Interrupció abrupta de les vacances per donar notícia d'una bestiesa més de les nostres administracions locals en la gestió del medi natural. L'Ajuntament de Tordera ha autoritzat-consentit-promogut-acceptat-assumit una tala d'arbres al paratge conegut com Cal Capità, a l'entorn de la Vall de la Riera de Pineda, a l'interior del Parc Natural del Montnegre-Corredor. Cap argument sòlid no sembla sustentar la mesura, i tot fa pensar que s'ha actuat en pur benefici d'uns particulars, sense tenir en compte per a res la preceptiva autoritat del parc ni cap mena d'assessorament tècnic. Xiulets per a l'Ajntament de Tordera. Ovació, novament, per a la Plataforma Salvem la Vall de la Riera de Pineda, vigilants incansables del respecte al medi. Expliquen el desastre amb tot detall en el seu web. Esperem que s'aclareixin responsabilitats i s'actuï amb contundència.

Veig que Jaume Subirana recomana en el seu bloc, Flux, la compra i gaudi del darrer treball de Roger Mas, Les cançons tel·lúriques, en el qual adapta poemes de Jacint Verdaguer. Afegeixo la meva recomanació a la de Subirana, i anuncio que el 10 de setembre l'Ateneu Barcelonès acollirà una xerrada de presentació del CD del músic solsonenc, acompanyat d'un dels màxims especialistes del pais en Jacint Verdaguer que, a més, és membre de la Junta Directiva de la docta casa: Narcís Garolera. A l'acte més discursiu seguirà un concert al jardí romàntic en el qual Roger Mas desgranarà, peça a peça, les seves cançons tel·lúriques. Una oportunitat irrepetible per gaudir de bona música, bona literatura i bon rotllo estiuenc.

Descobreixo amb autèntic plaer que Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors - Centre de les Arts del Moviment, ha estat reconegut amb el premi nacional de cultura en la modalitat de dansa. Pocs premis nacionals han estat atorgats amb tant de fonament i justícia. L'enhorabona!

S'ha consumat la tragèdia. Fa uns dies donava fe d'un e-mail estrany que vaig rebre anunciant (amb missatger interposat) una assemblea de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), en convocatòria extraordinària, per dirimir sobre una greu divisió al si de la junta. En l'entrada que vaig escriure ja era prou explícit sobre l'opinió que em mereix la situació, però ara, just quan acabo de rebre realment la convocatòria d'aquesta assemblea, i en comprobar que, efectivament, està anunciada al web de l'entitat, no puc fer altra cosa que pujar el to de la meva crítica.
 
En el primer punt de l'ordre del dia, es proposa l'explicació als socis de l'actual situació de conflicte a la junta, i es desdobla en dues propostes antagòniques: una sol·licitud a la presidenta per tal que dimiteixi, presentada per dos vocals de la junta, i una segona sol·licitud per tal que dimiteixin els dos socis anteriors, presentada per "la majoria de membres de la Junta Directiva de l'APGCC". Fins aquí, la cosa ja és prou esperpèntica. Però el segon punt de l'ordre del dia proposa debat i votació amb dues possibles solucions: la revocació de la junta en ple i, en conseqüència, la convocatòria d'eleccions, o bé la votació de les dues propostes de dimissió, a veure quina s'endú el gat a l'aigua.

No m'ho puc creure. No puc creure que la incapacitat d'aquesta junta sigui tal que gosin portar a una assemblea una situació tan bèstia com aquesta. Siguem metòdics:

1. Per començar, es convoca per sorpresa una assemblea en la que, sense previ avís, es diu que la junta està dividida i en la que es demana als socis que donin la raó a uns o altres. Però com es pot donar la raó a ningú, si fins a la rebuda de la convocatòria ningú no tenia notícia de tal divisió? Les tafaneries i els rumors podien fer pensar que hi havia tensions i divisions, però mai no se n'ha parlat obertament ni s'ha posat damunt de la taula la naturalesa del conflicte. I aquestes informacions inconcretes només podien estar en mans de persones properes a algun membre de la junta i, per tant, amb alguna simpatia predefinida. La majoria de socis, que deuen ser persones normals i amb algun mínim grau de sentit comú, no tenen perquè estàr informats d'aquestes divisions internes, i molt menys fent cas a rumors o tafaneries.

2. Pretenen que els assistents a l'assemblea decideixin, sobre la marxa, i amb la única informació que se'ls doni allí mateix, quina part de la junta té raó. A més, l'exposició de les diferències anirà a càrrec del propis afectats, de manera que s'escenificarà, davant dels socis, l'enfrontament que probablement ja hi ha hagut repetidament en les juntes directives. La cosa serà, és clar, desagradable. Tensa. Impúdica. I del vot que emeti cada soci present es derivarà el seu alineament amb un o altre sector. És a dir, els molt ximples volen estendre la divisió que hi ha a la junta al conjunt dels associats. Una bonica manera de carregar-se l'associació.

3. La data. La convocatòria de l'assemblea arriba per correu electrònic el 29 de juliol i la situa el 8 de setembre. Entre els que ja són de vacances a finals de juliol i els que encara hi seran a principis de setembre, resulta poc probable que hi hagi una gran afluència. O potser confien que el "morbo" de la bronca atraigui el públic. Podria ser, però ho dubto. I com que amb tot aquest embolic no hi ha informació oficial sobre la naturalesa del conflicte, els que tinguin algun interès en el tema s'hauran de buscar la vida per informar-se. I si l'enfrontament és prou rellevant, amb tota seguretat els afectats faran campanya personalitzada, pel seu compte, per fer valer les seves raons. O sigui que l'agost que li cau al damunt a l'associació serà per oblidar-lo. Demano obertament que cap dels afectats no intenti posar-se en contacte amb mi, ni per telèfon, ni per e-mail. No vull conèixer les seves raons.

4. Dimissions. Per no fer be res, és que ni tan sols utilitzen una terminologia adequada. Com es pot demanar a l'assemblea que voti si unes persones han de dimitir? No fotem. La dimissió és una decisió personal, que com a molt pot ser induïda o provocada, però mai formalment aprovada sense peticio prèvia del o dels afectats. Si de cas, es pot votar la revocació de càrrecs. Però votar una dimissió? Surrealista.

5. La solució. De les poques coses clares que hi ha en tot aquest afer és que la junta està dividida. No sabem ben bé perquè. No ens ho expliquen. Com a mínim, no fins ara. Però si la junta està tan dividida que una part demana a l'altra que plegui, i aquesta demana el mateix als primers, vol dir que la cosa és ingovernable. En una situació d'ingovernabilitat, allò adequat és reconèixer el termes del conflicte i convocar eleccions immediatament per tal d'escollir una nova junta que tingui els mínims requisits d'entesa i unitat que facin viable la gestió de l'entitat. Les dues parts tindran l'oportunitat de construir sengles candidatures i dirimir la seva acceptació davant de tots els socis, en una situació de normalitat democràtica, i amb garanties suficients per tal tothom tingui informació adequada, correcta, tranquila i es pugui formar un judici clar de les opcions, sense presses ni ensurts. Convocar una assemblea per tal que els socis diguin quina manera de governar els sembla més adequada em sembla absurd. Aquesta sortida suplanta la funció que han de tenir unes eleccions convocades correctament i amb garanties.

6. Però perquè és ingovernable, l'entitat? No ho entenc. Pel que es pot deduir a l'ordre del dia de l'assemblea convocada, a la junta hi ha una majoria clara de govern, enfrontada amb només dos membres de la junta. En les reunions normals de junta directiva les decisions, si no hi ha consens, es prenen amb votacions. Si és certa la correlació de forces que s'ha volgut mostrar, aquestes dues persones no tenen cap possibilitat de guanyar cap votació i l'entitat es pot governar amb relativa comoditat. Altra cosa és que les relacions personals s'hagin deteriorat. Però aquesta, per bé que lamentable, és una qüestió que no afecta per a res al conjunt dels socis, que volen i necessiten una entitat que els doni serveis i defensi els seus interessos. Per tant, com és que es convoca una assemblea en termes tan apocalíptics si hi ha una majoria de govern clara? O és que la majoria no és tan clara ni tan sòlida com ens diuen, o és que la presidenta té algun dubte sobre la pròpia posició. En tot cas, amb la informació oficial disponible, no ho podem saber.

7. Les causes. No les sabem. Oficialment, no. Extraoficialment, jo tinc notícia d'alguna cosa a través del mail misteriós que vaig rebre i que ja vaig explicar en una entrada anterior. En ell només es parlava de diferències sobre la realització d'un curs d'estiu. Era la única raó que es donava, i a mí, francament, em sembla poca cosa per a montar un desgabell tan gros. Cal pensar que la discussió sobre tal curs era la gota que feia vessar el got d'unes relacions internes de la junta tempestuoses. Per la manera com ha aflorat tot a la llum, jo sospito (sospito, perquè no en tinc certeses) que estem parlant, bàsicament, de personalismes, d'una lluita d'egos mal païts.

8. Conclusió. En tot cas, i després de relacionar tots els despropòsits que a primer cop d'ull sóc capaç de detectar (n'hi ha més, però això comença a ser molt llarg i ja me n'estic cansant), queda clar que la junta, en conjunt, és un complet desastre. Indigna i incapacitada per governar aquesta entitat. Crec que per estalviar situacions desagradables i enfrontaments poc elegants, la única sortida clarificadora, neta, prudent i respectuosa amb la immensa majoria de socis que no mereixen espectacles de tan mal gust, seria una dimissió en bloc de la junta i la convocatòria, amb temps i terminis raonables per tal que tohom hi tingui un accés adeqaut, d'eleccions per triar una nova junta, completa.

I ja està. M'he quedat descansat. Si algun soci de l'APGCC te la paciència de llegir aquest bloc, el convido a que hi afegeixi algun comentari, que opini. De fet, ja sabeu que el fòrum de discussió que hi ha al web de l'entitat és inoperant i no serveix ben be per a res.

Francament, fa mandra. Altre cop hem de reconstruir la llarga llista d'arguments, de fets contrastats i de dades objectives que avalen la política d'immersió lingüística i, en general, les mesures de protecció i foment del català? És que cada vegada que a una colla d'intel·lectuals que desprestigien aquest terme se'ls acut que cal llançar una altra atzagaiada contra tot allò que els soni a català ens hem de mobilitzar? És que potser els manifestos que periòdicament apareixen en defensa d'un castellà presumptament perseguit busquen altra cosa que l'escàndol públic, groc i mancat de raciocini? A mi ja m'han deixat de preocupar aquestes declaracions repetitives, entre altres coses perquè, amb escasses variacions, en són autores les mateixes persones. Els que em preocupen no són pas ells, sinó els que callen. On és la intel·lectualitat espanyola, progressista, de la irreductible esquerra, antibel·licista, que es manifesta per causes nobles cada cop que els posen un micròfon a tocar dels llavis? És que no hi ha a Espanya ningú amb dos dits de seny que, més enllà d'interessos electorals, sigui capaç de dir en veu alta que hi ha un projecte d'estat que no passi per la uniformització, pel nacionalisme hispànic més estret de mires i de vocació totalitària? És que ja no hi ha ponts? És que som nosaltres, potser, els que els hem ensorrat, aquests ponts? Haurem de començar a creure que tota la intel·lectualitat espanyola és separatista?
(publicat a El Punt el 29/07/08)

Una visita al Departament de Cultura i surto equipat amb el número dos de la cinquena època de la revista Cultura, dirigida ara per Sebastià Alzamora. Una quinzena d'articles majoritàriament senyuts es dediquen a explicar, reflexionar i teoritzar sobre les relacions entre els móns econòmic i cultural des de diversos punts de vista. Com a tast, llegeixo el primer escrit, de Xavier Fina, i em deixa un excel·lent gust de boca. De forma planera i lúcida repassa des d'angles diversos el camp comú de joc dels dos conceptes i, sense negar evidències, però denunciant males pràctiques, reivindica com a tesi la necessària pervivència dels valors culturals per damunt de l'ús deformant que de la cultura pot arribar a fer l'economia. L'article està escrit amb precisió i no estalvia contundència per defensar la seva tesi; és bo. Em sembla faré un racó a la meva maleta per a Cultura.

I és que ja sóc en període de tria de lectures per a les meves vacances. Entre caminades, acampades, jocs infantils, remullades i viatgets curts i de destí precís, calculo que podré llegir força (aquest càlcul es revela, any darrera any, erroni, però mai no perdo l'esperança). Fa cosa de dies he liquidat, gairebé al mateix temps, la lectura de Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, i Incerta glòria, de Joan Sales. La coincidència temporal i les múltiples perspectives que de temes similars aporten aquestes dues novel·les (novel·lasses, diria jo), m'han descobert una curiosa i nova (per a mi) manera de llegir. És per això que, desitjós d'explorar altre cop la fórmula, trio els llibres per parelles. Ja tinc a la tauleta de nit (des de la qual cauran a la bossa de viatge) Les benignes, de Jonathan Littell, i Vida i destí, de Vasili Grossman. Parella explosiva on n'hi pugui haver, ho sé.

I aparello també dos personatges monumentals, cadascun en el seu àmbit i amb les seves peculiaritats (úniques), per llegir-ne memòries i biografia. El primer, a través dels dos volums en forma de dietari d'Oriol Bohigas, Combat d'incerteses, i Dit o fet, i el segon, amb la biografia de Martí de Riquer, Viure la literatura, escrita per Cristina Gatell i Glòria Soler.

I si no quedo anorreat sota el pes de tals volums, potser aquest estiu hauré après alguna cosa més, entre cervesetes i persecucions enjogassades als meus fills.

Una bona gestió no es detecta pas per l'absència d'errors o de problemes, sinó per la capacitat de donar una resposta adequada als errors i als problemes. Així, no cal fer escarafalls quan hi ha portes que no ajusten prou be i frontisses que grinyolen. Hem de posar el crit al cel si no hi ha reacció per ajustar la porta o per posar oli a la frontissa. Fa dies vaig explicar en una entrada a aquest bloc la participació de l'acppj en el procés de creació de la Llei Catalana de Polítiques de Joventut amb l'aportació de determinades esmenes, i vaig aprofitar per fer crítica del procés d'explicació pública dels continguts del futur text legal. I ara ja puc dir que les crítiques han tingut resposta adequada i prou satisfactòria.

El Secretari de Joventut, Eugeni Villalbí, m'ha fet saber de forma cordial i correcta que el text de la llei havia circulat de forma errònia a causa de determinats malentesos que no venen al cas però que són perfectament entenedors. I que més enllà d'aquests moviments indesitjats el text no correrà més fins a la seva entrada al Parlament, en l'inici del tràmit preceptiu, i obrint la fase de discussió política. Hi ha voluntat, diu, de ser rigorosos i respectuosos amb els procediments. Hem de posar, en això, bona nota a la Secretaria de Joventut de la Generalitat, tant per la voluntat de rigor com per la resposta a la meva crítica.

Tinc dues raons per estar content. La primera és que, almenys en aquest cas, l'administració ha donat resposta ràpida i diligent a crítiques legítimes i basades en fets certs. No hi ha hagut negació de cap error, però sí explicació franca del fet precís. I de vegades una explicació ben senzilla arregla i evita mals majors.

La segona raó que m'alegra és la comprobació pràctica que aquest bloc té alguna influència i que entre els seus lectors hi ha, com a poc, algun departament de premsa de l'administració. Ves, qui ho diria. Haurem de perseverar.

Hi ha barris que sembla que mai no s'hagin d'arreglar. Fa quatre dies que es va renovar la meitat de la junta directiva de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, en un intent aparent de superar un període de turbulències internes que, tot i que mai no s'han ventilat d'una manera gaire pública, eren evidents per a qualsevol persona interessada i amb un mínim d'informació sobre el funcionment d'aquest casa. Doncs bé, les turbulències no només no s'han aturat sinó que s'han agreujat sobtadament. La setmana passada vaig rebre un missatge de correu electrònic tramès per una persona a la que no conec de res i que tampoc no figura en la llista de socis que l'entitat publica de forma actualitzada al seu web, donant notícia d'una crisi gruixuda a la junta directiva.

El missatge era, de fet, el reenviament d'un altre missatge, emès per un membre de l'actual junta, que fa saber que la presidència convocarà una assemblea de socis extraordinària durant el proper mes de setembre per revocar-lo a ell i a un altre company dels seus carrecs electes. No esmento noms perquè el missatge, tot i que enviat per algú que desconec, insistia que es tractava d'una comunicació personal. 

Segons el missatge, sembla que la crisi l'han precipitat les diferències al si de la junta sobre la conveniència de promoure des de l'associació un curs de gestió cultural. El missatge diu que m'adjunta un document amb informació sobre el curs per tal que jo mateix pugui jutjar la magnitud de la tragèdia, però el document no m'ha arribat. 

Després de comentar aquest sorpresiu missatge amb altres socis, sembla que aquesta situació no és altra cosa que el darrer episodi d'una llarga seqüència de desencontres al si de la institució. Sembla que per aquí ha petat la cosa. 

No tinc informació suficient per jutjar la posició d'uns i altres, però sí puc certificar per les veus que m'arriben que la situació és efectivament de crisi evident. I no puc fer altra cosa que lamentar l'ús de tècniques de comunicació fosques o mig fosques per difondre desavinences internes. Com és possible que m'assabenti d'aquesta situació a través d'un missatge d'e-mail no firmat o firmat per algú a qui desconec, que em parla, amb noms i cognoms, de persones concretes de la junta? He contestat el missatge demanant explicacions i, és clar, ningú no ha donat resposta. És que són missatges enviats per alguns dels afectats a través de persones interposades? Cutre, tot plegat. Força cutre.

I, d'altra banda, si és veritat que es pensa convocar una assemblea per revocar algun membre de la junta, no puc fer altra cosa que posar el crit al cel. La raó és només la diferència sobre la conveniència o no de fer un curs d'estiu? Una junta que no és capaç de dirimir democràticament i de forma ordenada una dissenssió en aparença tan simple com aquesta és una junta tristament incapaç. I si hi ha més raons (tal com a mi em sembla), com és que fins ara ningú no n'ha parlat en veu alta i de forma pública? S'amaguen les dissensions i a la fi es fan explotar de sobte, per sorpresa, i sense més explicacions? El funcionament democràtic d'una institució preveu tota mena de fòrmules per dirimir diferències, sense necessitat d'arribar a situacions de trencament que no fan altra cosa que perjudicar la institució.

No és pas aquesta l'associació a la que jo vull pagar quotes. I no distingeixo entre bàndols, ni m'alineo en cap d'ells. Jo no em faig soci d'una associació per fer intrigues ni per montar equipets, sectors, conxorxes ni conspiracions per sota de l'estora. Voldria una cosa més digna, més útil, més normal, més a l'alçada dels excel·lents professionals de la gestió cultural que hi ha en aquest pais. 

 

Algun cronista de la ciutat hauria d'arxivar en la carpeta de les anèdoctes la curta i errònia instal·lació de les plaques del carrer Francesc Pujols, rebatejat ara fa dues setmanes per eliminar la infausta memòria del general Espartero, àlies Duc de la Victòria. La Comissió del Nomenclàtor, denominació contundent i sonora per a un organisme de l'Ajuntament de Barcelona que es dedica a batejar, rebatejar, ordenar i garantir coherència i substància a les denominacions de carrers, places, jardins, avingudes, parcs i qualsevol altre espai urbà que mereixi coneixement públic, va fer penjar les plaques del nou carrer cometent l'error d'eliminar la darrera "s" del cognom del literat, pensador, polític i filòsof singular. La pifia només ha tingut una setmana de vida perquè els responsables se n'han adonat i l'han corregit amb tota diligència, però ha sigut temps suficient per tal que algun intrèpid reporter de l'Avui se n'adoni i en faci la foto oportuna (aquesta que veieu aquí al costat).

L'any 2006, l'Ateneu Barcelonès va demanar a l'Ajuntament de Barcelona que dediqués el nom de Francesc Pujols, un prototípic i conspicu ateneista, a alguna via pública per fer honor a la seva memòria. El 2006 fou declarat Any Ateneu perquè es celebrava el centenari de la instal·lació de l'entitat a la seva seu actual, el Palau Savassona, i als dirigents ateneistes els semblà un bona manera de celebrar-ho rescatar la memòria pública del que fou un dels tertulians més polèmics, aguts i divertits de la docta casa. També els feia gràcia que la via pública fos relativament propera a l'Ateneu per tal que la relació entre un i altre fos evident. I en buscar possibles ubicacions es va pensar ràpidament que amb el canvi es podria esmenar una d'aquelles bestieses que clamen el cel en aquest país nostre. De la plaça Vila de Madrid, en la qual llueix una llarga i imponent façana de l'Ateneu, arrenca un petit carrer que fins fa dues setmanes s'anomenava Passatge del Duc de la Victòria. El reconegut Duc no era altre que el general Espartero, protagonista d'una revolució pressumptament liberal que mai no es va saber guanyar el favor complet dels catalans i que va tenir la "bona" pensada de bombardejar la ciutat des del Castell de Montjuïc per fer-se més "simpàtic" als barcelonins. És de ximples reconèixer la memòria dels que t'omplen la casa de bombes, i l'Ateneu va pensar que la reivindicació de Pujols era també una bona ocasió per eliminar aquest greuge tan gruixut.

La Comissió del Nomenclàtor va fer cas a la petició de l'Ateneu, a la qual es va unir també la Fundació Francesc Pujols, ubicada a Martorell, vila de l'il·lustre personatge. Les complexitats insondables de la burocràcia municipal van fer que el procés s'allargués més d'un any, i a la fi el canvi de plaques del carrer es va fer el passat 12 de juliol. Però el canvi va tenir poca fortuna: al taller del marbrista algú es va equivocar i va decidir que l'ateneista es deia Francesc Pujol, i no pas Pujols, com tots hauríem jurat. Algun veí del carrer, i jo mateix en l'exercici de les meves funcions com a gerent de l'Ateneu, ens en vam adonar; vaig còrrer a comunicar-ho a l'Ajuntament. Val a dir que tots els tràmits legals i administratius eren correctes i que l'únic error residia en l'operari que va fer la inscripció a la placa de marbre, segurament perquè mai no va llegir cap de les substancials i sorprenents teories de Pujols i, per tant, ni tan sols sabia que existia. En tot cas, els de la casa gran van anar per feina i van canviar novament les plaques el dia 19, una setmana justa després de la pifia.

Però a proposta d'un lector anomenat Jaume Ciurana (és el regidor de CiU a l'ajuntament?), la gent de l'Avui en va fer notícia i, és clar, es van adonar de l'error. I van còrrer a fer la foto. La informació del rotatiu és la mar de correcta i, a banda, de l'anècdota de l'error, reflecteix bé el sentit del canvi. Però la veritat és que no poden pas riure's amb gaire contundència de l'error municipal, perquè els de l'Avui també s'han equivocat. En un moment de l'article, per comptes d'escriure Pujols, escriuen Pujals. Ep! El caçador caçat!

Segur que Francesc Pujols en faria un bon safareig de tanta conjunció d'errors banals i sense importància però que, ves per on, animen una mica aquest estiu xafogós.

Deixeu-me rematar aquesta notació dient que el canvi de noms no es limita al passatge. El carrer que hi és perpendicular es deia també Carrer del Duc de la Victòria, i l'ajuntament el va rebatejar com a carrer del Duc. Volien també eliminar el senyor Espartero d'aquest racó de ciutat, però no van fer el canvi complet perquè diversos comerços o negocis situats al carrer en tenen el nom des de fa molts anys (Hotel Duc de la Victòria)i creien que això els perjudicaria comercialment. Ara tenim un carrer del Duc, sense victòria, i hem d'esperar que el temps i una canya ens ajudin a pensar que la via pública fa un homenatge genèric a tots els ducs del món i que margina definitivament el de la Victòria, horrorós per a la nostra memòria.

I encara més: tot i que Espartero s'endú la fama, no va pas ser el seu el pitjor dels bombardejos que va patir Barcelona des del Castell de Momtjuïc. Algú tant aparentment nostrat com el general Prim va ser també responsable d'una bona repassada a la ciutat des de la muntanya, només per esmentar-ne un de significatiu. I tampoc no és veritat que la ciutat en pes estigués en contra de tals mesures, perquè les cròniques de l'època recullen opinions de barcelonins mesells que celebraven els bombardejos com una manera de posar ordre en un pressumpte guirigall d'obrers liberals i revolucionaris.

Si teniu més curiositat pel tema, una bona idea és llegir "Montjuïc: Memòries en conficte. El castell, la muntanya i la ciutat" obra dels historiadors Manel Risques i Martí Marin, els quals donen pèls i senyals d'aquest i altres fets lligats a la història de Barcelona i el seu refotut castell.

 

 

 

 

Que als casalots antics s'hi senten veus, xerrics, portes que s'obren i es tanquen soles, sospirs i algun gemec, és una cosa que la sap tothom. Fins i tot hi fan bonic. El vigilant nocturn de l'Ateneu Barcelonès, a còpia d'anys de vetlla per la seguretat del Palau Savassona, en podria explicar de tots colors, i em fa l'efecte que fins i tot ha ha construit alguna teoria pròpia sobre l'orígen dels sorolls diversos que omplen les buides hores de la nit. Però durant gairebé dues setmanes, les veus de l'Ateneu han abandonat el seu hàbitat nocturn i han ocupat sense aturador possible sales, racons i passadissos mentre lluïa el sol.

No són pocs els que expliquen que durant aquests dies desconcertants, sentien una potent veu femenina cantant des d'algun dels serveis de la casa, una potent tonada lírica que no hauria desentonat a l'escenari del Liceu. N'hi ha d'altres que s'han quedat de pedra en sentir aflorar del mig de les frondoses plantes del jardí un espinguet que feia vibrar l'aire. Un soci antic explicava esparverat que mentre esperava l'ascensor el va sentir passar cap a plantes superiors acompanyat d'un cor femení de no menys de quatre veus potents. Els racons i cantonades dels passadissos han estat poblats de versos cantats a la operística manera, tant en alemany, com en italià, com en castellà, com, ai las! en català. Un noiet agosarat ens ha arribat a jurar que sentia poemes de Josep Maria de Sagarra entonats com si Verdi se'ls hagués fet seus.

I de sobte, el més imponent i seriós dels conserges de l'Ateneu ens explica que se li va adreçar una senyora d'estupenda complexió i d'altíssima dignitat per demanar-li com podia arribar a determinada sala... cantant i entonant la pregunta com si d'una ària es tractés. El miracle, però, es va produir quan ell mateix va perdre tota compostura i li va indicar la planta, el passadís i la sala cantant i rematant amb un do de pit imponent.

Què passa a l'Ateneu? Per als que ens agrada fabular i ser feliços amb poca cosa, passa que per fi totes les persones i tots els racons d'aquesta casa han quedat definitivament impregnats i imbuïts de poesia. Per als empírics que busquen explicacions científiques a tot fenòmen, resulta que durant dues setmanes ha tingut lloc a l'Ateneu el Barcelona Festival of Song, una combinació de master class, seminaris i concerts que promouen el cant líric, culte, entre llengües que van més enllà de les que clàssicament se n'han ocupat (alemany i italià). I la culpable de tal invasió musical, l'encantadora soprano Patricia Caicedo, amabilíssima, generosa, pletòrica i simpàtica.

 

Superades les resistències a usar la paraula i esgotats tots els eufemismes possibles, podem dir oficialment que estem en crisi perquè fins i tot el president del govern ha pronunciat les dues síl·labes fatídiques. Resulta obvi que no a tothom afecta igualment el fenòmen econòmic i que n'hi ha que el pateixen en grau superlatiu i d'altres que ni se'n senten. Però els del meu gremi, gestors de la cultura, ja fa molt temps que en sentim a parlar i en patim les conseqüències. Totes les aixetes que ragen finançament (no gaire nombroses i d'escàs cabal) per a les coses del pensament, l'art i la faràndula s'han tancat una mica més. Les adminisracions anuncien i practiquen ja una teòrica austeritat que curiosament afecta especialment als departaments menys dotats econòmicament (i, per tant, els que poden proporcionar menys estalvi) i escapcen sense contemplacions pressupostos per a programar i dotacions per a subvencions. Però és que, a més de fer-ho, anuncien l'arribada de temps encara ptijors. Els patrocinadors privats expliquen que de tan generosos com són habitualment (tots diuen invariablement que ajuden tothom) es queden sense fons per mantenir l'atruïsme que, ai las!, és recurs desesperat de tot projecte cultural insolvent (o sigui, gairebé tots). I jo, ingenu fins al final, em pregunto si parlar de crisi és una conseqüència o una causa de la pròpia crisi. La crisi ve pel seu propi peu, o la fem venir de tant com la cridem?
(publicat a El Punt, el 15/07/08)

La Plataforma per la Llengua i 23 associacions catalanes d'immigrats i de suport a immigrats presentaran dijous a la Sala d'Actes de l'Ateneu Barcelonès el manifest El català, llengua comuna. El títol és prou explícit, i l'acte serà ben rellevant perquè ja hi han confirmat l'assistència, entre d'altres, el President del Parlament, Ernest Benach, el President Jordi Pujol i el president d'Òmnium, Jordi Porta. Em sembla especialment intel·ligent respondre a l'absurd manifest de defensa del castellà, amb un acte convocat essencialment per representants de col·lectius estrangers que adopten i defensen el català com a llengua essencial de comunicació. No cal ni dir que les portes de l'Ateneu són obertes per a tothom que vulgui assistir a l'acte.

Diu Jonathan Littell que diu el Dr. Max Aue que diu Schopenhauer: "Seria millor si no hi hagués res. Per tal com a la terra hi ha més dolor que plaer, tota satisfacció és transitòria i crea nous desigs i noves angoixes, i l'agonia de l'animal devorat és més gran que el plaer del devorador."

Començo a esciure això després de llegir a Vilaweb que Laporta preveu posar el seu càrrec a disposició de l'Assemblea de Compromissaris que s'ha de celebrar al setembre. No sé si aquesta serà l'opció final d'aquesta trista i llarga història, però en tot cas cap de les possibles solucions alterarà de moment l'opinió que em mereix l'evolució d'aquesta crisi barcelonista. En termes generals, diria que el Barça és fidel reflex, transversal i proporcional, del pais que vol representar. S'hi barreja la solidesa institucional (malgrat tot), una precipitació eixelebrada que porta sempre les polèmiques a l'extrem més insostenible, una evident immaduresa política (sí, sí, política) que impedeix la ponderació justa de la gravetat de cada situació i una sorprenent passió per usar la democràcia de forma estricta i radical com a botxí de governants segurament poc encertats però amb una teòrica capacitació que està invariablement molt per damunt de la mitjana del país. Anem a pams.

Primer. No tinc cap simpatia especial per Laporta. Els seus tics autoritaris i prepotents, que al començament podien ser dubtosos, semblen ara més clars que mai. Domina malament la comunicació, que per a ell només ha resultat eficaç quan les coses li venien de cara, accepta malament les crítiques, i té una actitud de superbia que el fa poc creïble quan pretén sincerar-se davant de les càmeres. És creïble quan actua amb decisió i fermesa cap a un objectiu que ell mateix ha fixat i amb els mètodes que ha triat, però no té credibilitat quan entoma crítiques, mostra penediment o reconeix errors. Fa la impressió que només assumeix els propis dèficits quan no li queda altre remei i, per tant, ho fa a contracor i amb poca traça.

Segon. El que he dit en el punt primer no pot amagar els mèrits de la seva gestió. En cinc anys el Barça ha aconseguit més (com a mínim, el mateix) que altres amb vint anys a l'esquena. Ha recuperat la capacitat de projectar de portes enfora la imatge d'un model propi i diferenciat de club, que no necessàriament segueix les dinàmiques del mercat i que posa per davant de l'economia (o acompanyant-la) altres prioritats de tipus social, cultural o d'integració i cohesió del país. A més, esportivament, malgrat els nefastos dos darrers anys, ha donat fruits espectaculars.

Tercer. La situació actual del club ni molt menys justifica la presentació d'una moció de censura que, malgrat la seva evident legitimitat democràtica, s'hauria de reservar per a situacions d'autèntica i real emergència per a la gestió i vida de l'entitat. A Laporta se li pot imputar mal estil personal, mala relació amb altres dirigents de la seva pròpia directiva i mals resultats esportius els dos darrers anys. Si no et cau bé, Laporta fa ràbia, certament. Però això no és causa suficient per posar en crisi una entitat del volum i alçada del Barça. A més, tenim la seguretat que Laporta deixarà la presidència d'aquí a dos anys, gràcies a una modificació d'estatuts que ell mateix ha impulsat i reconegut. Deixem-lo acabar el seu mandat fent evidents totes les crítiques que calgui per tal que rectifiqui i canviem de president, que per això tenim unes bones normes i garanties democràtiques. Cal dividir el club amb una moció de censura per fer fora un personatge que amb tota seguretat marxarà d'aquí a dos anys i que, malgrat els errors, té la impagable legitimitat de ser el president més votat de la història de l'entitat? Aquesta moció de censura ha estat, des del seu origen, un exemple de mal ús dels instruments democràtics de gestió. Ús legítim, certament, però desproporcionat, sense cap mena de dubte.

Quart. Malgrat el que dic en el punt anterior, justa o injustament, ha estat duríssimament castigat. Per molt mala opinió que tinguem de la moció de censura, és evident que ha posat en evidència un malestar generalitzat o, com a mínim, una fortíssima polarització dintre de l'entitat. És obvi que no es pot fer cas omís dels resultats. Cal reaccionar d'alguna manera contundent i evident. Cal canviar. 

Cinquè. Es legítim que Laporta segueixi governant. Dos úniques coses jo li demanaria per fer-ho. Una: tenint un vot de càstig tan bèstia, que faci canvis forts, potents, visibles, i que s'enretiri una mica per no protagonitzar tan en exclusiva la gestió del Barça. Un pèl més d'humiltat. Dues: que reculli l'adhesió sòlida de la seva junta. Només que li falti una de les dues coses, penso que s'ha de plantejar plegar.

Sisè. Em sorprèn i m'admira l'actitud d'Oriol Giralt, el promotor del vot de censura, la nit de les votacions. És correcte, elegant, ponderat, educat i raonable. No estic d'acord amb la moció de censura presentada, però valoro extraordinàriament bé el seu discurs i la seva posició del diumenge a la nit.

Setè. Em quedo astorat en comprobar la croada que es generalitza des dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, contra Laporta. Tothom tira a matar! I ho fan els mateixos que fa pocs anys van encimbellar Laporta a l'Olimp del barcelonisme, amb elogis segurament desmesurats, però que van contribuir clarament a la seva mitificació. Actuació perversa, sense cap mena de dubte. Exemples, un darrera de l'altre, de mal, de molt mal periodisme. I al capdavant, TV3. Fatal.

Vuitè. Llegeixo el bloc de l'exalcalde de Mataró i actual diputat socialista al Congrés, Manuel Mas, i altre cop em meravello de com es pot alterar la percepció de les persones davant de fet únics i, diria jo, evidents. Mas diu que el tractament de TV3 de la moció és excessiu i diu que és una mostra del catalanisme que impera i s'imposa com a model des de la televisió pública. Estic d'acord que el tractament periodístic és molt dolent i que no hi ha dret a hipotecar tot un diumenge al vespre de tele pública amb el vot de censura, però el catalanisme no el veig per enlloc. Jo vaig seguir amb atenció la informació i de catalanisme no en vaig veure enlloc; més aviat maig veure papanatisme darrera del fenòmen estupiditzant del futbol. Minuts i minuts donant voltes al mateix tema sense aportar informació i ni tan sols opinió qualificada. Una pèrdua de temps miserable. Ara bé, catalanisme? On, senyor Mas? S'ha de canviar les ulleres, senyor Mas.

Nové. I ara què fem? Immersos en aquest embolic, i amb un munt d'opinions i percepcions contradictòries... com sortim de l'atzucac? Jo crec que, a la vista de les evidents tensions internes de l'equip directiu, no es pot seguir com si res. Cal reconèixer la legitimitat de l'actual junta donant-li temps per preparar una transició ordenada i tranquila cap a un procés electoral nou, que es produeixi dintre del termini d'un any, en el moment més adequat i potencialment tranquil per al futur del club. Que Laporta marxi amb temps per reordenar el que hagi pogut deixar desordenat, per tenir l'oportunitat de sortir amb dignitat, però sense obviar la necessitat que cal marxar sense esgotar el mandat perquè té el galliner excessivament esvalotat. Ni tu ni jo, sinó tots dos. És ja massa llarga i extensa la tradició que del Barça la gent en surt per la porta del darrera, maltractada, emprenyada, ressentida i denigrada. Fem un esforç per ser un pèl més normals? El senyor Laporta, queda clar, ha de marxar així que pugui, sense esgotar el seu mandat, però no abans de fer les coses amb ordre, correcció i amb temps suficient per intentar demostrar que no es tan mal governant de l'entitat com sembla (no sé si és així o no, però com que els resultats de la moció el legitimen per fer-ho, ha de tenir l'oportunitat de fer-ho i ningú no li ho ha de poder discutir).

Desé. Una de les pitjors coses que he vist que podia passar amb tot aquest embolic és que es reivindiqui la figura de Josep Lluís Núñez. No fotem! Aquest senyor, que va fer del baix nivell cultural un valor a defensar, de l'apoliticisme una manera encoberta de deixar camp obert a la dreta més arcaica i en part espanyolista, que es va posar de cul a tota virtut participativa de la societat civil i que va pervertir tota tradició de servei al país del Barça, no mereix ara una rehabilitació vergonyant de la seva figura a costa dels errors (que no els nego) de Laporta. Si de tot plegat es deriva una revifalla de la figura de Núñez i del nuñisme, aquesta haurà sigut, sens dubte, la pitjor i més fatal herència de Laporta.

Au, ja està. Ja m'he desfogat. Perdoneu la longitud, que ja sé que contradiu el que jo mateix afirmo en el punt novè, però tenia ganes de deixar anar tot això. D'expulsar-ho. I prometo que no en tornaré a parlar.

Ara que la calor apreta no hi ha res millor que una terrasseta, moderadament envoltat de vegetació, un nivell baix de soroll i alguna conversa agradable, la pròpia i la que puguis pescar d'estranquis en el sa exercici de la tafaneria. I no hi ha millor espai a Barcelona per gaudir d'aquesta mena de plaer que el jardí romàntic de l'Ateneu Barcelonès. I és que a tots els beneficis descrits s'hi ha d'afegir una oferta d'activitats culturals espaterrant. Ahir mateix, un extraordinari recital de poemes i música amazig el va omplir de gom a gom durant més de mitja tarda. I en acabar, quan a la fresqueta verda del jardí s'hi va afegir la intimitat de la foscor, va arribar el primer i deliciós acte del cicle Diàlegs al jardí, amb el títol Sense memòria no hi ha escriptura.

És extraordinari veure prop d'un centenar de persones assegudes en complet silenci, escoltant amb detall una lectura literària, en l'ambient tranquil i estimulant a l'hora del jardí. No voldria fer elogis massa refistolats de l'Ateneu perquè potser un excés de cursileria farà l'efecte contrari al desitjat pel meu text. Però bé s'ha de dir que el que passa a l'Ateneu a pocs llocs més de Barcelona no passa. A cap altre lloc, potser?

Però no us esforceu per entendre-ho. Cal ser-hi, veure-ho, sentir-ho. I d'oportunitats no en faltaran aquest estiu. Durant tota aquesta setmana, el Barcelona Festival of Song; durant tot el mes, un cicle de cinema a la fresca amb pel·lícules lligades a conflictes internacionals amb refugiats; els dijous, un cicle de quatre documentals sobre música en català, també al jardí; i durant tots els divendres d'estiu, el cicle Músiques sota la Palmera pels drets humans, en col·laboració amb Amnistia Internacional.

Podeu no venir. És una opció. Però després no pregunteu com van ser els actes perquè us penedireu de l'opció triada.