Pau Vinyes

Antigament arribar a les terres pirinenques era un calvari per a la gent de fora. Però també ho era per a aquells i per a aquelles que hi vivien. Sobretot en època de neu. Segons el meu pare per arribar a la Val d’Aran calia llogar uns matxos per a creuar el Port de la Bonaigua, l’únic camí d’accés a aquesta vall en condicions de creuar-la. Fins que no va arribar el túnel de Vielha la connexió d’aquest territori amb Catalunya no va ésser possible realitzar-ho de forma contínua i sense entrebancs climatològics. Per altra banda la Mancomunitat de Catalunya va proposar a un seguit de pioners de l’esquí català per tal que ensenyessin a esquiar als aranesos. D’aquesta manera els facilitaven l’enllaç d’un poble a l’altre de forma més fluïda. Segurament a les terres del Pallars Sobirà devia passar el mateix. No és fins ben entrat el turisme dels anys setanta que les connexions es comencen a millorar. En alguns indrets fins els anys noranta no tindran la carretera d´accés asfaltada, com el cas d’Alós d’Isil.

Amb l’arribada de la pràctica popular de l’esquí, és a dir la seva popularització entre les classes mitjanes, la fisonomia de molts pobles de les contrades pirinenques ha canviat de forma sobtada, i en molts casos a pitjor. Un exemple, arribar al poble abans esmentat d’Alós d’Isil i trobar-te un bloc de pisos – al meu parer extremadament lleig i fora de lloc- just davant de l’església és un atemptat a la dignitat del patrimoni natural i arquitectònic. Els responsables d’aquest disbarat haurien de passar comptes davant d’un jutge de Patrimoni Cultural. Els més allunyats, com Jou, no han patit aquesta salvatjada, de moment.

Segons m’han informat al bonic poble de Sorpe hi ha previst crear una nova urbanització de xalets i cases – unes 270 vivendes!- just a l’entrada del poble. De moment la crisi ho ha aturat. El permís el tenen i quan la crisi passi caurem de nou en aquesta salvatjada patrimonial. Déu no vulgui que tal aberració urbanística és dugui a terme. Sorpe és un poblet encerclat en el terme municipal de l’Alt Àneu. L’estirp urbanitzadora no ha arribat a destruir-lo  a nivell arquitectònic. Encara conserva una elegant església romànica del segle XIII i unes cases pairals de bon regust constructiu, ressò de temps passats on l’agricultura i la ramaderia era la primera – i única- opció per a molts habitants d’aquestes terres. El seu pes històric enlluerna a més d’un en contemplar-les.

Trepitjar les muntanyes, prats, camins, pobles i gaudir de la seva gastronomia i de l’amabilitat dels seus habitants és un plaer que no té preu. I com no, reviure aquelles festes majors autèntiques. Els que vivim en grans ciutats ens costa trobar festes majors d’aquesta mena, on les melodies i els balls “agarrats” són matèria prima. A molt estirar en alguna festa major de barri popular, com Sants o Sant Andreu de Palomar.

Un servidor ha gaudit de la seva estada a la Vall d’Àneu. I amb el desig de repetir l’experiència en un lloc on les presses i  el traginar en fer les coses té un altre sentit. El sentit de viure la vida amb calma i gaudint-la de debò. Defugint de les incomoditats que la gran ciutat ens dóna i potser sense poder gaudir dels serveis que una gran urbs ens ofereix. Una balança amb coses bones i dolentes és el que té de viure en un lloc de muntanya, però un servidor prefereix que la balança s’esberli per tots quatre costats i el plaer de viure un indret com aquest esdevingui un repte de bons i dolents moments conjurats en la recerca de la felicitat.

Pau Vinyes i Roig, text i fotografia.