Entitat sense afany de lucre dedicada a l´educació en el temps lliure dels infants i joves. Organitza colònies, casals d´estiu i de Nadal, campaments, rutes , camps de treball , esplai setmanal i servei de menjador escolar.Fundada el 1994.
Pàgina web de la Federació Catalana de l´Esplai, entitat dedicada a l´educació en lleure infantil i juvenil, amb més de 100 esplais i associacions federades.
Projecte de recuperació de la memòria democràtica al districte de Sant Andreu. Homes i dones que van donar part de la seva vida per a recuperar la dignitat democràtica i nacional de Catalunya
Bloc del Grup 99. Aquest grup neix a partir d´ex-estudiants d´Història de la Universitat de Barcelona. Fa un cop al mes tertúlies literàries a Ca l´Ardiaca. Les seves portes són obertes a tothom interessat/da pels estudis històrics.
L´antiga masia de Sant Martí de Provençals anomenada la Torre del Fang té els dies comptats. Sí ningú hi posa remei, el tren d´alta velocitat hi passarà a tocar. Per al bipartit de l´Ajuntament de Barcelona fa nosa, les prioritats del TGV estan per damunt de la seva total conservació. Des de la municipalitat barcelonina es proposa el seu trasllat a un altre indret. Però aquest trasllat es faria només salvaguardant els elements més simbòlicsde l´edifici, ja que fer un reemplaçament total és costós i perillós. En el seu canvi d´ubicació l´edifici es podria malmetre per la fragilitat de la seva estructura i composició arquitectònica. No si val a badar, la Torre del Fang destorba per a aquells que voldrien esborrar-la del neguit de les obres del futur projecte de l´alta velocitat ferroviària.
La masia amb materials originals del segle XV, entre ells finestrals gòtics, va ser refeta al segle XVIII. Tanmateix es tenen notícies de la masia ja en ple segle XI. Casalot senyorial del camp català ha conviscut els darrers anys en un nyap de vies circulatòries i ferroviàries. A tocar del pont de Calatrava, entre els carrers d´Espronceda i del Clot. Fa de frontera entre el Districte de Sant Andreu i el de Sant Martí. L´estructura de l´edifici és de coberta a quatre vessants i una solana a la darrera planta. Fins el 1918 va pertànyer a la família Rocabruna qui després la traspassà a l´empresa Foment d´Obres i Construccions. L´any 1962 fou protegida pel Catàleg d´edificis Historicoartístics. El 1986 esdevé propietat de l´Ajuntament de Barcelona. Actualment hi aixopluga l´Arxiu Municipal de Sant Martí i el Centre de Recursos Pedagògics de Sant Martí. L´estat actual de l´edifici, tot i ser protegit, ofereix una visió bastant llastimosa d´abandonament de les tasques de restauració i salvaguarda. Com si donés la imatge d´un malalt moribund.
A tall d´exemple, també esmentarem aquells llocs del Districte que perillen per les urpes de l´especulació urbanística i el desdeny de l´administració local. El tram final del carrer d´en Grau a tocar a Campenydesapareixerà per donar pas a una plaça verda , cosa que per altra banda trobem magnífica però que desvirtuarà l´encant d´aquest singular carreró d´habitatge amb jardí d´enfront. L´obertura del nou tram del carrer d´en Grau ha deixat una petjada horrorosa enmig del cas antic de Sant Andreu. Aquesta petjada criminal pot allargar-se en un futur pròxim fins el carrer Malalts, sí el bon seny de l´administració local i veïnal no hi posa fre a l´àpat especulador de les empreses immobiliàries. També afegirem que la fisonomia del carrer Gran pot canviar per la del color de totxo sense cap de mena d´escrúpols. Desdibuixar la fisonomia del carrer Gran és despullar Sant Andreu de la seva història i deixar-lo completament nu, amb les vergonyes a l´aire.Un clar exemple és la casa desapareguda del carrer Gran a tocar de l´edifici del Versalles. Un edifici singular onles seves balconades eren subjectades per ferro forjat del segle XVIII.
I de les obres de la cúpula millor no parlar-ne´n, ja que ni han començat ni tenen data d´inici. Sembla ser que qüestions burocràtiques i econòmiques fan la guitza i no permeten la seva definitiva restauració. Males llengües fan circular que més d´un voldria veure enderrocada l´església parroquial i en el seu lloc col·locar-hi habitatge a preu de mercat. Hi és què d´especuladors amb el patrimoni n´hi ha tota arreu, fins i tot en el món de Déu.
Rèquiem per als edificis: Gran de Sant Andreu 157, 251, 411, 413, 415, 417-antic taller del boter Pujol-i per aquells desapareguts recentment i per als queestan a punt de desaparèixer. Ens quedarà la memòria fotogràfica per a recordar-los. Fins sempre.
pauvinyes |
dimecres, 30 de gener de 2008 | 19:39h
Darrerament ha sortit a la llum pública la creació d'un centre cultural de les arts escèniques a la nau central de l'antiga fàbrica de filats Fabra i Coats. La proposta sembla força bona i sobretot pel que fa a la utilització d'una part de l'edifici fabril per a equipaments culturals. Tanmateix la qüestió ens porta a reflexionar sobre tot el procés. En primer lloc la proposta s'ha fet de forma electoral, sense tenir en compte les propostes dels veïns i veïnes en el procés participatiu previ. El dia abans hi hagué una reunió de veïns i Districte de Sant Andreu - amb la presència de la regidora Mumbrú- per explicar les propostes del Pla d'Actuació del Districte i en cap moment se'ls informà de la proposta de l'Ajuntament. Assabentar-se l'endemà per la premsa i televisió esdevingué un menyspreu de cara els veïns i veïnes del barri andreuenc. Per altra banda no s'ha ha tingut en compte d'oferir una proposta municipal a nivell global. Cada dos per tres ens assabentem de les propostes del municipi per racons, és a dir per usos concrets dels edificis, sense valorar la possibilitat de fer una actuació conjunta de tot el recinte fabril.
També cal recordar que en més d'una ocasió s'han mantingut converses amb el Districte , com el el cas de diverses entitats veïnals i culturals de Sant Andreu, per tal d'elaborar un pla de salvaguarda de tots els elements patrimonials de l'antiga Fabra i Coats. A hores d'ara ens hem assabentat que en una de les naus hi ha un munt d'arxivadors amb informes mèdics deixats de la mà de Déu - el Districte n'està al corrent i encara no ha fet res per solucionar-ho. I en el desmuntatge de l'exposició Casa Decor van desaparèixer quadres elèctrics, florescents i d'altres elements de les naus properes a la mostra decorativa. Tampoc sabem quin ús tindrà la sala de calderes, veritable motor de la fàbrica. Des del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias se n'ha demanat la seva salvaguarda - si més no una part emblemàtica- per a poder mostrar als futurs usuaris i visitants del nou espai arquitectònic la història de l'antiga fàbrica fabril - coneguda a Sant Andreu com a Can Mamella, pels centenars de llocs de treball que oferia. En la sala de calderes s'hi podria ubicar un petit centre d'interpretació històrica de la Fabra i Coats així com de la indústria tèxtil a casa nostra. Si més no, demostrar a les futures generacions que en un temps no massa llunyà en aquell espai industrial hi van conviure milers de treballadors i treballadores amb les seves misèries i alegries humanes.
Captar en un instant una imatge és quelcom que podem fer amb els ulls tancats, però captar-lo amb sentiment per tal de poder-lo oferir amb elegància esdevé un compromís amb la imatge captada. I aquest compromís és el que ha dut als andreuencs del Grup Fotogràfic Nièpce de Saint-Víctor a captar imatges de l´antiga Fabra i Coats. Ens ofereixen mirades particulars de la vella fàbrica andreuenca per tal desvetllar el desig de preservar un espai patrimonial industrial. Un espai que revolucionarà el dinamisme social i cultural del nostre poble en un futur pròxim. La mostra fotogràfica “ Mirades fabrils, aproximació fotogràfica a la Fabra i Coats” es pot contemplar fins el 31 de gener al Centre Cívic de Sant Andreu. “ Mirades fabrils” va més enllà de mostrar-nos racons i elements del recinte industrial, vol arribar a comprometre al visitant – i de retruc a l´administració- en la salvaguarda d´un ric i important patrimoni cultural que ha donat molta corda en els més de 170 anys d´història.
Can Fabra o can Mamella, diguem-l´hi com vulgueu, ha estat una petita revolució en el quotidià de Sant Andreu de Palomar. Una fàbrica “paternalista” que donava feina a mig poble i que el seu rol humà era part activa del quefer de la barriada que l´acollia. Nogensmenys les seves sirenes podien arribara ser el “rellotge oficial” del poble. Aquella magnífica fotografia dels anys trenta on es pot veure la gent sortint del torn de la fàbrica, per la malaguanyada porta del carrer Gran – avui absurdament desapareguda, coses de l´administració que en comptes de vetllar pel patrimoni ens fiquen en romanços de “tres al quarto”- ens ajuden ha entendre la importància social de la Fabra i Coats. La “casa cuna”, l´equip de futbol “C.D. Hilaturas Fabra “, la cooperativa, el dia de reis...són part activa d´aquest rol.
Sàviament els del Grup Fotogràfic Nièpce de Saint-Víctor ens han reflectit des de la màgia de la imatge un espai històric, no cal dir-ho, on el pas del temps hi ha deixat una fortapetjada.Els fotògrafs del Grup Nièpce són hereus volguts de l´Agrupació Fotogràfica Nièpce de Saint-Víctor nascuda el 1923 i després de la desfeta democràtica republicana del 1939 suprimida. L´Agrupació fou la primera de les seves característiques a casa nostra, un any abans que l´Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El grup neix arrel del mil·lenari del poble de Sant Andreu de Palomar, el 1991, i d´ençà aquesta data ha anat oferint diverses mostres fotogràfiques col·lectives. Entre aquestes la dedicada al fotògraf andreuenc Tomàs Fàbregas – artista que ens deixà un llegat important a nivell d´imatges, entre les quals de nombroses de la Fabra i Coats. Farcit de fotògrafs amateurs i professionals, els de Nièpce s´endinsen cada cop més en allò que fa cruixir els motors del dinamisme cultural andreuenc.
Només dir-vos que esperem que els del consistori barceloní ens preservin les calderes de can Mamella – si més no una part emblemàtica- de la “piqueta” destructora del desengany constructiu i del menyspreu estètic de certs arquitectes. No oblidem que les calderes són el veritable cor de la fàbrica. Sense cor no hi ha vida !
Text i fotografia: Pau Vinyes i Roig
El Grup Fotogràfic Nièpce de Saint-Víctor de Sant Andreu de Palomar, inaugura el proper dimecres dia 9 de gener, a 2 de 8 del vespre, l´exposició " Mirades Fabrils, aproximació fotogràfica a la Fabra i Coats". A la sala d´exposicions del Centre Cívic de Sant Andreu (Gran de Sant Andreu, 111).
HISTÒRIA
El Grup Fotogràfic Nièpce de Saint-Victor, hereu volgut de l´Agrupació Fotogràfica de Saint-Víctornascuda el 1923 i després de la desfeta democràtica republicana del 1939 desapareguda, neix arrel delMil·lenari del Poble de Sant Andreu de Palomar, ja que ofereix la seva primera mostra fotogràfica aprofitant l´ocasió. D´ençà l´any 1991 ha anat oferint diverses activitats i exposicions al voltant del món de la fotografia, tot posant espacial atenció amb l´entorn que l´envolta. 12 exposicions col·lectives així com variades activitats culturals i lúdiques-a destacar el el “ Fes-te una foto per la cara”, durant la Festa Major de Sant Andreu de Palomar- hanmarcat la trajectòria del grup fotogràfic andreuenc. Entre les exposicions col·lectives n´hi ha la dedicada al fotògraf Tomàs Fàbregas i Catarineu – 1896-1990-, sabedors de la màgia gràfica del seu talent i coneixedors de la seva estima per la fotografia. El Grup Fotogràfic està format per aficionats i professionals a la fotografia, vinculats al món associatiu andreuenc i barceloní ( Manel A. Raigada, David Rabassa, Pau Vinyes, Joan Pujol, Xavier Basiana i Xavier de la Cruz i amb la col·laboració de l´historiador Jordi Rabassa). En la darrera mostra volen oferir-vos les seves mirades particulars de l´antiga fàbrica andreuenca Fabra i Coats, un espai patrimonial que revolucionarà el dinamisme social i cultural del nostre poble en un futur pròxim.
L'any 1903 es constituí la 'Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats', fruit de la fusió de la 'Sociedad Anónima Sucesora de Fabra y Portabella' amb el grup escocès 'J&P Coats Ltd', convertint-se en la primera inversió estrangera en l'economia industrial catalana. La història de la fàbrica, però, es remunta fins l'any 1839 quan es fundà 'El Vapor del Fil', una petita fàbrica de filats i torçats de lli. Aquesta petita indústria anà creixent, es realitzaren diverses compres i fusions protagonitzades per Ferran Puig, Jaume Portabella, Camil Fabra i un llarg etcètera d'homes de negocis que aplanaren el terreny per la fusió definitiva amb els industrials escocesos de l'any 1903.
L'aportació del grup de Paisley (prop de Glasgow) va ser la primera inversió estrangera a Catalunya, va possibilitar que la fàbrica anés creixent. Varen anar adquirint d'altres a la província de Barcelona, a Girona. La de Sant Andreu va arribar a tenir més de 3000 treballadors.
A principis del segle XX i fins la dècada dels trenta, la indústria tèxtil representava gairebé el 70 per cent de la producció industrial andreuenca i bona part de la culpa la tingué la 'Fabra & Coats'. Sens dubte aquesta i d'altres fàbriques, com més endavant la 'Maquinista Terrestre y Marítima', foren un pol d'atracció pels immigrants que arribaven de Catalunya endins buscant noves oportunitats. En aquest sentit, 'La Fabra' i els seus antecessors jugaren un paper primordial ja que, des de mitjan segle XIX reberen la primera onada migratòria important que arribava a Sant Andreu de Palomar.
Aquests homes i dones s'instal·laren en les cases antigues del municipi andreuenc, en carrers foscos i mal ventilats. Aleshores Sant Andreu de Palomar era un municipi independent, amb una economia eminentment agrícola i amb un consistori i una administració corruptes, estructurades dins del sistema de la restauració borbònica en què dos partits polítics s'intercanviaven el poder a base de fraus electorals i compra de vots. L'estat burgès tot just començava a caminar i només funcionava a l'hora de reprimir les aspiracions democràtiques i obreres.
No fou fins a principis del segle XX que es començaren a donar les primeres passes per solucionar algunes problemàtiques. Des del consistori barceloní (l'any 1897 Sant Andreu de Palomar fou annexionat a la capital) hi hagué l'interès de desviar algunes inversions per dur a terme intervencions urbanístiques necessàries com l'obertura de carrers i places, el cobriment de les rieres (que havien provocat mortaldats a finals del XIX i en tornarien a provocar a principis del XX), etc.
Però també s'organitzà la societat per crear entitats caritatives fomentades des dels sectors més conservadors; institucions de socors mutu gestionades pels elements de la nova burgesia andreuenca amb pretensions polítiques; i continuaven existint les associacions pròpiament obreres, gestionades pels treballadors que tenien com a objectiu, a més de les típiques caixes de resistència, fomentar l'alfabetització i la cultura entre els homes i les dones que havien de treballar més de quaranta hores setmanals a les fàbriques.
Enfront de la xarxa creada per la societat civil, la fàbrica hi oposà el seu sistema. 'Can Fabra' ho proporcionava tot al seu obrer: assistència mèdica, economat, guarderia pels fills dels obrers (la 'Casa-Cuna') clubs d'esports, entitats de lleure... tot un complex societari que pretenia allunyar l'obrer de la seva classe.Més enllà dels elements positius que tenia aquesta organització social creada per la fàbrica, cal que tinguem en compte la veritable voluntat del patró a l'hora de crear-la. Basat en una mena de paternalisme, l'objectiu era convertir la fàbrica en el centre absolut de la seva vida. La fàbrica li donava el jornal, però també hi podia comprar més barat, deixar els fills quan es treballava, jugar a futbol després del treball, trobar-se amb els companys per jugar al dòmino, etc. La fàbrica es converteix en productora i en controladora de la vida del seu treballador.
Seria excessiu parlar de colònia a Sant Andreu, i a 'Can Fabra', però el precepte original no deixaria de ser el mateix.
És per aquest motiu que un dels sobrenoms que tindrà la 'Fabra & Coats' serà "can mamella". Certament, aquest no era el sobrenom més utilitzat a l'època ja que la gent parlava de "la fabra", "ca l'alzina" (en referència a una d'aquelles fàbriques precedents i fusionades) o, senzillament "la fàbrica". Però "can mamella" és un àlies interessant ja que és molt il·lustratiu del que era la fàbrica: tothom en xuclava, i ho podia xumar tot, la setmanada, l'alimentació i l'oci. Tot i les diferents versions del perquè d'aquest sobrenom, considerem que és força exemplificador de la importància que a Sant Andreu ha tingut sempre el que ara anomenem Can Fabra.
No podem deixar de parlar dels conflictes que hi hagué al llarg de la seva història, tot i que no fou una fàbrica molt conflictiva, podem destacar vagues durant la dècada dels anys deu i, sobretot, les convulsions que provocà els consecutius expedients de regulació dels anys setanta i vuitanta, que causaren vertaders traumes a molts andreuencs.
Amb tot, la fàbrica continua essent la fàbrica. Les societats s'articulen en relacions de molt diversos tipus, bàsicament econòmiques i culturals, però també s'articulen amb el territori amb uns fils molt més subtils que entren en la intimitat de les persones i dels grups socials, les classes. La fàbrica, com a element protagonista de la contemporaneïtat, és un referent en la vida social de milers de persones i es converteix en molt més que una simple productora, ja que la fàbrica representa la vida de qui hi ha treballat, la seva escola i el seu referent generacional.
'Can Fabra' n'és un exemple ben clar a Sant Andreu de Palomar: malgrat expedients de regulació, malgrat la feina mal pagada i els abusos, les decepcions i les hores davant d'una màquina, els antics treballadors de la fàbrica es varen bolcar en la reivindicació de la seva recuperació: Can Fabra pel poble!, cridaven.
I perquè? Que té 'Can Fabra' que no tinguin milers de fàbriques de tota Catalunya? Doncs té milers de vides tancades entre quatre parets. Milers de trocets de vides d'obrers que, malgrat les decepcions, senten "Ca l'alzina" com una part indestriable de la seva existència, perquè les parets i les xemeneies han superat la seva condició arquitectònica per assolir-ne una de sentimental que és molt més
important.Una fàbrica no són els fils ni els quadres de producció sinó el sofriment, les alegries i el trauma que han generat.
Per tots aquests motius, entrar a la fàbrica que encara queda mitjanament en actiu va convertir-se en una experiència única: tocar les parets, observar les immenses xemeneies i descobrir racons plens de pols t'introdueix en la dimensió dels sentiments i en les percepcions més íntimes de milers de persones que van fer de la fàbrica un model de vida i que, a partir de la fàbrica entenien la societat, amb les seves meravelles i els seus horrors.
Jordi Rabassa i Mussons
GRUP FOTOGRÀFIC NIÈPCE DE SAINT-VÍCTOR
Text utilitzat per a l´exposició "Mirades Fabrils, aproximació fotogràfica a la Fabra i Coats"
SANT ANDREU DE PALOMAR, GENER DE 2008
Fotografia: Pau Vinyes
pauvinyes |
dimecres, 26 de desembre de 2007 | 02:14h
Unes 100 persones van poder seguir les explicacions de Jaume Seda, president del CEII, sobre la història del Cementri de Sant Andreu de Palomar. La visita era un dels actes programats pel CEII dins de la Festa Major d´enguany. Resseguint la història de l´espai sagrat esdevenia descobrir part de la història de l´ex-poble del Pla de Barcelona. Els panteons benestants, les tombes d´andreuencs il·lustres – Cararach, Mossèn Clapés, Ignasi Iglésias, Martí Pous...-, el Santet, el recinte jueu, la creu de terme i la tomba del Soldat (Des)Conegut... en foren els llocs visitats. Durant la visita periodistes de Cementiris de Barcelona van fer un seguiment per tal d´incloure les imatges gravades en un futur reportatge sobre el cementiri andreuenc. El CEII no descarta fer una segona visita guiada atenent l´èxit d´aquesta primerenca experiència.
pauvinyes |
dimecres, 26 de desembre de 2007 | 02:07h
L´ex-rector de la Parròquia de Sant Pacià, Mossèn Xavier Casas, va rebre el proppassat dia 30 de novembre el Premi Sant Andreu. El premi l´atorgà el Districte de Sant Andreu a proposta de diverses entitats andreuenques, al capdavant de la qual hi havia el Centre d´Estudis Ignasi Iglésias. L´acte de lliurament es realitzà a l´auditori del Centre Cultural de Can Fabra, amb una assistència bastant nombrosa d´amics i companys de Mn Xavier.El Districte preveient la massiva assistència va canviar el lloc de lliurament del premi, ja que habitualment la Sala de Plens Andreu Cortinas és l´espai triat per tal afecte. En nom del Districte assistiren la regidora, Gemma Mumbrú i el regidor-president, Quim Mestre, els quals dirigiren unes paraules. Mn Xavier agraït per la distinció del Premi Sant Andreu, glossa en un fern i valent discurs la seva trajectòria humana, religiosa i social dins d ela comunitat parroquial de Sant Pacià i a l´entorn del poble que l´ha vist créixer com a persona. D´altra banda, Mn Xavier Casas fou l´encarregat de dir el pregó de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar d´aquest any. Des del CEII volem felicitar a Mn Xavier per la tasca realitzada al llarg de quaranta anys a casa nostra.
pauvinyes |
dimecres, 26 de desembre de 2007 | 02:00h
Les calderes de l´antiga fàbrica Fabra i Coats han de salvar-se? El conjunt arquitectònic de l´antiga empresa fabril ha de tenir una rehabilitació global? Els nous usos d´aquest espai ha de ser respectuós amb el patrimoni industrial? Preguntes que van flotar per l´aire per tal que els ponents de la taula-rodona " El Patrimoni Industrial de Sant Andreu de Palomar" en donessin llur opinió. Els ponents foren per ordre d´intervenció: Salvador Tarragó, de SOS Monuments; Pere Fernández, de l´Associació Amics de Can Fabra; Mercè Tatjer, geògrafa; Enric Fernández, conseller de cultura del Districte de Sant Andreu i Pau Vinyes, vice-president tercer del CEII. Les intervencions donaren forces arguments en favor de la salvaguarda del recinte febril andreuenc, tanmateix des de punts de vista ben diferents però quasi coincidents en els objectius inicials. En la utilització dels usos futurs que han de tenir les naus de la Fabra i Coats l´acord va ser força unànime. Allà on la topada fou més esberlada – sense arribar cap plat- va ser en la protecció de les calderes, veritable cor de la fàbrica andreuenca. El representant municipal va deixar anar que la seva protecció dependrà del que diguin els tècnics en patrimoni. La resta de ponents van argumentar amb escreix que la seva preservació – parcial o total- ha d´anar acompanyada d´un futur espai d´interpretació històrica de la fàbrica en qüestió i el context general de la industrialització a Catalunya. Sense aquesta interpretació seria deixar coixa la memòria històrica a les futures generacions. Des del CEII es pretén seguir treballant, per tal que l´antiga Fabra i Coats sigui l´homenatge de la força d´uns homes i dones que van ser un bon exemple de la indústria tèxtil als Països Catalans.
pauvinyes |
dimecres, 12 de desembre de 2007 | 17:32h
La meva vinculació amb el País Valencià ha estat molt reeixida. Des d´amics i amigues que m´han fet descobrir un territori fins a un amor que fou que em deixà una forta petjada. Amb ells i elles he descobert una terra amable i amiga defugint dels tòpics que des del Principat ens volen donar. El País Valencià és quelcom més que Falles i polítics del PP. És un País ple de vida i emocions, malgrat que alguns n´hagin volgut treure profit. Viure-re´l per a mi estat quelcom encisador i gratificant al mateix temps. Hi he descobert que hi hagentque vol i estima la seva terra, que treballa per aconseguir que el seu entorn més immediat sigui quelcom viu i sostenible. Tanmateix, les coses no són de color de rosa. Com a totes les coses de la vida n´hi ha que pensen d´altra manera i per a ells ia elles el País és un espai privat d´on poder treure el màxim profit possible. Ja sigui especulant amb el territori a tort i a dret, privant espais de llibertat per alguns i algunes, trencant les regles del joc democràtic en alguns casos. Per alguns i algunes són els hereus dels “blaveros”, els anticatalanistes que avui duen la disfressa del Partit Popular. En comptes de crear ponts de diàleg i col·laboració tot cercant allò que ens és pròxim als territoris de parla catalana, hi posen barreres que dinamiten tot allò que al llarg dels segles ha estat possible. De petit sentia parlar el meu pare de les relacions entre el País Valencià i Catalunya i les qualificava de bones i normals, és en arribar la democràcia que les coses han empitjorat. Els socialistes del PSPV-PSOE hi van posar la llavor de la feina que avui realitza el PP. Si en comptes de fugir per la plena normalització del País, els socialistes haguessin posat les eines adequades per vetllar per la llengua avui no estaríem parlant de temes lingüístics de fora acadèmia. I així en d´altres temes per acabar de resoldre. Tot això ve a tomb arran del tancament del repetidor d´Acció Cultural del País Valencià de la Carrasqueta d´Alacant, des d´on es podien rebre les emissions de TV3 en aquelles comarques de sud. Al·legant resolucions judicialsi fugint de mala manera de les converses establertes amb la Generalitat de Catalunya, el Govern valencià ha tancat de nit i per sorpresa l´esmentat repetidor. Un valencià i valenciana pot veure sense cap mena de problema una televisió d´un país llunyà, però en canvi una televisió que li és comuna per llengua no. Tanquen un repetidor per il·legal, i em pregunto quantes televisions il·legals hi ha al País Valencià que no han estat tancades. Tot plegat fa pudor a motius polítics de baixa estofa. Les eleccions generals són a les portes i al PP li cal justificar quelcom al seu lectorat més blavero. Amb mesures com a aquestes el Govern Valencià expressa amb força la seva nul·la voluntat de treballar per la reciprocitat de les dues cadenes autonòmiques, retallant un dret bàsic com és la llibertat d´expressió reconeguda per la declaració universal dels drets humans. Malgrat tot encara queden espurnesque esberlaran focs de llibertat. Per al País Valencià amb estima.
P au Vinyes i Roig Publicat a la secció L' Ou com balla del Sant Andreu de Cap a Peus. Desembre de 2007
pauvinyes |
dijous, 8 de novembre de 2007 | 03:01h
Després de dos anys seguits de quedar desert el Premi de Sant Andreu, enguany ha recaiguten la figura de Mossèn Xavier Casas. Mn Xavier ha estat el darrer rector de la Parròquia de Sant Pacià i vinculat a ella durant quasi 40 anys. Persona molt estimada dins i fora de l´església, ha esdevingut pal de paller de diverses iniciatives socials i culturals. Gran defensor de les llibertats nacionals de Catalunya així com de la pluralitat dins del món eclesiàstic. Quan ha calgut ha criticat aquells bisbes espanyols que no han sabut o no volen saber res de la realitat catalana. Ha estat un home de seny que ha donat estirabots de rauxa en aquells moments on era necessari fer-ho. Obert, dialogant i sobretot compromès amb la comunitat parroquial de Sant Pacià.
Mn Casas rebrà el proper divendres dia 30 de novembre – si no hi ha cap entrebanc de darrera hora-, festivitat de sant Andreu, el Premi Sant Andreu de mans de la regidora del Districte. La Sala de Plens Andreu Cortinas serà el marc triat per a fer lliurament del guardó. El premi ha estat a iniciativa del Centre d´Estudis Ignasi Iglésias amb la col·laboració de l´Orfeó l´Eco de Catalunya, l´Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, la Comissió Pro Cúpula d ela parròquia de Sant Andreu de Palomar, l´Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. I si amb això no hi hagués prou,a Mn Xavier encara li queda un nou repte: el pregó de la Festa Major de sant Andreu de Palomar 2007. L´acte tindrà lloc, sí Déu ho vol, a la plaça d´Orfila el diumenge dia 2 de desembre. Dos regals que ben bémereixen tenir el receptor triat. El poble de Sant Andreu de Palomar en agraïment a la ingent tasca de Mn Xavier el recordarà amb gratitud i al mateix temps amb enyorança. El seu pas per l´expoble del Pla de Barcelona deixarà una forta petjada positiva i valenta al mateix temps.
Pau Vinyes i Roig
Fotografia: D´esquerra a dreta, Mn Araque, nou rector; l´Arquebisbe de Barcelona i Mn Xavier en l´acte del seu comiat del proppassat diumenge dia 7 d´octubre. Foto de Manuel A. Raigada
pauvinyes |
dimecres, 7 de novembre de 2007 | 15:19h
Una crisis cardíaca se’ns enduu el periodista gracienc Albert Musons (1953-2007). Esdeveninten els anys conseller de cultura del Districte de Gràcia iimpulsor i col·laborador en diversos projectes de cultura i història local. Director de la revista Carrer Gran (Gràcia, 1979-1988). Ha escrit diversos llibres a títol individual i col·lectiu. Entre ells, Del Desencant a la contra-informació. La premsa de barris a Barcelona ( 1976-2001), amb col·laboració de Gerard Maristany. En aquest llibre hi ha una excel·lent i elaborada crònica de la revista veïnal Sant Andreu de Cap a Peus. Organitzador des del Col·legi de Periodistes de Catalunya – n’era el secretari tècnic- de les Jornades de Premsa Local de Barcelona. En el De Cap a Peus extraordinari en commemoració del seu 25è aniversari, Musons i Maristany ens feren un article punyent i reivindicatiu de la premsa de barris.Pera molts va ser un gran defensor dels mitjans de comunicació locals i de d’independentisme gracienc com a ideologia. L’equip de redactors i redactores del De Cap a Peus i la pròpia Associació de Veïns que l’edita, volen expressar el més sentit reconeixement a la figura d’Albert Musons i a la seva obra, de la qual en seran fidels dipositaris.
Pau Vinyes i Roig
Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus, novembre de 2007
pauvinyes |
dimecres, 31 d'octubre de 2007 | 02:16h
120 persones omplien el proppassat dimarts dia 30 d´octubre la sala d´actes del Centre Cultural de Can Fabra, en la presentació del darrer llibre de l´historiador i polític andreuenc Joan Pallarès-Personat. El llibre porta per títol "Víctimes i botxins. Atemptats i violència política a Catalunya" i com ben bé indica el seu encapçalament és un repàs amè i didàctic per la història de la violència política al nostre país. El pròleg és obra del també historiador andreuenc i amic personal de l´autor Jordi Rabassa: " Aquell adolescent que escoltava pacientment les meves explicacions d´història i ara destaca com a gran especialista d´una època apassionant, la dels totalitarismes europeus de la primera meitat del segle XX" Així el descriu l´autor en els agraïments finals del llibre.
L´autor ens diu en les darreres pàgines " En posar el punt final a aquest llibre, només he d´afegir que m´agradaria que realment ho fos, de final. Que mai no hi hagués un fet que li donés continuïtat, que mai més existís un nou atemptat, una nova violència contra els béns i les persones, i que coses com les que he explicat siguin velles històries del passat". I és que el treball d´en Joan Pallarès-Personat consisteix en albirar-nos des d´un punt de vista històric proper, des del Cap d´Estopes fins al terrorisme islàmic, allò que va succeir de forma violenta i terrorífica a Catalunya en la vessant política. La seva plàcida i senzilla lectura fa que el puguem gaudir sense preses i amb la sort de no perdre el fil, ja que són històries independents que s´entrellacen pel fet violent i del pas del temps. Un llibre que en llegir-lo ens obrirà un ventall d´anècdotes que ens el farà més amatent.
En l´acte de presentació prengueren la paraula, a més a més de l´autor i del pròleg, la directora de la Biblioteca Ignasi Iglésias; l´editor Josep Maria Vall i la regidora del Districte, Gemma Mumbrú. En finalitzar la presentació dels exemplars posats a la venda expressament per a la ocasió ja no en quedava cap. I és que en Joan Pallarès-Personat ens ha ofert un petit miracle bibliogràfic, i els miracles volen.
Pau Vinyes i Roig
Text foto: Presentació del llibre " Atemptats i botxins". D´esquerra a dreta: Josep Ma Vall, Gemma Mumbrú, Joan Pallarès-Personat i Jordi Rabassa. Foto: Pau Vinyes
pauvinyes |
dimarts, 30 d'octubre de 2007 | 17:34h
Fa dies, si no vaig errat el proppassat dijous dia 11 d’octubre, la Contra de La Vanguardia entrevistava el monjo de Montserrat, Hilari Raguer. En unes encertades declaracions ens comentava que les morts de catòlics no van ser pas per motius religiosos solament, ans el contrari per ser de dretes i tot allò que comportava. Per aquest motiu,Raguer, creu que no han de ser considerats màrtirs. Per ell els màrtirs ho són els que moren per la fe religiosa que confessen, i en l’esclat de la guerra civil aquest no va ser el cas. Tot això ve a tomb de les darreres beatificacions – uns 498 religiosos i religioses- que van morir durant la persecució religiosa dels anys trenta del segle XX a l’Estat espanyol. De forma solemne i mediàtica van ser reconeguts com a màrtirs d’un sol bàndol. Per aquells i aquelles que van morir tot defensant la legalitat democràtica republicana res de res. Entre aquests defensors de la legalitat hi havia capellans, com el cas dels 19 religiosos bascos afusellats per Franco o un capellà mallorquí defensor d’alcaldes i regidors escollits democràticament. Tot i ser religiosos, l’església catòlicano els beatifica. Deu ser que no van ser fidels al “ Alzamiento Nacional”
Mentrestant a casa nostra fem una llei de la memòria històrica fluixa, on els judicis de la dictadura franquista no seran pas anul·lats i les víctimes del feixisme en prou feines reconegudes com s’ho mereixen. Posats a fer grans saraus cerimonials, doncs, perquè no fem una gran diada dedicada a tots a aquells i a aquelles que van morir per la democràcia i la república? No feríem un gran gest històric honorant-los d’aquesta forma? Realitzant un gran acte de desgreuge històric feríem un gran pas en la recuperació de la memòria històrica. Per un cop a la vida la nostra democràcia seria valenta i ferma davant del descuit històric.
No oblidem pas que els morts del bàndol nacional van poder ser reconeguts de forma digne. En canvi els morts de les foses comunes i els afusellats sota les ordres del General Franco no ho han estat pas fins fa poc i a voltes a iniciativa d’entitats i associacions sense ànim de lucre que lluiten per a recuperar la memòria dels nostres avantpassats republicans. En cap cas la Conferència Episcopal Espanyola ha fet un gran gest envers els republicans – molts d’ells com en Carrasco i Formiguera de professió catòlica-que van morir tot defensant un ideals tan o més dignes que els morts per “motius religiosos”. On és la paraula de Déu envers a aquestes persones? La dignitat de la mort de Jesús no hauria de fer veure aquells que es diuen defensors de la vida.
A voltes un servidor cada cop més s’allunya de la fe catòlica. Em sento traït per una església que no correspon als desitjos de perdó i reconciliació, ja que només té miraments per un dels bàndols que varen lluitar en la guerra civil. Una església oficial que defuig de fer honor a aquells i a aquelles que van donar la vida per un ordre establert a través de les urnes. Reconeixent una part dels morts, per molt que siguin del gremi, es reconèixer i legitimar una llarga i trista dictadura. És donar raó als qui amb tota impunitat van seguir assassinant un cop acabada la guerra. D’aquest gremi no em ve de gust formar-hi part.
Fe d’errades: En L’Ou com balla d’octubre allà on diu Primera República hauria de dir Revolució de Setembre de 1868.
Pau Vinyes i Roig
Publicat a L'Ou com balla del Sant Andreu de Cap a Peus, novembre de 2007
pauvinyes |
diumenge, 28 d'octubre de 2007 | 21:42h
El segon llibre publicat per Llop Roig és una llarga conversa a Pere Heredero i Mayol
En Pau Vinyes mai no deixa de sorprendre. Fa uns mesos ha publicat una extensa entrevista a Pere Heredero, l’ànima durant més de trenta anys del Bar Versalles, una institució andreuenca creada per fer-nos una mica més feliços. Aquesta és la segona publicació de Llop Roig, firma rere la qual s’amaga el mateix Vinyes.
Quan el “Pere del Versalles” va néixer el 20 d’agost de 1936 feia un mes que havia esclatat la Guerra Civil i el seu pare, l’Eduard, ja regentava el bar des de feia vuit anys. De nom li havia posar Petit Versailles, en francès, però la inculta brutalitat franquista no ho va entendre i va fer eliminar l’adjectiu que sonava català. El bar passà a dir-se com tots el coneixem: Versalles.
El dia 3 de febrer de 2006 en Pere i en Pau van conversar durant tres hores, amb la intenció de fer-ne un llibre. Aquest es va presentar al mateix bar el dia 28 de juny d’enguany, en un acte emotiu que va congregar molts amics d’en Pere i del Versalles, que és dir el mateix.
El llibre es titula Pere Heredero, una vida versallesca i es subtitula Entrevista a un andreuenc de soca-rel. Conversa amb Pau Vinyes i Roig. El pròleg és de Joan Pallarès i tanquen el llibre un recull d’articles de premsa i fotografies, que van des del 1928 fins l’actualitat. Podeu adquirir-lo al quiosc de la Plaça del Comerç o al que hi ha al capdamunt de la Rambla de Fabra i Puig, amb Llenguadoc, i a la Llibreria Marú del carrer Malats, de Sant Andreu..
L’entrevista flueix en un clima d’amistat que fa que en Pau pugui intercalar preguntes íntimes i personals a les qüestions sobre el bar i la seva història. S’enceta parlant dels pares i els seus orígens. Els temes van apareixent al ritme que marca la necessitat d’explicar, d’escoltar i de ser escoltat, perquè en Pere ha hagut d’escoltar centenars de vegades darrera de la barra sense que li hagin preguntat, “i tu, Pere, com estàs?”. En Pere, a Sant Andreu és una institució, i el Versalles és el cor del poble. Qui no hagi fet un Versalles no pot entendre què és Sant Andreu. Perquè els andreuencs no anem a fer un cafè o una cervesa, anem a fer un Versalles, que consisteix en passar i seure a una taula acompanyat d’una beguda o el que calgui, convençut que abans que passin deu minuts apareixerà un conegut que també passava i ha decidit fer un Versalles. És una diversió andreuenca.
La conversa s’atura en anècdotes d’alguns amics (perquè en Pere no en diu clients dels clients, sinó amics) com la d’aquell que li demanava diners cada mes per poder pagar la cuidadora dels pares i en morir va descobrir que amagat en caixes de sabates hi tenien un milió de pessetes. Pel seu alt valor històric són especialment interessants els retrats que fa en Pere de les persones i l’època de la post-guerra, una època de carestia, repressió i molta por en què el bar es va convertir en un oasi de llibertat. Llibertat vigilada, però, perquè els homes del règim també eren clients (aquests sí que eren clients, no amics) i tenien molt de poder. Amb tot en Pere ens explica que en les velles taules de marbre s’hi trobaven homes i dones de totes les tendències que lluitaven contra el franquisme i que s’hi havien fet reunions passada la mitjanit, amb el perill que comportava. També ens explica que el dia que més por va passar va ser el que es va oficiar la missa per la mort de Salvador Puig-Antich, que la policia va entrar al bar demanant la documentació a tothom.
Hem dit que també hi ha moments per la intimitat. Pocs sabien que el negoci moltes vegades passava per davant de la vida familiar i que això va pesar amb la relació amb el pare, l’Eduard Heredero. La confiança permet a en Pau penetrar al cor d’en Pere: “Pere, t’has enamorat? Has tingut algun amor?”. “A la meva feina, contesta, els dies en vermell del calendari no existien (…), com més vermells al calendari més feina tenies (…). Així doncs, no em podia permetre el luxe de fer-la grossa amb una xicota”. En Pere es va enamorar però el Versalles ja l’havia embruixat. Tant que no va ser fin el 2005 que va deixar de ser-ne el propietari. Ara ho són l’Eduard i la Montse i han tornat a fer reformes radicals, com aquella que ens ha explicat de l’any 1956.
Pere Heredero, una vida versallescaés una fita en la producció de Pau Vinyes i Roig, per la resposta entusiasta del públic i la qualitat del material. Un llibre que es llegeix ràpidament perquè enganxa i del que s’aprèn una manera de veure i viure la vida. Un plaer!
Jordi Rabassa Massons
Historiador
Foto: Presentació del llibre, d´esquerra a dreta : Joan Pallarès, conseller de Cultura; Pau vinyes, l´autor; Pere Heredero, l´entrevistat; Sara Jaurrieta, regidora sortint de Sant Andreu; Gemma Mumbrú, regidora entrant de Sant Andreu i els actors andreuencs Carme Abril i Jordi Banacolocha. Foto Manel A. Raigada
pauvinyes |
diumenge, 14 d'octubre de 2007 | 22:54h
Construïda dins la filosofia d´una nova arquitectura racionalista, la Casa Bloc ha esdevingut símbol de l´edificabilitat contemporània al nostre país. Va ser dissenyada pel Grup d´Arquitectes Tècnics Catalans per al Progrés de l´arquitectura Contemporània (GATCPAC, 1930), tot seguint els corrents contemporanis europeus de l´època. Un dels propulsors d´aquest corrent arquitectònic, a qui el GATCPAC li va seguirl´exemple, va ser l´arquitecte suís Le Corbusier. La seva realització va lligada al Pla Macià, elaborat pel GATCPAC que pretenia desenvolupar en plena segona república el futur urbà de Barcelona. Es volen crear edificis per a gent obrera a prop deles fàbriques, amb una arquitectura funcional i lligada a l´entorn. Dotada de serveis bàsics per fer-los més habitables. El dúplex va ser l´opció triada, on les habitacions tenien una funció més humana i comunicativa. La nova política d´habitatges de la Generalitat republicana, d´Esquerra Republicana de Catalunya, proporcionà un seguit d´avantatges higienistes i socials per als obrers, defugint de les obres urbanístiques en habitatge creades per la Dictadura d´en Primo de Rivera. La Casa Bloc esdevenia un nou projecte de vivendes per a treballadorsamb una línia més a l´avantguarda europea del moment, dissenyat pels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres Calvé i Joan B. Subirats, tots membres del GATCPAC, els quals van rebre l´encàrrec del Comissariat de la Casa Obrera i de l´Institut de l´Atur Forçós, entitats dependents de la Generalitat de Catalunya. L´administració catalana volia emprendre polítiques socials d´habitatge envers les famílies obreres.
El màxim valedor peral seva construcció fou el líder republicà Josep Dencàs, casat amb la filla del metge i regidor andreuenc Josep Cararach. El 13 de març de 1933 va ser col·locada la primera pedra per Francesc Macià, aleshores president de la Generalitat.
El rebot de la Guerra Civil va fer paralitzar les obres el 1937. En finalitzar la guerra, amb l´edifici sense acabar i propietat de la Diputació de Barcelona, el nou règim l´acabarà sense cap tipus de relació amb el dissenyat pel GATCPAC, la qual cosa distorsiona el conjunt. Una part de l´edifici fou cedit a les orfes i viudes del règim, es construí una escola en els baixos – Codolà i Gualdo- i el nou bloc construït expressament per allotjar-hi famílies del cos de la policia nacional. Als anys quaranta, un dels patis fou ocupat per una cavalleria de la policia. A finals del segle XX i inicis del XXI la Casa Bloc ha estat rehabilitada en tot el seu conjunt , recuperant els jardins interiors per a ús de la comunitat i els baixos cedits per a entitats veïnals i culturals. Amb l´enderrocament de l´edifici fantasma es desfà un greuge i es dignifica un edifici tal com els seus creadors van dissenyar.
