Porta 104: Discurs d´Inauguració

Octubre 2011, dia quinze. Camp Nou, Porta 104. L’Urpa immortal, ja, al mur del coliseum etern del nostre grandíssim Club. Barça omnipresent. Quin deliri haver imaginat, en la gestació de la nostra estimada Penya, que avui seríem aquí, compartint plegats la Glòria de ser culé.

 

Uns inicis, recordareu, fidels amics, dificils i complicats. Ho eren els temps que vivia el barcelonisme, allà el 2003. I ho era, també, la plasmació de la idea que inquietava, aleshores, un bon grapat d’il·lusionats culés, a cavall entre l’Anoia i el Barcelonès.

 

Un restaurant de l’Eixample, un Xut a Les Corts, un pis del Casc Antic, masies propd’Igualada, un bar de Sants… Racons al nostre cor; instants de la nostra Penya. La nostra realitat. La nostra manera de viure “Barça”.

 

Mil estires-i-arronses, reunions i estatus, vells i nous. I desenes d’agraïments pel camí, especialment a la bona gent del Club, a la Cristina per una trobada imprescindible, a n’Abellan , per la seva paciència, estima i comprensió: Un 10! I per en Balcells, sense ell no ens trobaríem on som. Gràcies a tots. I Gràcies urpenques i urpencs, perquè entre tots hem difós una idea, hem impulsat un projecte, hem treballat l’esperança de veure’ns ara i aquí.

 

A mesura que l’Urpa cristal·litzava i paríem la Penya, el nostre Club pujava graons d’eternitat, de grandesa, d’immensitat. Ja en el procés de constituir-nos oficialment com a Penya Barcelonista L’Urpa, triomfàvem a Europa, amb la segona orelluda. I el 2007, el nostre primer any, en trobem a la seu de Santa Margarida de Montbuí. I després Roma, Londres. Lligues i Copes. Joc net, esforç, humiltat, solidaritat, fermesa, catalanitat, universalitat. Valors irrenunciables. Valors barcelonistes. Valors urpencs.

 

El nostre nom, el nostre emblema, ens identifica. Ungles i dents. Volem lluitar en cos i ànima per aquests valors, per aquesta idea; pel nostre Club i pel nostre país, per sobre de tot i tothom. Dins i fora l’Estadi. Amb compromís personal. Amb orgull i fidelitat. No ho sabem fer diferent.

 

També octubre, dia quinze. Per Catalunya! Etzibà el President Companys tal dia com avui, fa 71 anys, Amb peus descalços per tocar la terra de la seva dissortada pàtria, bales d’odi i intolerància segaren la seva vida. Però el seu exemple ens infon vida.

Un record avui, doncs, pels nostres Presidents màrtirs: Companys i Sunyol, víctimes del feixisme.

 

Diuen que el nostre benvolgut fundador, Häns Kamper, Joan Gamper, es va enamorar un dia de Barcelona i el seu país. I és curiós com essent suís, gent neutral i internacional per excel·lència, va dedicar la seva vida a enlairar i arrelar els colors que avui ens omplen. No volem cloure aquestes paraules sense un record a la seva figura, al seu bon nom. I recordar llur crit, ja que no fou altre que Joan Gamper, el que en els darrers anys de la seva vida, arriscant llur llibertat en plena dictadura de Primo de Rivera, exclamà per primer cop juntes les paraules indestriables que avui centenars de milions de persones arreu del món pregonen: Visca el Barça i Visca Catalunya!

AGENDA

El proper dissabte 15 d’octubre a les 18:30 h farem la inaguració a l´Estadi del nostre escut. La porta està encara per confirmar.

Abans farem el dinar institucional i l’entrega de la col·laboració a l’entitat AEMA fruit del projecte Urpa Solidària.

 

Benvinguts a Barcelona. Gràcies A.P.G.

Després de quasi quatre anys de convivència i barcelonisme pertanyent a
l’agrupació de penyes de l’APG, la nostra estimada PB l’URPA ha tramitat
el canvi de seu a la ciutat de Barcelona, d’on som la majoria de socis
de la penya. A expenses d’ultimar els serrells administratius de la
sol·licitud, la seu de la nostra penya s’ubicarà al barri de Sants, molt
a prop de can Barça.

 

Han estat quatre anys de goig i d’aprenentatge, de veure com es fan les coses quan els valors del catalanisme i barcelonisme són els motors de la feina ben feta. Sou el cor del barcelonisme i cal que continueu bategant amb força blaugrana!!

Els motius del trasllat han estat diversos, però principalment facilitar la creació d’una altra nova penya a Santa Margarida de Montbui, que creiem que neixen amb empenta i amb ganes de fer barcelonisme al poble… molta sort per a ells.

Finalment voldríem donar les gràcies a totes les penyes que ens heu acollit aquests anys en l’agrupació, sempre ens hi hem trobat molt a gust. Especialment voldríem agrair el tracte rebut a en Jordi Abellan. Il·lusió, treball, constància i sobretot molt Barça. Moltes gràcies Jordi!!!

També voldríem fer esment i agrair les gestions fetes al nostre nou coordinador, el senyor Salvador Balsells, amb qui esperem col·laborar per a defensar els valors de la penya i del club dins de la nova agrupació a la que ara passarem a pertànyer.

No cal dir que sempre ens tindreu per al que necessiteu, perquè continuarem difonent barcelonisme i catalanisme arreu on anem.

 

Moltes gràcies,

Visca
el Barça i Visca Catalunya!!

 

Glory, Glòria Pep Guardiola

Barça 3-ManU  1

Algú podria dir que et
pots acabar acostumant a aquestes jornades glorioses, però no és
així. Londres va superar-ho tot un cop més, una altra vegada. I no
serà la darrera.

 

El dissabte 28 de Maig és
el dia en què l’Urpa es reagrupa, utilitzant, com altres vegades,
pintoresques i diferents combinacions per arribar a destí. Els
aquesta vegada afortunats i els que aquesta vegada no ho van ser però
que van viatjar igualment, van fer el primer mos del dia plegats a
l’hotel de concentració tot recordant les cues a l’aeroport que
ens van costar, pel cap baix, un parell d´hores de retard. Eren les
9.00 a.m., una hora més a Catalunya. Encara no hi érem tots. Els
que van decidir to heat the town on Friday’s Night s’unirien
més tard.

Acton Town no era el ni
deu ser el barri més animat de Londres. Situat a l’oest de la
ciutat, estava prou allunyat del centre com perquè no es respirés
ambient de final. No vam trigar gaire en adonar-nos que el millor que
podíem fer era començar a carregar les piles. L´amo del primer
bareto on vam entrar ens va fer els honors oferint-nos les
seves millors birres i desplegant una pancarta de la PB de Banyoles
que va anar a buscar al magatzem i que encara no entenem com la va
aconseguir.

I tots sabem que amb una
birra al cos el sol brilla més fort, fins i tot a Londres. Metro cap
a Picadilly i a començar la festa. I aquí va ser on ens vam adonar
que alguna cosa gran estava per succeir. Plaça tenyida de blaugrana
i càntics que impregnaven l’ambient d’un optimisme aclaparador i
d’una seguretat en la victòria a la qual ens estem acostumant. A
partir d’aquest punt, les imatges i experiències viscudes es van
començar a barrejar les unes amb les altres amb el transcórrer de
les hores i el consum de cerveses.

La reencarnació de Paul
Scholes que vam conèixer en uns dels primers pubs de la nostra
particular ruta turística ens va assegurar que 70.000 anglesos es
desplaçarien des de Manchester per donar suport al ManU, amb i sense
entrades. Vist amb la prespectiva del temps, segur que s’havia
fumat alguna cosa tòxica. No sé si és que l´afició del Barça ha
crescut amb el temps, ha reduït diferències amb les que fins ara
havien estat les nostres referències o és que, simplement, estar
pujat al cavall guanyador et fa veure les coses des d’una altra
perspectiva, però l’exhibició de superioritat a Trafalgar Square
i els seus voltants va ser, com després succeiria al mateix estadi,
corprenedora. El Glòria, Glòria, Pep Guardiola va sonar una
vegada darrere l’altra, fins al punt de transformar-se en el nostre
càntic oficial per a la final.

Passat el migdia, es van
unir els que faltaven. Establert el nostre quarter general al Silver
Cross, típic pub anglès a uns 250 m del 10 de Downing St,
s’ensumava ja el caliu d’una final. Caliu que va anar creixent a
mesura que s’acostava l’hora d’anar cap a l’estadi, cap a
Wembley.

El que va passar al metro
durant el llarg trajecte només es pot descriure com a surrealista.
Cap de nosaltres sabia exactament a quina parada havíem de baixar
per accedir a la zona de l’estadi destinada a l’afició del
Barça. I de cop, ens vàrem trobar en un vagó del metro ple de
seguidors del ManU. La guerra de càntics…..inexplicaple a l’igual
que antològica. Si algun cop us trobeu amb problemes amb un hooligan
del United, invoqueu la figura d´Eric Cantona. Funciona. I passareu
a formar part de la seva família.

Arribats a l’estació
de Wembley, i després d’una efímera baralla solucionada al nostre
favor per un gentil Bobby al que li vàrem caure simpàtics, l’arc
del nou estadi de Wembley es va començar a deixar veure davant
nostre, com demanant-nos que acceleréssim el pas, dient-nos que ens
estava esperant.

I és que fa respecte.
Wembley. La catedral. Impressionant i majestuós. Tota una obra
moderna que encara està impregnada amb les antigues tardes de futbol
de l´antic estadi. Barreja entre present i passat. La sensació en
arribar a les nostres localitats i en veure el camp ple justifica amb
escreix tot el que s’ha de passar i patir per arribar-hi.

Del partit, poca cosa
s’ha de dir. Mai vaig tenir tan clar, malgrat el resultat a la
mitja part, que només podíem guanyar. I no em va deixar de
sorpendre com la gent va celebrar la victòria, malgrat , com diu el
nostre gurú, venim d’on venim.

Glória, Glòria, Pep
Guardiola
i gràcies per portar els nostres colors fins al cim
una vegada més i poder gaudir arreu del món de l’admiració que
desperta el nostre equip.