La festa de guarda cabeça és una antiga tradició originària de l'illa de Santo Antao (foto), a Cap Verd, que celebra l'arribada dels nounats. No patiu, no m'he passat a l'antropologia, però no puc deixar d'explicar que dissabte vaig assistir a una versió catalana d'aquesta celebració a la masia Casa Blanca, de Taradell, oficiada i animada per l'Elisenda (catalana ella, de dalt a baix) i en Paulo (català de Cap Verd, o bé capverdià catalanitzat). Aquesta parella (amics meus, cosins de la meva dona) no n'han tingut prou amb la seva primera filla, l'Anaïs, i han reincidit en la temeritat de portar criatures al món, ara amb Gael. I com que els va la marxa, han decidit, tal com ja van fer amb l'Anaïs, que la novetat bé valia una festa guarda cabeça. El resultat de tot plegat ha estat una trobada multicultural, en la qual el català es parlava amb un munt d'accents diferents, a la nostrada pagesia de Taradell, en el que podríem anomenar tranquil·lament com a acte inaugural de la nova tradició catalano-capverdiana, guarda cabeça de la plana de Vic.

Santo Antao és una illa molt muntanyosa i una bona part de la població viu en zones abruptes i de comunicacions complicades que, anys enrera, dificultaven l'accés als hospitals. En no comptar amb metges solvents, als nadons se'ls guaria el melic amb una terra vermellosa que s'aplicava directament a la nafra dels nounats. Les propietats curatives d'aquella terra, però, eren pura superstició, i el resultat és que nombroses criatures morien a causa de les infeccions que patien. Els habitants de l'illa creien que les causants de les morts eren les bruixes que, segons asseguraven, apareixien sobtadament en forma de gat negre. La festa de guarda cabeça, per tant, era una mena de conjura en la que intentaven protegir-se de l'atac indesitjable de les bruixes, i envoltaven la criatura de ganivets i tisores per tallar la cua de la bruixa tan bon punt fes acte de presència.

De tota aquella tradició, és clar, només en queda la celebració festiva i, sobretot, la tradició culinària que l'envolta. I és per això que els incansables rastrejadors d'exotismes culinaris de Karakia, el programa de televisió, es van apuntar també a la festa de Taradell. Imagino que en alguna edició del programa televisiu tindrem el plaer o el disgust de veure'ns la còrpora, omplint el pap amb l'excusa de la vinguda al món de Gael, sota el sol espaterrant que dissabte va fer a la Plana de Vic, escoltant música, jugant en mig dels prats d'herba amb la quitxalla i posant l'ossamenta a prova amb un improvisat partit de futbol en que catalans, capverdians i brasilers van estrènyer llaços interracials a puntades de peu.

Benvingut, Gael! Estarem sempre a punt de fer-te una abraçada i d'inundar-te de petons, però si, a més, ho acompanyem d'un xeflis com el de dissabte... tens la nostra fidelitat assegurada de per vida!

Ahir vaig passar mitja tarda al Parlament perquè hi tenia una entrevista amb Laia Ortiz, diputada d'ICV i membre de la Comissió Parlamentària de Seguiment de les Polítiques de Joventut. Hi vaig anar acompanyat de Carles Viñas, politòleg de futur eminent, actualment tècnic alliberat de l'Associació Catalana de Professionals de les Politiques de Joventut (AcPpJ), entitat que presideixo. La d'Ortiz va ser la primera d'un seguit d'entervistes que estem concertant amb els representants de tots els grups polítics a la comissió, per explicar-los la nostra associació i per posar de manifest les greus dificultats de tot ordre amb què s'enfronten els professionals de les polítiques de joventut. No parlaré aquí del resultat ni del contingut de l'entrevista, perquè les conclusions sobre aquest tema corresponen a l'AcPpJ, i han de ser els membres de la seva junta els primers a conèixer-les. Però una visita al Parlament no es realitza cada dia si no ets del gremi de la política o no estàs en actiu en el món del periodisme. La mirada d'un visitant esporàdic, per tant, pot tenir la seva gràcia i un interès que vagi més enllà de la pura anècdota.

Quan t'acostes a l'entrada del Parlament, i segons d'on bufi el vent, tens una curiosa sensació de paradoxa, perquè mentre intentes fer-te conscient que ets a punt d'ingressar en l'espai de poder (teòricament, almenys) definitiu a Catalunya, vas sentint la ferum dels animals del zoològic, veïns de moment inevitables i potser incòmodes per a alguna sensibilitat. La segona sensació remarcable és visual: les columnes d'entrada al palau estan envoltades i, a estones, gairebé ocupades, per una munió de senyors de talla considerable, vestit invariablement fosc, encorbatats sense excepció, que xerren amb aire desmenjat. Primer, de lluny, penses que hi ha una inusual concentració de diputats a l'entrada del palau, però com que no hi veus dones, t'estranya. Quan t'acostes i els veus la cara, detectes un cert aire funcionarial, i llavors ja no tens dubte: són els xofers dels diputats amb càrrec i relleu, i els guardaespatlles (em sembla que n'he de dir escortes) que esperen torn per entrar en escena. Sembla clar que hi han de ser, allí, perquè és la seva feina. Però em pregunto si no seria més estètic que guardessin una certa distància amb l'entrada principal de tant eminent casalot. Com a mínim per evitar semblar una manifestació reinvidicativa de qualsevol cosa. Poca broma: en vaig contar una quarantena, pel cap baix.

Un cop a dins la cosa pren un aire més solemne. Ens identifiquen i ens claven a la solapa una enganxina d'aquelles que la mestressa de la meva tintoreria em diu que mai no m'he de deixar enganxar perquè deixen rastres inesborrables a causa de la pega que porten incorporada. Un senyor amabilíssim ens acompanya per un parell de passadissos i ens deixa al peu de l'escala noble, aquella per la qual veiem baixar els diputats a la televisió, després d'un plenari d'elevada temperatura. Aquí ja detectes un fenòmen interessant: tothom et saluda. Però tothom, eh? En Carles i jo ens n'estranyem, però ben aviat trobem la resposta a l'enigma. En l'escena dels diàlegs de poder, de les empentes i les relacions perilloses, qualsevol persona que hi passegi pot ser potencialment algú d'influència remarcable i necessària en qualsevol moment del futur, llunyà o immediat. Per tant, cal saludar tothom, no fos cas que deixessim de saludar algú important. Així doncs, repartim cops de cap amables i rialles discretes però amb un lleuger aire maliciós. Les nostres mirades intenten dir a tothom: tracta'm bé o et coloco una esmena, o t'endinyo una interpel·lació, o et demano una comissió d'investigació, o m'invento una proposició no de llei. I funciona, perquè tothom torna el cop de cap, el gest o la rialleta.

Quan arribem a la planta noble se'ns acosta a tota velocitat un uixer i ens diu que la senyora Ortiz diu que l'esperem davant del quadre. Ah..... el quadre. D'entrada intentem posar cara de "Oh, i tant, davant del quadre". Però l'uixer ràpidament s'adona que, més aviat, volem dir "De quin collons de quadre em parles?". L'home, eficaç i parlamentàriament amable, ens acompanya fins al peu d'un monumental Tàpies, eix de passadissos i salons que acullen converses, negociacions, transaccions i tafaneries diverses i variades entre diputats i periodistes, bàsicament. Al peu del quadre hi ha una càmera de televisió que es prepara per a una entrevista d'urgència a peu dret, i l'operador li demana al Carles que s'hi planti i li faci de model mentre fa els blancs i enquadra l'escena. Ves per on, mai no havia vist el Carles fent de conseller. Home, li falta l'americana i la corbata, però amb una mica d'imaginació tot cola.

Ens dediquem a mirar el personal i anem reconeixent diputats mediàtics, que es passegen amb desimboltura, saluden a tort i a dret, deixen anar comentaris simpàtics i, de tant en tant, s'aturen tot mantenint una conversa en veu baixa amb qualsevol. Ah.... i miren de biaix. Tots miren de biaix.

Ep! Però si aquest és en Saül Gordillo! El saludo, encara impressionat per aquesta corbata vermella que llueix i que el situa geogràficament a qualsevol punt del món on sigui, vist des de qualsevol perspectiva possible, i fem quatre comentaris simpàtics, ja que fa temps que no ens veiem. Ja veus, em diu, aquí estic, fent entrevistes. I amb to de complicitat em diu que quan queda amb algú per fer una entrevista té sempre problemes perque li arribin a l'hora. En canvi, diu, quan em planto al Parlament, sempre n'enganxo algun pels passadissos i és molt més fàcil.

Ara en Saül és el merescut director de l'Agència Catalana de Notícies, i tot plegat em fa pensar en els meus principis professionals com a periodista (dit així sona seriós, oi?), quan, fa cosa de setze anys, me'n vaig passar dos venint cada setmana a cobrir les sessions del Parlament per a El Punt. En aquella època jo també intentava atrapar entrevistes pels passadissos. Però us asseguro que no podria, ni de lluny, superar la corbata d'en Saül. Renoi! 

I arriba la Laia Ortiz. En Carles la té vista i la reconeix ràpid. M'ho diu, i jo m'hi adreço. Com a bona ecologista (recordeu, és d'ICV), vesteix amb un gersei verd naturalíssim, i el primer comentari és una broma sobre el tema. Ens diu que no anem al despatx del grup perquè allí hi estarem estrets i incòmodes, i que millor ens asseiem en un d'aquest sofans, pensats especialment per a les múltiples reunions que mantenen els diputats amb mig món quan s'escapen de la sessió plenària. És ben sabut que la feina principal dels diputats és avorrir-se i jugar a barcos (en aquest cas no es pot dir vaixells, ho sento), arrepapats a l'escó. Els diputats conscients de la seva situació i de la seva responsabilitat, quan volen aprofitar el temps, abandonen l'hemicicle, tot deixant el col·lega diputat amb el discurs a la boca, i tenen reunions amb mig món. Nosaltres, avui, som una d'aquestes reunions, i suposo que el tema del debat no forma part de l'especialitat política de Laia Ortiz. No puc evitar sentir-me cofoi de ser, avui, més important que un debat al Parlament.

La veritat és que d'activitat de passadissos n'hi ha molta, i ens costa trobar un sofà lliure i de dimensions suficients. Però quan l'atrapem, no el deixem anar! Parlem de comissions, de lleis, de sous, de condicions laborals, de polítiques de joventut diverses i de pressupostos. Li demanem un parell de coses ámb les que ella assegura que ja podem comptar, i tots tan contents.

Tres quarts d'hora d'entrevista, i llestos. Quan marxem, un uixer ens reclama l'enganxina. Me la trec (l'enganxina) i comprobo que la pega de les enganxines del Parlament és innoqua i aparentment no deixa rastre. Li ho diré a la mestressa de la meva tintoreria. Els xofers i els escortes (ara ho he dit bé) encara són a l'entrada. Marxem i entrem al primer bar que trobem, per comentar la jugada i alguna d'aquestes tafaneries que us acabo d'explicar.

Tot just tinc el llibre a mig llegir, però no em sé estar de dir, ja, que admiro la malaguanyada Anna Politkósvskaia, la periodista russa recentment assassinada, justament per dir coses com les que diu a Diari rus. Es tracta d'una curiosa barreja de dietari i crònica política, en la que, dia a dia, la periodista ens desgrana la surrealista estructura de poder a Rússia, que culmina simplement amb una esmolada piràmide al cim de la qual es situa el sàtrapa Putin. La Politkóvskaia explica, entre moltes altres coses, segrestos, desaparicions i assassinats causats sense cap mena de dubte per les forces governamentals. I les víctimes, foren segrestades, desaparegudes i assassinades justament per dir coses com les que diu Politkósvkaia en el seu llibre. I la prova darrera i irrefutable que les seves afirmacions són certes és que la periodista ja no pot continuar publicant perquè l'han eliminat. El seu assassinat, de fet, fou la seva darrera lliçó, culminació indesitjada del seu mestratge com a periodista compromesa. De ciutadana compromesa, de fet.

Jordi Llovet, l'eminent catedràtic de literatura comparada, ha dit avui, en la lliçó magistral que ha impartit en la sessió inaugural del nou curs de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, que llenguatge i escriptura són una mateixa cosa, i que no es pot separar la civiltat del cultiu de la paraula, en la mesura que l'aprenentatge de les lletres (o sigui l'aprenentatge del llegir i l'escriure) és un element constitutiu, inseparable, del nostre progrés com a persones i com a col·lectivitat. I, per tant, la feliç trobada entre el llenguatge, representat en aquest cas per l'Escola d'Escriptura, i la ciutadania, representada en aquest cas per la tasca de fons de l'Ateneu, és una promesa d'excel·lència i de futur.

La sessió inaugural del curs de l'Escola d'Escriptura porta camí de convertir-se en una cita inel·ludible de les lletres barcelonines, un esdeveniment en el qual passen i es diuen coses que de cap manera poden ser ignorades. La d'aquest vespre ha sigut la tercera ocasió en què l'inici del curs s'ha convertit en un compendi de discursos imprescindibles, de lectures i manifestacions diverses al voltant de la literatura, i d'expressions artístiques múltiples dalt de l'escenari de l'Ateneu. La mà manyaga i dolça dels directors de l'escola, Jordi Muñoz i Pau Pérez, es combina amb la seva determinació de convertir aquest peculiar centre de formació en un referent indefugible de les lletres catalanes, al millor nivell europeu i sense haver d'envejar l'èxit d'altres iniciatives. N'han donat fe el conseller de cultura, Joan Manuel Tresserres, el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo, el president de l'Ateneu Barcelonès, Oriol Bohigas, el gran Josep Palau i Fabre, i un munt de personatges del món literari català que s'han donat cita a la sala d'actes de la docta casa.

En la seva lliçó magistral, Llovet ha recordat també la veu dels clàssics, amb l'afirmació d'origen desconegut però atribuida a Virgili, que un bon amant de les lletres en té prou amb una biblioteca i un jardí per assolir la plenitud. Els alumnes de l'Escola d'Escriptura, així doncs, tenen l'oportunitat de realitzar-se en les seves aspiracions tot exprement fins al màxim la biblioteca de l'Ateneu i gaudint sense límit literari del jardí del palau Savassona. En el tancament de la seva lliçó, Llovet ha carregat durament contra l'actual política universitària europea, de caire conservador, certificada pels acords de Bolonya, tot acusant-la de reduir l'ensenyament de les humanitats a simple vernís superficial d'altres continguts, segurament eminents, però certament més prosaics i ideats estrictament per al mercadeig i el més pur utilitarisme econòmic. Ha certificat la defunció de les humanitats en el món universitari i ha assegurat que institucions com l'Ateneu hauran de ser, arreu d'Europa, la nova garantia del cultiu de les lletres.

I, finalment, no puc fer altra cosa que enrogir una mica i agrair l'honor i el plaer d'haver sentit el meu nom esmentat dalt de l'escenari, en boca de Pau Pérez, deixant testimoni del modest granet de sorra que jo i els que treballen amb mi hàgim pogut apilar al costat de la que ja és una immensa muntanya de feina ben feta i d'excel·lència. Que sigui per molts anys.

En el meu post anterior feia una crítica considerable a la relliscada de Carod-Rovira amb l'anunci d'una presència catalana a la Biennale de Venezia encara per confirmar, però acte seguit n'he d'escriure un altre, aquest que llegiu ara, elogiós en grau màxim per al vicepresident de Catalunya. Aquest vespre ha participat en el programa de TVE Tengo una pregunta para usted, en el qual dirigents polítics es sotmeten a les preguntes directes formulades per un grup nombrós de ciutadans d'arreu de l'Estat. Carod-Rovira ha estat brillant, contundent quan ha calgut refermar les posicions independentistes i sense concessions toves quan algun dels convidats li ha fet preguntes amb evident intenció feridora. Ni tan sols ha tolerat a dues persones que l'anomenessin José Luís, castellanitzant, per tant, el seu nom.

De fet, he tingut la impressió que s'ho passava bé. És evident que una de les virtuds del republicà és la seva capacitat dialèctica, i semblava gairebé que al llarg de la seva intervenció en el programa gaudia del repte de respondre i donar arguments entenedors fins i tot per als que no els volien entendre, a preguntes caigudes damunt seu de sobte, sense preparació prèvia.

Al marge de discussions sobre lideratges i estratègies de partit, seria bo que no oblidessim que un dels aspectes més interessants de l'evolució política dels darrers anys és que el creixement del pes electoral d'ERC ha fet possible formular a Espanya un discurs desinhibidament independentista, sense dissimuls, a cara descoberta i fins i tot amb una certa naturalitat. Aquest vespre n'hem tingut una bona mostra, amb Carod-Rovira explicant a un bon nombre d'espanyols en primera instància i a tota l'audiència en segona, perquè és independentista.

Remarcable també, molt remarcable, ha estat el fet que Carod-Rovira hagi dit amb tota claredat i en veu alta que ell no és nacionalista, sinó independentista, dues coses molt diferents malgrat la confusió mental de molts eixelebrats d'espardenya i barretina.

Remato aquest post destacant que, poc després de finalitzar el programa de TVE, ha tingut lloc a TV3 una interessantíssima conversa entre Ferran Requejo i Enoch Albertí, savis de la ciència política i del dret constitucional respectivament, sobre les vies legals, implicacions jurídiques i legitimitat democràctica dels referèndums plantejats de forma gairebé immediata a Euskadi, i amb pròrroga a Catalunya. La conversa, discussió en algun punt precís, ha estat brillant i d'un elevadíssim nivell. Correcte, precís i prudent Albertí, crític, punyent i agosarat Requejo. El mèrit i l'honor d'acollir i possibilitar la conversa ha estat, com no podia ser d'altra manera, de Mònica Terribas.

Al cap i a la fi, l'explicació pràctica de l'error és una cosa tan poc important com una transmissió defectuosa d'informació entre departaments de l'administració i un lògic desconeixement, per part del vicepresident del govern, dels processos, entre administratius i protocolaris, necessaris per a participar a la Biennale di Venezia. Ara bé, el context permet extreure altres conclusions una mica més feridores. L'anunci erroni i precipitat de la participació de Catalunya a la Biennale coincideix amb un desplegament propagandístic sense precedents de Carod-Rovira, entestat a demostrar eficàcia gestora i prestigi com a governant, en la seva cursa per recuperar la confiança, sobretot, dels seus votants, i per deixar sense arguments, en la mesura del possible, l'oposició interna d'ERC.

El problema no és en la iniciativa. És desitjable que Cataluya sigui present amb pavelló propi a la Biennale, i fins i tot podríem qualificar de molt bona feina tot l'esforç governamental per incorporar la marca Catalunya a qualsevol racó de món amb projecció internacional. El problema es troba, justament, en l'ansietat i desfici que podem imaginar en el departament de la vicepresidència per donar portades i fotos al seu titular, compaginant un protagonisme segurament legítim amb l'assoliment de fites realment remarcables. No costa gaire deduir que, en el marc d'aquesta ansietat, de vegades la frontera entre les notícies fabricades i les que corresponen a fets reals és difusa.

I la segona pífia és, queda clar, una mala gestió de la comunicació. No han esperat al moment adequat per anunciar un èxit que, en el moment en què estigui confirmat, donarà, efectivament, relleu i cosideració a Carod-Rovira. Però amb l'anunci precipitat i incorrecte d'un èxit probable s'engega a pastar fang tot el benefici en imatge que se'n podria desprendre en el futur.

Sembla clar que l'anunci precipitat i defectuós no és un error de Carod. Però sembla també clar que l'error pot haver estat induït per un excés de zel en el seguiment d'unes instruccions genèriques i imperioses sobre el que cal fer per projectar una imatge forta i potent del vicepresident. Quin deu ser el grau de pressió amb què es treballa, al departament? Ho ignoro, és clar. Però puc tenir sospites. I agrairia molt que algú ben informat me les desmentís.

En tot cas, estem novament davant d'un exemple de mala comunicació d'una bona gestió. Sembla mentida com es poden arribar a espatllar les coses ben fetes només perquè ens equivoquem quan ens plantem davant d'una càmera o d'un micròfon.

L'amic Albert Lladó ha penjat al Diari Maresme un article meu sobre la despersonalització, ara en mans del màrqueting turístic, del Maresme.La inevitable integració del Maresme en la metròpolis barcelonina pot tenir, a desgrat dels catastrofistes, lectures positives, però no a costa de renunciar a una personalitat diferenciada. I sembla que és en aquesta direcció que apunta el recent canvi de marca turística de la comarca, que ha passat de dir-se Costa del Maresme a Costa de Barcelona-Maresme. Repasso el tema i poso en dança arguments d'una banda i altra en l'article que reprodueixo íntegrament, tot seguit.  

El Maresme: la platja de Barcelona

A priori, i sense fer altres consideracions, l'operació de transformar la marca turística Costa del Maresme per convertir-la en Costa de Barcelona-Maresme és correcta. Des del punt de vista del màrqueting és obvi que no hi ha a Catalunya una denominació amb més presència i prestigi internacional que Barcelona. Si es fa amb la mínima intel·ligència necessària, associar qualsevol marca a la marca Barcelona és una operació de rendibilitat gairebé immediata. I tampoc no és mal negoci per a Barcelona assumir com a oferta pròpia tot allò que pot aportar el Maresme. S'engrandeix i s'amplia una oferta que ja és prou grossa i diversa.

Però es poden fer altres consideracions, que si bé podria semblar que queden al marge de l'estricta operació de màrqueting, hi tenen molt a veure, no pas per les implicacions presents sinó per totes aquelles que se'n poden derivar en un futur no gaire llunyà. Per començar tinc la impressió que la nova marca és un capítol més de la deriva històrica de la comarca per buscar i consolidar (sense èxit) un paper i una imatge que l'identifiqui amb claredat i li doni un paper amb perfil propi dins del país. No fa pas gaire els operadors turístics internacionals (i molts encara ho fan) venien les platges del Maresme com a integrants de la Costa Brava. Al fet evident que es tracta d'una greu imprecisió geogràfica, s'hi afegeix que no deixa de ser una estafa vendre un producte falsejat. Els indígenes de la zona (fins i tot els que ara no hi vivim assíduament) sabem que manta vegades és necessari explicar als turistes desinformats (no per falta d'informació sinó per mala informació) que a les platges de Calella, Pineda, Santa Susanna o Malgrat no hi trobaran pins a tocar de l'aigua, penyasegats espectaculars, cales insòlites ni roques a manta. És obvi que la indolència a l'hora de construir una oferta pròpia porta amb facilitat a aprofitar les virtuts de les ofertes veïnes. I cal dir que amb èxit, perquè l'artificial ampliació cap al Maresme de la Costa Brava ha funcionat durant molts anys, i malgrat les habituals queixes del gremi, els hotels del Maresme sempre s'han omplert.

Fa uns anys es va intentar posar una mica de senderi, recuperar la dignitat comarcal i informar amb una mica més de serietat els nostres clients turistes, tot creant la marca Costa del Maresme. El canvi formava part d'una tendència general (com a mínim teòrica) que portava a cercar nous punts d'atenció i qualitat turística, potenciant aspectes culturals per damunt dels estrictament lúdics i buscant una major capacitat adquisitiva dels nostres visitants. Però l'aposta ha sigut tèvia. Es va engegar nombroses iniciatives, però l'operació tenia un defecte de fàbrica que la feia gairebé inviable: el turisme cultural no es pot potenciar si prèviament no tens un projecte cultural pensat i ben desenvolupat. Els responsables d'aquestes operacions en cada municipi es trobaven ideant ofertes culturals només des de l'òptica turística. És a dir, i ho poso només com a exemple d'una situació general, ensenyavem els nostres monuments sense haver-los ensenyat abans als nostres ciutadans. Un contrasentit. Les ofertes culturals no se sostenen només pel turista (a no ser que parlem d'ofertes massives) si no tenen un pòsit i una consistència previa. Si no tenim una xarxa d'activitats i ofertes consolidada i estable, si no tenim una personalitat cultural definida i ben trabada, és impossible que aquesta resulti atractiva per a uns turistes que saben de bell antuvi que el que més mola del Maresme és la seva platja. És possible que el turista que ja ha decidit venir al Maresme faci una ullada a un museu o a les runes d'un castell, però difícilment vindrà al Maresme atret per aquestes runes si no formen part d'un sistema cultural propi, assumit pels habitants, conegut i valorat i, per tant, en condicions de ser explotat també amb objectius comercials i turístics. És a dir: sense projecte cultural global, no hi pot haver oferta cultural atractiva per al turisme. Si volem turisme cultural, abans hem de tenir cultura. Si l'operació la fem en sentit invers, el resultat final és una gran mentida.

I les mentides només se sostenen si se'ls injecta molts recursos i diners. I tampoc no va ser aquest el cas. I com que la marca Costa del Maresme no acaba de rutllar ni de fer-se un forat significatiu en el mercat turístic internacional, pensem una alternativa. Si abans miravem cap al nord per enganxar-nos com una paparra a la Costa Brava, ara mirem cap al sud i ens posem al llit amb la gran i potent Barcelona, metròpolis amb oferta sobrada, amb capacitat d'atracció contrastada,  amb turisme cultural, amb turisme de gresca i comiats de solteres, amb turisme econòmic, amb turisme de motxilla i amb turisme de cinc estrelles. Pugem al seu tren, a veure què se'ns enganxa, deuen pensar els responsables de la nova Fundació Turística Costa Barcelona-Maresme.

Veurem quin resultat pràctic ofereix el nou intent. És possible que tingui efectes positius a curt termini. Però dubto que a la llarga sigui una operació convenient per a la comarca. L'única personalitat definida i reconeguda fortament per a l'oferta turística del Maresme és la que es desprén de les seves platges. De fet, el director general de Turisme, Joan Carles Vilalta, va reconèixer en la presentació de la nova fundació que allò prioritari era vendre l'oferta de platja i bon temps del Maresme. Curiosament, és exactament el contrari del que s'havia pretès quan, fa alguns anys, es va engegar la marca Costa del Maresme, amb la voluntat explicita d'incorporar qualitat per la via de la cultura a un turisme que només volia torrar-se al sol i fer tabola durant les nits. La incorporació al paquet Barcelona és una marxa enrera en aquest objectiu, així doncs? Algú ho hauria de dir en veu alta. I si no és així, que li expliquin al Director General quina és l'alternativa, per tal que l'home no faci el ridícul en els actes públics.

El Maresme no fa passes gaire reconeixibles per identificar-se en conjunt com un territori coherent i cohesionat, amb una personalitat diferenciada. Hi ha elements puntuals que tothom reconeix, però no estan lligats per cap discurs ni cap idea territorial definida. No hi ha projecte cultural comú, ni tan sols compartit, entre els municipis de la comarca. En conseqüència, és dificil vendre una personalitat pròpia com a atractiu turístic de qualitat. Des d'aquest punt vista, és una bona operació associar-se a un valor segur: Barcelona. Ara bé, això implica també renunciar de forma explicita a construir una imatge pròpia, independent, amb perfil propi. Som conscients que renunciem a això?

Potser el destí inel·luctable del Maresme és convertir-se en una extensió metropolitana de Barcelona. Caminem en aquesta direcció amb tota seguretat, i tampoc no cal ser catastrofista, les coses són com són. Però que formem part d'un continu i un sistema urbà potent no implica necessàriament renunciar a valors i característiques pròpies, a recuperar elements distintius i explicar-los per tal que el món sàpiga que aquesta llenca de terra allargassada entre Barcelona i la Tordera és una cosa diferent. Com a mínim, una mica diferent.  D'acord, si no hi ha més remei, associem-nos a la marca Barcelona. Però abans de buscar socis hem de saber qui som nosaltres i què ens caracteriitza. Abans de fer un projecte compartit hem de tenr un projecte propi. Aquest és l'error fonamental en que caiem.

Ni som Costa Brava, ni som Barcelona, però tenim alguna cosa de tots dos. Perquè no aprofundim en allò que estrictament ens és propi primer, i ens enriquim després amb tot allò que ens poden aportar els veïns? Malauradament, crec que tinc la resposta a aquesta pregunta: és molt més fàcil cedir a la inèrcia, renunciar a la complexitat i buscar rendiments immediats. Pa per avui, gana per demà.

Tafanejant per la blocosfera repasso una polèmica que ha posat de punta noms del periodisme i el debat nacional com són Salvador Sostres, Francesc-Marc Àlvaro, Jordi Cabré i Enric Vila. L'afer l'explica inicialment Comunicació21, i el resumeix amb la seva eficàcia habitual Saül Gordillo. No tinc pas interès a dir la meva sobre aquesta qüestió perquè ni la conec suficientment ni m'interessa especialment el seu contingut. Tanmateix, llegint les aportacions escrites dels diferents protagonistes del fet precís hi ha una cosa que em crida l'atenció, i és que sembla haver-hi en el fons un lament pel fet que opinadors alineats en la defensa del país es barallin o discuteixin entre ells, pensant que això fa mal o poc bé a la causa comuna, que seria l'assoliment de la sobirania catalana. Senzillament, no entenc aquest lament.

El primer que em posa sobre la pista és el propi Saül Gordillo, perquè en el seu post parla de "foc amic" per referir-se a les rèpliques i contra-rèpliques que es dediquen els polemistes; o sigui, com si estiguessim parlant de membres d'un mateix exèrcit que es castiga a si mateix. Sostres em confirma aquesta impressió quan, sense desdir-se ni un pèl de les seves opinions (només faltaria això) diu que no acaba d'entendre com és que discuteixen entre ells.

Subsisteix en una part del món sobiranista la idea que tots els que tenen aquest projecte com a nord de les seves posicions polítiques s'haurien de posar d'acord obviant diferències ideològiques i sumant en una mateixa direcció. Cadascú defensa aquesta posició amb un grau diferent i amb matisos múltiples, però sura sempre en l'ambient la idea que l'eix dreta-esquerra és una falàcia i que l'únic que realment ha de tenir pes és l'eix que posa a una banda els sobiranistes i a una altra els defensors de l'actual statu quo.

És obvi que les diferències ideològiques no haurien de ser impediment per unir forces en allò que es pugui tenir en comú i, en aquest cas, la defensa d'una major capacitat d'autogovern amb gradacions diverses fins al límit o meta evident que és la independència. Però entre aprofitar aquestes coincidències i ignorar les diferencies de posicionament ideològic hi ha un abisme. A mi no se m'acudiria ni boig posar-me en el mateix equip dels que defensen polítiques conservadores i que confien encara en el mercat com a suprem regulador de la vida social, per molt que entre les seves files hi hagi defensors d'alguna forma de sobirania nacional o la independència. Si ens trobem en aquest camí no hi farem fàstics ni ens maltractarem, però us asseguro que no tindré mai la temptació de confondre-m'hi.

Per tot plegat, em sembla estrany i em subleva intel·lectualment que el discurs nacional tapi o intenti tapar posicionaments ideològics latents que, en el cas de la dreta, sempre acaben sortint a la superfície en el moment decisiu, i passant per damunt de qualsevol consideració patriòtica o nacional (siguin els que siguin els conceptes de pàtria o de nació que es defensi).

No, no som el mateix. I si hi ha foc, mai no és amic. I si un és amic, no obre foc. I és bo que sigui així, perquè, d'altra manera, quina merda d'amistat no estariem promovent!

No sé pas a quins equips s'adscriuen ni en quines coincidències es reconeixen, ni amb quins matisos ho defensarien o ho refusarien, Àlvaro, Vila, Sostres, Cabré i, fins i tot, Gordillo. En tot cas, però, jo no podria pas defensar un ideal, qualsevol, sigui quin sigui, aïllant-lo de les meves posicions ideològiques. El preu seria, ben segur, massa car. I a aquestes alçades no estem pas per superficialitats.

No pretenc pas fer crònica d'un esdeveniment al qual no assistiré (quina enveja!), però no m'estaré de ressaltar tres cosetes que s'han de dir en veu alta. Primer, que Monzó es troba en estat de gràcia. No se m'acut ningú ni manera més brillant d'explicar-nos al món que amb la seva conferència inaugural. Un deu. Segon, que els diaris que es frabriquen però que també es pensen a Catalunya sembla que s'han decidit a cedir tot el protagonisme a la literatura i la cultura, i han deixat al marge, com a mínim en la primera crònica, les polèmiques estúpides i artificials. Fins i tot La Vanguardia, que va dedicar unes quantes setmanes a gratar entre els pressumptes recels dels escriptors catalans en llengua castellana i que va treure petroli d'on ningú no en va trobar, s'ha dedicat a parlar de cultura i llibres. Ni que només fos perquè la conferència inaugural la va pronunciar un treballador del rotatiu, ja és una gran cosa. Tercer, que els diaris pensats des de Madrid segueixen problematitzant el català, inflant i destacant sempre la polèmica per damunt de qualsevol missatge positiu. Avui, El Pais titula en portada: La polémica lastra la fiesta catalana. És directament mentida. Ningú no ho diu, això, a Frankfurt. Els escriptors que hi són presents diuen que el tema del castellà no és present a les converses, i que l'embolic és purament mediàtic. I la prova és que El Pais basa el seu titular en una simple frase del director de la fira, Juergen Boos, i en una pregunta d'un periodista alemany. Aquestes dues úniques raons són suficients per titular amb bronca, passant per damunt de qualsevol contingut cultural, literari o econòmic-editorial. En el text de la informació, a El Pais, de fet, es queixen que la presència catalana a Frankfurt quedi soterrada sota la polèmica. Pur cinisme, perquè si alguna cosa soterra el autèntics continguts de la fira és la seva, entre d'altres, manera de fer periodisme. Continua quedant molt clar que el país de El País, no és aquest país nostre.

Sisena edició d'aquest cicle de concerts maresmenc. Avui mateix publico un bitllet a El Punt, amb algun comentari sobre la proposta d'aquest any. Us el reprodueixo, tal qual.

Canet Cançó

La sisena edició del cicle Canet Cançó ha engegat ja aquest cap de setmana amb l'actuació del grup Gossos. És una bona notícia que es mantingui aquesta oferta, que enllaça amb un passat gairebé mític per a la música del país i que intenta actualitzar i revestir de modernitat aquells records que avui podrien passar per romàntics. I no deixa de tenir gràcia que aquest enllaç entre el passat i l'actualitat el protagonitzin Pau Riba, acompanyat dels Mortimers en el segon concert, i el trencador Marc Parrot en el tercer. Cal aplaudir, per tant, els responsables del cicle. Tanmateix, tan contents hem d'estar per la seva continuïtat com decebuts per la seva incapacitat de créixer. Després de sis anys d'existència, tres concerts saben a poc, a molt poc. En el fons revelen que probablement el cicle subsisteix només per la tossuderia, admirable però insuficient per a la salut cultural de Canet i del país, d'un responsable polític amb pocs suports. El cicle diu molt d'aquest responsable polític i dels tècnics que té a sota, però la seva grandària diu molt poc dels recursos que dediquem a la cultura, i deixen també en mal lloc la sensibilitat global de la ciutadania, que fa poca o cap pressió per ajudar o exigir als polítics ofertes riques i complexes i segurament poc fàcils. És estranya aquesta sensació permanent d'anar a contracorrent quan es defensen ofertes culturals potents i avançades. Haurem de ser persistents en la tossuderia.

Faig una ullada al bloc de Jaume Subirana i hi trobo l'enllaç amb una entrevista de Montse Serra a Quim Monzó. És clar, no m'hi puc resistir. Gràcies, Jaume, gràcies Montse. A Monzó no li dono les gràcies perquè gairebé s'ha convertit en un vici fer-ho constantament. Bé, constantment no; només cada cop que li llegeixo o li sento alguna cosa. Sentit comú pel broc gros. No vull pas rebatre res del que diu, perquè hi estic enterament d'acord. Però el que vulgui intentar-ho tindrà molt difícil fer surar la seva veu per damunt de la lògica monzoniana, de formulació simple, de claredat extrema, gairebé insultant de tan senzilla com és. Per on podries atacar-li els arguments? No deixa forat ni esquerda lliure.

La renovada imatge de La Vanguardia no dissimula mals pretèrits ni tapa el biaix informatiu que aplica a determinades posicions polítiques, que va força més enllà del que seria assumible en nom de la independència periodística i, fins i tot, d'una linia editorial determinada. Una editorial d'agressivitat impròpia contra els corrents sobiranistes que es multipliquen i es desenvolupen darrerament, publicada el 24 de setembre passat, ha fet parlar molt. Tant, que 10 dies després encara genera polèmica. Ara la veu de denúncia l'ha aixecat Òmnium Cultural, que va voler contestar aquell editorial matusser amb una carta firmada pel seu president Jordi Porta. Però el rotatiu no l'ha publicat, en un acte incomprensible de negligència periodística i de negació d'una pluralitat que no hauria de quedar marginada a causa de la línia editorial del diari. A la vista que no té espai a les pàgines del diari, l'entitat ha publicat la carta al seu web. En qualitat de soci de l'entitat, però també com a amant del debat i de la discussió política, aplaudeixo la determinació d'Òmnium Cultural i de la seva presidència.

Però no és pas l'única vegada que el diari dels Godó ha estat qüestionat recentment per la negació de la paraula als qui se senten agredits per les pàgines del rotatiu. El diputat d'ERC Joan Puig s'ha sentit perjudicat per aquesta suposada manera d'actuar, i s'ha sentit perseguit periodísticament a causa, diu ell, de la seva denúncia de l'actitud del diari.

En el polèmic editorial del 24 de setembre, s'afirma que el país viu moments "greus". Em sembla un qualificatiu excessiu si del que estem parlant és del fet que determinades posicions sobiranistes es desmelenen i ho fan agafades de la mà d'algun nom relativament mediàtic. Fins i tot em sembla excessiu si estem parlant de les cremades d'imatges reials (quina bajanada!). Jo, més aviat, aplicaria la gravetat al fet que des d'un diari de referència a Catalunya es denigri l'expressió pública d'opinions polítiques, per molt que algunes d'elles tinguin un estil i unes maneres que siguin poc del gust dels de la seva corda.

Podria semblar que quan la carta d'Òmnium Cultural s'interroga sobre la possibilitat que tornin els temps de La Vanguardia de Galinsoga en fa un gra massa. Potser sí. Però si es veritat que no torna La Vanguardia de Galinsoga algú del rotatiu hauria de desdir-se d'aquell editorial. Potser estaria bé reconèixer que a l'editorialista (hi ha travesses sobre l'autor material que va perpetrar el text) se li'n va anar l'olla. Que es va excedir. Que va fer un atac injustificat a la llibertat d'expressió pública d'idees polítiques.

Però res no és casual. I si no, recupereu la portada de La Vanguardia del primer dia de la seva renovació estètica. Tenia tres protagonistes clars: el rei, el papa i el president del govern espanyol. Queda claríssim quin és el diari del poder en aquest país. Ah, i en un racó de la portada hi havia també el rostre de Frank Rijkaard. Seria per dissimular. De totes maneres, si l'holandès se sent incòmode compartint pàgina i veïnatge fotogràfic amb aquests personatges, ho té ben fàcil. Que es proclami independentista i deixarà d'aparèixer a la portada de La Vanguardia. Això sí, el semàfor vermell el tindria assegurat.

No en faré gaires comentaris perquè l'engendre parla per si mateix. Feu una ullada a aquest bloc, acabat d'inaugurar, i entreu al món tètric però real de la seguretat ciutadana. Policies emprenyats han decidit denunciar, de manera anònima de moment, els múltiples desgabells que, segons ells, es produeixen a la Policia Local de Pineda de Mar. La cosa no té perdua.

El descobriment del bloc és de Diari Maresme, promogut pel pinedenc incansable Albert Lladó. Avui ho ha fet públic, en exclusiva com qui diu. I suposo que els policies blocaires n'estaran d'allò més satisfets, perquè ningú no n'explica de tan gruixudes si no és per les ganes que corri la veu. A partir de demà, ja hi podeu pujar de peus, la cosa ocuparà espais a les pàgines dels diaris.

Qui no es distreu és perquè no vol. I és la policia, en aquest cas, que ens alliçona sobre la millor manera de distreure'ns en hores de treball. Vist així... és un servei públic, no?

Admiro la manera com Enric Juliana dona fe dels èxits i les desventures catalanes a Madrid, i em faig uns tips de riure importants quan em descobreixo a mi mateix i a un munt de catalanets coneguts en les interpretacions que fa el periodista de La Vanguardia de les nostres actituds col·lectives i dels nostres dubtes i badoqueries  habituals. Juliana és, probablement, un dels exemples més clars de construcció d'un estil i personalitat periodístiques pròpies, ben definides, riques, personals i perfectament pertinents en aquests temps d'incertesa política i cultural. Però tant d'encert li veig a moltes de les seves cròniques com emprenyades em fan agafar els dubtes i ambigüitats que massa sovint deixa planar com a rerafons dels seus magnífics textos.

I com a exemple,  la crònica que va publicar ahir al seu diari, en la que, d'una banda, retratava de forma brillant la topada dialèctica i conceptual entre un català i un  madrileny a la capital del regne, però d'una altra banda, deixava sense reposta, entre la condescendència i l'assentiment, una afirmació terrible, segons la qual els catalans gaudim d'una certa tolerància autonomista gràcies a l'existència de la monarquia. L'afirmació venia a tomb per la hiperinflada polèmica de la crema d'imatges del rei espanyol, i venia a dir que no s'enten (ni des de Madrid ni des d'enlloc) que a Catalunya cometem bajanades d'aquesta alçada, sobretot tenint en compte que gràcies a la monarquia tenim cert grau de reconeixement identitari. 

Juliana, amb tota habilitat, no es mullava sobre l'afirmació, però la deixava allí, estesa en tota la seva grandària, mostrada en l'aparador de luxe de La Vanguardia, sense posar-hi ni un petit "però". La versió madrilenya deia, per rematar, que amb una República (noteu la majúscula), ho tindriem molt més magre.

Aquesta actitud eternament servil de La Vanguardia cap a la família reial tot sovint podria ser motiu de broma i caricatura, però tot sovint pren també la dimensió d'un despropòsit descomunal, sobretot quan es pren posició descarada a favor i en defensa de l'única monarquia europea que s'ha restaurat durant el segle XX. Fins ara m'havia semblat que el nivell i l'estil de Juliana en quedaven fins a cert punt al marge, però ja veig que, com tot sovint, en aquesta qüestió també sóc un pèl ingenu. En fi, què hi farem. Segurament també haurem de reconèixer que és difícil prosperar en aquest diari sense assumir (com a mínim obviant-ne la negació) determinats postulats transcendentals. Esperem només que la brillant prosa i l'aguda capacitat d'anàlisi de Juliana quedin al marge, de tant en tant, de la miopia i l'anacronisme monàrquic de l'Estat i de La Vanguardia, i ens ofereixi altres retrats, més moderns i defensables, del país. D'aquest i d'aquell de més enllà.