol i el PSUC de la transició i que consistia fonamentalment a garantir que Catalunya serà un sol poble i evitarà divisions, especialment les que comencin en el sistema educatiu. I l'home ha dit que només per aquesta simple raó val la pena seguir en política fins al final. Macias creu que la proposta lingüística del PP no és simplement populista, sinó una cosa molt més greu: és una proposta que trenca el pais. La única cosa que els salva, ha dit, és que ells mateixos saben que no ho aplicaran i que, per tant, és pur efectisme electoral "per guanyar vots a Albacete".
La pregunta més rellevant de Cuyàs que s'ha quedat sense resposta ha estat la que parlava de la polèmica sobre l'AVE. El d'El Punt pensa que no s'enten que un tema de "política local", com és l'itinerari que ha de seguir un túnel ferroviari en una ciutat, s'hagi d'usar per condicionar un govern estatal. Plantejat així, el tema és tremondo, és clar. Macias (quines taules, aquest home!) ha fugit d'estudi i ha fintat com qui no vol la cosa.
El paper de Lluís Foix en l'acte ha tornat a ser elegant, i ha mantingut la puntualitat extrema en els tempos. Però avui ha tingut especial feina a contenir un parell d'espontanis que, en el torn final de preguntes, han deixat anar una llista interminable de ximpleries, fora de to, inconvenients i allunyades de tot esperit ateneístic. Foix ha aguantat el xàfec amb parsimonia i elegància i quan ha pogut, ha tallat la diarrea verbal. En Cuyàs, però, més temperalmental, els n'ha deixat anar un parell de fresques. Després ha dit, fora de l'escenari, que sap perfectament qui són els dos "freakis" perquè són habituals d'aquesta mena d'intervencions, ha tret importància a l'incident i ha dit que aquestes ximpleries desllueixen el final de l'acte, que ha estat molt bé, i que, per tant, s'haurien de prohibir. Cuyàs dixit.
Veurem què passa demà, amb la ministra embarassada.
pepmontes |
dimarts, 12 de febrer de 2008 | 22:18h
Tercera conversa de campanya a l'Ateneu, amb la cap de llista per Barcelona del PP, Dolors Nadal, i la sorpresa de comprobar que la imatge que ens transmeten els mitjans de comunicació deforma en excés la candidata popular i la fa injustament antipàtica, per sistema. La proximitat i el to de conversa volgudament buscat a l'Ateneu dona l'oportunitat d'explicar-se de forma pausada i cordial, sense interrogatoris agressius i punyents que deixen poc espai a l'explicació argumentada. I en aquest context hem vist que Nadal, al marge d'opinions polítiques, és més simpàtica del que sembla als mitjans, i gasta maneres més que correctes i fins i tot elegants. Potser la conclusió és que gestiona malament la pròpia imatge, i el consell que segurament no demana però que malgrat tot li donarem, és que es fixi en el seu cap de files, Mariano Rajoy, que tot i les propostes electorals tremendes que llança a l'arena política es presenta sempre amb un aire més moderat i raonable.
I és que potser l'Ateneu encomana alguna cosa, perquè Dolors Nadal va ser sòcia de la casa durant divuit anys, i avui mateix ha promès que tornarà a ser-ho. Si compleix la promesa, tindrà l'oportunitat de debatre més vegades amb un altre soci, Lluís Foix, que avui li ha dit amb tota claredat que li sembla que les propostes sobre immmigració del PP són populistes i perilloses, que la immersió lingüística ha donat bon resultat i no cal canviar-la i que el PP s'hauria de preguntar perquè a Catalunya sempre està a la contra de la immensa majoria i a la defensiva. I Nadal s'ha defensat. En alguns punts amb més gràcia que en d'altres. Ha dit coses gruixudes, però com que són les habituals en el PP, tampoc no sorprenen.
Per començar s'ha negat per enèsima vegada a explicar com ho faria per garantir el dret que el PP vol assegurar als pares castellanoparlants per tal que els seus fills puguin cursar, si ho desitgen, l'ensenyament en castellà. Ha dit que cada comunitat autònoma ha de decidir com aplica la norma i que, per tant, no és ara el moment de proposar fórmules concretes. Al govern estatal el que li toca és garantir que "la llibertat" serà respectada també en temes lingüístics. Tot plegat per no haver d'explicar que la única manera d'aplicar de debó la proposta del PP és segregar aules separant alumnes catalanoparlants i castellanoparlants. O sigui, el doble sistema educatiu del qual hem fugit sempre per incivilitzat i socialment explosiu.
Nadal ha tingut una bona sortida quan ha dit que Esperanza Aguirre ha dit públicament que està disposada a garantir que els infants catalanoparlants que visquin a Madrid podran cursar l'esenyament en català. Però Lluís Foix ha estat ràpid i enginyós quan ha dit que, efectivament, la Aguirre ha dit fins i tot en quin centre ho farien: l'escola José Tarradellas. Ha estat la única vegada, però el públic ha rigut sorollosament.
Alex Salmon (director de El Mundo a Catalunya) li ha fet part del discurs a la candidata, quan ha tret el tema de l'aplicació de la llei de política lingüística relativa a la retolació dels comerços, dient que a Catalunya multem els qui anuncien el seu negoci en castellà. Els que tenim un cert respecte per la veritat sabem que això no és cert, i que les multes no s'imposen per retolar en castellà sinó per no retolar en catàla. Que retolin com vulguin, mentre es garanteixi que també ho faran en català. Aquest és un dels arguments més demagògics i més repetit darrerament en relació a les qüestions lingüístiques, però sorprenentment qui més l'ha defensat no ha estat la Nadal, sinó el Salmon.
La Nadal ha posat un exemple que volia ser simpàtic i que, segons diu, sempre explica Daniel Sirera, president del PP a Catalunya. Segons la candidata, Sirera afirma que a Madrid algú podria posar un rètol en un comerç que digués "Aquí es venen bolets", i no tindria cap problema, però que a Catalunya, amb l'actual estat de coses, ningú no podria posar un rètol que digués "Aquí se venden setas", perquè seria multat. Ningú no ha rigut, que jo recordi.
Més coses: Salmon li ha preguntat si, atesa la mala gestió que va fer el PP de la crisi immediatament posterior a l'atemptat de l'11M i que els va costar el govern d'Espanya, no hauria estat millor deixar Angel Acebes en una segona fila durant quatre anys, i evitar situar-lo com a secretari general del partit. Aquí Nadal ha fet una defensa sense matisos del seu correligionari i ha assegurat que ha estat un encert situar Acebes al capdavant del partit, i que a Catalunya en tenim una visió distorsionada. "Tots els catalans haurien de poder fer un cafè amb Angel Acebes i veurien com és realment". Home, a Acebes se li girarà molta feina si ha d'anar fent cafès amb tots els catalans, però em permeto dubtar, fins i tot en el cas que arribés a fer-ho, si ens canviaria substancialment l'opinió.
Àlex Salmon ha hagut de marxar un quart d'hora abans de finalitzar l'acte perquè ha de participar en el 59 segons de TVE Catalunya, que posa avui davant de les càmeres el conseller Ernest Maragall (ho deuen estar fent exactament mentre escric aquest post). Abans d'acabar, en el torn de preguntes, s'ha desvetllat la identitat popular de quatre o cinc socis de l'Ateneu assistents a l'acte que, per contradir la idea que ser del PP a Catalunya és complicat, se n'han autorpoclamat votants. A la fi, quan ha baixat de l'escenari, l'han envoltat i amb prous feines la deixaven marxar.
"Disculpi, disculpi, però he de marxar perquè he quedat amb Esperanza Aguirre." Apa, al pont aeri!
pepmontes |
divendres, 8 de febrer de 2008 | 18:52h
Llegeixo el llibre que du el títol d'aquest post per recomanació del responsable de projectes tecnològics de l'Ateneu, Lluís Vicente, i em submergeixo en el món de l'al·lucinació cibernètica. Els autors, Don Tapscott i Anthony D. Williams, teoritzen sobre la transformació dels paradigmes econòmics que fins ara ens han regit i que deixen pas a la, segons ells, inaturable onada dels nous sistemes cooperatius, basats en la producció entre iguals a través de la xarxa, en la seva versió més oberta i generosa. Diuen que s'han acabat les estructures geràrquiques en la gestió de les empreses, que mantenir els coneixements en secret esdevé antieconòmic, i que el nou sistema empeny a fer públics tots els valors d'una empresa per tal que el món, en xarxa i sense fronteres, contribueixi de forma lliure a l'avenç tecnològic i a la millora de la producció. Creuen que és absurd intentar fitxar els millors cervells per a una empresa perquè no hi ha estat més adequat i productiu per als cervells que el de la llibertat absoluta, treballant des de casa seva, sense lligams eterns amb ningú però, això sí, amb possibilitat d'accedir a tota la informació i coneixement. I que només sobreviuran les que ells en diuen empreses intel·ligents, és a dir, aquelles que siguin capaces de posar en comú tot el seu coneixement i, al mateix temps, beneficiar-se de tot el coneixement dels altres.
I el món és dels joves, diuen. I que els que van néixer a partir del 1977 (a mi això ja no m'agafa) són la primera generació que ha crescut i ha après experimentant a través de la xarxa. La generació NET, en diuen. Més de dos mil milions de joves arreu del món que es relacionen a través de les nombroses plataformes de contacte lliures que hi ha a la xarxa i que no entenen que lleis obsoletes vulguin barrar el pas a la seva curiositat amb conceptes desfasats de propietat intel·lectual i copyright. D'ells és el futur i els hem d'obrir les portes del coneixement, diuen.
De moment estic una mica enlluernat i li vaig buscant el punt feble a tant d'optimisme cibernètic. Vaig llegint. Si trobo el punt feble, us ho explico. Si no el trobo suposo que hauré d'ingressar en la nova secta global.
Volíem saber com pensa Joan Ridao defensar el dret a parlar en català al Congrés de Diputats de Madrid si el PSOE coloca José Bono com a president de la cambra, i Ridao, fent humor des del seu posat circumspecte, ha assegurat que Bono és un tema excitant. Sens dubte. I s'ha inflat i s'ha quedat a gust quan ha dit que la única manera que l'ex-ministre de defensa arribi a presidir el congrés és que el PSOE pacti amb el PP, ja que la resta de partits han assegurat que, de Bono, ni parlar-ne. Riado ha estat en la seva línia; és a dir, bé. Orador impecable, mestre en coordinar frases i elevar el to de vocabulari, s'ha defensat amb elegància i sense estalviar dades, de les qüestions llançades per Lluís Foix i Vicent Sanchis.
Igual que en la primera conversa de campanya de l'Ateneu, ahir amb Joan Herrera, Lluís Foix ha introduït temes de fons i generals per ubicar el personatge candidat, i el segon periodista, inquisidor amable, ha intentar fer punxa dels temes tocats. Vicent Sanchis no s'ha tallat ni un pèl a l'hora de dir que bona part de la clientela política potencial d'ERC creu que hi ha diputats dels republicans a Madrid que han caigut inexorablement en el sac dels freakis. Davant d'una pregunta així, alusiva als companys de partit, cal reconèixer que no hi ha resposta fàcil. Però Ridao ha defensat la feina del seu grup parlamentari a la Meseta dient que ha estat el més actiu de tota la cambra. Ha reconegut, això sí, que en la confecció de la llista que ell encapçala hi ha influït però que s'ha hagut de menjar algun nom aportat sense dissimuls per alguns dels grups de presió interns del partit. Elegant com és i enemic de trencar coses, ha estat discret, no ha dit noms, i ha esquivat al·lusions directes a companys. Li ha quedat prou bé, la cosa.
S'ha penjat, d'altra banda, el cartell de "no es fia", assegurant que si algú vol pactar amb ells a Madrid, haurà de combregar amb la condició bàsica d'ERC: publicació de balances fiscals, per reduir en quatre anys el dèficit fiscal català a un terç de l'actual.
Sanchis l'ha embestit demanant-li si aquesta enemistat amb CiU és sostenible per al nacionalisme català, i Ridao ha fet professió de fe pactista en assegurar que espera arribar a molts acords amb els convergents a Madrid, però que canviar la correlació de forces en els governs on poden fer-ho tots dos (els de la plaça Sant Jaume, oi?) és qüestió de temps perquè els greuges que arrossega ERC a causa de la desafecció convergent són pretèrits, llargs i penosos. Temps al temps, ha dit. Si volen bon rotllo, aquests convergents hauran de saltar la paret institucional, ha dit textualment, i fer una aposta clara pel sobiranisme. Que es deixin estar d'ambigüitats, ha vingut a dir. I, és clar, això passa per superar d'alguna manera l'escull Duran i Lleida. Amb l'església hem topat.
Quan ha arribat el torn del públic, el republicà ha hagut d'atendre una pregunta directa i punyent d'un votant d'ERC de tota la vida que va deixar de ser-ho en les darreres municipals perquè, segons diu, no s'enten que un partit independentista pacti amb un partit, segons ha dit l'interpelador, centralista com el PSOE. Ridao s'ha posat sobtadament el vestit de feina i ha esmerçat tot la seva capacitat persuasiva en enumerar una llista, modesta en la grandària però intensa en la qualitat, de teòriques fites assolides en el camí de la independència, segons ell, gràcies als seus pactes de govern. No us la repeteixo, que segurament ja la coneixeu. El que cal és valorar si la llista és suficient per matenir-s'hi fidel o, vist d'una altra manera, si el candidat és prou convincent com per generar confiança.
Quan li hem regalat el llibre d'història de l'Ateneu, Ridao ha dit que se l'enduia per a la biblioteca del grup parlamentari, però que, de fet, ell ja el té. Ep! S'ha marcat un punt. Llàstima que, en marxar, se l'ha deixat oblidat damunt de la taula de president. Li haurem de fer arribar. I hem de dir, també, per rematar crònica, que en finalitzar l'acte ha quedat literalment envoltat d'ateneistes que l'interrogaven, el felicitaven, li demanaven, li preguntaven i li proposaven. Per a bo o per a dolent, però l'home té requesta.
pepmontes |
dimecres, 6 de febrer de 2008 | 21:52h
Això és el que diu el candidat per Barcelona a les eleccions generals, que no hi ha propostes realment socialdemòcrates en litigi en aquestes eleccions perquè el PSOE cau reiteradament en la trampa del PP i perquè ERC fa una altra cosa, no se sap ben be quina, que pendula entre una opció liberal, posicions de centre i espurnes esquerranoses. Herrera ha estat fi en la primera conversa de campanya celebrada a l'Ateneu, en una programació d'actes que portaran damunt de l'escenari de la docta casa tots els caps de llista per Barcelona. Davant seu hi tenia Lluís Foix com a mestre de cerimònia, perspicaç i amable, i Joan Tàpia, que ha mirat de punxar moderament el candidat ecosocialista.
Herrera s'ha deixat punxar i ha respost amb energia i certa contundència els reptes dialèctics plantejats, amb claredat d'idees i amb aquesta serietat acadèmica que el caracteritza. Apunta bé com a possible ateneista, tot i que potser encara li faltaria un pèl d'humor gamberro.
Entre les perles de la nit, cal destacar que ha dit que Duran i Lleida és més conservador que nacionalista i que ell defensarà les nuclears (ep! alerta!).... quan algú doni resposta i solució a la gestió dels seus residus (aaaaaah.....). Ha volgut deixar clar que ICV i ERC són una cosa diferent (algú ho dubta?) quan Tàpia li ha preguntat perquè no van junts a Madrid, i ha exigit al PSOE que quan es decideixi a pactar amb algú ho faci amb coherència i per a tota la legislatura, i no pas pactant ara amb ICV, ara amb CiU, segons el grau possible d'acord i, per tant, fent oscil·lar la seva opció ideològica en funció del soci ocasional.
Ha dit que seria desitjable una reforma constitucional que reconegui el caràcter plurinacional de l'estat i que avanci cap a un federalisme asimètric i ha assegurat que això és molt més realista que no pas la proposta d'un referèndum d'autodeterminació per al 2014. Ha acusat els defensors de l'energia nuclear de ser dogmàtics i de fer professió de fe en l'urani, i s'ha posat les botes cascant contra l'església, com no podia ser d'una altra manera. Li sembla que carregar-se l'impost de patrimoni és una bestiesa i que per comptes de regalar 400 euros als ciutadans, el que cal és fer polítiques de justícia social, escoles bressol i doblar les pensions no contributives.
Ei, déu n'hi do! El format de converses que ha proposat l'Ateneu, que refusa el míting i l'entrevista agressiva, i aposta per un espai, diguem-ne tertulià, ha triomfat en la seva estrena. Bon rotllo, idees explicades i controvèrsies servides, per tal que cadascú faci la seva diagnosi. Demà, segon round amb Joan Ridao, acompanyat altre cop en la conversa per Foix i per Vicent Sanchís.
Per cert, gràcies a la dedicatòria que ha escrit en el llibre d'honor de l'Ateneu, he descobert que Joan Herrera és esquerrà, però després m'ha aclarit que quan juga a futbol xuta amb la dreta! I l'home ha tingut el desencert de fer-me saber que els esquerrans (jo també en sóc) tenim menys esperança de vida perquè el món està pensat per als dretans. Mira quina gràcia! Aquesta mena de discriminació encara no me l'havia plantejat i ara resulta que m'ha fet emprenyar. Moltes eleccions a Madrid que al cap i a la fi poca cosa ens milloraran als d'aquesta banda de l'Ebre, i resulta que, de moment, l'amenaça més sèria a què m'enfronto és la meva resignada esquerranositat. Me'n vaig a fer una cervesa i a explicar-ho a algú.
pepmontes |
dimecres, 6 de febrer de 2008 | 16:10h
Sembla que, de moment, la mestressa Clinton resisteix el tsunami Obama. Però no pas gràcies als demòcrates nordamericans residents a Barcelona, que ahir van votar en una proporció aclaparadorament favorable al candidat afroamericà. Els Democrat Abroad (demòcrates al món) de Barcelona van instal·lar, per primera vegada, una mesa electoral a l'Ateneu Barcelonès, entitat que des de fa uns tres anys acull regularment les seves trobades i reunions organitzatives. Gairebé 300 nordamericans van passar per la sala Jacint Verdaguer de l'Ateneu per votar. Els organitzadors van muntar una mini seu del partit en aquest espai, amb diversos ordinadors connectats a internet i amb una projecció permanent de noticiaris nordamericans per mantenir la clientela al dia, perfectament i puntualment informada.
Hi ha alguna cosa en la cultura política (i econòmica, de fet) nordamericana que aquí no deixa de sorprendre'ns. El muntatge que van fer era discret, però altament eficaç i acurat. Van tenir presents tots els detalls possibles i van atendre els seus correligionaris de partit de forma exquisida. Diria que l'organització es va fer amb "carinyo". Jo intentava pensar com seria una elecció equivalent si fossim nosaltres els que, residint en un altre país, haguéssim de votar a distància. NO m'ho sabia imaginar, però francament, no m'ho imaginava tal com ho vaig veure a l'Ateneu.
També em va semblar exemplar la importància simbòlica i protocolària (al seu estil) que donaven a la jornada, realçant obertament el valor democràtic d'unes eleccions, amb entusiasme i convenciment. Tot i que em va semblar que hi havia una certa consciència del deure democràtic del vot, no em va semblar que anessin a votar desesmadament ni per obligació, sinó ben al contrari, amb consciència de contribuir a alguna cosa important fins i tot amb una certa passió. Podem posar en qüestió molts aspectes del seu sistema polític, però em sembla que no podem posar en dubte que els que hi participen ho fan des del més pur convenciment.
Cal destacar, també, el moment polític excepcional. Sembla que mai en unes primàries hi ha hagut una cursa electoral tan ajustada com la que s'està produint entre Clinton i Obama, i això fa que el nivell de mobilització sigui més alt. Algun dels nostres visitants explicava que una raó que també avala Obama i que s'ha explicat poc és que probablement tindria més oportunitats de guanyar a les presidencials davant del candidat republicà perquè és més assumble per a ells. En canvi, l'odi que senten per Hillary Clinto és tan accentuat, que això podria tenir un efecte pervers per als demòcrates en la mesura que impulsés, per reacció, una major mobilitatzació dels votants republicans.
També és curiós veure que entre els nordamericans que resideixen fora dels EUA, Obama s'endú la palma. Sembla que fa un discurs més "europeu", de sensibilitat més oberta a la pluralitat i l'acceptació de la diferència. Amb un punt d'humiltat, potser? O això ja és massa tenint en compe que parlem d'algú que vol ser candidat a la presidència dels EUA?
Però aquestes reflexions electorals deixem-les per a ells, que la cap i a la fi és el seu president. Prenguem nota, en tot cas, del bon rotllo de la comunitat demòcrata nordamericana de Barcelona i felicitem-nos que, això també, ens situa una mica més damunt del mapa.
Entra una senyora en una pastisseria amb secció de xarcuteria, es fixa en uns entrepans que tenen molt bon aspecte i demana a la dependenta, d'origen sudamericà indeterminat, de què són. "De morcilla de huevo", li diu. "Com diu?", respon la senyora, obnuvilada per la troballa d'una nova modalitat d'embotit. "De morcilla de huevo", insisteix la dependenta, impassible en la seva seguretat. La senyora s'acosta una mica més a l'entrapà suspecte i aventura una possible explicació: "Voldrà dir vostè que és de botifarra d'ou". "No señora, es de morcilla de huevo". La senyora, aventurera de mena, s'arrisca i n'hi demana un. Quan el té a les mans, s'hi fixa amb detall i comprova, alleujada que, efectivament, el contingut de l'entrepà és botifarra d'ou. Ho fa notar a la dependenta, que s'indigna i li diu que si ella n'hi vol dir botifarra, que faci el que vulgui, però que això que té a les mans és "morcilla de huevo". I passa a despatxar una altra senyora, que amb tanta polèmica xarcutera comença a impacientar-se.
Diuen que la ignorància és atrevida. I jo diria, en aquest cas, que més que atrevida és insolent i mesella. Als nouvinguts (manera amable de dir immigrants) els haurem de fer classes, a més de llengua, de tradicions alimentàries del país. I la cosa ve a tomb perquè, exactament la mateixa senyora, l'endemà del succés, entra en un forn d'aquests que pengen d'una cadena panificadora de qualitat justeta, i enllaminida per un aparador de funcions salivadores, s'adreça a la dependenta que, ves quina casualitat, és també originària del con sudamericà, i li diu "Posi'm un tros d'aquesta coca de llardons". És clar, ja es veu d'entrada que la complexitat de l'enunciat és excessiva per una persona amb poques ganes de ser sol·lícita. Li fa repetir la pregunta no menys de quatre vegades amb gestos desagradables d'interrogació, com si vingués a dir "quin cony de cosa estranya m'estàs demanant?". Al final, i amb la certesa que el tema no es solucionarà dient "un pedazo de esta coca de llardones", la senyora fa entendre a la dependenta que vol això; i senyala amb gestos vehements la coca. Sense dir ni ase ni bèstia, la dependenta serveix el producte i la senyora se l'endú després de pagar religiosament, sospitant que potser, el reciclatge el necessita ella i no pas els nouvinguts.
I tot això sigui dit amb l'aclariment que coneixo un munt de persones d'origen sudamericà que parlen un català acceptable, i fins i tot excel·lent, i que no es pot prendre la part pel tot, en cap cas. Però també és cert que el tot políticament correcte no ens ha d'ocultar les parts deficients, reincidents i recalcitrants.
Ah, per cert. Hem de deixar constància que la morcilla..... perdó, la butifarra d'ou, era exquisida, però que la coca de llardons era francament deficient. Consti en acta.
pepmontes |
dimecres, 30 de gener de 2008 | 21:11h
Quan quatre persones que han ocupat successivament el mateix càrrec es troben, per força s'ha de generar algun tipus de complicitat entre ells. Si, a més, han ocupat el setial per encàrrec del mateix color polític, la cosa ja entra dintre de l'àmbit de les evidències. I si, per rematar-ho, es troben en un acte en el qual posen en comú interessos confluents, el fet ja podria passar a l'antologia de les afinitats. És el que ha passat avui. Han coincidit a l'Ajuntament de Barcelona Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Carles Martí i Jordi Martí. Els dos primers hi eren en qualitat de representants de l'Ateneu Barcelonès (president i vicepresident primer, respectivament) i els altres dos com a representants actuals de l'Ajuntament de Barcelona (primer tinent d'alcalde i regidor delegat de cultura, respectivament), i l'afer que els ha posat de costat era la signatura d'un conveni de col·laboració entre les dues institucions. Una trobada de bon rotllo, així doncs, guarnida per la feliç coincidència que tots quatre han estat, en algun moment (Jordi Martí ho és ara) regidors de cultura.
La veritat és que tots quatre tenen personalitats ben diferents i perfils polítics també diversos, per molt que formin part o hagin fet costat al PSC, però els uneix també el fet que tenen caràcters forts i personalitats ben acusades. Cadascú des de les seves posicions personals, però tots quatre deixen petja allí per on passen (amb independència de la qualificació que us mereixin les seves actuacions). I el cas és que dos d'ells estan passant actualment per l'Ateneu, cosa bona per a l'entitat (i segurament també per a ells), el tercer (Carles Martí) ja n'ha estat tertulià freqüent i usuari en diverses ocasions, i el quart (Jordi Martí) ha promés pública i solemnement que durant els propers dies se'n farà soci.
La cosa (la trobada de tots quatre, vull dir) té gràcia, no hi ha dubte. I aixo em fa recordar que fa pocs dies que personalitats de l'altra vorera política (Jordi Pujol i Xavier Trias) s'han fet socis també de la docta casa, i que un altre nom, tant remarcable com el de Joan Rossell, ha ingressat a la nòmina d'ateneistes barcelonins (o hauríem de dir barcelonesos?).
Què té l'Ateneu que torna a fer d'imant per a personalitats diverses del món cultural, social, econòmic i polític? Està començant a omplir-se (a reomplir-se, potser hauríem de dir) de persones de llarg i contrastat recorregut i, el que és més important, amb un grandíssim bagatge de gestió al darrera.
Serà veritat que l'Ateneu tornarà a ser espai de construcció política de primer ordre? Serà possible que torni a passar que bona part dels moviments polítics es guarneixin a l'Ateneu? Podrem passar alegrement del safareig i la crítica a la trama i als projectes? És que aviat aconseguirem que les propostes culturals de la ciutat i del pais passin pel sedàs, prim i mordaç, del més remarcable dels nostres ateneus? Serà possible que una institució nascuda i sostinguda per la societat civil, independent i crítica per pura naturalesa, reactivi la seva capacitat neutral d'acollir la discussió dels temes transcendentals per al país?
Ui, em sembla que em poso transcendent. Tot plegat, volia dir-vos només que m'ha fet gràcia trobar-me davant de quatre regidors de cultura junts, somrients i complaguts de compartir algun projecte, malgrat els anys i la distància que segurament separen els seus plantejaments polítics i gestors.
La pifia de Dolors Nadal afirmant que, segons l'informe PISA, els nens catalanoparlants dupliquen el nombre del fracàs escolar respecte els castellanoparlants no indigna, més aviat provoca compassió. Que el tema de la llengua és un muntatge barroer per captar vots enllà de l'Ebre ja ho sabem des de fa temps, i que no tenen arguments sòlids per defensar-ho és també una certesa que ningú amb dos dits de seny no nega a Catalunya. Per tant, argumentar-ho amb una informació inventada i que, a més, esmenta equivocadament un informe que es pren com a referència en el món educatiu, és una simplicitat que, més que a un polític experimentat amb molta mala baba, és atribuïble a un eixelebrat o a un novell en els afers de la política. Com que no parlem d'un eixelebrat ni d'un novell, sinó de Dolors Nadal, la cosa provoca força tristor, i deixa bastant clar el nivell i la capacitat política de la persona en qüestió. Nadal no és, per a la majoria de candidats catalans, una enemiga a batre, sinó una benedicció del cel: cada cop que parla expulsa votants del PP i dona arguments als contraris.
Però la cosa és diferent quan parlem de les alçades peperes. Rajoy s'ha passat la legislatura anant i venint, oferint a estones un perfil dur i carca, a imatge d'Acebes i companyia, i a estones un proposta més moderada, de centre, com els agrada dir a la Meseta, homologable als conservadors europeus. Així que ha pogut, llenya al foc; quan convenia, aigua al vi. I ara toca aigualir discursos per resultar assumible per als conservadors catalans i per eliminar esculls per a futurs pactes. L'entrevista que li va fer la setmana passada la Terribas va mostrar un home altament moderat, que buscava fins i tot un to amable i que defugia els temes complicats per a l'electoral català amb sortides d'estudi prou intel·ligents. Per això, el tema del català l'explica a Catalunya dient que és només una qüestió de llibertat en l'elecció, i no pas dient, tal com afirmen en la intimitat, que cal situar el castellà com a primera llengua indiscutible i, tal com diuen a Espanya, que el castellà està en risc de desaparició. És evident que això, a Catalunya, fa riure i indigna a parts iguals. Així que Rajoy, sabent que li cal jugar el paper de l'home d'estat, amb seny i conciliador, ho mata dient que tot és qüestió de llibertat. I es fa una mica més difícil de rebatre. Només una mica, però com a mínim, no fa mal a les orelles. Aquest va ser el to de tota l'entrevista, defugint les embranzides de la Terribas i mostrant el seu vessant més amable. Li interessa fer-ho, i la veritat és que ho fa bé. I per tant, fa por. Així, sí que pot guanyar vots moderats catalans.
Però el que espanta de debó és Pizarro. No es pot ventilar la seva presència a les llistes del PP dient que és un anticatalà i que és un empresari que s'ha enriquit a costa dels consumidors, i punt. No. Pizarro, per molt que estiguem en desacord amb la majoria de coses que diu, és un home hàbil i intel·ligent. Li va fer un pols al govern Zapatero i a la Caixa, i el va guanyar. Poca broma. Això no és casualitat. I la seva intel·ligència es mostra també quan ofereix una imatge seria i ponderada, amb respostes i arguments coherents i perfectament defensables des de molts punts de vista, propis de la dreta civilitzada i, per tant, d'això que ells en diuen el centre. L'entrevista que li van fer aquest cap de setmana a La Vanguardia n'és una bona mostra. Jo diria que només hi va fer una patinada greu, quan va dir, referint-se als catalans, que no es pot anar pel món insultant tothom i dient després que ets un incomprès. Això va ser una patinada, certament, però va ser l'única. I, en canvi, va completar una entrevista llarguíssima oferint-se amb encert com a home brillant, carregat d'experiència i d'èxit, ponderat, raonable, defensor de la racionalitat en l'economia i partidari de l'eficàcia i l'eficiència a parts iguals. L'home té, i en tindrà encara més, tirada popular (no és un acudit), i tinc la impressió que serà capaç de captar molts adeptes. També a Catalunya. I per això penso que els menyspreus simplots i sense arguments no serviran, amb ell. Aquest és un adversari d'alçada.
Joventut i polítiques de joventut, 25 aportacions, és el títol d'un llibre que ha editat fa ben poc la Diputació de Barcelona per, entre d'altres coses, conmemorar els 25 anys d'existència de polítiques de joventut al nostre país més o menys com les coneixem avui. D'aquests 25 anys jo n'he viscut no menys de 15, exercint d'escarràs, en primera línia, al costat d'uns quants centenars de professionals. A costa d'esforços massa sovint contra corrent i de sacrificis personals remarcables, tota aquesta gent ha aconseguit un cert grau de consolidació per a aquest sector de la gestió pública, poc conegut, escassament valorat i massa sovint menyspreat. Segurament a causa d'aquesta llarga dedicació, d'algun paper que he anat escrivint amb els anys i que ha tingut alguna influència, i definitivament pel fet que ara mateix sóc el president de l'associació catalana de professionals de les polítiques de joventut, em van encarregar un dels 25 articles que constitueixen aquest llibre.
Com que malgrat les magnífiques promeses que tots els partits polítics estan a punt de deixar anar en bateria per assegurar, durant la campanya electoral que ens cau al damunt, que estaran al costat dels joves i que apostaran fort per donar-los futur, etc. hi haurà a la fi escassa dedicació pressupostària per a les polítiques de joventut (tal com ha estat norma fins ara), i no és gaire probable que el reconeixement professional d'aquest sector millori substancialment a curt termini, no renunciaré pas a fer una mica més de campanya a favor d'un dels parents pobres de tota política pública en aquest pais. Així que us col·loco l'article que he escrit per al llibre, que ve a dir, amb més calma i arguments, això que acabo d'explicar.
pepmontes |
dimecres, 16 de gener de 2008 | 00:10h
El debat sobre el canon que proposen les societats de gestió de drets d'autor sobre els aparells reproductors i d'enregistrament de suports digitals està més calent que mai. L'altre dia m'hi referia en un post a propòsit d'un debat francament tristot sobre el tema al programa televisiu 59 segons, però avui mateix m'arriba per correu electrònic el missatge que reprodueixo tot seguit.
POR FAVOR REENVIALO
Te imaginas que cada vez que entres en un edificio le tengas que pagar al
arquitecto? Todos hacemos nuestro trabajo y no pretendemos que el del mes
pasado nos lo paguen todos los meses hasta la muerte; nuestros artistas son
especiales...
¡TODOS CONTRA LA SGAE!
La SGAE (empresa NO PÚBLICA PARA MAS SEÑAS), y compañeros (entre ellos Ramoncín, Ana Belén, Fernando Arbex...), van a hacer rentable convertirse en creador de canciones en España, y a los datos nos remitimos. El nuevo canon que se nos prepara es abusivo e injusto, y aquí van unos ejemplos:
1 ordenador con 160gb de disco duro (22 EUR de canon)
1 regrabadora de dvd's de ordenador (16,67 EUR de canon)
1 impresora multifunción (10 EUR de canon)
1 cámara de fotos con memoria para 200 fotos (9 EUR de canon)
1 reproductor de dvd de salón (6,61 EUR de canon)
1 Equipo de música de salón (0,60 EUR canon)
1 línea adsl 1 MB (35 EUR canon anuales) 200 cd's vírgenes para grabar
diversos datos (50 EUR de canon) 100 dvd's vírgenes para grabar diversos
datos (140 EUR de canon)
En definitiva, que cualquier familia española con un ordenador pagará unos
303 EUR de canon al año Antes no se sabía que era lo del canon, pero ahora
nos vamos a enterar de sobra. Señores esto no es para paliar los datos de la
piratería. Que expliquen qué van a hacer con este dinero.
Firma si no quieres pagar esta burrada. La ley está debatiéndose en el
congreso y pronto vera la luz si no hacemos nada al respecto.
Pasa este correo si no quieres pagar a estos usureros. Necesitamos 500.000
firmas y ya llevamos mas de 200.000. Copia y pega este mensaje en uno nuevo,
no lo reenvíes que da más la lata leerlo y debemos facilitar el fin de este
timo.
La cosa està calenta, certament. És recomanable fer una ullada al web d'aquesta organització. El manifest (interminable, d'altra banda) és rigorós, i les propostes, fins i tot per als que no hi estiguin d'acord, arriben a ser raonables i assumibles. La societat tecnològica ens obre nous debats que prometen ser llargs i disputats.
pepmontes |
diumenge, 13 de gener de 2008 | 19:11h
Tenia el meu fill enfilat damunt de l'espatlla per veure millor els carruatges que desfilaven en la festa dels tres tombs a Sant Andreu quan hem rebut un bombardeig immisericorde de caramels, llançats amb força remarcable i eficàcia demolidora des d'una carrossa plena a vessar de gent. El meu fill, al qual els caramels no li fan ni fred ni calor, ple d'indignació infantil, m'ha demanat: Papa, qui és aquest senyor que tira tan fort els caramels? Jo, que encara em fregava el pòmul adolorit per culpa de l'impacte d'una llaminadura de maduixa, dura com la roca, anava a dir-li, per defecte, I jo què sé! Però se m'ha acorregut buscar el franctirador de caramels i he descobert, dalt del carruatge, dret i somriuent, armat amb una bossa descomunal de dolça munició, amb ple domini de l'espai i aire de suficiència..... l'Alberto Fernández Díaz! Recony! Només em faltava això! Al meu costat, una noia a la qual jo atribuiria escasses capacitats intel·lectuals, cridava amb to histèric: Alberto, Alberto, dame más, dame más!
No, no és un relat de terror, és la crua realitat d'un bonic matí d'activitat tradicional en família. El cas és que, amb més o menys fortuna per als pacífics transeünts, sempre que els Tres Tombs s'escauen a prop d'alguna contesa electoral, els responsables (deixo a gust del consumidor posar o no el prefixe "i" davant d'aquesta paraula) polítics passegen la seva còrpora i les seves virtuts per a les relacions públiques enfilats dalt d'un carruatge. A més del bombarder Fernández Díaz, aquest matí he vist Xavier Trias i Gemma Mumbrú, i he sentit que algú parlava d'un tal Hereu, tot i que jo no l'he vist pas.
He de dir a favor de la classe política, però, que només en un cas he rebut clatellada. Potser la culpa era de l'entusiasta andreuenca que li demanava canya a l'Alberto i que per proximitat física m'ha fet rebre a mi, però què voleu que us digui, a mi m'ha semblat que en el llançament hi havia una certa dosi de desfogament públic. Voleu caramels? Teniu caramels!
Ara que les habituals diatribes d'Antonio María Rouco Varela ens arribaran altre cop des del setial de la presidència de la Conferencia Episcopal Española, recomforta trobar, de sobte, un capellà sense pèls a la llengua, que engega a dida la prudència pròpia del sector, i que s'omple la boca d'afirmacions del més pur sentit comú però que en el marc de la santa església semblen gairebé incendiàries. Ramon Masachs (a la foto) és el capellà de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar, i no se'n calla ni una. Aquest home mereix una ovació. Afanyeu-vos a felicitar-lo abans no el fotin fora. L'intrèpid periodista pinedenc, Albert Lladó, en recull el testimoni a Diari Maresme.
La 
Quan quatre persones que han ocupat successivament el mateix càrrec es troben, per força s'ha de generar algun tipus de complicitat entre ells. Si, a més, han ocupat el setial per encàrrec del mateix color polític, la cosa ja entra dintre de l'àmbit de les evidències. I si, per rematar-ho, es troben en un acte en el qual posen en comú interessos confluents, el fet ja podria passar a l'antologia de les afinitats. És el que ha passat avui. Han coincidit a l'Ajuntament de Barcelona Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Carles Martí i Jordi Martí. Els dos primers hi eren en qualitat de representants de l'Ateneu Barcelonès (president i vicepresident primer, respectivament) i els altres dos com a representants actuals de l'Ajuntament de Barcelona (primer tinent d'alcalde i regidor delegat de cultura, respectivament), i l'afer que els ha posat de costat era
La pifia de Dolors Nadal afirmant que, segons l'informe PISA, els nens catalanoparlants dupliquen el nombre del fracàs escolar respecte els castellanoparlants no indigna, més aviat provoca compassió. Que el tema de la llengua és un muntatge barroer per captar vots enllà de l'Ebre ja ho sabem des de fa temps, i que no tenen arguments sòlids per defensar-ho és també una certesa que ningú amb dos dits de seny no nega a Catalunya. Per tant, argumentar-ho amb una informació inventada i que, a més, esmenta equivocadament un informe que es pren com a referència en el món educatiu, és una simplicitat que, més que a un polític experimentat amb molta mala baba, és atribuïble a un eixelebrat o a un novell en els afers de la política. Com que no parlem d'un eixelebrat ni d'un novell, sinó de Dolors Nadal, la cosa provoca força tristor, i deixa bastant clar el nivell i la capacitat política de la persona en qüestió. Nadal no és, per a la majoria de candidats catalans, una enemiga a batre, sinó una benedicció del cel: cada cop que parla expulsa votants del PP i dona arguments als contraris.
Tenia el meu fill enfilat damunt de l'espatlla per veure millor els carruatges que desfilaven en la festa dels tres tombs a Sant Andreu quan hem rebut un bombardeig immisericorde de caramels, llançats amb força remarcable i eficàcia demolidora des d'una carrossa plena a vessar de gent. El meu fill, al qual els caramels no li fan ni fred ni calor, ple d'indignació infantil, m'ha demanat: Papa, qui és aquest senyor que tira tan fort els caramels? Jo, que encara em fregava el pòmul adolorit per culpa de l'impacte d'una llaminadura de maduixa, dura com la roca, anava a dir-li, per defecte, I jo què sé! Però se m'ha acorregut buscar el franctirador de caramels i he descobert, dalt del carruatge, dret i somriuent, armat amb una bossa descomunal de dolça munició, amb ple domini de l'espai i aire de suficiència..... l'Alberto Fernández Díaz! Recony! Només em faltava això! Al meu costat, una noia a la qual jo atribuiria escasses capacitats intel·lectuals, cridava amb to histèric: Alberto, Alberto, dame más, dame más!
