El déu de Francesc Pujols, aquell que es deconstrueix amb el seu manual d'hiparxiologia (la religió catalana, segons l'escriptor-filòsof-periodista-poeta-tertulià-bromista) no té els poders ben afinats. El dia que es presentava el carrer que l'Ajuntament de Barcelona finalment ha dedicat a Francesc Pujols ha plogut amb insistència i ha posat a prova la fidelitat d'ateneistes, barcelonins i martorellencs. Expliquem-ho. Avui, per fi, s'ha oficialitzat el canvi de nom de l'antic Passatge Duc de la Victòria per convertir-se en el nou carrer Francesc Pujols. Baldomero Espartero, general de trista memòria per als barcelonins no tindrà més victòries pòstumes entre els nostres carrers; ja era hora. La bona nova ha estat possible gràcies a la petició insistent de l'Ateneu Barcelonès,  secundada amb no menys entusiasme per la Fundació Francesc Pujols, de Martorell.

La Comissió del Nomenclàtor va acceptar la petició del canvi de nom del carrer que va fer l'Ateneu l'any 2006 (Any Ateneu, en què es conmemorava la instal·lació de l'entitat al Palau Savassona, al carrer de la Canuda). Francesc Pujols, que va néixer a la Plaça Reial, fou un conspicu ateneista, animador inigualable de les tertúlies més célebres de la docta casa. Era, a més, un assidu de la vila de Martorell, en la que, com diu el seu alcalde, estiuejava tot l'any. Era idoni que el patètic passatge del Duc de la Victòria es convertís en el carrer Francesc Pujols perquè aquesta via és a tocar de l'Ateneu, a l'altra banda de la plaça Vila de Madrid. I la Fundació Pujols, de Martorell, ho veia la mar de bé.

I tant bé ho veia, que per a l'acte de presentació, avui mateix a les dotze del migdia, hi ha enviat la Banda Municipal de Martorell i el Senyor Paco, un capgrós realment gros que recorda la imatge i el nom amb què popularment es coneixia Pujols a Martorell. Però ha plogut. Potser és que, tal com diu Ramon Alcoberro, filòsof de referència de l'Ateneu, el déu de Pujols ni hi veu ni escolta, i fa cas omís, per tant, de mundanes celebracions. Però ni els devots de la hiparxiologia, ni els ateneistes, ni els martorellencs han defallit. Sota un bosc de paraigües, la banda municipal ha sonat amb èmfasi i prosopopeia, el senyor Paco ha fet acte de presència, i l'alcalde Hereu ha celebrat que el general que va bombardejar i va esfondrar el Saló de Cent ja no té carrer a Barcelona.

El president de l'Ateneu, Oriol Bohigas, ha dit que posar noms de carrers a personatges il·lustres és una sàvia manera d'homenatjar-los, entre d'altres coses perquè si un dia deixen de ser mereixedors d'homenatge és la mar de fàcil tornar a canviar el nom. Segurament no pensa el mateix Ferran Mascarell, ara vicepresident de l'Ateneu, però que va rebre, aprovar i tramitat el canvi de nom perquè el 2006, quan es va produir la petició, era el president de la Comissió Municipal del Nomenclàtor. Es va haver d'enfrontar a unes resistències numantines, sobretot de veïns, que veien en el canvi de nom un entrebanc innecessari. O sigui, que això de canviar el nom dels carrers, per molt convenient que sigui, no és gaire fàcil. I dos anys després, quan per fi s'oficialitza el canvi, Ferran Mascarell és el vicepresident de l'entitat que li ho hava sol·licitar a ell mateix quan presidia el nomenclàtor. Guaita, que bonic!

Els veïns del carrer han sortit als balcons quan han sentit la banda de Martorell, i han pogut veure com, entre la multitud (no menys de cent persones presenciaven l'acte) es movia un capgrós extemporani que donava la mà i fins s'abraçava a Sisa, que ha tret el nas per retre homenatge a Pujols, probablement precursor de moltes de les genialitats del nostre cantautor més entranyable. Entre la façana guarnida amb la imatgeria del Decathlon (autèntic identificador de la plaça vila de Madrid) i la placa que diu discretament que Pujols va viure entre Barcelona i Martorell i que era, simplement, escriptor, hi ha hagut bon rotllo, bon humor, acudits pujolsians i germanor per a aquest nou enllaç, tal com ha dit Hereu, entre Barcelona i Martorell, via Ateneu.

I deixeu-me rematar dient que, a parer meu, el més content de tots els presents era Ramon Alcoberro, animador de la xarxa blocaire, divulgador irreductible de la filosofia, vocal de la Junta Directiva de l'Ateneu, membre del Patronat de la Fundació Francesc Pujols i instigador de l'actuació de la banda municipal de Martorell i de la construcció del nou i pertinent capgrós. Honor i glòria, així doncs, per al nostre filòsof de capçalera.

En el món de la cultura ja constitueix un èxit que les coses, simplement, es facin. Però si a més de fer-les, es fan bé... el plaer és indescriptible. I aquest vespre he presenciat, un cop més, una bona lliçó de coses ben fetes: hem inaugurat el nou curs de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu. I fixeu-vos que empro la primera persona per explicar l'acte d'avui; no puc evitar el sentiment egoïsta d'assumir com a pròpia, com a una mica meva, l'escola. I això és possible, entre moltes altres raons, perquè els qui fan aquestes coses tan ben fetes que hem vist avui, en Jordi Muñoz i en Pau Pérez, són persones extremadament generoses. Ells són els directors de l'escola, sense cap mena de dubte un dels fenòmens més sorprenents i a l'hora interessants que s'han produït en el món de les lletres i de la cultura en general durant els darrers anys a Catalunya. El curs que s'engegava avui és el que fa deu. El quart des que en van assumir la direcció en Jordi i en Pau. El quart any d'un èxit inqüestionable, que ha superat de llarg la previsió més optimista. Però avui no explicaré l'escola d'escriptura. Avui tenia ganes, només, de deixar constància que he assistit, altre cop, a una bona, senzilla, clara, nítida, honesta, lliçó de bones pràctiques culturals. Altre cop el plaer de les coses ben fetes, guarnides amb una generositat sense límit.

 

Segona edició del nou cicle Tribuna Ateneu, amb el conseller Ernest Maragall com a protagonista. Ens havia de parlar d'educació, i ho ha fet, però no ha desaprofitat l'ocasió per anar més enllà i sumar la seva posició personal a la del socialisme més catalanista, representat de forma brillant i fins a cert punt sorpresiva des de fa uns quants dies per Ferran Mascarell. La conferència amb que Mascarell va engegar l'actual curs de l'Ateneu el passat 2 d'octubre està generant tota mena de reaccions, entre elles l'adhesió d'algun dels representants més conspicus del sector catalanista del PSC. I avui Maragall ha dedicat vint minuts de la seva intervenció de pràcticament una hora a sumar-se a les idees expressades per Mascarell en aquella conferència i a explicar, des del seu punt de vista, el moment que viu el país en perspectiva nacional.

La conferència de Mascarell la trobareu aquí, i la intervenció de Maragall al Tribuna Ateneu la podreu veure completa a Vilaweb TV a partir de demà dimarts. Hi ha qui diu que el text de Mascarell pot convertir-se en una mena de manifest fundacional d'una reacció que aspira a recuperar el pes i influència del sector mes catalanista dels socialistes. N'hi ha, per tant, que el truquen per felicitar-lo. I n'hi ha, amb tota seguretat, que li diuen que amb la seva posició traspassa la frontera del que és tolerable per a l'actual PSC. Interessant.

El que queda clar és que Ernest Maragall ha evidenciat avui una adhesió gairebé incondicional als seus postulats. Ho ha fet de manera explícita i sense embuts. També és cert que els posicionaments nacionalment més ambiciosos formulats des de qualsevol instància del PSC (inclòs Mascarell, ara que aparentment no té influència política directa) no són rebutjats, desmentits o contradits pel discurs oficial de Montilla que, en termes generals, està resultant més agosarat del que mai va ser, per exemple, Jordi Pujol, quan exercia de President. Diuen que el càrrec imprimeix caràcter. Potser sí.

Però segurament la batalla no és tant de discursos i posicionaments públics com d'actituds internes i pràctiques. Això que tothom anomena aparell del PSC no salta d'alegria amb les efusions catalanistes, però tampoc no les desmenteix i no en fa atac públic. Potser és que té la paella tan ben agafada pel mànec que no li fa falta constradir-les, i encara li va bé acceptar mostres públiques de dissenssió en terrenys purament teòrics perquè així fa gala de pluralitat i tolerància. Però costa pensar que els arguments, brillantament exposats, de Mascarell, no tenen cap repercussió pràctica. Per molt ben lligats que estiguin els mecanismes del poder una aportació intel·lectual del nivell de la de Mascarell ha de fer xerricar els engranatges si no s'hi està d'acord. I, per tant, jo pregunto... hi estan d'acord, o no? Algú del PSC pot fer una aportació de nivell similar en un altre sentit i proposant coses diferents?

On és el límit per al PSC? Mascarell l'està buscant? Hi ha massa crítica al PSC per aspirar a consolidar un pol de pressió a la vora d'aquest límit aparentment desconegut? Avui Maragall ha fet una passa no pas poc significativa amb la seva declaració de complicitat amb les idees de Mascarell. Qui més s'hi suma, públicament? Hi haurà corrua d'adhesions? No perdem de vista el tema.

Nus de la trinitat. Quarts de dues de la tarda. Passo per sota del pont de la ronda per sortir de Sant Andreu. Davant meu, dos cotxes amb pressa. Avancem a poc a poc perquè els carrers van carregats i quedem aturats davant d'un semàfor àmbar intermitent. El cotxe de davant vol incorporar-se al carrer perpendicular però no pot perquè el trànsit és intens. El de darrera seu se li enganxa al cul i fa roncar el motor. El conductor gesticula amb els braços. Sembla que voldria que l'altre entrés al carrer a la brava. El semàfor canvia i es posa vermell; ara sí que no poden passar. El conductor del segon cotxe s'enfurisma i es belluga tant dintre del vehicle que fins i tot el fa botar. Toca el clàxon insistentment. El de davant treu el cap per la finestreta i li demana, a crits, què vol. L'altre treu un braç musculós per la finestreta i li fa banyes. Al de davant li canvia la cara i baixa del cotxe d'una revolada. Ja hi som.

És baixet i rabassut, amb una panxa prominent. És sudamericà. Amb quatre gambades es planta davant de la porta de l'altre cotxe, el que feia sonar el clàxon. Criden tots dos, un dret damunt de l'asfalt, l'altre dintre del vehicle. A la fi, el segon obre la porta i també surt del cotxe. És un pèl més alt, no gaire. Aquest no té panxa, però compensa el volum treient pit; sembla que s'hagi de menjar el seu oponent amb patates. En sortir del cotxe no s'atura davant del panxut sinó que passa de llarg i puja damunt de la vorera i, davant de la sorpresa de la dotzena de conductors que estem contemplant l'escena, comença a saltar pugilísticament, amb un àgil joc de cames. Tanca els punys, aixeca els braços i es posa en guàrdia. Fins i tot simula una finta. El seu aspecte és ferotge i la seva mirada furibunda. Com que veu que l'altre s'ha quedat palplantat mirant-lo, baixa la guàrdia un instant i li fa amb el dit que s'acosti, sorneguer, com volent dir "vina cap aquí, moreno". Aquest també és sudamericà.

Superat el desconcert, el grassonet puja també a la vorera i s'hi acosta decidit. Aquest, com que no és tan àgil i, per descomptat, no té l'estil atlètic de l'altre, usa una tàctica més barroera: carrega com un tren de mercaderies i li etziba una bona empenta a l'altre. La veritat és que tanta dansa pugilística i tant de saltiró estilitzat no li ha servit de res perquè l'empenta el fa sortir disparat enrera. Malgrat això, aguanta l'equilibri, i quan es recupera es posa a cridar com boig. Presa d'una gran excitació, infla el pit fins a dimensions inversemblants (recordeu el Popeye quan s'acabava de prendre el pot d'espinacs?) i s'acosta a l'altre, que ara l'espera amb els braços a la cintura, immòbil. S'escridassen, amb la punta dels nassos a escassos mil·límetres una de l'altra. Imagino per un instant les bafarades d'alè i l'onada de capellans que es llancen i em venen basques.

La situació s'allarga durant uns segons, que semblen interminables. Jo i tots els altres conductors esperem amb angúnia el moment de veure saltar la primera cleca. Però no arriba. A poc a poc, l'espai entre els seus nassos es va eixamplant, al mateix ritme que puja el volum dels seus crits. El grassonet és el primer que es decideix a fer una passa enrera. Es mig gira (no vol perdre de vista el Casius Clay de la Trinitat) i avança lentament cap al seu cotxe. Quan agafa la maneta per obrir la porta l'altre, que no s'ha mogut del seu lloc, fa un rugit que ens deixa a tots glaçats i es descorda la camisa. L'altre no s'ho pot creure, i ara calla. Amb una habilitat i rapidesa inaudita, el conductor impacient es treu la camisa, en fa un manyoc i la llença amb força cap al seu cotxe. Amb una punteria digna d'elogi, aconsegueix que entri per la finestra.

Noi, ara sí que està imponent. A pit descobert sembla que s'hagi de menjar el món. Però l'altre, ves per on, no s'impressiona i es posa a riure. Obre la porta del cotxe i s'hi asseu. Quan és a punt de tancar la porta l'altre es decideix a moure's i s'hi acosta. Jo diria que treu fum del cap. Està vermell com un pigot i la veu se li comença a enrogallar. L'altre li tanca la porta als nassos i arrenca. El semàfor acaba de canviar i ja està verd. El cotxe es mou lentament perquè el trànsit continua sent molt intens, però a poc a poc s'esmuny entre la resta de vehicles.

L'home de les cavernes torna al seu cotxe, sense deixar de cridar. Quan s'hi instal·la, una noia que és al seient del costat li acarona el cabell.  Arrenca i el cotxe surt de bursada, fent xerricar les rodes. Però com que a pocs metres ja té un altre vehicle, ha de frenar bruscament i se li cala. El torna a engegar i fa roncar el motor. Una fumarada negra com el sutge surt del tub d'escapament. A la fi, veu un forat en mig de la caravana i s'hi cola. Des del meu cotxe el veig fent esses, d'un carril a l'altre, fins que desapareix de la meva vista.

Mentre poso la primera miro cap al cotxe del meu costat i el conductor, un senyor d'edat amb cara d'esglai, em mira ben seriós. El meu aspecte també deu ser de preocupació. Però després d'aguantar-nos la mirada uns instants, tots dos esclafim a riure, amb ganes. Quan miro pel retrovisor veig que la conductora de darrera meu també riu, acompanyada per un noi que s'agafa la panxa de tant bé com s'ho passa. També darrera meu, en un cotxe situat en diagonal, quatre nois joves s'ho passen d'allò més bé i comencen a cridar, a cor: "una altra, una altra!".

Us asseguro que no és una pel·lícula. Ha passat de debó; jo ho he vist. Avui mateix. Ah, i que a ningú no se li ocorri pensar que tinc tics xenòfobs pel fet que hagi dit que tot dos eren sudamericans. És el que eren. I punt.

Mentre condueixo (a poc a poc i amb molt calma, us ho asseguro) se m'acut pensar que, potser, tot plegat, era una broma. No serien actors? I si esperaven que els donéssim alguna moneda? No serà una  nova manera de demanar almoïna, més creativa i artística que la dels clàssics netejavidres? En fi, me'n vaig a fer la compra de la setmana cap al Mercadona, que té aparcament.

Trista, tristíssima notícia. Em diuen que el Servei d'Informació i Assessorament per a Joves (SIAJ) de l'Alt Penedès i Garraf està vivint les seves darreres setmanes. El que ha estat des de 1986 un referent excel·lent del treball en cooperació entre diferents municipis d'aquestes comarques, a través d'un sistema mancomunat d'atenció als joves, té els dies comptats per decisió política. Durant molts anys, quan defensàvem que les polítiques de joventut havien de prestar-se en tots els municipis, amb independència del seu tamany, i que el treball en xarxa era, més que una opció de futur, una necessitat, ens remetíem al SIAJ per demostrar que era possible fer-ho i, a més, fer-ho bé. Aquest argument, però, ben aviat deixarà de ser cert.

Val a dir, abans que res, que s'ha de remarcar la tasca excel·lent que hi han desenvolupat els responsables tècnics que ha tingut aquest servei al llarg dels anys. Allò que falla no és la capacitat de prestar servei, sinó la impossibilitat política de mantenir els acords i les estructures que aixopluguin un treball que des del punt de vista tècnic té tota la coherència i tot el sentit del món.

No tinc gaire informació sobre les raons precises del final anunciat, i per tant serà bo estar amatent a escoltar les justificacions que es facin públiques quan el final sigui una certesa formal. Però ja avanço que molt bones explicacions hauran de donar per convèncer-me que la "solució" a la situació, fos quina fos, havia de ser l'aniquilació del projecte.

De moment, tinc sospites. Una: competència mal entesa entre municipis, liderats per a aquests afers per regidors amb escàs coneixement real de les politiques de joventut i de les necessitats concretes de gestió. Dues: competències partidistes entre grups polítics presents en diferents mesures i proporcions als municipis implicats. Tres: avanç del model excloent que es proposa amb la nova proposta de moda, els serveis per a la emancipació, que no s'integren en la xarxa existent de serveis d'informació sinó que els xuclen, els absorveixen, els fan una OPA hostil. Quatre: falta de voluntat i determini per trobar sortides tècniques a les dificultats i problemàtiques (que n'hi ha, és clar) tècniques. Si un sistema no funciona, millorem-lo, arrangem-lo, retoquem-lo, reformem-lo.... no ens el carreguem sense dret a apelació. Cinc: escassa i problemàtica connexió entre responsables polítics i responsables tècnics.

Potser algú dirà que les raons que proposo estan carregades de prejudicis. És cert; ja hi estic d'acord. Són els prejudicis propis de molts anys de pràctica i coneixement de les polítiques de joventut, així com d'observació dels comportaments polítics, que premien les sortides radicals i potser vistoses per damunt de les sortides racionals, que són sempre més complexes i, és clar, díficils d'assumir.

Algú en sap res, d'aquest desastre? Expliqueu-me'n alguna cosa, please.

Alguna cosa hi ha de fons que ningú no sap o no vol explicar. La unitat dels grans partits catalans per defensar un finançament just està tensant totes les seves costures internes, però de moment resisteix. És curiós observar que els interessos partidistes del PSC i CiU, en principi contraposats i excloents entre si, acaben portant els seus líders a adoptar les mateixes decisions. Això vol dir que cap dels dos grups confia en una victòira total en la batalla frontal contra l'altre, de manera que busquen consolidar posicions i aconseguir petits avanços davant l'opinó pública. Les seves tàctiques comunes porten camí de ser una cosa més estructural que conjuntural. D'aquí a cinquanta anys, els historiadors remarcaran com a dates i fets de referència la defensa conjunta d'un mateix Estatut i el front comú per fer un salt endavant en el finançament autonòmic. Per molt dures i aparentment traumàtiques que avui ens semblin les picabaralles i crisis polítiques produïdes durant els dos anys que van d'un fet a l'altre, quedaran probablement explicades amb un parell de ratlles de manual. Encara que les sensibilitats i les antipaties personals ho facin difícil, algú haurà de començar a explicar que el PSC i CiU s'assemblen més del que ells mateixos voldrien, i que tanta tàctica compartida probablement acabarà redundant en una estratègia a mitjà i a llarg termini, també comuna. I no veig que ningú estigui fent aquesta reflexió en veu alta.
(Publicat a El Punt el 07/10/08)

I un be negre! La tarda que la borsa nordamericana va tornar a  registrar una caiguda  espectacular tot arrossegant les europees darrera seu, l'Ateneu va rebre un  dels  seus socis més il·lustres per sentir-lo parlar dalt de l'escenari, més en forma que mai. No menys de mitja dotzena de vegades  va  dir Jordi Pujol que ell ja no fa política o que no vol fer certes crítiques per no incidir en el debat d'estricta actualitat partidista. I cada vegada, després de fer alguna d'aquestes afirmacions, va deixar  anar càrregues de profunditat,  amb una eficàcia fora de tot dubte, repartint clatellots dialèctics a totes bandes. Per tornar a anar amunt, va titular la seva conferència d'ahir dilluns,  en el marc del cicle Observatori Ateneu, dedicat a fer prospectiva sobre algun dels temes estratègics per al país i de màxima actualitat.

No podem pas dir que li sentíssim a dir coses gaire noves. Segurament se'l pot criticar per moltes raons, però la constància i la determinació ningú no les hi pot negar. De totes les que va dir, apunto algunes coses que em van semblar especialment interessants.

1. El balanç del catalanisme és globalment positiu, a dia d'avui. Per obstinació i per convenciment aquest país s'ha mantingut en peu quan tenia tots els  números per desaparéixer com a poble. "El got és mig ple", ha dit, quan "tocava que estigués buit".

2. Hem fet coses importants. Malgrat les dificultats i l'actual situació, complexa i de sortida incerta, la  nostra posició de partida és bona. Liderem les exportacions de l'Estat amb diferència, els recursos dedicats a I+D creixen i la tendència ens porta a aproximar-nos als índex europeus,  les nostres lletres i en particular la nostra literatura creixen i assoleixen èxits internacionals inèdits... Misatge optimista: cal pencar però ens en podem sortir.

3. Hem d'actuar. Ha fet una repassada irònica i a estones gairebé sarcàstica dels projectes de país que queden paralitzats per oposicions, segons ell, desraonades (transvassaments d'aigua, generació d'energia,  connexions elèctriques amb França....). Per tant, ens en podem sortir, però no ens en sortirem pas oposant-nos a.... tot.

4. No n'hi ha prou de gestionar: cal un projecte de país. La gestió és necessària, ens ha dit, però ha d'estar integrada en un projecte de país. I ell creu que ara mateix, és clar, no n'hi ha. Aquesta afirmació és meva. Ha fet una referència (en aquests dies és gairebé inevitable, suposo) a Barak Obama, per dir que, tot i que no se li coneix un programa clar, quan parla proposa i descriu un projecte de país atractiu per als votants. O sigui, que necessitem algú que ens proposi un país, que ens expliqui un projecte.

5. Un element constitutiu del catalanisme, que l'ha caracteritzat i que li ha donat força històricament, és el seu component ètic. Els valors morals. Els hem de recuperar en aquella part en què els hàgim perdut.

6. Un elogi enverintat al conseller Maragall. S'ha mostrat disconforme amb el model educatiu desenvolupat en els darrers 30-40 anys. I això malgrat haver governat ell. I pensa que ara, la llei  d'Educació que defensa el conseller intenta recuperar els valors justament que ell ha volgut impulsar durant molts anys i que li criticaven, entre d'altres, els socialistes. Diu que el conseller Maragall només compta amb mig PSC per donar suport a la llei, que té en contra tot ICV i gairebé tot ERC (els deixa el benefici del dubte). Com que la llei recupera les idees que ell sempre ha defensat, pensa que és qüestió de responsabilitat que CiU doni suport a Maragall. Deu n'hi do.

7. No volia parlar de l'Estatut, tot i que ha dit que es va plantejar malament d'entrada. I no volia fer cap elogi, tot i que ha dit que si tenim Estatut és només gràcies a Artur Mas. No volia fer sang, tot i que ha dit que els que s'hi van oposar estan esverats perquè potser ens el retallaran. Queda clar que quan el President Pujol diu que no vol dir una cosa, és que ja l'ha dita.

I n'ha dit moltes més, de coses. Tantes, que el conductor de l'acte, el periodista i també soci de l'Ateneu, Lluís Foix, ha tingut poc espai  per a intervenir i fer-li consideracions, tot i que no s'han trobat a faltar (el mateix Foix m'ho deia en finalitzar l'acte) perquè el President Pujol es pregunta a sí mateix, quan discurseja. I amb dues preguntes del públic (a l'Ateneu és pecat mortal no reservar un espai remarcable de temps per a les preguntes i discussió amb el públic), n'hi ha hagut ben bé prou, perquè els assistents estaven voluntàriament lliurats a la peculiar però eficaç oratòria del Molt Honorable.

I en acabar ens ha demanat si la conferència s'enregistrava, perquè no l'ha escrit (els papers que feia anar amunt i avall i fins i tot feia voleiar durant la seva xerrada devien ser, tot plegat, notes) i li feia gràcia  tenir-la. Ens ho ha demanat per poder transcriure la conferència. Vol tenir-la. Serà, simplement, que vol tenir-la per afegir-la a la seva col·lecció de conferències (la llista de parlaments publicats mentre exercia de President és llarguíssima), o és que creu que el que ha dit avui a la docta casa és especialment important?

Sembla que Pep Villén s'ha decidit a enriquir el seu bloc amb més informació sobre els seus viatges. És una bona notícia, però aquest home l'haurem d'animar, perquè està clar que li fa més mandra escriure que viatjar. L'haurem d'apretar perquè d'altra manera ens perdrem les seves sensacions (diferents, tal com és ell) arreu del món. I valen la pena, us ho dic jo. De  moment, el  viatger empedreït i cronista mandrós ens obsequia amb un bocinet del Marroc.

No és poca cosa, però justament d'això va parlar Ferran Mascarell en la conferència que va pronunciar dijous passat a l'Ateneu Barcelonès, en el tradicional acte d'obertura del nou curs d'activitats de la docta casa; de refundar el catalanisme. I el títol que va triar per al seu parlament era prou explícit. Catalanisme: any zero. La finesa política dels catalans. L'actual vicepresident primer de l'Ateneu va aixecar, a priori, remarcables expectatives amb la seva proposta. I val a dir que, al marge dels acords o desacords que un pugui tenir amb el contingut de la conferència, Mascarell no va defraudar: el seu plantejament va ser ambiciós, i algunes de les seves afirmacions, ben contundents. L'acte em va semblar d'un especial relleu per dues raons fonamentals. En primer lloc, perquè va recuperar i actualitzar una de les més valuoses tradicions de l'Ateneu, l'inici del curs amb un discurs propositiu, de temàtica central per a l'esdevenir del país, amb ambició de marcar la pauta de posteriors debats. En segon lloc, perquè evidencia una voluntat de projecte per al país des d'una òptica progressista, indefectiblement lligada al catalanisme, buscant una formulació concreta, anunciant un ideari, demanant explícitament que comenci una nova etapa, potser un nou camí.
No em dedicaré pas descriure-us la conferència de Mascarell, entre d'altres coses perquè a partir de dilluns o dimarts la podreu trobar al web de l'Ateneu, i tindreu l'oportunitat de llegir-la amb tranquil·litat i sense la intermediació de la meva opinió. Però em quedaré amb un parell d'idees que em semblen especialment interessants.
Mascarell deia que la societat catalana i el pensament polític que hi és majoritari i transversal, el catalanisme, no viu pas una situació de perplexitat, com diuen els sociòlegs, sinó d'indefinició. No hi ha projecte, ara mateix. Després d'un segle de supervivència en alguns casos gairebé miraculosa, i després de certificar aquesta transversalitat majoritàriament acceptada, el catalanisme està en el final d'una etapa que fins i tot es podria qualificar d'exitosa, però que arriba al seu darrer alè. I cal, per tant, obrir-ne una de nova amb nous plantejaments, reformulant i transformant en tot el que calgui el seu ideari.  I aquesta feina, fins al moment, no hem començat a fer-la. I aquí rau el nucli de la qüestió. Estem esgotant un model que ha estat útil i fins i tot profitós en termes generals, però al qual ja no li queda futur. I com que no construïm alternativa, estem en una situació d'estancament o d'indefinició. Cap a on i com volem anar-hi?
La segona idea que em va interessar era la seva afirmació que la transversalitat del catalanisme, que dóna accent a diversos posicionaments ideològics, és de fet un instrument vital per fer-lo avançar. Les diferents formacions polítiques desenvolupen estratègies diferents i es marquen, és clar, objectius finals divergents, però en la tàctica de present i de futur immediat, hi ha prous elements d'unió com per avançar plegats. És a dir, i per dir-ho llis i clar: sobiranistes, federalistes i autonomistes poden avançar junts, aplegant forces, sobre la base comuna del catalanisme, perquè a tots els queda pendent assolir objectius ben ambiciosos que es troben en la mateixa direcció, per bé que a distàncies diferents. 
És obvi que les meves paraules no són les de Mascarell, i que la meva interpretació admet matisos a cabaços, però només les idees apuntades em sembla que ja fan aconsellable una lectura atenta (i crítica, és clar) de la conferència. Estigueu atents al web de l'Ateneu.

 

"-Ah, quin mal, he rigut tant que em fa mal aquí.
La noia es tocà els pits. Només la part dels pits se li ondulava sensiblement, de tota la seva roba de treball de llana ratllada i decolorida.
-Em fa mal aquí.
La Hatsue ho va repetir.
-Estàs bé?
En Shinji, sense pensar, va posar-hi la mà.
-Així, sí... Ara em trobo una mica millor"
(Mishima, Yukio. La remor de les onades. 2008. Ara Llibres)

D'acord, d'acord, diuen els estudis que els joves cada cop són mes borratxos, que no voten, que estan desencisats de la política, que participen poc, que cada cop pateixen més fracàs escolar, que són violents... Però no us sembla que tot plegat són, justament, raons per treballar amb ells? No cal insultar-los, no cal deixar-los per inútils, no cal deixar que s'estavellin sols, no cal fer veure que no va amb nosaltres, no cal... Potser, tot plegat, respon a un irresponsable desinterès dels adults per construir un món que, a més de còmode, resulti interessant  i estimulant per als que pugen. I, encara més, segurament passa que, tenint en compte que els problemes que afecten els joves cada cop són més nombrosos i més importants, hi ha pocs, molt pocs professionals, dedicats a treballar amb ells. I en mig d'aquest desert, sort en tenim que es programi el tercer Curs d'Especialització en Politiques Locals de Joventut. Un oasi en mig del desert formatiu que pateixen els professionals que saben, volen i desitgen treballar per als joves.

Perquè, de fet, si ens ho mirem amb una mica d'objectivitat, ens adonarem que els joves beuen més perquè, en termes generals, tothom beu més; que no voten gaire perquè els adults no els donem gaires raons per tal que ho facin; que estan desencisats de la política perquè els que suposadament no ho estem diem que estem perplexos i no fem altra cosa que parlar de desafeccions i desil·lusions; que participen poc però força més que els adults; que pateixen fracàs escolar perquè als que ens toca montar el sistema educatiu som incapaços de posar-nos d'acord sobre la millor manera de fer-ho; que són violents per pur reflex del seu entorn...

I els que fa anys que ens hi dediquem sabem que un minut d'atenció i de suport sincer transforma l'actitud d'un (de qualsevol) jove aparentment desinteressat. I descobrim que cap de les afirmacions que encapçalen aquesta entrada són del tot certes, i que, en tot cas, formular-les en to de queixa és una sortida simplista i fàcil per als que dimiteixen (tots i cadascun de nosaltres) de les seves responsabilitats en la construcció d'un entorn quotidià raonablement amable i atractiu. I sabem que si s'aposta pels joves, gairebé sempre hi ha una resposta positiva i existosa.

Bé, tampoc no cal fer un tractat de filosofia. El cas és que una de les coses més interessants que van fer les polítiques públiques d'aquest pais va ser inventar un model propi i singular de polítiques de joventut que, quan l'han deixat i ha disposat de recursos mínims, ha funcionat i ha donat resultats excel·lents. I per això és trist que, en termes generals, els recursos que s'hi destinen ara siguin més aviat migrats. I és que, a més de recursos de l'administració, aquest model singular de polítiques de joventut necessita, per funcionar, bons professionals.

I el curs que impúdicament pretenc promoure des d'aquest post i que l'organitza l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) és una excel·lent fàbrica de bons professionals, tal com demostren els projectes que lideren ja avui els seus alumnes de les edicions anteriors. Alumnes que, per cert, en termes generals, valoren de forma excel·lent la formació que s'hi imparteix. Ja voldrien la majoria de cursos de postgrau i màsters d'aquest país tenir unes valoracions la meitat de bones que té aquest curs. El mèrit fonamental és, quedi clar, dels coordinadors del curs: la Núria Vallès i el Ruben Calvo en les edicions precedents, la Marta Ortoneda, la Marta Bravo i el Manolo Cortès en l'edició d'enguany.

Va, sigueu trempats i feu difusió del curs. És una petita joia que ens fa molta falta.

M'ha tocat, per primera vegada, visitar un ministeri. No us negaré que la cosa em feia gràcia, em provocava una curiositat morbosa i estimulava les meves inèrcies ideològiques, que volen ser crítiqes per sistema, però que cauen irremissiblement vençudes davant de qualsevol possibilitat de tafanejar amb impunitat. El context foren els projectes de futur de l'Ateneu. Els protagonistes, per una banda, el Ministro de Cultura, Cesar Antonio Molina i el Director General del Libro, Rogelio Blanco, i per una altra el President de l'Ateneu, Oriol Bohigas, el Vicepresident primer, Ferran Mascarell, i el Vicepresident segon, Francesc Cabana. El dia en qüestió, dimarts passat, 23 de setembre. M'acompanyeu a Madrid, en aquesta crònica?

Per començar val a dir que triem l'AVE per fer cap a la villa y corte. Ràpidament entenem perquè està guanyant terreny al pont aeri, i tenim temps de lloar la comoditat, rapidesa i eficàcia del servei. En el capítol de les mancances, remarquem que en l'amplíssim ventall de diaris que es posen a disposició dels viatgers, entre els quals hi ha fins i tot premsa econòmica nordamericana, hi falta algun mitjà en català. El Periódico només hi és en versió castellana i de l'Avui i d'El Punt ni tan sols n'han sentit a parlar. Tenint en compte que la majoria de viatgers som catalans (ho comprobo empíricament en els nostres cotxes, tant en l'anada com en la tornada) no seria tan estrany pensar en aquesta possibilitat. Però, és clar, com que el castellà està perseguit a Catalunya, l'AVEspañola ha d'ajudar a compensar. La segona pega és que la màquina trontolla força més del que seria de desitjar i d'esperar en una mostra tan eficaç de tecnologia. Mascarell, evidentment més experimentat en trajectes internacionals, em fa notar que el TGV francès llisca més suau. No és poca cosa el detall, perquè els ordinadors portàtils tenen dificultats en algun d'aquests salts inesperats. Els integrants de la nostra expedició concloem que, en contra del que podríem pensar per l'espera de més d'una dotzena d'anys a tenir tren ràpid, la construcció de l'AVE va ser precipitada i accelerda i, per tant, potinera. Fem broma i intentem identificar el sotrac de la cèlebre esquerda que es va produir durant la construcció en terres aragoneses.

En tot cas, ja es veu que les crítiques a l'AVE són mínimes, i tots concloem que per a nosaltres l'avió en direcció a Madrid ja es pot jubilar. I un cop  a Atocha, busquem taxi. Tenim un lleuger incident perquè resulta que hem pujat a un taxi que estava enrera en la fila d'ordre i al qual no li tocava encara acollir passatgers. Una senyora que es dedica a posar ordre entre els taxistes (ja te la regalo, aquesta feina!) s'indigna i escridassa el nostre (és un dir) taxista, el qual s'excusa dient que la culpa és nostra perquè hem pujat al taxi per sorpresa, sense que ell pugui evitar-ho. M'estalvio els comentaris. Segurament a causa de l'incident (o no) l'home arrenca de sobte, quan encara tenim la porta oberta, i li hem de llançar crits insistents per tal que freni i eviti perdre pel camí algun integrant de l'expedició ateneista.

Com per desmostrar que al taxi no li ha arribat la modernitat en la mateixa mesura que a l'AVE, el taxista no sap on coi és la Plaza del Rey (a cinc minuts pelats d'Atocha) i del Ministerio de Cultura ni n'ha sentit a parlar. Per sort, Bohigas i Mascarell tenen la ubicació clara i li indiquen que això és ben bé en la Calle Barquillo.

I aterrem al Ministerio. Guàrdies civils a l'entrada, un regiment d'uixers a la recepció, i una senyora amable que ja ens esperava. Edifici modern (lleig, però modern), i decoració interior penosa. Diuen els meus acompanyants que tot està exactament igual que fa, per exemple, 10 anys (i segurament podríem anar més enrera). Sala d'espera de vidre envoltada de cortines pàlides, tapissat de sofans indescriptible (ratlles amples de colors llampants que destrueixen tota mirada), mobiliari accessori ple de daurats i alguna antiguitat esquitxada de tant en tant que segurament té força valor econòmic però que canta sobiranament, matxacant tota estètica possible.

Cabana explica que les millors tradicions del poder estatal prefiguren un temps d'espera proporcional a la importància del qui t'ha concedit visita. I a nosaltres ens toca un ministre, de manera que ens preparem per a ser pacients. La cosa s'allarga mitja hora, temps més que suficient per evocar experiències pretèrites de contacte amb els ministeris (no pas meves, com us podeu imaginar). Totes ben sucoses i divertides i alguna fins i tot hilarant; però això queda en secret de sumari.

El cas és que apareix Rogelio Blanco i ens fa d'amfitrió. Coneix Mascarell i Bohigas i, en conseqüència, es repassen temes comuns. Li preguntem per l'estat de salut del llibre i ell es mostra optimista. Assegura que tots creixen (es refereix a les grans editorials) i que la crisi, de moment, no els ha arribat sinó tot el contrari. Y el año próximo ya veremos, diu. Acaba d'arribar d'una turné per sudamèrica acompanyant editors espanyols i diu que l'ambient és optimista. Per variar, està bé.

Passem al despatx del ministre, que ens rep cordial i simpàtic, en mànigues de camisa (nosaltres anem tots ben encorbatats i americanats). L'estètica del despatx millora la resta de dependències, i el tapissat dels sofans és digne. La cosa dura una horeta, de la qual en dediquem aproximadament mitja a parlar de generalitats per posar-nos mutuament al dia de les activitats de cadascú, i mitja més a tocar el tema que motiva la visita.

Apareixen, és clar, laments al voltant de la crisi i de les restriccions pressupostàries. El ministre ens diu que, malgrat tot, el seu negociat no patirà excessivament els plans d'austeritat perquè té tan poc pressupost que tampoc no li poden tocar gaire. Ens parla d'entre el 0,5 i el 0,7 per cent del pressupost total. Sense comentaris. Ens assabentem que a Madrid el senyor Solbes és comunament conegut com a Don Pedro i aprenem alguna cosa sobre la mecànica pressupostària del Gobierno del Reino.

En arribar al moment del que hay de lo nuestro, les coses van fines. Elogis per a l'Ateneu, per als canvis que hi fem, per als projectes de futur i suport a les propostes que desgranem. Resultat satisfactori, així doncs. Expectatives acomplertes.

El comiat és tant jovial com la rebuda. Intercanviem targetes de visita amb personal tècnic que ens ha d'ajudar a avançar (això és feina per a mi), ens emplacem a veure'ns aviat (segurament a Barcelona), encaixades de mà i tustadetes a l'esquena. Bon rotllo.

Anem a dinar a un restaurant Divino, enganxadet al ministeri, i concloem que Barcelona és més cara que Madrid pel que fa a menús de migdia. A banda de l'habitual ficada de pota pròpia de catalanet en demanar vino negro per comptes de vino tinto, i de suportar mirades indiscretes d'alguna taula veïna que se sorprèn de sentir tres senyors parlant només en català, res de ressenyable.

I tornem a l'AVE, per confirmar la comoditat i l'agilitat de l'anada. Coincidim al tren amb una regidora de l'Ajuntament de Barcelona (mira que bé!) que aprofita per demanar-nos no sé què, i nosaltres, per no ser menys, aprofitem per demanar-li allò altre que tenim pendent. I ji ji i ja ja. I arribem a Barcelona just a temps per passar per casa (cadascú a la seva, és clar), per fer una dutxeta, vestir-nos de festa major, i anar a disfrutar de la nit galàctica de Sisa que, per cert, té un bon amic, de nom Ricardo Solfa, que viu a Madrid.

Senyores i senyors, he visitat un ministerio. I m'ha anat bé, ves per on.

Pals per totes bandes. Aquesta és la millor manera d'explicar el contingut de la taula rodona que aquest vespre passat ha tingut lloc a l'Ateneu i que intentava descriure la situació del projecte d'Unió Europea després de la negativa irlandesa al Tractat de Lisboa. Mentre el President Maragall s'ho mirava des de la fila zero, tres corresponsals de mitjans catalans a Brussel·les explicaven les raons de l'atzucac en què Europa ha caigut, i m'ha fet tot l'efecte que aquests periodistes tenien unes ganes imperioses d'explicar-se i de deixar anar el seu coneixemet de primera mà; ben bé com si tinguessin poques oportunitats efectives de fer-ho.

I aquesta oportunitat els l'han ofert la Fundació Catalunya Europa, l'entitat Horitzó Europa i el propi Ateneu, nous aliats en la causa de posar periòdicament damunt de la taula de debats els temes europeus. A partir del mes de gener, una vegada al mes tindrà lloc el que ja es perfila com "els dilluns europeus", un cicle d'actes que posaran al dia i promouran el debat al voltant del projecte de construcció europea. I si el nivell i l'interès arriba només a la meitat del que hem pogut gaudir aquesta nit, l'èxit està assegurat.

Carles Prats, corresponsal de TV3, ha denunciat que la construcció europea s'ha fet (o s'ha intentat fer) des de dalt, des dels estats, sense deixar marge per a una identificació popular amb el projecte, posant en evidència que si bé existeix una burocràcia i una adminisració europea, ni de lluny podem parlar de poble europeu. Ha dit que totes les actuacios i decisions polítiques són en clau estatal, que els parlamentaris europeus diuen una cosa a Brussel·les i una altra als seus països d'origen, que el funcionament de les institucions europees s'explica poc i malament, que els referèndums realitzats fins al moment posen de manifest actuacions maldestres dels governs estatals, que hi ha una falta evident de lideratge i que el parlament europeu s'està convertint en un cementiri d'elefants, retir predilecte de polítics als quals se'ls ha cobat l'arròs a casa seva.

Eliseu Oliveras, corresponsal d'El Periódico també a Brussel·les, ha explicat de quina manera les dues darreres crisis que afronta la Unió Europea (el conflicte entre Geòrgia i Rússia i la debacle financera) posen en evidència una submissió greu d'Europa als designis i interessos nordamericans. Que falta iniciativa pròpia, que Europa no ha definit els seus interessos econòmis i geopolítics comuns i que fem el bleda quan afrontem conflictes internacionals amb els arguments exclusius dels EUA.

Però el que s'ha quedat realment a gust ha sigut Albert Segura, corresponsal europeu de l'Avui i de RAC1. Ell ha dedicat la descripció dels desastres europeus a la banda catalana. Ha afirmat sense cap mena de rubor que fem el ridícul anant a Brussel·les a defensar el dret a usar el català a l'administració amb raons identitàries. Ha repartit estopa per a Carod-Rovira, per al President Montilla, i amb CiU ha estat moderat perquè ara mateix no governa. Diu que la delegació catalana a Brussel·les és passiva, que no veu consellers catalans als passadissos de la burocràcia europea, que no fem lobby, que es debaten afers que afecten a competències exclusives de la Generalitat sense que ens n'assabentem, que se'ns en va la força per la boca i que demanem a Brussel·les el que hauríem d'exigir a Madrid, i que, en canvi, no usem vies possibles de pressió amb els nostres veïns del nord.

La descripció del panorama no és per ser optimista, certament. I tots tres s'han declarat, encara que no ho hagin dit en veu alta, europeistes. Ens han vingut a dir que ho estem fent malament, francament malament, però que malgrat això és possible sortir-nos-en.

Quan el President Maragall ha alçat la mà per fer una intervenció des del públic, ha deixat anar tres o quatre reflexions prou encetades (que els EUA han influit molt en el no irlandès, que la Rússia de Putin està engegant projectes molt ambiciosos i que cal anar en compte amb ells) i  ha rematat defensant breument la seva adhesió a un projecte de partit progressista europeu, superador de les lògiques polítiques estatals.

Conclusió no formulada: Europa està en hores baixes però malgrat tot, encara és possible confiar en el futur europeu. I que qualsevol nit pot sortir el sol per la banda de Brussel·les.

Una de les millors notícies que han acompanyat les festes de la Mercè d'enguany ha estat la incorporació dels peculiars espais de l'antic complex fabril Fabra i Coats, a Sant Andreu, com a escenari de múltiples actuacions i espectacles. Una autèntica ciutat dintre de la ciutat, Can Fabra va contribuir, tant en positiu com en negatiu, a construir la personalitat de l'antiga vila del Palomar, avui barri i districte, segons on poseu el límit, de la fulgurant Barcelona. Sabem que, després de molts anys de restar tancada i barrada, la fàbrica es convertirà ben aviat en un centre de creació artística de pretensió innovadora i amb voluntat d'esdevenir referència no només per al barri sinó per al conjunt de la ciutat. La política de noves centralitats urbanes usarà aquest cop la cultura i l'expressió artística com a pol d'atracció, i això és sempre una bona notícia. Mentre esperem la transformació definitiva del complex, ha estat una experiència agradable i sorprenent veure les actuacions teatrals de carrer, sobretot per a infants, i els espectacles de dansa més trencadors entre murs de totxo, xemeneies sense fum, envoltats de finestrals que amaguen grans sales abans plenes de telers i avui carregades de pols i records vitals. No han estat pocs els antics treballadors jubilats que van gastar hores, patiments i també alegries en aquelles naus que han aprofitat la festa per fer una ullada nostàlgica al seu antic lloc de treball.
(publicat a El Punt, el 23/09/08)

No escric pas aquesta entrada per celebrar la victòria del Barça davant de l'Sporting de Gijón (que ja podríem, ja) sinó per remarcar un detall que m'ha deixat agradablement sorprès. Mentre acabava de planxar la roba que els meus nanos s'han de posar demà per anar a l'escola m'entretenia fent zàping (m'ha anat d'un pèl que no cremo una samarreta!), i m'he trobat la roda de premsa posterior al partit, amb Guardiola atenent els mitjans. L'entrenador del Barça, amb tota naturalitat, contestava en català els periodistes que se li adreçaven en aquesta llengua, malgrat el fet de ser a Gijón. Impressionant. I quan algun periodista espanyol li ha demanat que repetís alguna declaració en castellà, ho ha fet amb tota amabilitat. La següent pregunta ha tornat a ser en català, i ell ha tornat a contestar en català. Sí senyor! I no passa res. No diuen que Espanya és una cosa plural? Doncs si s'ho creuen de debó, això no els hauria d'estranyar gens, oi?