pepmontes |
dimecres, 17 de setembre de 2008 | 18:36h
Que les crisis són creatives fa molt temps que ho hem sentit a dir, però segurament pocs imaginen que ho puguin arribar a ser tant com demostra la iniciativa d'un tal Enric, que ha decidit prendre la justícia per la seva mà per tocar-li el crostó a les entitats financeres. M'ha arribat un missatge que difòn una acció de radical protesta contra els poders econòmics. Convertit en una mena de Robin Hood modern l'activista en qüestió ha decidit estafar o robar, tal com diu ell mateix, 492.000 euros a una llarga llista d'entitats financeres entre les quals hi ha les més importants de l'estat.
Diu el tal Enric que des de 2006 i a través de diverses trampes ha enganyat sistemàticament a 39 entitats financeres aconseguint que li concedissin fins a 68 crèdits diferents. Inclosos els interessos de demora ara mateix ha contret un deute que ja supera els 500.000 euros. Els diners els ha dedicat a finalitats socials en principi d'inqüestionable bondat i assegura que no pensa pagar ni un euro d'aquest deute.
Explica que d'aquesta manera posa en evidència que amb una mica de ganes i interès és ben fàcil enganyar les entitats quan es tracta d'aprovar operacions de crèdit amb particulars sense gran capacitat econòmica. Malgrat aquesta escassa capacitat, aquests tipus de crèdit acaben sent els més rendibles per a les entitats financeres, i moltes vegades es fan a costa d'endeutar els particulars d'una forma poc raonable i desproporcionada respecte a les seves possibilitats econòmiques. Un joc pervers, segons ell.
Amb la seva acció pretén, també, cridar l'atenció sobre l'economia especulativa, que al final és la que condiciona de manera radical les nostres condicions de vida.
Impressionant. L'activista Enric acaba de posar en circulació el primer número d'una publicació anomenada Crisi i en la qual explica la seva acció i dona tota mena de detalls sobre les tècniques emprades per estafar bancs, caixes i altres financeres. Es tracta, segons diu ell, de robar els lladres.
Ja ho veieu, Robin Hood ha tornat. És català i roba els banquers. Algú li hauria de dedicar un romanço, un poema èpic, o una cançó protesta.
pepmontes |
dimarts, 16 de setembre de 2008 | 19:32h
De vegades la defensa dels propis drets davant d'un adversari desproporcionadament superior en la seva capacitat de generar opinió i, per tant, de subvertir el sentit comú a favor dels propis postulats, ens fa caminar enrera. Així, tot sovint renunciem a la formulació més nítida i radical de les nostres posicions perquè sabem que els nostres arguments tenen poc espai i futur en mig del control mediàtic del nostre adversari polemista. És el que ens passa amb massa freqüència quan parlem de llengua, i especialment en els darrers temps, enfrontats a les absurdes polèmiques generades pels que creuen que el castellà és injustament marginat a Catalunya. Però en aquesta ocasió la puresa dels nostres arguments és salvada i defensada, sorpresivament, des de fora. El lingüista madrileny Juan Carlos Moreno va molt més enllà en la defensa de les llengües minoritzades (i també específicament del català) del que he vist i sentit darrerament a Catalunya mateix. Els seus arguments són contundents, demolidors, inatacables.
Ha publicat recentment el llibre El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva, una bomba que deu regirar els estòmacs de l'hortodòxia del nacionalisme espanyol, però també dels progressistes de fireta que fa quatre dies van firmar l'absurd manifest de defensa del castellà com llengua de comunicació. Els seus arguments són música per a les orelles catalanes.
Moreno denuncia el nacionalisme d'Estat que usa i manipula els drets lingüístics i ataca sense mitges tintes la imposició castellana més enllà de les fronteres de Castella. Creu que no es pot parlar d'immersió lingüística en català a Catalunya perquè una immersió implicaria introduir en un territori determinat una llengua que no li és pròpia, i per a ell és obvi que la llengua pròpia de Catalunya és el català. Lògic, oi? Però l'home tampoc no s'està de dir que, de fet, no caldria ni tan sols ensenyar el castellà a Catalunya; el castellà té una situació de domini, per raons polítiques i de mercat, i no desapareixerà pas de Catalunya. En canvi el català sí que necessitat suport. En aquest sentit, creu que des de l'Estat es proposen arguments de darwinisme lingüístic, és a dir, que es considera perfectament normal que el domini econòmic i de mercat s'imposi també pel que fa a les llengües. O sigui, que si una llengua desapareix perquè no té mercat, ja està bé. Però diu clarament que la cultura no és economia, i que no només és lícit sino desitjable lluitar contra el mercat si el mercat condemna a la desaparició una forma d'expressió cultural determinada.
Moreno creu que allò normal i fins i tot desitjable seria que el castellà fos una llengua "de segona" a Catalunya, en la mateixa mesura que el català ho és a la resta d'Espanya. El problema radica, diu, en el fet que Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional i, per tant, tampoc el plurilingüisme.
Impressionant. Us proposo que feu una llegida a aquesta entrevista. També li podeu fer una ullada a aquesta altra, i si no en teniu prou, empasseu-vos el llibre. És realment recomanable.
pepmontes |
dilluns, 15 de setembre de 2008 | 00:50h
"Una vez puesta al servicio del fascismo, el alma del hombre declara que la esclavitud, ese mal absoluto portador de muerte, es el único bien verdadero. Sin renegar de los sentiminetos humanos, el alma traidora proclama que los crímenes cometidos por el fascismo son la más alta forma de humanitarismo y está conforme en dividir a los homes en puros y dignos e impuros e indignos. La voluntad de sobrevivir a cualquier precio se expresa en el oportunismo del instinto y la conciencia. " (...) "La violencia del Estado totalitario es tan grande que deja de ser un medio para convertirse en un objeto de culto místico, de exaltación religiosa." (...) "La aspiración innata del hombre a la libertad es invencible; puede ser aplastada pero no aniquilada. El totalitarismo no puede renunciar a la violencia. Si lo hiciera, perecería. La eterna, ininterrumpida violencia, directa o enmascarada, es la base del totalitarismo. El hombre no renuncia a la libertad por propia voluntad. En esta conclusión se halla la luz de nuestros tiempos, la luz del futuro."
pepmontes |
diumenge, 14 de setembre de 2008 | 13:26h
Llegeixo a la premsa elogis de Roger Mas gràcies al seu concert a l'Altaveu de Sant Boi. Les seves cançons tel·lúriques van sonar acompanyades d'una banda de dotze músics i sembla que va atacar el repte amb èxit i bona crítica. Seria ara absurd intentar descobrir Roger Mas, probablement la realitat més inqüestionable de la cançó d'autor a casa nostra, però sí que es bo remarcar alguna cosa que em sembla important. I per fer-ho em cal recordar que dimecres passat al vespre va fer també un concert amb un repetori semblant però només amb tres músics al jardí de l'Ateneu Barcelonès. També se'n va sortir amb èxit, i bona prova és que tot just deu minuts després de començar el concert es va haver de tancar les portes perquè la docta casa vessava de públic.
Però abans del concert, el mateix Roger Mas va participar en un acte realment interessant al mateix escenari. El cantautor va mantenir una conversa pública amb Narcís Garolera, expert en Jacint Verdaguer, en els textos del qual es basen les cançons tel·lúriques. Hi va haver algun punt d'erudició en la conversa, aportat bàsicament per Garolera, però sobretot hi va haver una reflexió intel·ligent sobre la manera com podem recuperar i reinterpretar els nostres clàssics, usant llenguatges allunyats i aparentment discrepants amb els textos originals.
Recuperar els textos de Verdaguer i fer-ne cançons no és avorrit, no és un exercici de vana intel·lectualitat, sinó una pràctica rica, vivificant, estimulant i atractiva. I, més que les més de 300 persones que van assistir al concert, ho demostren les prop de vuitanta que van escoltar amb interès i absoluta atenció a la conversa prèvia dels dos "interpretadors" de Verdaguer.
Mentre sonaven les primeres cançons en boca de Mas, vaig xerrar una estona amb Garolera, que es va mostrar agradablement sorprès pel cantautor osonenc. L'expert verdaguerià discrepa sobre alguna de les interpretacions que fa Mas de mossèn Cinto, però lloa la seva valentia i rigor a l'hora de realitzar-ne una nova lectura, que adapta a llenguatges actuals els textos de Verdaguer, amb un gran respecte per l'obra del clàssic. Diu Garolera que Mas ha llegit molt bé la música de la poesia de Verdaguer, i que la seva reinterpetació dels seus versos retroba el ritme i la cadència que s'hi va imprimir originàriament i que viu latent entre línies.
En un país periòdicament atacat per l'autoodi, és encoratjador trobar experiències que demostren que la recuperació dels nostres clàssics no només és possible des de la simple repetició fidel dels seus continguts, sinó gràcies a reinterpretacions que els fan atractius, més enllà dels seus valors clàssics, per als gustos i les estètiques més actuals. Com diria la Terribas, Roger Mas ens ha posat Verdaguer al dia.
pepmontes |
dissabte, 13 de setembre de 2008 | 19:43h
Per aquests barris sempre hem mirat cap al nord per buscar la modernitat. Com que de l'Ebre cap avall ens costa trobar referents atractius, no dubtem a passar la mirada per damunt del Pirineu per a prendre exemple. I segurament també per això ens hem convertit en un dels mercats preferents de l'invent IKEA. Els suecs ens han enlluernat i avui ja costa trobar alguna casa catalana que no hagi incorporat logística sueca als seus hàbits a través dels esquemàtics, insuficients però estimulants fulls d'instruccions de muntatge dels productes IKEA. I tant ens enlluernen, que fins i tot ens quedem badocant davant del seu model de publicitat.
Perquè, construir amb ajuda sueca La república independent de casa teva ha estat, també, una manera moderna i eficaç de temptar-nos per convertir casa nostra en un espai d'identitat, passada sempre pel tamís d'IKEA i mediatitzada pels seus materials barats. I els progressistes estavem encantats que ens buidessin la butxaca, d'euro en euro, mentre ens parlaven de república, ves per on. Però tot conte de fades té el seu final, i sembla que l'eficàcia comercial dels suecs, conquerit definitivament el nord de la península, requereix noves estratègies. Persuadits segurament que la monarquia té més adeptes que la república entre els espanyols, ara ja han modificat l'eslògan que encapçala les seves campanyes: Casa teva, el teu regne. Fins i tot en això acabem claudicant; perquè, és clar, no deixarem pas de comprar fustes, plàstics i ferros IKEA perquè no ens agradi la seva nova campanya de difusió.
En tot cas, n'hi ha de tots colors. Cal fer notar que el nou catàleg de l'imperi ha aparegut ja en català, i no està de menys remarcar que es pot consultar en el seu web en català i també en euskara. És clar, que tampoc no cal confiar en l'amabilitat eterna dels suecs, ja que no podríem esperar deferència menor que aquesta si tenim en compte que tenen planejat instal·lar a Catalunya el seu centre logístic i de distribució central per a tot el sud d'Europa. Si som un camp d'operacions vital per a ells, com a minim que ens facin una mica la gara-gara, oi?. Aquests suecs, si més no, s'han adonat que en aquest mercat que ja senyoregen s'hi parla una llengua diferent de l'anglès i el castellà.
Ja es veu que, comercialment, són hàbils: adopten la llengua del que més compra. I políticament, són ambigus, no fos cas que s'enganxessin els dits: una mica de república, una mica de monarquia. Queda clar que encara ens queden força coses a aprendre dels bàrbars del nord.
pepmontes |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 20:08h
No hi vaig ser present, però per crònica interposada, em sembla que fora bo fer-vos cinc cèntims del que va passar en l'assemblea extraordinària de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural que va tenir lloc dilluns passat. Per començar, val a dir que, a banda del lamentable fet que es produís una assemblea d'aquestes característiques, el resultat fou prou afortunat. Sembla que tindrem l'oportunitat de redreçar la situació i de dignificar la representació de la professió.
Una part de la junta es va presentar a l'assemblea acompanyada d'un advocat al qual van demanar que conduís l'acte. Insòlit.
Sis membres de la junta llegeixen una carta de dimissió. Comencem fins.
Els dos membres "dissidents" de la junta exposen les seves raons, bàsicament a partir del document que us vaig adjuntar en aquest post. Previsible.
El vicepresident, que no ha estat convidat a seure a la taula de conducció de l'assemblea, se'n queixa, fa saber que no estava informat de la presència de l'advocat i retira el seu suport (manifestat dies abans a través d'una carta) a la presidenta. Embolica que fa fort.
Socis d'un cert pes i tradició en la professió demanen que no s'entri en un debat de retrets entre les diferents "faccions" de la junta i reclamen que es voti, directament, sobre el cessament complet de la junta. Una mica de dignitat, per fi.
Tot i que se li ha demanat que marxi, l'advocat encara és a la taula. Però al final, una petició unànim dels membres de l'assemblea el deixa fora de joc. Ja era hora.
La presidenta, davant de l'embolic, no vol conduir el final de l'assemblea. Un antic president de la junta s'ofereix per conduir la votació i el final de l'assemblea. Lamentable.
Gairebé per unanimitat, l'assemblea decideix revocar tots els membres de la junta i nomena un comitè de transició de cinc membres amb l'encàrrec de convocar eleccions en un termini màxim de quatre mesos. La única sortida digna.
A banda de celebrar el final del culebrot, de moment prefereixo no opinar extensament. Primer voldria xerrar amb calma al uns quants dels presents a l'assemblea.
pepmontes |
dimarts, 9 de setembre de 2008 | 13:07h
Per molta crisi i atur que hi hagi, els joves no perceben el treball com una obligació; en tenen la necessitat, però no en veuen l'obligació. I les transformacions socials fan que l'educació com a incorporació de coneixements perdi el seu sentit, i probablement serà més eficaç i recomanable entendre l'educació com una iniciació al món, com un acompanyament als joves mentre experimenten amb el seu entorn. I l'interès per fomentar l'esperit crític ha deixat de ser un senyal d'identitat de l'esquerra per convertir-se en una actitud petitburgesa, perfectament assimilada socialment i, en conseqüència, ineficaç com a instrument de transformació. I és que, en termes generals, els joves estan poc interessats a fer crítica de les coses que no funcionen; els interessa, més aviat, crear mons i entorns paral·lels més satisfactoris que convisquin i no s'enfrontin amb allò que no els agrda. I de tot plegat podríem deduir que l'entramat públic d'actuacions adreçades als joves es basa en premisses, valors i necessitats aliens a la immensa majoria de joves. Buf. No estic gaire segur que tot el que acabo d'escriure sigui exactament així, però Michel Maffesoli, l'eminent sociòleg francès, ho va posar divendres passat damunt de la taula, en una conferència al CCCB, amb l'ànim de qüestionar alguna de les certeses en què es basa la nostra manera d'entendre els joves. Si el dubte és el fonament del progrés, amb Maffesoli anem per bon camí. (Publicat a El Punt el 09/09/08)
pepmontes |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 00:02h
Avui serà el dia culminant de la crisi dels gestors culturals. Tindrà lloc l'assemblea en la qual es mostrarà amb impudícia la batalla interna de la junta de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya i es traslladarà als socis la responsabilitat de decidir. Un bloc majoritari de la junta proposa forçar la dimissió de dos membres que dissenteixen de la seva gestió, i aquests dos mateixos membres de la junta proposen forçar la dimissió de la presidenta i dels seus partidaris. Espero que el sentit comú que s'espera de qualsevol professional de la gestió (cultural o de qualsevol altra mena) s'imposi i forci, no la dimissió d'uns o altres, sinó la de tots plegats.
I mentre esperem el desenllaç del serial, del qual us n'he anat donant notícia aquí i aquí, m'ha arribat informació i aclariments d'una de les parts. Els dos membres dissidents (ja em perdonareu el terme) de la junta, Daniel Baizán i Artur Duart, han elaborat un informe en el qual s'expliquen i es detallen les raons de la seva dissenssió, punt per punt i cas per cas. Us afegeixo un arxiu amb l'informe al final d'aquest post, i he d'aclarir que esmento els noms dels protagonistes i us mostro el document perquè ells mateixos han volgut fer-lo públic. Jo havia reclamat que les dues parts s'expliquessin públicament i, certament, aquesta part ho ha fet amb claredat. Una mica tard, suposo, però amb claredat. Pel que jo sé, aquest document corre entre determinats sectors de socis des de la primera setmana de setembre, tot i que ignoro si hi havia hagut algun tipus de difusió prèvia.
La veritat és que, un cop llegit l'informe, em cal, en termes generals, donar la raó a Baizán i a Duart pel que fa als criteris i arguments exposats. Cal aclarir, però, que no tinc la versió de l'altra part i, per tant, no puc contrastar. En qualsevol cas, les seves opinions són raonables i ajustades a un cert sentit comú.
Però l'experiència em diu que la bona gestió d'una associació i la conducció adequada d'una junta directiva no només s'aconsegueix amb raons i arguments correctes. Calen també actituds i comportaments facilitadors de l'entesa i la governabilitat. Cal ser, certament, generós; cal posar sempre per davant el diàleg; cal obviar tota pretensió de protagonisme i aparcar l'ego; cal no perdre mai de vista que la funció de la junta és servir els associats; cal escoltar molt i parlar només quan és necessari; cal ser escrupulós en el seguiment dels procediments i les normes; cal ser humil; cal ser reflexiu i evitar impulsos; cal pensar en el bé del col·lectiu per damunt del lluïment personal...
I cal actuar amb transparència. No puc entendre com una situació de desacord total amb la part majoritària de la junta com la que es desprèn de l'informe no va generar algun tipus d'actuació. Pel que s'hi explica, fa mesos que els seus dos autors es trobaven pràcticament al marge de les opinions majoritàries de la junta, i amb desacords en matèries absolutament centrals i bàsiques per al funcionament de l'entitat, que afectaven a les finalitats últimes de l'APGCC. Si no podien fer res per canviar una situació amb la que estaven en tan radical disconformitat... perquè no plegaven abans? I perquè no explicaven als socis que la cosa era tan funesta? Perquè? A què esperaven?
Com que no he estat dintre d'aquesta junta ni tinc informació de primera mà, no puc pas afirmar que les actituds que jo demanava dos paràgrafs més amunt n'hagin estat absents. Però la naturalesa del conflicte escenificat em fan sospitar que a bona part dels membres de la junta els ha faltat, com a mínim, un parell d'aquestes qualitats o actituds. I no sé qui ha sigut. No em veig amb cor de fer diferències entre uns i altres. Segur que algú té més culpa que algú altre; però tots en tenen.
No podré assistir a l'assemblea per raons professionals. Però he delegat el meu vot i he demanat a la persona que es pronunciarà en nom meu que voti a favor de la dimissió conjunta de tota la junta. Amb cordialitat, si cal. Però que pleguin tots i totes. Amb la crispació actual, qualsevol solució que no impliqui la renovació completa de la junta és una mala solució. Passem pàgina. I oblidem aquest trist espectacle, que no fa bé a ningú; ni a l'entitat ni als seus protagonistes.
pepmontes |
dimecres, 3 de setembre de 2008 | 20:21h
Aquest mes d'agost s'ha posat en marxa un grup de debat Google sobre polítiques de joventut, a nivell espanyol. La iniciativa va sorgir la primavera passada, en una trobada a Barcelona d'organitzacions de professionals de polítiques de joventut de diferents comunicats autònomes que, per primera vegada, vam intentar coordinar criteris tècnics i posicions estratègiques sobre el sector. Un dels acords va ser crear una eina virtual de contacte i debat permanent... i ja és aquí. De moment és pura façana, perquè les aportacions són gairebé nul·les, però és que s'ha posat en marxa durant l'estiu. La feina comença ara. Si teniu ganes d'apuntar-vos-hi o de treure el nas per tafanejar... la cosa és aquí.
pepmontes |
dilluns, 1 de setembre de 2008 | 16:51h
La realitat ha superat les expectatives dels més optimistes sobre la capacitat d'entesa dels partits catalans en la batalla pel finançament. El compromís que mantenen el PSC i CiU dóna mesura real de la importància del moment polític que vivim. Cal lloar el posicionament del president Montilla i del conseller Castells, que han anat molt més enllà del que ha anat mai el PSC en la seva plantada davant del PSOE, i que, com a mínim, iguala les posicions més contundents que mai hagi defensat el president Pujol. La qüestió rau en valorar fins on i fins quan voldrà i podrà mantenir el PSC el seu estira-i-arronsa amb el PSOE. Catalunya necessita un PSC valent, amb capacitat de pressió als seus socis de Madrid, i no és una bajanada demanar als altres partits catalans que l'ajudin a mantenir l'actual fermesa. Per molt que CiU posi en dubte la solidesa i la durabilitat de la posició del PSC, no els queda altre remei que acceptar que, de moment, és inatacable. I tampoc no té sentit que demanin més virulència en les declaracions contra el PSOE per destacar la suposada tebior del PSC. CiU pot ser contundent i atacar sense mitges tintes, però el PSC ha de guardar formes i ponts d'entesa amb els seus socis. Els interessos partidistes haurien de quedar per a ocasions més oportunes. L'actual actitud del PSC, al marge del carnet que tingui cadascú i al marge del que voti cadascú, és una bona notícia per al país. Negar-ho és propi de miops. (Publicat a El Punt el 26/08/08)
En un repassada d'ofici pel món blocaire descobreixo que Saül Gordillo es queixa amargament de la dificultat de "menjar en català" o, el que és el mateix, de consumir productes etiquetats en català, malgrat les empreses productores siguin del país. No estic molt segur de quina és la política que cal seguir per combatre les "certeses" comercials que assseguren que no es pot competir adequadament incorporant el català a les etiquetes, però penso que, com sempre, l'exemple individual i els petits granets de sorra, per petits que siguin, fan el seu efece. O sigui que a partir d'ara us aniré donant notícia d'aquells productes amb els que, sense buscar-los especialment, vagi ensopegant en la meva quotidianitat consumidora i que hagin decidit fer de les seves etiquetes un espai franc per al català.
I per començar, uns bons ous. Entro a un super (anys enrera n'haguessim dit un "colmado") regentat per paquistanesos (els pakis, que en diem a casa) perquè és l'únic que trobo obert a l'hora que el busco i perquè, què carai, el dependent és amable i divertit i s'esforça a parlar en català malgrat les evidents dificultats. Compro, entre d'altres coses, ous parits a Caldes de Montbui. "L'ou de Caldes", és el nom de la marca, i els produeix l'empresa Avícola de Montbui. L'etiqueta és íntegra en català, i m'acabo de cruspir una truita catalana de dalt a baix, des de la clara i el rovell, fins al trosset d'esclòvia que se m'ha colat a la paella. Ah, i per fer-ho més bonic encara, resulta que la data de caducitat d'aquesta dotzena d'ous catalaníssims és l'onze de setembre. Voleu més país, encara? No faig un petó a les gallines mares d'aquests d'ous perquè Caldes de Montbui no em ve de pas en la propera parada de les meves vacances.
Aterro a Barcelona des del Pirineu amb el temps just per fer una visita ràpida a l'Ateneu per recollir quatre papers i comprobar que l'estiu no altera la pau de la docta casa i per refer les maletes per marxar cap a Saragossa, amb la intenció de fer una ullada (és un dir) a la Expo, i en passar pel Passeig Torras i Bages per aprovisonar-me lleugerament (pa, fruita, diari i una visita al caixer automàtic), em trobo amb la fantàstica sorpresa que l'edifici matusser que pervertia la magnífica Casa Bloc és ja en vies de caure a terra.
S'ha iniciat la demolició de l'edifici que espatllava l'estructura del complex, absolutament innnovador en el seu temps, de pisos socials de la Casa Bloc, ideat per Josep Maria Sert en el marc de l'actuació general del grup GATPAC, i que posa de relleu alguna de les actuacions de màxima modernitat de la República. Immenses màquines han derruit ja mig edifici i el passejant pot contemplar habitacions a l'aire lliure, a mig desmuntar, envoltades d'una muntanya de runes. Per fi, la Casa Bloc recuperarà el seu aspecte original, que data de 1936.
Tips de malparlar de les obres que inunden la ciutat tots els mesos d'agost del món, ara podem alegrar-nos que una d'elles, ens permet recuperar la integritat i l'esperit d'un element cabdal del nostre patrimoni arquitectònic. L'enhorabona per a Barcelona, per a Sant Andreu del Palomar i per a tots als que els queda un bri de sensibilitat.
Passo la primera part de les meves vacances a Andorra, en ple Pirineu, gaudint de tenir la natura a tocar de la mà de forma constant. Per qüestions que no venen al cas, disposo de domicili estiuenc al principat muntanyenc, a la parròquia de Canillo que és, per entendre'ns, el punt aproximat a partir del qual la neu qualla i s'hi manté present durant tot l'hivern (si és que això dels hiverns i la resta d'estacions és una cosa que encara sigui delimitable).
El primer que cal dir és que cal alliberar Andorra de la imatge que monopolitza bona part del coneixement que en tenim: un immens i bigarrat carrer comercial on destaquen per la sobreabundància les perfumeries, les farmàcies, els comerços d'electrònica, les ofertes tabaqueres i les botigues d'esports. Tot això hi és, és clar, i pocs som els que, venint de condició humil, no recordem alguna expedició andorrana amb la única intenció de carregar el vehicle de fòtils i productes alimentaris i de vici pressumptament barats. Però els país dels Pirineus, com ells mateixos s'han autodefinit i autopromogut en alguna campanya publicitària, és força més que tot això i val la pena treure-hi el nas per descobrir-ho.
En deu minuts de cotxe (si obviem possibles embussos al mig d'Andorra la Vella) en qualsevol direcció et plantes al mig d'un espai natural d'autèntic privilegi. No cal pensar en els esquiadors i els amants dels esports d'hivern. En qualsevol època de l'any el gaudi de la natura és un privilegi a l'abast de qualsevol. I les possibilitats per a tots els gustos, nivells i exigències són abundants. Podries passar un mes sencer fent sortides, excursios i activitats de contacte amb l'entorn sense necessitat d'acostar-te per a res a la tumultuosa gernació d'Andorra la Vella, i tot això sense passar privacions pròpies de neo-rural o de hippy revingut.
És clar que a cada passa et trobes una construcció massa agressiva, una carretera que talla pel mig un paratge de somni, o un telecadira inesperat darrera d'una carena que tu creies verge, però també és veritat que descobreixes tot sovint una manera curiosa i no especialment desafortunada de combinar el respecte a l'entorn i l'explotació turística. Les senyalitzacions de muntanya, les rutes i senders i els espais preparats per als pícnics són amables, respectuosos i amb bona informació. I si som capaços d'entendre que a no més de mig quilòmetre de qualsevol punt de sortida d'aquests indrets hi viu gent tot l'any, ens adonarem que l'equilibri aconseguit no és especialment dolent.
He descobert, a més, un intent d'introduir oferta de turisme cultural a les evidents propostes de natura i esport. Val a dir que els falta encara treballar aquest aspecte en profunditat, però hi veig canvi i millora respecte a anys anteriors. Et proposen rutes de coneixement del país a través de recorreguts històrics i de tradicions autòctones, graten arreu per mostrar valors arquitectònics i floreixen petits museus que intenten donar valor afegit al contacte amb la natura. A cada parròquia, a més, s'hi descobreixen programacions artístiques menudes però variades i no pas de mala qualitat, que farceixen els estius de multiculturalitat. L'oferta, en aquest cas, no és espaterrant, però comença a fer-s'hi lloc.
I deixeu-me explicar una altra sensació que omple de satisfacció als soferts catalans del sud. Andorra és perfecta per explicar la necessitat i el benefici de legislar de forma clara a favor del respecte i la promoció de la llengua a aquells que en neguen l'eficàcia i la virtut. Quan entres en un comerç, en un servei públic de qualsevol tipus, pot ser que et parlin en català, és clar, però també en castellà, en francès o en portuguès. Ara bé, a l'usuari no li cal, en cap cas, canviar de llengua. Pots mantenir el català en tot moment, sense risc gaire elevat de no ser entès. I estrany seria el cas en el que algú et recriminés el manteniment de la llenga. No vull frivolitzar: segur que els problemes lingüístics del país no són menors, però també és cert que l'oficialitat clara i indiscutida del català com a llengua pròpia i vehicular per a qualsevol activitat o servei, de caràcter públic o privat, li atorga valor de llengua franca. Ja fa dotze dies que sóc aquí (i n'hi he de passar tres més), i encara no m'ha fet falta canviar de llengua en cap cas. I us asseguro que no he fet cap esforç per triar els serveis als qual m'adreço en funció de la seva llengua d'ús probable.
Bé... el meu fill petit em reclama i em demana que anem a un petit parc infantil que tenim a cent metres de casa, amb tot de gronxadors d'inspiració muntanyenca i de rústega confecció, en el qual trobem tot sovint una nena de parla francesa amb la qual ja ha fet una incipient amistat i a la qual s'adreça, invariablement, en català (us asseguro que el meu fill de tres anys i mig no entén un borrall de francès). Som-hi doncs, anem a confraternitzar amb els veïns del nord.
Els Jocs Olímpics són un bon complement per a passar l'estona durant les vacances, parant atenció a esports que només veus cada quatre anys, arrepapat en un sofà d'estiueig, sense por a fer nit davant d'un televisor perquè l'endemà res no està escrit a l'agenda de forma inamovible. Sembla que, de debó i per fi, trobes la manera d'entretenir-te amb l'esport sense altra condicionant que no sigui el pur gaudi de la competició ben entesa. Però de sobte trobes una colla de ximples que fan bandera d'un eslògan per donar suport als esportistes de determinat color i procedència que diu "somos la eñe!". Fote't! És que no és possible treure't del damunt el pes esclafant i omnipresent de l'exclusió? És que fins i tot en moments d'esbarjo m'he de sentir pressionat políticament? És que tothora m'han de recordar que no em deixen ser com sóc i com vull ser? És clar que no em sento representat per aquesta "ñ", però és que, de fet, no em sento representat per cap esportista, perquè les virtuts físiques de ningú no em fan sentir més orgullós de ser d'on sóc. És que no em deixen oblidar-me, ni durant les meves vacances, ni en el gaudi d'una cosa, al cap i a la fi, tan insubstancial com l'esport, del pes polític que m'és imposat i del qual no me'n puc desfer? Perquè no descansen, de tant en tant, i perquè no ens deixen descansar als altres? Au, ja m'he desfogat. Ara puc continuar mirant esport tot intentant deixar fora de focus tota bandera. (Publicat a El Punt el 12/08/08)
Ja comencen. Amics, coneguts i saludats comencen a fer arribar notícies dels seus viatges extraordinaris arreu del món. Mentiria si no digués que em fan enveja, però és enveja sana. Entre d'altres coses perquè els meus (nostres) darrers anys sense viatges espaterrants són el resultat d'una tria conscient i voluntària, de manera que és tracta d'enveja sense queixa. I una altra raó per suportar amb bon humor tanta explicació i vivència exòtica és que a còpia de rebre notícies seves vaig fent acumulació d'informació per a quan, d'aquí a no gaire, puguem reprendre la nostra passió viatgera, ara en companyia de dos marrecs que comencen a tenir idees i independència suficient com per fer les seves pròpies interpretacions dels fragments de món que van coneixent. Però ja n'hi ha prou d'autojustificacions. La primera narració fructífera, arriba de mans de la peculiar poètica de Pep Villén que, des de Kyoto, ens parla del xoc cultural, higiènic i comunicacional. Llegiu-lo.
De vegades la defensa dels propis drets davant d'un adversari desproporcionadament superior en la seva capacitat de generar opinió i, per tant, de subvertir el sentit comú a favor dels propis postulats, ens fa caminar enrera. Així, tot sovint renunciem a la formulació més nítida i radical de les nostres posicions perquè sabem que els nostres arguments tenen poc espai i futur en mig del control mediàtic del nostre adversari polemista. És el que ens passa amb massa freqüència quan parlem de llengua, i especialment en els darrers temps, enfrontats a les absurdes polèmiques generades pels que creuen que el castellà és injustament marginat a Catalunya. Però en aquesta ocasió la puresa dels nostres arguments és salvada i defensada, sorpresivament, des de fora. El lingüista madrileny Juan Carlos Moreno va molt més enllà en la defensa de les llengües minoritzades (i també específicament del català) del que he vist i sentit darrerament a Catalunya mateix. Els seus arguments són contundents, demolidors, inatacables. 
"Una vez puesta al servicio del fascismo, el alma del hombre declara que la esclavitud, ese mal absoluto portador de muerte, es el único bien verdadero. Sin renegar de los sentiminetos humanos, el alma traidora proclama que los crímenes cometidos por el fascismo son la más alta forma de humanitarismo y está conforme en dividir a los homes en puros y dignos e impuros e indignos. La voluntad de sobrevivir a cualquier precio se expresa en el oportunismo del instinto y la conciencia. "
Llegeixo a la premsa elogis de Roger Mas gràcies al seu concert a l'Altaveu de Sant Boi. Les seves cançons tel·lúriques van sonar acompanyades d'una banda de dotze músics i sembla que va atacar el repte amb èxit i bona crítica. Seria ara absurd intentar descobrir Roger Mas, probablement la realitat més inqüestionable de la cançó d'autor a casa nostra, però sí que es bo remarcar alguna cosa que em sembla important. I per fer-ho em cal recordar que dimecres passat al vespre va fer també un concert amb un repetori semblant però només amb tres músics al jardí de l'Ateneu Barcelonès. També se'n va sortir amb èxit, i bona prova és que tot just deu minuts després de començar el concert es va haver de tancar les portes perquè la docta casa vessava de públic. 
Per aquests barris sempre hem mirat cap al nord per buscar la modernitat. Com que de l'Ebre cap avall ens costa trobar referents atractius, no dubtem a passar la mirada per damunt del Pirineu per a prendre exemple. I segurament també per això ens hem convertit en un dels mercats preferents de l'invent IKEA. Els suecs ens han enlluernat i avui ja costa trobar alguna casa catalana que no hagi incorporat logística sueca als seus hàbits a través dels esquemàtics, insuficients però estimulants fulls d'instruccions de muntatge dels productes IKEA. I tant ens enlluernen, que fins i tot ens quedem badocant davant del seu model de publicitat.
Aterro a Barcelona des del Pirineu amb el temps just per fer una visita ràpida a l'Ateneu per recollir quatre papers i comprobar que l'estiu no altera la pau de la docta casa i per refer les maletes per marxar cap a Saragossa, amb la intenció de fer una ullada (és un dir) a la Expo, i en passar pel Passeig Torras i Bages per aprovisonar-me lleugerament (pa, fruita, diari i una visita al caixer automàtic), em trobo amb la fantàstica sorpresa que l'edifici matusser que pervertia la magnífica Casa Bloc és ja en vies de caure a terra.
Ja comencen. Amics, coneguts i saludats comencen a fer arribar notícies dels seus viatges extraordinaris arreu del món. Mentiria si no digués que em fan enveja, però és enveja sana. Entre d'altres coses perquè els meus (nostres) darrers anys sense viatges espaterrants són el resultat d'una tria conscient i voluntària, de manera que és tracta d'enveja sense queixa. I una altra raó per suportar amb bon humor tanta explicació i vivència exòtica és que a còpia de rebre notícies seves vaig fent acumulació d'informació per a quan, d'aquí a no gaire, puguem reprendre la nostra passió viatgera, ara en companyia de dos marrecs que comencen a tenir idees i independència suficient com per fer les seves pròpies interpretacions dels fragments de món que van coneixent. Però ja n'hi ha prou d'autojustificacions. La primera narració fructífera, arriba de mans de la peculiar poètica de 
