Porta 104: Discurs d´Inauguració
Octubre 2011, dia quinze. Camp Nou, Porta 104. L’Urpa immortal, ja, al mur del coliseum etern del nostre grandíssim Club. Barça omnipresent. Quin deliri haver imaginat, en la gestació de la nostra estimada Penya, que avui seríem aquí, compartint plegats la Glòria de ser culé.
Uns inicis, recordareu, fidels amics, dificils i complicats. Ho eren els temps que vivia el barcelonisme, allà el 2003. I ho era, també, la plasmació de la idea que inquietava, aleshores, un bon grapat d’il·lusionats culés, a cavall entre l’Anoia i el Barcelonès.
Un restaurant de l’Eixample, un Xut a Les Corts, un pis del Casc Antic, masies propd’Igualada, un bar de Sants… Racons al nostre cor; instants de la nostra Penya. La nostra realitat. La nostra manera de viure “Barça”.
Mil estires-i-arronses, reunions i estatus, vells i nous. I desenes d’agraïments pel camí, especialment a la bona gent del Club, a la Cristina per una trobada imprescindible, a n’Abellan , per la seva paciència, estima i comprensió: Un 10! I per en Balcells, sense ell no ens trobaríem on som. Gràcies a tots. I Gràcies urpenques i urpencs, perquè entre tots hem difós una idea, hem impulsat un projecte, hem treballat l’esperança de veure’ns ara i aquí.
A mesura que l’Urpa cristal·litzava i paríem la Penya, el nostre Club pujava graons d’eternitat, de grandesa, d’immensitat. Ja en el procés de constituir-nos oficialment com a Penya Barcelonista L’Urpa, triomfàvem a Europa, amb la segona orelluda. I el 2007, el nostre primer any, en trobem a la seu de Santa Margarida de Montbuí. I després Roma, Londres. Lligues i Copes. Joc net, esforç, humiltat, solidaritat, fermesa, catalanitat, universalitat. Valors irrenunciables. Valors barcelonistes. Valors urpencs.
El nostre nom, el nostre emblema, ens identifica. Ungles i dents. Volem lluitar en cos i ànima per aquests valors, per aquesta idea; pel nostre Club i pel nostre país, per sobre de tot i tothom. Dins i fora l’Estadi. Amb compromís personal. Amb orgull i fidelitat. No ho sabem fer diferent.
També octubre, dia quinze. Per Catalunya! Etzibà el President Companys tal dia com avui, fa 71 anys, Amb peus descalços per tocar la terra de la seva dissortada pàtria, bales d’odi i intolerància segaren la seva vida. Però el seu exemple ens infon vida.
Un record avui, doncs, pels nostres Presidents màrtirs: Companys i Sunyol, víctimes del feixisme.
Diuen que el nostre benvolgut fundador, Häns Kamper, Joan Gamper, es va enamorar un dia de Barcelona i el seu país. I és curiós com essent suís, gent neutral i internacional per excel·lència, va dedicar la seva vida a enlairar i arrelar els colors que avui ens omplen. No volem cloure aquestes paraules sense un record a la seva figura, al seu bon nom. I recordar llur crit, ja que no fou altre que Joan Gamper, el que en els darrers anys de la seva vida, arriscant llur llibertat en plena dictadura de Primo de Rivera, exclamà per primer cop juntes les paraules indestriables que avui centenars de milions de persones arreu del món pregonen: Visca el Barça i Visca Catalunya!