Entre celebracions de "la roja", torneig de Wimbledon, moció de censura a Laporta, congressos de partits, manifestos de salvament de llengües i altres temes d'actualitat, sembla que durant un cert temps hem oblidat algun dels temes centrals de les nostres possibilitats de vida futura. Però, amatents com estan a la defensa dels nostres interessos (de la gent digna, vull dir), els amics de l'Associació Catalana de Professionals ha desenterrat la qüestió del model de gestió de l'aeroport i intenta enretirar brosses i camuflatges del mig. Diuen que reprenen la campanya que ja van engegar amb èxit ara fa uns mesos, alertats per les adverses i ambigües notícies que van arribant del govern espanyol.
Reprodueixo aquí el text central d'una nota que ha enviat Josep Ritort, vicepresident de l'entitat, als simpatitzants i adherits a la seva campanya.
"Degut a les gens esperançadora notícia que ha aparegut a la premsa aquests darrers dies sobre la decisió que vol prendre el President del Govern espanyol, Sr. Zapatero, respecte a la gestió individualitzada de l'aeroport de El Prat, ens veiem amb l'obligació d'informar-vos i fer-vos saber la nostra valoració totalment negativa que representarà per les possibilitats de futur per Catalunya i el seu entorn més proper si es confirma la notícia."
"El president del Govern espanyol, senyor José Luís Rodríguez Zapatero, anuncia que presentarà al juliol un pla de reestructuració d'AENA, amb l'objectiu d'ampliar la participació privada i incorporar les comunitats autònomes a la seva gestió, conservant l'àmplia majoria del sector públic estatal. Aquest model que pretén implantar el Govern espanyol queda anys llum del model de gestió individualitzada de l'aeroport de El Prat que reclama la societat catalana, millor dit és descaradament fer veure que canvien les coses, per a que tot quedi igual i controlat des de Madrid."
"Volem confiar que, davant les realitats que en la gestió d'aeroports s'han imposat a tota Europa, el sentit comú i l'interès general de la societat catalana siguin entesos pel president Zapatero i no ens prengui el pèl, com ho seria si es confirma aquest rumor."
"Davant aquesta sorpresa, i davant la possibilitat d'haver de reobrir i donar continuïtat a la campanya 'per un aeroport intercontinental amb una gestió individualitzada' engegada a finals de l'any passat per l'Associació Catalana de Professionals i altres entitats, junt amb tots vosaltres, més de cent mil adherits, us volem fer arribar les següents notícies, per a que us feu una idea de com pot estar aviat la situació i de les grans possibilitats que té l'aeroport de El Prat i la resta d'aeroports de Catalunya, només amb un simple canvi de gestió, d'una gestió des de la proximitat."
Au, doncs, ja ho veieu. Som-hi, que no es pensin pas que ens hem adormit!
pepmontes |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 16:10h
La destralera massa de nacionalistes eixelebrats autòctons l'ha emprès amb Xavi, el jugador del Barça propulsat a la glòria futbolística mercès al seu gran paper en l'Eurocopa, vestint la samarreta de la selecció espanyola. Traïdor deu ser l'epítet més suau que li dediquen, i pràcticament tots li diuen "espanyol", com si d'un insult es tractés. Malament rai. Trista és la causa que es defensa a partir de l'insult i l'atac a uns noiets (recordeu que la majoria de futbolistes de primera fila no arriben als trenta i que una bona part d'ells tot just freguen els vint anys) que han assolit una fita "professional" de primer ordre de forma precoç i que, no ho dubteu, tenen una visió majoritàriament distorsionada del món, passada pel tamís deformant de la milionada que cobren cada mes.
Ens entestem a atorgar-los un paper simbòlic per a la definició de les nostres identitats personals i col·lectives, sense tenir ni idea del que realment pensen, i quan diuen o fan alguna cosa contrària a les nostres idees, els deixem anar tota mena de penjaments, com si no tinguessin dret a pensar o fer de manera diferent a la nostra. Jo crec que fins i tot si ets independentista català tens tot el dret del món a jugar a la selecció espanyola i a fer-ho, fins i tot, sense faltar a la coherència amb les pròpies idees. Però ja entenc que mantenir aquesta postura faria necessari que l'afectat fos un intel·lectual en potència, amb una moral a prova de bomba i irreductible als discursos animalístics i bàrbars que corren pel món. I, per tant, ja entenc que la majoria (la immensa majoria) de futbolistes no han pensat més de quatre vegades en temes obertament ideològics i no es fan plantejaments gaire profunds pel que fa al món polític.
Xavi deu ser un noi relativament tranquil i assenyat (si jutgem pel seu estil de joc) que manifesta legítimament la seva alegria, puntualment esbojarrada, pel fet d'haver-se situat per mèrits propis en primer fila de l'èlit mundial del futbol gràcies a la seva participació a l'Eurocopa. Xavi ha jugat a la selecció espanyola perquè és l'equip que monta la federació de futbol per a la qual juga a través de la lliga espanyola, i no tenia opció de fer-ho des d'una altra banda. No fer-ho per decisió pròpia implicaria desaprofitar probablement la màxima oportunitat de projecció personal en el camp "professional" que ha triat per viure, i només resultaria raonable que ho fes si tingués un posicionament ideològic personal realment clar, potent, perfectament decidit i fonamentat. És a dir, demanar-li que renunciés a jugar a la selecció espanyola seria demanar-li que fos un jove amb un nivell de conscienciació política que no tenen ni el 20 per cent de joves del país. Li exigim, per tant, una coherència que no tenen la majoria de les persones que li estàn demanant que no jugui a favor de la selecció espanyola.
No fotem, home. No podem construir un discurs de reivindicació nacional a partir de la bronca a persones que excel·leixen en el seu camp i que per fer-ho necessàriament passen per l'etiqueta espanyola. Algú diu que es podia haver estalviat aquell "viva españa" que va deixar anar en les celebracions. Sí, home, i també et pots tirar de cap a un tsunami i pretendre nedar contracorrent per tornar a la platja fent surf. No fotem, home.
Jo he dit moltes vegades "viva españa" i no em sento espanyol, ni molt menys sóc espanyolista i se me'n refum la simbologia de la "rojigualda" senyorejada per un toro. No perdem el món de vista. Segurament Xavi hauria pogut fer totes les celebracoins sense dir "viva españa". I què? Això l'hauria fet més coherent? Ens l'estimariem més? I si al bell mig de l'autobus que portava la selecció espanyola pels carrers de Madrid s'hagués posat dempeus i hagués cridat de cara al públic Visca Catalunya! el consideraríem més català, o més coherent, o més normal, o més no sé què? Segurament ara la majoria dels que li recriminin que suposadament contemporitzi amb l'espanyolitat estarien encantats si hagués deixat anar un Visca Catalunya! extemporani. Però aquest Visca Catalunya! el faria més coherent i li donaria major fonament i crèdit intel·lectual per a la causa? Si algú ho creu és que és ximple.
A mi m'agrada el futbol, i m'agrada com ha jugat la selecció espanyola, i estic content que hagi guanyat perquè sentimentalment estic més lligat a Espanya que a Alemanya. I sóc independentista català. I quan vull argumentar les meves idees no tiro ni de futbol ni de noiets que juguen be o malament a futbol, la majoria dels quals no tenen una posició ni un discurs polític definit. Sóc independentista perquè m'ho dicta la raó, no l'estòmac, ni els budells i ni tan sols el cor; els meus arguments miro de generar-los en una altra part del meu cos. El contrari és fer el pena, autocondemnar-se a la insubstancialitat, convertir-se en algú tan lamentable com els nacionalistes espanyols més recalcitrants.
I sí, és veritat que hi ha hagut una gran onada de reivindicació de nacioalisme espanyol que s'ha enfilat al llom del cavall guanyador de la selecicó espanyola. Però no per això perdré el senderi ni responsabilitzaré aquests xavalets d'una onada espanyolista que no m'agrada. Ells han fet, senzillament, la seva feina. I l'han fet be, cony!
Els que fan malament la seva feina són els que, autonomenant-se catalans, catalanistes, nacionalistes, independentistes, i no sé què més, busquen arguments per a la seva causa en el cap de persones que mai no han intentat ni volgut construir-los. I els carreguen els neulers de la seva incompetència o incapacitat de tirar endavant el propi projecte polític i de país.
Deixeu el Xavi tranquil i feu alguna cosa útil per al país, més enllà de dir penjaments als qui no comparteixen la vostra passió.
"La vall que des d'allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres, esquenes... tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror transparent d'aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l'entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xucla-mels." Quanta, quanta guerra... Mercè Rodoreda
pepmontes |
dimecres, 2 de juliol de 2008 | 16:02h
L'Ajuntament de Pineda de Mar ha aprovat la suspensió de llicències urbanístiques a la Vall de la Riera de Pineda, una ja antiga reivindicació de la plataforma que des de fa anys defensa la preservació d'aquest paratge, un dels darrers enllaços naturals que queden entre el sistema marítim maresmenc i el Parc Natural del Montnegre. La gent de la plataforma ho explica amb detall en el seu web, però resumidament venen a dir que aquesta és una bona notícia, tot i que és, tot just, una primera passa que hauria de conduir el consistori pinedenc a la desclassificació del sol urbanitzable que "amenaça" la vall.
Ens hem de felicitar de la novetat, és clar. Però no hem pas d'aturar la vigilància, perquè diversos projectes amenacen la continuïtat i integritat d'aquest espai natural. Per començar, l'ACA ha de tirar endavant la construcció d'una depurada a l'antiga pedrera de Montpalau, i això implica una xarxa de canonades que seguiran, justament, el traçat de la riera. El respecte i la cura amb què es faci (o no) aquesta instal·lació, condicionarà sense cap mena de dubt el futur del paratge.
I no oblidem que el recent traspàs de la titularitat de l'N-II a la Generalitat va posar en agenda el futur desdoblament de l'autopista del Maresme per, teòricament, millorar els problemes de trànsit i connexió de la comarca. De moment, tot apunta a que aquest desdoblament viari portarà la nova carretera a buscar la connexió amb l'antiga N-II a Pineda, creuant, justament, la Vall de la Riera de Pineda. Si això fos així, es partiria pel mig aquest paratge i comprometria tot esforç alternatiu.
Diu la dita que "pensa malament i no erraràs". No voldria ser pessimista, però m'agradaria pensar que aquesta aturada momentània de l'amenaça urbanística no serà un compensació a l'avançada pels mals, força més gruixuts, que queden per venir. Creuem els dits i mantinguem-nos atents a les notícies de la plataforma, que vetlla admirablement per la salut natural d'aquest racó del Maresme.
Mentre esperem que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre l'Estatut, van sovintejant les peticions d'unitat política als partits catalans per fer front a una sentència hipotèticament dolenta. Però a la vista de la situació actual, les manifestacions dels dirigents polítics en aquesta direcció em sonen totes a cinisme del més pur. La condició bàsica de tota unitat és que PSC i CiU decideixin entendre's i, per tant, que un dels dos cedeixi protagonisme a l'altre, víctimes de l'equilibri impossible. Ara que CiU fa pressing al PSOE per a l'aprovació dels pressupostos generals i que el PSC vol fer valer els bons resultats a les últimes eleccions no veig a cap dels dos grups cedint ni un pam. I quan ERC apunta en boca de Puigcercós la possibilitat d'un govern de concentració no fa altra cosa que cobrir-se les espatlles per les patacades que rebrà, amb tota seguretat, d'una banda o altra, quan sigui necessari posicionar-se amb claredat. És raonable i ifns i tot desitjable que la societat civil (Òmnium, per exemple) demani unitat en aquesta qüestió, de la mateixa manera que ho era quan s'estava construint l'Estatut; però ara, igual que abans, no es donava ni una situació prou bona (la maduresa definitiva dels nostres partits polítics) ni prou dolenta (una emergència nacional) que faci possible l'entesa desitjada. Conclusió: vivim en permanent estat d'ambivalència, condemnats a l'ambigüitat, abocats a una trista mediocritat. (publicat a El Punt el 01/07/08)
Només un apunt. Francesc Cabana destaca avui amb sorpresa al bloc de l'Ateneu que el pressupost del Departament de Cultura de la Generalitat representa tan sols l'1,13% del pressupost del Govern. Sí, només l'1,13%. I com ens podem creure que sobre la cultura hem de construir bona part del nostre futur com a societat o com a país? Quin serà el primer Conseller de Cultura què podrà convèncer els seus companys de govern que la cultura és un sector estratègic per al benestar, per a l'economia, per a la cohesió social, per a la construcció del país?
pepmontes |
divendres, 27 de juny de 2008 | 16:26h
Una cosa em sorprèn, en mig de tanta eufòria pel bon joc de la selecció espanyola a l'Eurocopa: ningú no s'atreveix a dir que aquest estil tan lloat segueix fil per randa els paràmetres de joc que el Barça del Dream Team va patentar. Aquesta selecció juga de la mateixa manera que jugava el Barça de Cruyff, i sembla que faci por dir-ho en veu alta. Com que odiem la selecció espanyola, fins i tot ens sap greu dir que la tradicional i patètica "furia española" s'ha reconvertit en el "rondo" cruyfista.
I posats a riure, és divertit fins i tot observar els gestos de Luís Aragones quan dona indicacions als seus jugadors des de la banda: repeteix gairebé mimèticament aquell moviment compassat de les mans que feia Cruyff quan volia demanar fluïdesa en el joc, toc mesurat de la pilota i moviment constant de posicions.
El cas és que entre els que estan borratxos d'alegria per les victòries espanyolíssimes de la selecció i els que estan borratxos de ràbia perquè la selecció desperta passions també a Catalunya, ningú no acaba de reconèixer una sonada victòria del temperament (deixeu-me dir-ho així) català, que ha exportat l'estètica i l'ha emparentant amb l'eficàcia i el rendiment. El braó desraonat i l'esperit combatiu i ferèstec dels hispans s'ha transformat en aquesta Eurocopa i s'ha deixat seduir per la intel·ligència, la pausa i el plaer del joc.
I remato dient que els herois de la selecció no són pas de la Meseta, sinó catalans (Xavi, Iniesta, Cesc, Capdevila, Puyol), asturians (Villa), canaris (Güiza, Silva), bascos (Xabi Alonso), brasilers (Senna)... Els de matriu madrilenya estan fent un mal paper (Torres i Sergio Ramos) amb l'excepció de l'excepcional Iker Casillas, i ningún no recorda un equip que passegi la bandera espanyola amb tan poc pes dels madridistes.
Ja sé que revindicar coses assumides per l'espanyolitat fa lleig per als catalanets convençuts de la maldat intrínseca dels hispans, però a mi, què voleu que us digui, em fa gràcia que, també en això, ens acabin donant la raó.
pepmontes |
divendres, 27 de juny de 2008 | 00:00h
Amb el meu habitual retard en la repassada inconstant als meus blocs de referència, llegeixo un post de Saül Gordillo que val especialment la pena. Per honest i sincer. I potser també un pèl ingenu; però amb aquella ingenuïtat que voldria per a si mateix qualsevol aficionat d'èxit limitat a l'exhibicionisme blocaire. Llegiu-lo. Bravo, Saül.
Aquesta mateixa setmana l'Associació CAtalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) ha fet arribar a la Secretaria de Joventut una proposta de text per a un dels títols de la futura Llei Catalana de Polítiques de Joventut. Es tracta de definir amb una certa precisió la figura dels professionals en aquest sector i, per tant, és una bona cosa recollir el parer dels que són efectivament els màxims afectats, els que són objecte de regulació. El nostre intent de participació en aquest procés de construcció d'un text legal, però, em descobreix un món realment estrany, carregat de mals entesos, de mitges veritats i de recels sistemàtics que gairebé són malaltissos.
L'AcPpJ va rebre fa força dies de la propia Secretaria de Joventut, per conducte informal, un text que aparentment havia de ser el redactat definitiu d'aquesta part de la llei, amb la petició que ens ho miréssim i hi fessim suggeriments. La intenció és lloable, per bé que el text legal ja l'havíem sol·licitat des de feia temps, i el text lliurat només constituia una part del que havíem demanat, que era la llei completa. En tot cas, aquesta setmana hem entregat (nosaltres sí, formalment, amb registre d'entrada) una proposta de modificació d'aquell text parcial, al mateix temps que demanem la possibilitat de disposar de la totalitat de la llei, almenys d'aquells punts que ja estiguin redactats de forma consistent.
La veritat és que la llei encara no ha iniciat el seu recorregut formal i ni tan sols ha estat entrada en registre al Parlament, de manera que no hi ha ponència i tampoc no s'han obert els intercanvis de parer polítics. El text és encara a la cuina, però ja corre per conductes diversos entre els agents que intervenen al sector. No està malament que així sigui si aquest sistema facilita que el text que entri al Parlament hi arribi ja amb algun grau de consens remarcable entre el sector. Però és curiós que el text circuli a bocins, no d'una forma completa i que no ho faci tampoc d'una manera oberta, ja que no tothom disposa de còpia i tampoc ningú no coneix els criteris pels quals uns el tenen i uns altres no. Com que el text està, pel que sembla, en evolució, i va variant en funció de les aportacions parcials que es reben, ningú no sap amb gaire precisió si el document de què disposa és una última versió, si tot just és un primer redactat que a hores d'ara ja ha canviat, si hi ha alguna part tancada i alguna altra que està en consulta, o si el text ja està beneït i és poc menys que intocable.
S'hi afegeix, a més, la circumstància que la llei ja va ser redactada ara fa més de dos anys, durant el primer tripartit, i que en aquell moment ja van còrrer també diverses versions d'aquell text. Encara hi ha gent que es mou a partir d'aquell primer text, substancialment diferent de l'actual, de manera que la barreja de documents que pul·lulen és prou remarcable.
Sent una bona cosa que el text es posi a consideració dels diferents agents del sector abans de tenir un redactat definitiu (definitiu per a iniciar el tràmit legal, vull dir), no acabo d'entendre perquè se'n fa una distribució tan confusa, parcial, selectiva i, per tant, dubtosa. A la fi, els que tenen ganes de fer aportacions serioses no saben ben bé si disposen d'un text fiable, i tampoc no acaben de saber del cert si és gaire correcte fer aportacions sobre un text que els ha arribat per canals poc clars, no oficials.
La política és una cosa complicada per se. Però de vegades penso que la compliquem encara més per prevencions innecessàries, prudències excessives i recels fora de mida. Els esborranys són esborranys, per molt que ho siguin d'una llei, i no caldria prevenció si fossim capaços de generar un procés obert de consultes sobre textos concrets i ben delimitats, ni definitius ni tancats, però clars i precisos. D'altra manera, arriba un moment que no sabem ben bé de què parlem ni sobre quines bases emetem opinió. És com si lliuressim batalles contra un enemic no declarat que potser vol ser amic nostre, però que no s'acaba d'atrevir a dir-nos-ho. I al final, com que no estem segurs de res, tampoc no ens fiem de ningú i a tothom li posem cara de gos. I acabem discutint o discrepant sobre coses en les que seria ben fàcil posar-nos d'acord.
Junts per catalunya és la consigna que propugna Omnium Cultural per a l'acte d'aquesta nit al TNC. Es tracta de fer sentir la veu de la ciutadania per negar reconeixement social al Tribunal Constitucional per dirimir sobre la legalitat del nostre Estatut. Diguem d'entrada que cal donar suport a la iniciativa i que, sí, cal posar de manifest la contradicció entre les legitimitats d'un tribunal que actua en ordre al que li demana i exigeix la llei i d'una voluntat popular expressada també d'acord amb el que diu la llei a través d'un referendum perfectament encaixat en l'actual ordenament jurídic. No hi ha dubte sobre l'existència d'una contradicció o, si voleu, d'una esquerda legal de dimensions considerables.
Però feta la obligada manifestació de suport a l'acte i als seus continguts, no puc pas deixar de preguntar-me sobre l'endemà de la protesta. Perquè, siguem clars, de moment la cosa no té més transcendència que la d'una protesta expressada de forma civilitzada i legítima però perfectament obviable pels qui regeixen l'Estat i els seus òrgans de govern. No parlaré pas avui, altre cop, de la mitificada però adormida societat civil catalana, però sí que recordaré que, a més d'actes col·lectius de reafirmació interna, de veneració del propi melic, de cofoisme... potser ens cal pensar en el pla que executarem a partir de demà.
Després de sentir-nos a nosaltres mateixos al TNC, què farem? Com s'amplificaran les coses, més o menys encertades, que haurem dit aquest vespre? A qui les farem arribar? Com pressionarem? A qui exigirem que en prengui nota i actui en conseqüència? Els actes puntuals estan bé, però jo no he vist ningú (persona o institució) que hagi proposat fins ara un pla d'actuació decidit per exercir efectivament i amb alguna promesa d'eficàcia, com a lobby ciutadà, que persegueixi la transformació de la legalitat vigent. Els actes puntuals estan be com a inici o com a cloenda de campanyes d'actuació. Quina és, en aquest cas (però en podriem citar molts d'altres), la campanya? Jo m'hi apuntaré, us ho asseguro. Però, en el cas que existeixi, jo no la conec.
Ja que vaig encetar el tema jo mateix en un post anterior i polèmic, no vull deixar de fer notar l'article que publica avui Sergi Pàmies a La Vanguardia sobre les múltiples i complexes maneres com es viu l'actuació de la selecció espanyol de futbol a Catalunya. Sense mullar-se ni identificar-se amb una o altra de les fórmules enumerades, és interessant recollir les observacions de Pàmies que, quan les despullem del seu agut ull clínic, no deixen de ser simples constatacions objectives de la realitat.
I és que al final fou un català, Cesc Fàbregas, el que va rematar la feina (excel·lent, no ho hem pas d'amagar) del madridista Iker Casillas. I no hem pas d'amagar que fins els més nacionalistes (catalans, vull dir) lamenten la substitució dels dos catalans (un d'adopció) Xavi Hernández i Andrés Iniesta, convertida gairebé en norma pel seleccionador Luís Aragonés. I és que barrejar ideologia i projectes polítics amb esport i sentiments acaba produint sempre un cocktail que és, com a mínim, contradictori (tots els bons cocktails, de fet, ho són).
O potser haurem d'admetre que es pot ser català independentista i desitjar la victòria de la selecció espanyola sense perdre ni un bri de coherència? Com és possible, això? Potser.... perquè ens agrada el futbol (la "roja", ves per on, fa un futbol millor i més bonic que la italiana), perquè ser independents no implica odiar els veïns, perquè els veïns ens manlleven i integren materia prima nacional (Capdevila, Xavi, Cesc, Puyol), perquè no pots negar als futbolistes catalans aspirar a assolir els màxims èxits possibles en la seva lògica professional, perquè potser haurem de començar a ser intel·ligents i deslligar esport d'exaltació nacional, i perquè és divertit donar suport al que tradicionalment no guanya res. I després de dir tot això, resulta que també puc dir que vull la independència de Catalunya. I què passa?
El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha encetat avui la proposta Tribuna Ateneu, un nou format en l'activitat habitual de l'Ateneu Barcelonès que busca la generació d'espais de reflexió i debat al voltant de la cultura i les polítiques culturals. En la seva millor tradició, l'Ateneu intenta buscar i projectar llum sobre els temes de màxima actualitat i interés per al progrés del país, però despullant-los de la polèmica partidista més superficial i immediata. I Tresserras ha fet honor a aquesta voluntat posant sobre la taula el seu ordenadíssim i clar discurs sobre les opcions de futur del país a través de l'impuls i la construcció d'un sistema cultural propi, que si bé encara perviu, està envoltat d'amenaces i dificultats.
Tinc poc a objectar a les paraules del conseller. En canvi, lamento les coses que no ha dit. Es difícil rebatre la seva proposta teòrica perquè està ben estructurada i es basa en un coneixement adequat de la realitat i en una anàlisi pragmàtica i optimista a parts iguals. Però tot i que ja he dit que l'espai de debat que proposa l'Ateneu busca la reflexió, potser caldria anar concretant alguna cosa. Tresserras ha disseccionat les vies de treball possible per potenciar aquest sistema cultural nostre, però després d'enumerar-les i explicar-les, no ha concretat cap acció precisa en el camí d'assolir-les. Algun exemple aclaridor hauria estat ben rebut i ben agraït.
Tresserras ha sigut honest i sincer quan ha dit que els pressupostos del seu departament són migrats i que difícilment s'acostaran als objectius que ell mateix s'havia marcat. Costa imbuir la resta del Govern de la importància social i estructuradora de la cultura i, per tant, costa també convèncer-los de la necessitat de destinar-hi més diners. I la resposta del conseller és no trencar res (és a dir, deixar que les coses que funcionen continuïn funcionant fins que no en tinguem d'altres de millors), ser prudent en les mesures a prendre per no malbaratar els pocs recursos disponibles, i apuntar i afinar molt bé en les polítiques possibles perquè són poques i necessitem que funcionin bé.
A instàncies de Ferran Mascarell, ens ha explicat que teòricament és imminent la convocatòria de la comissió mixta que ha d'establir el calendari del retorn dels papers de Salamanca, que entre dues i tres setmanes és el que tardarem a conéixer el nom del nou director general del Liceu i que Joan Francesc Marco sona, però no més que altres dos o tres noms.
Oriol Bohigas, per la seva banda, ha volgut remarcar la migradesa dels pressupostos per a la cultura (un 1,13% per del pressupost del Govern, segons la dada aportada pel conseller) i ho ha fet amb la contundència que el caracteritza. Per rematar, ha anunciat moltes i suculentes sessions futures del Tribuna Ateneu, per a després de l'estiu.
El cas és que l'Hotel Rívoli, en plena Rambla i veí adossat per via de patis i jardins interiors a l'Ateneu, acull ja un espai que vol ser de referència per a la reflexió en el camp de les polítiques culturals. Que duri i que prosperi.
Encara estic rient de la ministra que s'adreça a "los miembros y las miembras", però en pocs minuts m'arriba notícia d'un informàtic que demana pels "cartofílics" quan, de fet, està buscant els membres de l'associació de cartòfils que corren per l'Ateneu, i al cap d'un moment em fan arribar uns "críptics" de difusió d'activitats d'estiu que a mi em semblen, més aviat, tríptics. I em convenço que el tema no és anecdòtic quan recordo que en els recents exàmens de selectivitat, diversos alumnes explicaven que havien triat fer el comentari de text sobre un fragment de Pompeu Fabra parlant de Picasso. Segurament van suspendre, perquè el coneixedor de Picasso que havia confegit aquell text no era pas Pompeu Fabra, sinó Palau i Fabre. Tots dos, Fabra i Palau, en èpoques diferents, és clar, van protagonitzar sessions memorables a l'Ateneu Barcelonès, però la coincidència no pot actuar com a excusa perquè, amb tota seguretat, els estudiants ineptes tampoc no deuen saber que coi és això de l'Ateneu Barcelonifílic, i segur que mai no se'ls ha passat pel cap fer-se'n membres o membras, per molts críptics que puguin llegir explicant-ne els avantatges. I és que no sé si parlem de coses diferents o si som tan diferents que ja no val la pena que ni tan sols intentem parlar. D'altra banda, de qualsevol cosa se'n diu parlar. I de tant en tant és millor callar, no fos cas que continuéssim allargant el reguitzell de despropòsits.
pepmontes |
divendres, 13 de juny de 2008 | 16:19h
Aquest cap de setmana, segon acte del culebrot d'ERC. Les anades i vingudes d'uns i altres no ens ofereixen, de moment, pistes fidedignes sobre pactes ni composicions futures de l'organ de govern, i sembla que la única cosa que es confirma, sí o sí, és la consolidació (petrificació, potser hauríem de dir) de l'enfrontament Puigcercós-Carod. Doncs que vagin fent.
La lògica més simplota indicaria l'alta probabilitat d'un pacte de convivència per arribar civilitzadament fins a la celebració de primàries, d'aquí a dos anys, per dirimir finalment el lideratge d'un o altre en la candidatura per a les eleccions al Parlament. Això voldria dir pervivència del tripartit fins a la fi de la legislatura i cops de colze interns per anar marcant posicions de cara a la batalla final. Però ni això sembla garantit, perquè els darrers moviments dels adeptes a Carod indiquen algun tipus d'acord amb els de Bertran. Mentre, Puigcercós, per la seva banda, busca complicitats amb la gent de Carretero. O no? O és un campi qui pugui i una guerra de "tots contra tots"?
Fa temps que m'he resignat a equivocar-me en totes les meves previsions o anàlisis al voltant d'ERC, i assumeixo que gairebé sempre la solució final és la menys esperada de totes, la menys lògica, la de conseqüències més imprevisibles. És per això que no hi dedico gaire temps ni ganes. I temo que és això mateix el que li passa a bona part dels votants d'ERC, més enllà dels fidels militants. I és que possiblement és aquest el repte que haurà d'encarar el partit independentista a partir d'ara, sigui qui sigui el qui acabin tallant el bacallà: de quina maner despertarà complicitats i donarà confiança als milers de catalans que l'haurien de votar per tal de continuar jugant algun paper remarcable en la política catalana?
Està clar que als qui no participem en la batalla fraticida pel control del partit ens costa entendre com és possible construir una alternativa sòlida prenent com a base tanta desavinença. Dit d'una altra manera: com puc donar el meu vot a una organització de la que no puc saber a qui correspondrà administrar el meu suport i confiança. Molt sòlida i creïble haurà de ser la "cosa" que surti d'aquest cap de setmana per esvanir aquest dubte fonamental.
De moment, em diverteixo pensant en una solució tipus Polònia, amb una mena de monstre Frankenstein, amb aspecte de Carod, entranyes de Puigcercós i collons de Carretero!
Peco i miro la crònica que fan els informatius de Telecinco de l'epopèica victòria de la selecció espanyola de futbol en el seu primer partit de l'Eurocopa, contra Rússia. Ens en mostren imatges i la veu en off destaca algun dels jugadors que ho van fer més bé, tot donat referència del club en que juguen... Parlen de "Villa, jugador del Valencia", o bé de Fernando Torres, "ariete del Liverpool". Però quan arriba el moment de destacar Iniesta en parlen com "el jugador albaceteño". Ostres! A quin equip deu jugar, aquest noi? Ara no me'n recordo! En teniu idea vosaltres? Mira si n'és de despistat, aquest periodista, que ara mateix no recorda quin és el club que paga les misses a l'Andresito. Algú ho sap? Deu ser un equipet de no res, de barri, de províncies, segurament.
Entre celebracions de "la roja", torneig de Wimbledon, moció de censura a Laporta, congressos de partits, manifestos de salvament de llengües i altres temes d'actualitat, sembla que durant un cert temps hem oblidat algun dels temes centrals de les nostres possibilitats de vida futura. Però, amatents com estan a la defensa dels nostres interessos (de la gent digna, vull dir), els amics de l'Associació Catalana de Professionals ha desenterrat la qüestió del model de gestió de l'aeroport i intenta enretirar brosses i camuflatges del mig. Diuen que reprenen la campanya que ja van engegar amb èxit ara fa uns mesos, alertats per les adverses i ambigües notícies que van arribant del govern espanyol.
La destralera massa de nacionalistes eixelebrats autòctons l'ha emprès amb Xavi, el jugador del Barça propulsat a la glòria futbolística mercès al seu gran paper en l'Eurocopa, vestint la samarreta de la selecció espanyola. Traïdor deu ser l'epítet més suau que li dediquen, i pràcticament tots li diuen "espanyol", com si d'un insult es tractés. Malament rai. Trista és la causa que es defensa a partir de l'insult i l'atac a uns noiets (recordeu que la majoria de futbolistes de primera fila no arriben als trenta i que una bona part d'ells tot just freguen els vint anys) que han assolit una fita "professional" de primer ordre de forma precoç i que, no ho dubteu, tenen una visió majoritàriament distorsionada del món, passada pel tamís deformant de la milionada que cobren cada mes. 
L'Ajuntament de Pineda de Mar ha aprovat la suspensió de llicències urbanístiques a la Vall de la Riera de Pineda, una ja antiga reivindicació de la plataforma que des de fa anys defensa la preservació d'aquest paratge, un dels darrers enllaços naturals que queden entre el sistema marítim maresmenc i el Parc Natural del Montnegre. La gent de la plataforma ho explica amb detall en el seu 
El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha encetat avui la proposta Tribuna Ateneu, un nou format en l'activitat habitual de l'Ateneu Barcelonès que busca la generació d'espais de reflexió i debat al voltant de la cultura i les polítiques culturals. En la seva millor tradició, l'Ateneu intenta buscar i projectar llum sobre els temes de màxima actualitat i interés per al progrés del país, però despullant-los de la polèmica partidista més superficial i immediata. I Tresserras ha fet honor a aquesta voluntat posant sobre la taula el seu ordenadíssim i clar discurs sobre les opcions de futur del país a través de l'impuls i la construcció d'un sistema cultural propi, que si bé encara perviu, està envoltat d'amenaces i dificultats.
Aquest cap de setmana, segon acte del culebrot d'ERC. Les anades i vingudes d'uns i altres no ens ofereixen, de moment, pistes fidedignes sobre pactes ni composicions futures de l'organ de govern, i sembla que la única cosa que es confirma, sí o sí, és la consolidació (petrificació, potser hauríem de dir) de l'enfrontament Puigcercós-Carod. Doncs que vagin fent. 
Peco i miro la crònica que fan els informatius de Telecinco de l'epopèica victòria de la selecció espanyola de futbol en el seu primer partit de l'Eurocopa, contra Rússia. Ens en mostren imatges i la veu en off destaca algun dels jugadors que ho van fer més bé, tot donat referència del club en que juguen... Parlen de "Villa, jugador del Valencia", o bé de Fernando Torres, "ariete del Liverpool". Però quan arriba el moment de destacar Iniesta en parlen com "el jugador albaceteño". Ostres! A quin equip deu jugar, aquest noi? Ara no me'n recordo! En teniu idea vosaltres? Mira si n'és de despistat, aquest periodista, que ara mateix no recorda quin és el club que paga les misses a l'Andresito. Algú ho sap? Deu ser un equipet de no res, de barri, de províncies, segurament.
