Avui al migdia hem presentat el meu llibre Polítiques locals de joventut, criteris, eines i recursos. Ho hem fet darrera de la sala de plens de la Diputació de Barcelona i les 80 butaques disponibles gairebé s'han omplert. Gràcies. El llibre me l'ha editat la "dipu", a través de la seva Àrea d'Igualtat i Ciutadania i l'Oficina del Pla Jove. Gràcies. L'acte ha servit, entre d'altres coses, per reveure amics i companys de batalles que feia molt temps que no ens trobavem i que han volgut acompanyar-me avui. Gràcies. M'han fet costat col·legues de totes les administracions, amics de la Junta Directiva de l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut, i tècnics de joventut de la més diversa espècie. Gràcies. He tingut l'immens plaer de veure assistir a l'acte al president de l'Ateneu Barcelonès, Oriol Bohigas, al vicepresident segon, Francesc Cabana i el bibliotecari de la Junta Directiva, Joaquim Coll. Gràcies. L'expedició de l'Ateneu s'ha completat amb la presència del ponent d'Història, Bernat Castany i de mitja dotzena de companys de feina de la docta casa. Gràcies. El sociòleg i politòleg Domingo Comas, referència ineludible els darrers temps amb els seus treballs sobre avaluació de polítiques socials i específicament de joventut, ha fet la presentació del llibre i m'ha fet enrogir de tants elogis com m'ha dedicat. Gràcies. Comas ha demanat públicament que el llibre es tradueixi al castellà i a les altres llengües del sud d'Europa, amb models de polítiques de joventut emparentants amb el nostre. Gràcies. Aquesta nit me la passaria sencera donant les gràcies, sense parar. Estic content i agraït.
  |  |
El món segons Pep Montes
|
|
pepmontes |
divendres, 14 de novembre de 2008 | 22:14h
pepmontes |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 10:02h
 Demà a les 12 del migdia tindré el gust i el plaer de presentar el llibre que he escrit per encàrrec de la Diputació de Barcelona i que vol ser un model general d'aplicació de polítiques locals de joventut. L'acte el presidirà la Diputada de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, Imma Moraleda, i comptarà amb la valuosa presència i parlament de Domingo Comas, doctor en Ciències Polítiques i Sociologia. L'acte tindrà lloc a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya, 126. Les polítiques locals de joventut, Criteris, eines i recursos, és el nom amb què ha estat batejada la criatura, que espero que pugui créixer sana i vital davant dels vostres ulls. Hi sou tots convidats, és clar, tant els que veniu de Riudellots de la Selva com els que arribeu de Singapur. I no sé si és suficient pagament per un viatge des de Singapur, però en l'acte es regalarà un exemplar del llibre als assistents.
pepmontes |
dimecres, 12 de novembre de 2008 | 15:58h
 Suposo que més avall ja no es podia arribar, però el cas és que, després del desgavell descomunal a què es va veure abocada l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) abans de l'estiu passat i que va culminar amb una assemblea deconstructora el passat mes de setembre, sembla que el sentit comú torna. La junta de transició, creada amb la missió gairebé única de convocar noves eleccions, ha organitzat amb bon criteri una mena de jornada de germanor (el nom és meu) combinant actes de debat i reflexió amb activitats purament lúdiques, per facilitar la coneixença i intercanvi entre socis, la majoria distants en les relacions quotidianes.L'activitat està organitzada amb gràcia i serà, sens dubte, una bona oportunitat per retornar la fe en les possibilitats de l'associació. Però no s'han acabat aquí les novetats, perquè les eleccions per a la nova junta, que tindran lloc en l'assemblea general convocada per al proper dia 24 de novembre, compten ja amb una candidatura clara. I cal dir que és de luxe. Els integrants són Joan Ollé, director general de l'Auditori, Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, Jordi Pasqual, coordinador de la Comissió de Cultura de l'organització mundial de Ciutats i Governs Locals Units, Cristina Salvador, de l'empresa A Portada Comunicació + Cultura, Mònica Arús, sotsdirectora de la Fundació Teatre Lliure, Valentí Oviedo, gerent de Manresana d'Equipaments Escènics, Anna Soler-Pont, agent literària, i Gemma Canadell, del Servei Educatiu de l'Auditori de Barcelona. La llista és impressionant. Dubto que hi hagi alternativa i, en tot cas, si n'hi ha, molt bona haurà de ser per poder-hi competir. Això podria ser el renaixement de l'APGCC. Tant de bo.
pepmontes |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 19:53h
Baixo per la Rambla a quarts de deu del matí i em quedo absolutament sorprès quan veig mitja dotzena de mossos d'esquadra asseguts als bancs de les zones laterals, en posició indolent, eixarrancats, braços penjant, un d'ells espitregat i altres dos jugant amb la gorra tot llençant-la cap amunt. Quina imatge més galdosa, penso. Vint metres més avall, la sorpresa augmenta: hi ha quatre nois negres, membres de la família top-manta, amb els seus immensos farcells embolicats i penjant d'un braç. Els mossos no en fan ni cas. Un dels negres fa exercicis gimnàstics al mig de la Rambla amb estiraments ben atlètics. Però què és això? I de sobte veig que uns operaris amb granota comencen a instal·lar cintes per barrar el pas als transeunts, de forma longitudinal, de manera que bloquegen el pas tot al voltant d'un dels quioscos típics del passeig barceloní. Ah... i allò... és una càmera. I focus. I estan entrant una grua articulada amb tot de cables pengim penjam... Buf. Ara ho entenc: estan rodant una pel·lícula, o un espot. Els negres són ben reals, suposo que fitxats en ple carrer, però queda clar que els mossos d'esquadra són de fireta.
pepmontes |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 01:35h
 Rebo un missatge de correu electrònic que em convida al debat. Magnífic. Repartiria petons, quan rebo propostes així. Es tracta de Manuel Cruz, que rescata un post meu motivat pel número de Barcelona Metròpolis dedicat a la societat civil i em fa saber que aquesta revista, ben dirigida per ell, acaba d'obrir espai web i bloc per estimular... el debat. Ve a dir-me que, si puc opinar des del meu bloc, també puc fer-ho en aquest nou espai virtual, que vol ser d'intercanvi.
pepmontes |
dilluns, 10 de novembre de 2008 | 16:31h
Surto al vespre a llençar les escombraries, carregat amb quatre bosses (rebuig, paper, plàstic i vidre, ves per on) i mentre camino per la vorera, veig una parella que discuteix, cinquanta metres més enllà, just davant dels contenidors als quals em dirigeixo. Els faig entre cinquanta i seixanta anys (sóc molt dolent endevinant l'edat de la gent) i tenen un aspecte, malgrat la situació que ara us descriuré, prou digne. Ella està asseguda en un banc i ell està dret just al davant, una mica inclinat, abocat damunt de la seva parella. Tots dos s'agafen pels braços i s'estiren ara endavant, ara endarrera, ara amunt, ara avall. Ell remuga en veu baixa, de forma inintel·ligible; ella, en canvi, crida amb un espinguet dolorós. Porqué no me lo das? Venga, dámelo, dámelo! Qué escondes? Com que m'hi estic acostant miro cap a una altra banda i intento passar desapercebut. Impossible: quan la senyora em veu se m'adreça amb un crit que em deixa glaçat: Señor, ayúdeme! Ja hi som. De bones a primeres no li faig cas, però com que la senyora insisteix i el seu company incrementa la força de les seves estrebades, me'ls miro amb més intenció per intentar descobrir què passa i actuar en conseqüència. Començo a tèmer que estic davant d'un cas incipient de violència... de carrer (anava a dir domèstica!). L'home es mou lleument per tapar la dona amb el seu cos i interposar-se, per tant, en el meu camp de visió. Però la senyora, sense aixecar el cul del banc, estira el coll i torna a cridar-me. Señor, ayúdeme! Dígale que me enseñe el movil... que no quiere decirme a quien ha llamado! I acte seguit intenta introduir la seva mà a la butxaca interior de la jaqueta del senyor. Ell li pica la mà sorollosament, com aquell qui pica els dits d'una criatura entremaliada. Que te estés quieta! Ara l'he entès, a ell, per primera vegada. La cosa em sona a ximpleria, així que m'afanyo a llençar les bosses als contenidors. Amb l'esverament gairebé m'equivoco i llenço el paper al lloc del plàstic... Quan ja giro cua per marxar, els crits s'incrementen i la senyora fa Qué me escondes? Si no escondes nada enseñame el número al que has llamao! Señor, ayúdeme, dígale que me enseñe el movil! Com que el senyor té una actitud més contundent i sacceja de valent la senyora, penso que he de fer alguna cosa. M'hi acosto lleugerament, i tot intentant construir una veu contundent i autoritària els dic alguna cos així com.... Facin el favor de comportar-se i resoldre les seves diferències pacíficament. Sento la meva veu com si fos un altre el qui parlés. Es fa un instant de silenci. Senyor i senyora callen i aturen els seus moviments, que ja començaven a ser preocupants. Jo m'estic allí plantat, amb una sensació immensa de ridícul. I tornen a saccejar-se l'un a l'altre, sense dir-me res. De sobte, la senyora veu un noia que camina per la vorera de l'altra banda del carrer i crida tot adreçant-s'hi: Llama a los mossos! Llama a los mossos! Alça Manela! Com que ha vist que jo no faig prou cas a la seva demanda, passa a majors i passa de mi. La parella (el marit, suposo) aconsegueix fer-la aixecar del seient i li va dient alguna cosa en veu baixa mentre la té fortament agafada pel braç. Tranquil·litat, tranquil·litat, els dic jo. Ara sembla que començo a reconèixer la meva pròpia veu. I ells comencen a caminar, lentament i discutint sense parar, en la direcció contrària a la que agafo jo. Me'ls miro una estona, no fos cas que la cosa s'agreugi, però els veig cada cop més pausats. Caminar els senta bé, suposo. I ja està. Em giro i de sobte trobo set o vuit persones que s'han aturat i han format espontàniament un semicercle; contemplaven l'espectacle. Un senyor em mira directament i fa que sí amb el cap, com volen dir Ben fet, ben fet. Jo apresso el pas, mort de vergonya. Bona nit, els dic. Ningú no contesta.
pepmontes |
dissabte, 8 de novembre de 2008 | 16:52h
 Dijous passat vaig assistir a la presentació de Les catedrals del cotó, tercer lliurament de la sèrie de cinc llibres que Francesc Cabana està elaborant per explicar de forma gairebé novel·lada la història econòmica de Catalunya entre mitjans del segle XIX i mitjans del XX. La sèrie s'anomena Cent anys que van transformar Catalunya, i el seu editor, Isidor Cònsul, l'ha enquadrada en un pressumpte nou gènere que ell ha batejat com a docu-ficció i que compara amb Els diaris de Pascal, un projecte de mal resultat televisiu amb la sèrie que es va emetre a TV3 però interessant com a proposta literària. La petita sala del pis superior de la llibreria Proa Espais es va quedar més petita del que en realitat és amb la quarantena de persones que van assistir a l'acte. Es respirava adhesió incondicional a l'autor entre els assistents, i la unanimitat era prèvia a tot discurs, de manera que els elogis formulats en el parlament de benviguda d'Isidor Cònsul i els de la presentació que va fer Francesc-Marc Àlvaro comptaven amb un terreny adobat per l'amistat i l'admiració. Cònsul va qualificar Cabana de savi i va afirmar que sobre economia ho sap tot. Àlvaro va insistir en la seva qualitat de savi i hi va afegir la de l'honestedat. L'opinador de La Vanguardia va fer un treball certament periodístic en la seva presentació, perquè va desgranar els continguts de l'obra enumerant i explicant les virtuts que, segons ell, atresora el llibre. El qui no tingués notícia previa del treball de Cabana, ben segur que en va sortir informat. Però m'atreviria a dir que a la sala tothom tenia notícia previa de l'obra i de l'autor, de manera que tot plegat fou un exercici de reafirmació. Els cinc volums amb què comptarà la sèrie són El cabaler de Cerdanya (1844-1875), ja publicat, Les catedrals del cotó (1876-1905) de què parlo aquí, Por i diners (1906-1923), Del foc a les brases (1924-1938) i Els anys de l'estraperlo (1939-1954) que, tot i ser el darrer llibre en l'aspecte cronològic dels fets que narra, fou el primer a ser publicat. Àlvaro va demanar a Cabana, d'entrada, que es plantegés afegir un nou llibre a la sèrie per narrar els fets econòmics del país entre 1954 i l'actualitat, bo i assumint el risc que molta gent actualment ben activa en sortís esquitxada o mal parada. Cabana no va pas defugir el repte i va dir en el seu parlament final que assumiria aquesta feina de bon grat, amb el permís de l'editor. El cas és que el treball de cabana amb aquest seguit de llibres té un interès essencialment divulgatiu. Tal com ell va afirmar, té la pretensió d'explicar de forma directa i planera, sense tecnicismes ni grans elaboracions teòriques, allò que sap. I si bé l'afirmació de Cònsul dient que Cabana ho sap tot és potser una mica excessiva, val a dir que ens costaria trobar al país algú que en sapigués més que ell, d'història econòmica. Ara que corren temps de crisi, no és pas un exercici banal intentar entendre els origens econòmics de la conjuntura que vivim, i fer-ho a peu pla, defugint argots d'economista, resulta atractiu. Cabana va dir que li fa una especial il·lusió aconseguir que bona part de les coses que sap o ha descobert després de quaranta anys de cremar-se les celles llegint, estudiant i buidant arxius d'arreu de Catalunya, arribi al comú dels lectors. Certament, si el seu llibre transmet la seva habitual bonhomia, la seva insuperable amabilitat i aquesta modèstia tan sincera com injustificada (quan m'hi vaig acostar per saludar-lo em va dir, "no calia, home, no calia"), té més de la meitat de la feina feta de bell antuvi. Llegir-lo serà, ben segur, un plaer. Per cert, no es va estar de recordar que actualment dedica bona part del seu temps a l'Ateneu Barcelonès, i va fer una seriosa recomanació a tots els assistents per tal que se'n facin socis. Va anunciar, de fet, que algun dels personatges dels llibres de la sèrie que ara es preparen es farà, inel·luctablement, soci de l'Ateneu. I doncs, ja ho sabeu.
pepmontes |
divendres, 7 de novembre de 2008 | 20:57h
Torno de Paris, sortosament després d'un cap de setmana d'esbarjo, i trobo als diaris els mateixos articles i cartes al director de sempre, amb queixes sobre brutícia, embussos, turisme, accessibilitat i transport públic a Barcelona. No cometré la imprudència de comparar la capital francesa amb la nostra capitaleta, però sí que aprofitaré, un cop més, per refusar aquest pessimisme que ens caracteritza i que no ens deixa viure en pau. Els parisencs estan convençuts que viuen a la millor ciutat del món, i us asseguro que no és pas més neta que Barcelona. I, salvant les dimensions, el metro no és més accessible ni els autobusos més endreçats, i l'asfalt i les voreres no estan en millors condicions, i el turisme és tan emprenyador allí com aquí, i la qualitat mitjana dels seus restaurants no és més alta que la dels nostres i, si som capaços de superar el primer somriure de circumstàncies, els cambrers i dependents no són allí ni més simpàtics ni més amables. Us diré, a més, que la grandeur que vessa per cada façana i cada edifici de la captial francesa és incomparable, però, en termes generals i d'actualitat, hi ha més bon gust, més modernitat i bon estil a Barcelona. I ara li ha tocat el rebre a París perquè n'acabo d'arribar, però podria parlar en termes similars de moltes altres capitals europees. Sense amagar els mil i un defectes que tenim, m'agradaria, de tant en tant, llegir articles que expliquin alguna de les coses que fem bé.
pepmontes |
divendres, 7 de novembre de 2008 | 01:19h
El proper divendres, 14 de novembre, es presentarà el meu llibre POLÍTIQUES LOCALS DE JOVENTUT. Criteris, eines i recursos, editat per la Diputació de Barcelona, a través de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania i de la seva Oficina del Pla Jove. L'acte tindrà lloc a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya, 126, a les 12 del migdia. A més de la presència d'Imma Moraleda, Diputada de l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania, tindrem la sort de tancar l'acte amb una xerrada del doctor en Ciències Polítiques i Sociologia, Domingo Comas, que durant els darrers anys ha fet diversos treballs al voltant de les polítiques de joventut, de gran interès. He escrit el llibre a proposta de la gent de l'Oficina del Pla Jove, amb la complicitat i confiança que mai no agrairé prou de Ramon Albornà i Tolo Agudo, excel·lents professionals i amics estupendos. La veritat és que, a desgrat del poc temps i dels horaris intempestius en què he hagut de redactar el totxo, em va costar poc acceptar la proposta, perquè tenia ganes d'explicar les coses que explico en el llibre. Ja fa gairebé quatre anys que no exerceixo específicament com a professional de les polítiques de joventut, però continuo sent el president de l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut i m'he mantingut aproximadament al dia de la matèria gràcies a diverses activitats formatives en les que, paradoxalment, com a professor he aconseguit aprendre prou de les necessitats, demandes i reivindicacions dels alumnes. D'altra banda, ha estat una oportunitat excel·lent per ordenar, refer i donar coherència a un munt de materials que he anat elaborant i acumulant al llarg de pràcticament quinze anys de treball en el sector. Sempre m'he queixat (i ho continuo fent) que els professionals de les polítiques de joventut no escribim i no posem negre sobre blanc tot el que sabem i experimentem quotidianament, i aquesta mancança és en l'origen de moltes de les dificultats de reconeixement públic, social i legal que tenim encara avui. No seria coherent amb les meves queixes si no aprofités una bona oportunitat com aquesta per escriure i publicar. Aquí està el resultat, així doncs. Tampoc no vull deslligar la publicació del llibre d'una voluntat, que no vull oblidar ni deixar de banda, de servei a aquest sector professional tan desllorigat i fins avui desestructurat. Me'n sento deutor. Els meus quinze anys de polítiques de joventut, a banda de fer algun o altre projecte que hagi pogut resultar útil, m'han servit per aprendre de manera intensiva un munt de coses que penso que són ja constitutives del meu perfil professional. Fent polítiques de joventut he après a ser gestor cultural, he conegut des de dintre el funcionament de l'administració, he adoptat criteris de servei públic que ja no vull deixar de banda mai més, m'he acostat a algun dels mites intocables de la nostra administració progre, com són la participació, la proximitat i l'atenció social, he crescut com a professional en el sentit més genèric del terme i he dibuixat un marc de prioritats per al meu compromís polític, no pas partidista, sinó d'implicació en la gestió dels afers públics i de la voluntat de fer valer criteris i principis en els que un acaba creient. A les polítiques de joventut, per tant, li dec més coses de les que mai podria retornar en justa corerspondència. Era imprescindible, per tant, que si en tenia l'oportunitat, intentés aportar alguna coseta al sector. I, sense modèsties absurdes ni timideses fingides, he volgut posar damunt del paper les coses que crec que sé. Bé. Tampoc no cal embolicar més el discurs. Estic contentíssim d'aquest llibre que veurà la llum el proper dia 14 i em produiria un plaer indescriptible saber que algun dels que de tant en tant teniu la paciència de llegir aquestes ratlles, teniu intenció de venir a la presentació. Hi esteu convidats, és clar.
pepmontes |
dimecres, 29 d'octubre de 2008 | 20:20h
 En cosa de tres o quatre dies rebo convocatòries per a uns quants esdeveniments de nivell internacional relacionats amb el món de les publicacions periòdiques, durant el mes de novembre, a Barcelona, i organitzats per entitats catalanes. El qui digui que, almenys en aquest sector, ens mirem el melic, és que és un ximple. Fem un repàs?Els dies 10, 11 i 12 de novembre tindrà lloc el Fòrum Espai Català de Premsa, que inclou la celebració del Primer Congrés Internacional de Publicacions Periòdiques BCN World Magazine i la Tercera Convenció de Premsa Comarcal i Local. Els culpables d'aquestes cites són la gent de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català, dirigida pels amics Lluís Gendrau i Àngel Madrià i l'Associació Catalana de Premsa Comarcal. Hi haurà la plana major de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, convidats del Quèbec, d'Euskadi, d'Irlanda, l'Alemanya, d'Hongria, de Portugal..... i més. Destaco el títol d'alguna de les ponències: El futur de la premsa de pagament, Mitjans públics. Competència deslleial? L'encaix de la web i el paper.... Tremendo. Però no us empatxeu, que encara us queda feina. El 19, 20 i 21 de novembre tindràn lloc les Terceres Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta, organitzades, en aquest cas, per l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, comandada pel també amic Josep Ritort. En el programa hi veig editors i experts dels EUA, Holanda, Àustria, Dinamarca, Suecs, Noruega, Argentina... Hi treurà cap el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació i l'alcalde, i llegeixo títols de ponències com Com millorar la meva xarxa de vendes? El mitjà multimèdia, la producció de continguts multiplataforma, Models nòrdics de premsa gratuïta, Què volen els joves lectors...... Buf. Què passa aquest mes de novembre? Ens hem posats tots d'acord? Quina mena de competència hi ha entre aquests dos models de premsa tan diferents? Es contraprogramen? És pura coincidència? S'han canviat cromos? O és que, senzillament, el futur internacional de la premsa i publicacions periòdiques passa per Barcelona? És estrany, aquest país, no trobeu? I doncs, desitgem èxit i futur als uns i als altres. Tant perquè són amics com perquè són bons professionals.
pepmontes |
dimecres, 29 d'octubre de 2008 | 01:03h
 Hi seran Toni Albà, Christian Atanasiu, Pablo Muñoz, Las Pestañas, Os sete magnificos mais un, Mago Miky, Fengari Titelles... i jo què sé! Un munt de gent, un any més, fent costat a la gent de Gong (GeaONG), una entitat de Pineda de Mar que no estalvia esforços per explicar la realitat dels més desfavorits, per recollir calerons per a diversos projectes de desenvolupament i per animar els més afavorits a donar alguna cosa de si mateixos. I tot això ho fan amb un somriure al rostre. Ni tètrics, ni catastrofistes, ni amargats ni emprenyats. Somrient!Aquesta mateixa nit (dimecres) tindrà lloc el primer acte a la Masia de Can Comas de Pineda de Mar, a les 20,00 hores. Es presentarà el projecte Caravanas Solidarias de Pallassos en rebelió i la xerrada "El riure actiu que transforma el món". I ja no pararan fins el dia 9 de novembre, amb una traca final en la que intervindran Toni Albà, el Mag Miky i la companyia gallega Os sete magnificos mais un. Aqui podeu trobar el programa complet. Activitats pedagògiques, solidàries, participatives i artístiques per oblidar-nos de la nostra crisi passatgera i pensar una estona en la crisi permanent dels indígenes de Centreamèrica.
pepmontes |
dilluns, 27 d'octubre de 2008 | 16:21h
 Aquests dies està de moda dir pestilències dels buscadors de bolets. Certament, els darrers temps s'ha produït una revifada d'aquesta afició i els mitjans han contribuït cosa de no dir a la incorporació de nous boletaires a la nòmina d'usuaris del bosc. El fenòmen és evident, i és fàcilment constatable quan surts a la muntanya el cap de setmana: proliferen els excursionistes ocasionals que es pengen un cistell sota del braç i remenen el sotabosc amb ganes. Però aquest increment d'usuaris (diguem-ho així) de la muntanya no fa gràcia als elitistes de la cosa natural, que voldrien que camins i corriols estiguessin vetats per als ciutadans que no acreditin la pertinença a alguna nissaga de probada autenticitat boletaire.Jo diria que està tan de moda anar a buscar bolets com dir pestes dels nous boletaires. I tan és així que fins i tot el nostre idolatrat i mai prou lloat Quim Monzó es va afegir a l'obertura de la veda per posar de volta i mitja els boletaires revinguts. Em dol a l'ànima dir-ho en veu alta, però aquesta vegada no puc estar d'acord amb l'article que el mestre Monzó va publicar a La Vanguardia del passat 23 d'octubre, amb el títol (prou explícit) Tiran más dos setas de dos carretas. Ens passem la punyetera vida malparlant dels hàbits urbanites, de la creixent separació entre la vida urbana i la vida rural, de la falta d'educació ambiental, del desconeixement del nostre entorn natural, de la ignorància supina sobre fauna i flora del país, i resulta que quan trobem la fórmula adequada per aconseguir que centenars d'urbanites visitin de bon grat el bosc, no fem altra cosa que dir-ne penjaments. Quim Monzó diu en el seu article que a ell no li agrada anar a buscar bolets i que segurament no ho farà mai, però que li molesta trobar tanta gent patejant el bosc per fer-ho. Home, no fotis! A mi també m'agradaria que quan vaig al cine tota la sala fos per a mi, o que quan passejo per una avinguda de Barcelona em deixessin la vorera per a ús exclusiu, o que al metro ningú no pugés al meu vagó, o que... És infinitament millor que urbanites reconsagrats vagin a passejar pel bosc amb l'excusa de buscar bolets que no que vagin a dir penjaments de jugadors i àrbitres en un camp de futbol, o que es tanquin a veure la tele tot el cap de setmana, o que s'apilonin en centres comercials específics per a "garrulus" (disculpeu la llicència urbanita) o que facin qualsevol de les coses que idiotitzen i que denigrem cada cop que en tenim ocasió. Ja sé que si van al futbol, es queden a casa mirant la tele o van a un centre comercial ens deixen altres espais lliures per als que som infitament millors que ells, però el que no podem fer és demanar millor educació i consciència ambiental al món sencer i després exigir-los que no s'acostin ni de casualitat a la muntanya perquè la malmenten i perturben la nostra tranquil·litat. Què hem de fer? Crear reserves naturals només per a ser visitades per a persones de comprobada consciència natural? Demanar un exàmen de suficiència i aptituds ecològiques per a tots aquells que vulguin trepitjar un pam de terra no asfaltada? El primer argument que usen els purs de natura és fàcil: és que no tenen ni idea de caminar pel bosc i ho malmeten tot. Mentida podrida. Ja sé que aquesta afirmació pot fer mal, però jo he vist més pagesos o habitants de zones rurals fotent burrades a la muntanya que no pas urbanites maldestres. Els urbanites es foten de cap amb més facilitat, són poc traçuts per orientar-se, no coneixen el nom de les plantes ni els insectes i porten "tupers" per menjar amb forquilla i ganivet per comptes de sans i monumentals entrepans. I què? És el seu problema, no? I si bé és cert que molts visitants esporàdics d'origen urbà dels nostres boscos no tenen ni poc ni molt respecte per la natura, no hi són pas en un percentatge superior als provinents d'entorns rurals; n'estic seguríssim. En tot cas, aconseguir que urbans i rurals tinguin més respecte per l'entorn és una qüéstió d'educació. Per a tots. Eduquem-los! Són justament els que voldrien la muntanya en exclusiva per als muntanyencs els que sempre demanen major educació ambiental. Doncs fem-ne! No se m'acut millor manera de fer-ne que portant la gent a la muntanya. El segon argument que sento també té gràcia: és que no deixen ni un bolet pel camí. Si els nous boletaires són tan burros com diuen, ben segur que no tenen ni idea d'on anar a buscar el preuat tresor que hauria d'omplir els seus cistells. Els boletaires de tota la vida són els que saben on són els arols i saben per quina banda del bosc s'han d'endinsar per trobar-los. Que demostrin la seva expertesa, que deixin els contorns de les carreteres per als inexperts i que vagin ells a trobar bolets allí on n'hi ha més i on són més bons. Que deixin les escorrialles per als maldestres urbanites; al cap i a la fi, aquests urbanites no se senten ferits en el seu orgull personal si no troben ni un bolet de mostra. Són els boletaires de tota la vida els que presumeixen de saber-ne més que ningú, d'omplir els cistells més rapidament que ningú, de... O és que potser no en saben tant com diuen? Ah, i la última troballa dels enginyosos defensors de la natura és demanar que els boletaires rescatats pels bombers perquè s'han perdut paguin de la seva butxaca el servei de rescat. Sí, és clar: i els accidentats de trànsit que es paguin també els serveis mèdics i si no que no tinguin accidents! I els habitants dels municipis petits que es paguin ells solets les carreteres i si no que vagin a peu! I els pijos que van a esquiar que es paguin l'atenció mèdica quan prenen mal a la pista i si no que juguin a escacs! I els culers que paguin de la seva butxaca els dispositius de seguretat, trànsit, neteja, etc, i si no que per comptes d'anar al futbol es quedin a casa... I.... i ja n'hi ha prou. No us diré que m'entusiasmi trobar multitud de gent a la muntanya. Però tampoc no cometré la frivolitat de demanar que els excursionistes es quedin a casa perquè són boletaires de nova fornada, perquè no en saben prou o perquè considero que no tenen prou consciència ecològica. No fotem. Deixem de queixar-nos per tot i aportem algun granet de sorra a la concòrdia universal dient, per exemple, Bon dia! quan ens creuem amb un boletaire (nou de trinca o carregat d'experiència) al bosc. I no siguem torracollons!
pepmontes |
diumenge, 26 d'octubre de 2008 | 19:14h
 Joan-Francesc Escrihuela treballa als informatius de TVE Catalunya i ha comprobat efectivament que un tresor de la nostra memòria històrica està en greu perill de desaparició. Des dels inicis de la televisió a casa nostra, als mítics estudis de Miramar dels anys 50 i fins al canvi tecnològic de 1982, les notícies es rodaven en pel·lícula fotoquímica o, tal com es diu habitualment, "en cine". Durant tot aquest període es va enregistrar infinitat d'hores de notícies, bona part de les quals no es van arribar a emetre mai perquè la censura franquista les va condemnar a l'ostracisme. Però les pel·lícules és van guardar. O mal guardar. Avui, centenars de rotlles amb aquell material s'està deteriorant a marxes forçades en magatzems inadequats, amb pèssimes condicions de temperatura i humitat. El futur d'aquest material, si no s'hi posa remei tindrà una d'aquestes dues opcions: desapareixerà amb el deteriorament definitiu de les pel·lícules, o es traslladarà completament a Madrid per tal que allí en facin alguna cosa.El resum, en tot cas, és que perdrem, per una raó o altra, una part del nostre patrimoni històric fonamental. Escrihuela, alarmat definitivament davant d'aquesta realitat, va decidir denunciar la situació en un article que es va publicar a l'Avenç, en el seu número de setembre. La denúncia és contundent i fins i tot esfereïdora a poca sensibilitat que hom tingui. Però no hi ha hagut cap resposta. Ni una carta al director, ni un desmentit oficial, ni un projecte anunciat. Res de res. Escrihuela ha demanat una entrevista a la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació per denunciar el cas (està a l'espera de ser rebut), i ara ha començat a adreçar-se a diferents entitats culturals del país per tal que li donin suport. Dijous passat, per sorpresa, va aparèixer una notícia a La Vanguardia en la qual es deia que TVE preveu recuperar i digitalitzar bona part del seu material històric. S'hi esmentava de passada els fons de Catalunya. Però cap precisió ni cap concreció sobre aquesta part dels seus arxius, pressumptament en risc de desaparició. Només a títol de mostra, Escrihuela explica que entre les filmacions en risc hi ha, per exemple, el rodatge de l'enderrocament dels murs que tapiaven l'accés al Parlament de Catalunya, durant els anys de la transició. Aquestes imatges mai no s'han vist públicament, però és evident que tenen un valor testimonial incalculable. La desídia i la creixent inoperància de TVE a Catalunya són prou conegudes, però costa creure que s'arribi a aquell nivell d'irresponsabilitat. És possible que no tinguin previst cap pla de tractament, restauració i recuperació d'aquest material? Si no és així... alguna cosa hi haurem de fer, oi?
pepmontes |
dimarts, 21 d'octubre de 2008 | 18:38h
Ahir es va inaugurar la restauració i reforma de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, després de gairebé tres anys d'obres ininterrompudes. La notícia és rellevant tant per la importància patrimonial i científica del centre com pel fet que simbolitza la culminació d'una etapa de recuperació i rellançament d'una institució sense la qual no es pot explicar un període cabdal per a la història del país. L'Ateneu Barcelonès torna a ser en el centre de la vida cultural i intel·lectual de la ciutat i de Catalunya, i la seva biblioteca, que n'és el cor, torna a bategar amb força. Però a banda del mèrit inqüestionable de les dues juntes directives que, encapçalades per Oriol Bohigas i amb una tenacitat sorprenent, han aconseguit els recursos necessaris per a la transformació de l'entitat, cal fer un reconeixement explícit i públic a l'equip humà que ha fet possible que l'Ateneu obrís les portes cada dia durant aquest llarg període. Si exceptuem petites parades tècniques, els serveis de l'Ateneu s'han mantingut en funcionament durant aquests llargs tres anys, i no només han mantingut el nivell de treball, sinó que han crecut , han millorat en qualitat i han incorporat noves prestacions als socis i a la ciutadania en general. Pràticament quaranta persones entre conserges, bibliotecaris, administratius, programadors, gestors culturals i personal de manteniment han fet possible la proesa. A ells també els hem de donar les gràcies. (publicat a El Punt el 21/10/08)
pepmontes |
dilluns, 20 d'octubre de 2008 | 16:46h
 Tothom ho diu. Un dels canvis més destacables de la biblioteca de l'Ateneu després de la restauració i reforma és la seva nova lluminositat. Els qui la coneixien de fa anys en tenen un record fosc i llòbreg, amb un punt de misteri, atractiva per suggerent però decebedora per opaca. Ara, en canvi, un savi sistema d'il·luminació fa que destaquin com no ho havien fet mai les extraordinàries pintures del segle XVIII del Vigatà, que converteixen els sostres de la biblioteca en un autèntic tresor. A mitja alçada, la galeria de retrats d'ateneïstes il·lustres, restaurats i reubicats, llueixen a pler; i una il·luminació intensa i continua amara de vida totes les prestatgeries, curulles de llibres, convidant a resseguir els seus lloms amb les puntes dels dits. Avui ha tingut lloc la inaguració de la biblioteca, però no us mostro pas la foto de familia de les "autoritats", sinó una fotografia de Carme Esteve de la Sala Canuda, buida de gent però plena de lletres i llum.Desfilada de prohoms, encaixades de mà, felicitacions, cops a l'espatlla, mirades panoràmiques i colls torsionats per admirar la bellesa del lloc i el moment a totes les alçades possibles. Bohigas presidencial, com sempre, Mascarell professional, Joaquim Coll, bibiotecari de la junta, cofoi i satisfet, Carles Martí amb maneres d'alcalde, Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona però amb discurs de conseller, Joan Corominas, president de Fundació Banc Sabadell, entranyable i amable, Salvador Alemany, d'Abertis, imant de totes les mirades, Ramon Armadàs, de Fundació Damm, simpàtic i xerraire.... De fet, hem passat llista, però no us la treuré tota aquí. Algú ha dit, avui, que amb biblioteques així, llegir ve més de gust. Som-hi, dons. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosAQUESTS NO M'AGRADEN
BARCELONA
GENT DE LLETRES
GENT DE MÚSICA
GENT INFORMADA
GESTIó CULTURAL
JOVENTUT
MARESME
MULLADER POLíTIC
PERSONATGES
POLíTICS SIMPàTICS
SOCIETAT CIVIL?
UN LLOC ANOMENAT PINEDA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|