Una publicació d'Esquerra i el perquè de les celebracions del Barça a Canaletes

(Extret del llibre Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor, de Pau Vinyes i Roig. Duxelm i Fundació Josep Irla. Barcelona, 2010)

El periodista nord-americà Lawrence A. Fernsworth en aterrar a Barcelona el 1931, va obrir els ulls tot dient:

“M’ha sorprès molt de veure tants diaris a Barcelona. En una ciutat d’un milió d’habitants com és la vostra hi ha com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té set milions”.

Fernsworth era corresponsal del New York Times,del New York Sun i del United States Daily. I no anava pas errat. Barcelona arribà a tenir més de 10 capçaleres. Entre aquestes algunes ja esmentades on hi féu de redactor o de director en Joaquim Ventalló. Després del 10 d’octubre de 1934, el diari L’Opinió fou clausurat per ordre governativa i no tornà a sortir mai més, cosa que si que feren la majoria dels diaris clausurats en aquella època, al llarg de 1935. Ventalló simultejava la feina de director de L’Opinió amb la de redactor del setmanari  La Rambla. El gener de 1936 esdevé director i passa a ser diari d’informació general. La Rambla fou un setmanari fundat el 10 de febrer de 1930 per l’empresari i després diputat a Corts per ERC i president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga –  l’estiu de 1936, en tornar de Madrid cap a Barcelona, el xòfer, el periodista Ventura Virgili i en Sunyol erròniament es fiquen dins del bàndol franquista i són afusellats. Venia a substituir el setmanari  La Nau dels Esports. La Rambla va tenir una bona acollida entre els lectors, el quals el feren tot un referent de premsa esportiva en la dècada dels anys 30. Portava per subtítol Esport i Ciutadania tot un exemple clar de la filosofia que volia recollir i retransmetre. Va patir en la seva primera etapa tot un seguit de suspensions governatives així com el segrest d’exemplars per part de la polícia per les crítiques que aquesta rebia.Tot just s’estrenava com a director de La Rambla Joaquim Ventalló que es produia l’esmentat segrest, el 21 de gener de 1936. Les crítiques anaven dirigides contra l’actuació repressiva de la polícia en un míting d’esquerres:

“Diguin-los que el policia no ha de tenir el concepte que el ciutadà que va pel carrer és el seu enemic, com passa ara, sinó que han de saber que tots els que porten uniforme de guàrdia, des del ras al que dugui tres estrelles de vuit puntes, són uns servidors d’aquest ciutadà que quan és d’esquerra sembla que voldrien menjar-se viu i encara quedarien amb gana”

 Continua...

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

JV Foix ( Es quan dormo que hi veig clar)

«Ventalló és un home que no té disfresses, que no és un Samaranch»

Foto: ANDREU PUIG

En Samaranch fou una figura camaleònica, un subjecte que va saber reciclar-se a si mateix, passant de figura important del franquisme a icona del moviment olímpic i esportiu.

En Joan Antoni Samaranch va néixer al 1920. Amb 18 anys fou cridat a files pel bàndol republicà durant la guerra civil espanyola (1936-39), però desertà i es va passar la resta de la guerra amagat a Barcelona, fins que els franquistes en van prendre possessió.

Els difícils anys 40, els anys de l’autarquia franquista, foren els anys on va emergir la figura d’en Samaranch, engegant i dirigint diversos projectes empresarials del sector tèxtil i d’altres vinculats a la construcció.

En la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins que al 1951 va guanyar la copa del món en un mundial celebrat a Barcelona.

Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la carrera política, al ser nomenat cap d’Esports de Falange, fundant la Federació Espanyola de Patinatge, abanderat espanyol als jocs olímpics de Roma-60 i Tòquio-64, Conseller Nacional del Movimiento, President del Comitè Olímpic Espanyol i fins i tot, Procurador a les Corts franquistes.

Samaranch saludant amb el braç enlaire

Al 1970 Samaranch entra al comitè executiu del COI (Comitè Olímpic Internacional), i al 1974 n’és escollit com a vicepresident d’aquest organisme.

Mentre en Joan Antoni Samaranch feia el seu ascens fulgurant cap l’èxit al COI, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona els darrers anys del franquisme, i durant la transició es va perfilar com a possible màxima autoritat de Catalunya, per bé que el retorn de Tarradellas i de la Generalitat (als quals es va oposar obertament) li barraren el pas. Tot i això, als anys 80 i 90 en Samaranch va formar part de la direcció de “La Caixa”, fins i tot en fou triat president.

El 1980 Samaranch fou nomenat president del COI, càrrec que ocupà fins al 2001. La seva obra al capdavant del màxim organisme olímpic és plena de llums i ombres. Sovint s’afirma que gràcies a Samaranch Barcelona va organitzar les XXV olimpíades al 1992. Penso que el mèrit no és només seu, sinó dels barcelonins i barcelonines de tots els estaments i classes socials, que van col·laborar per què Barcelona-92 fos un èxit.

D’altra banda, en Samaranch mai fou gaire amic de les aspiracions esportives de les federacions catalanes a nivell internacional. De fet, ell mateix eliminà tota esperança al decidir que als jocs olímpics només hi poguessin participar els estats reconeguts per l’ ONU, i no pas les diverses nacions que no disposessin d’un estat propi, disposició integrada a la Carta Olímpica que el COI va publicar sota la seva supervisió.

La figura de Joan Antoni Samaranch se’ns ha venut sovint com una figura de concòrdia i un model d’èxit personal, empresarial i esportiu. El que si és un èxit és l’operació de publicitat que han fet amb la seva figura, on s’obvia de forma flagrant les seva militància a Falange Espanyola o la seva enorme vinculació amb el franquisme, un règim criminal i dictatorial. També era un camaleó esportivament parlant: soci del Barça i del Real Madrid, de jove fou entrenador del equip d’hoquei patins del RCD Espanyol.

La figura de Samaranch està plena de llums i ombres, però no podem entendre la seva persona si no és amb un compendi de tota la seva trajectòria i militància. Per això jo crec que no podem capitalitzar l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92 en la figura de Samaranch, ja que l’èxit de les XXV olimpíades de l’era moderna es deu a la societat cívica catalana, a l’encant i el magnetisme de Barcelona i a la capacitat d’ acollida i d’integració de tots els barcelonins, valors que penso no poden atribuir-se a un franquista de primer ordre com ho va ser en Joan Antoni Samaranch. Potser mai sabrem a ciència certa quines eren les idees reals d’en Samaranch, donada la seva personalitat polièdrica i complexa. Potser és que en Samaranch no tenia cap ideologia més enllà de si mateix, o potser en Samaranch és un misteri, un enigma.

Ferran Vital

A Occident tots som fills de la Revolució francesa. Amèrica i Europa es configuren a partir dels principis revolucionaris: llibertat, igualtat i fraternitat. La Revolució burgesa té dues grans fites: el 1775, amb la revolució i la independència americanes, i el 1789, amb la Revolució francesa. S’acaba amb una societat de privilegis, d’aristocràcia i de dogmes, i s’instaura un nou sistema basat en la igualtat dels ciutadans davant la llei i el pacte social: la constitució als Estats Units i els principis revolucionaris a França. Les dues revolucions són similars en els principis i objectius, però tenen diferències. La Revolució americana es basa en la descentralització i el federalisme; l’europea, en el centralisme i la racionalitat jacobina de l’Estat.
La Revolució francesa té un curt recorregut i acaba per l’efervescència nacionalista que recolza el cop d’estat de Napoleó, segmenta la llibertat i acaba amb la democràcia en raó de la millora de l’eficàcia de l’Estat i la defensa contra els enemics exteriors de França. La revolució americana arriba fins avui sense canvis substancials i es reforça per l’expansió del país, la incorporació de nous estats a la federació i l’arribada d’una gran massa d’europeus que no troben sortida a la seva pàtria d’origen.

L’aliança conservadora d’Àustria, Rússia, el Regne Unit i França, després del cataclisme polític que va suposar la derrota de Napoleó, engega una contrareforma reaccionaria que a Europa fa aturar l’extensió de les idees i els principis de la Revolució francesa. De fet, només el 1878, cent anys després de la revolució, es constitueix la Tercera República francesa laica, centralista i democràtica.
Però aquesta essència ideològica de la revolució, compartida a les dues ribes de l’Atlàntic, dóna lloc a Europa, per la influència dels estats conservadors de la Santa Aliança, la corrupció dels principis revolucionaris i el retrocés que va suposar a França el retorn dels Borbons, el regnat dels Orleans i l’imperi dels Bonaparte, a una explotació de la classe treballadora que la revolució industrial aguditza. El liberalisme burgès, en definitiva, porta a fer que els assalariats siguin explotats en condicions que difícilment els permeten sobreviure. Als Estats Units, aquesta situació és menys acusada per la major capacitat econòmica del país, pel seu major creixement econòmic i pel dinamisme de la seva societat.
El conflicte del proletariat i de la burgesia dóna lloc a Europa a la revolta que finalment porta a la revolució russa del 1917. Això no succeeix als EUA, on la lluita obrera té un abast més laboral i menys polític i on, malgrat les grans diferències socials, fins i tot la discriminació racial una vegada abolida l’esclavitud per la guerra de Secessió, no condueixen a l’enfrontament revolucionari que el marxisme empeny a Europa.
Hi ha dues filosofies que conviuen dintre dels principis de la revolució burgesa. Rousseau pensa que l’home és bo, que la seva inclinació natural es guia per l’ètica, la generositat i la moralitat, hem de confiar en l’home perquè només és la societat la que corromp aquesta tendència. Voltaire és un cínic en qui la intel·ligència, la ironia i la simulació estan per sobre de l’ètica, l’home és per ell un ésser complex per la seva intel·ligència que fa que tingui plecs i àrees fosques. Per tant, la persecució del mal ha de ser l’essència de la convivència social, perquè si per Rousseau l’home és essencialment fiable, per Voltaire és exactament el contrari. Es pot dir amb justícia que la Revolució americana és més rousseauniana, i l’europea, més volteriana...

És possible que aquest major grau de llibertat, però sobretot de moralitat, sigui el que fa que als EUA no es desenvolupi un socialisme per moderar el liberalisme de la revolució burgesa. Els EUA són el país on és més fàcil fer diners ràpidament. A cada generació hi ha persones i famílies que fan grans fortunes: els Vanderbilt, Guggenheim, Rockefeller, Getty o Gates en són bons exemples. Tots ells induïts per principis morals superiors dediquen gran part de les seves fortunes al bé social, en àrees com l’atenció mèdica, la promoció de la recerca, l’educació o l’ajuda al tercer món. És a dir, retornen a la societat part del que han rebut de la societat i és exactament el repartiment de la riquesa a través dels impostos el que planteja la socialdemocràcia moderna. Es podria dir, doncs, que, en aparença, el socialisme és menys visiblement necessari als EUA que a Europa.
De la mateixa manera que la Revolució francesa ha fet prosperar Occident malgrat els retrocessos i els ajustos de les contrarevolucions ulteriors, la revolució americana més moral, més lineal i basada en normes i principis de confiança en l’home ha estat més eficaç econòmicament.
Potser és aquesta diferència la que ha portat al major progrés dels Estats Units respecte d’Europa perquè la confiança i l’ètica són sempre econòmicament i socialment més eficaces que la desconfiança i el cinisme. Els negocis i l’èxit econòmic estan basats en la credibilitat, la confiança i la predictibilitat. Sembla presumptuós però és verificablement cert.

* Enginyer

Més tele

I ja que parlem de tele i d'història, no em puc resistir a esmentar el cas d'Eduard Rifà, pioner de la petita pantalla a Catalunya. Per gentilesa dels seus néts Molàs-Rifà, aquesta setmana he rebut a casa un exemplar dels seus articles aplegats el 1938 en una edició de bibliòfil amb pròleg de Tomàs Roig i Llop, el pare de Montserrat Roig (per cert, no us perdeu, al Brossa Espai Escènic, l'escenificació dels articles que l'autora va publicar a l'AVUI). Tornem a Rifà, que segons Roig i Llop era un "poeta de l'acció", un d'aquells "éssers dinàmics, sencers, cavallers de l'ideal sense quixotismes balders". I quin era l'ideal? Fer una televisió de Catalunya. Francesc Canosa ho narra amb empatia al llibre República TV (Ed. Duxelm). I atenció, estem parlant dels anys 30 del segle passat! Primer els recels del govern de Madrid i després la guerra i el franquisme van frustrar l'empenta d'aquella televisió naixent. L'èpica televisiva de Rifà va ser reemplaçada per l'èpica militar de la División Azul. I així ens ha anat.

Ignasi Aragay

La mort d’en Josep Forga, més conegut com a Joe, l’ 1 de juny proppassat em va deixar glaçat. Actor i director de teatre així com de televisió i cinema. Es va morir de sobte mentre es banyava a la piscina de casa dels seus sogres, al bonic poble de Galliners a tocar de Bàscara (Baix Empordà). A l’edat de 49 anys, casat i amb un fill d’un any. Va néixer el 16 de gener de 1960 a Sant Andreu de Palomar.

Format a l’Institut del Teatre d ela Diputació de Barcelona. En Joe havia fet les seves primeres passes interpretatives a L’Ou Nou, grup de teatre del Casal Cataòlic, als Nous Locals de Sant Pacià  i als Carajillos de Teatre del Centre Cívic. Després vingueren la televisió i finalment el cinema. A la televisió actuà en diverses sèries i programes infantils, entre elles “Des del Balcó” – basada en l’obra literària de la malaguanyada Montserrat Roig-, “Secrets de Família”, “Nissaga de Poder”, “El Cor de la Ciutat”, “Plats Bruts”, “Barri Sèssam”  i darrerament com l’ex-alcalde de “Ventdelplà”. En teatre destaquen les obres “Les aventures de Massagran” de Folch i Torres, “L’Hostal de la Glòria” de Segarra, “Sí és així, si us sembla” de Pirandello....I en cinema les pel·lícules “Encerrados”, “Demens Dementis” , “ Tardes con Gaudí” i “ Una casa de locos”. Era membre de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya des del 1991.

També havia estat capficat en milers de mogudes artístiques i associatives del seu poble natal. Pregoner de la Festa Major . Durant els actes de commemoració del centenari de l’Annexió de Sant Andreu de Palomar a la ciutat de Barcelona el 1997, fou qui anuncià, trompeta en mà, dels actes commemoratius pels carrers i places de l’ex-vila. Essent uns dels artífexs de la Comissió Sant Andreu Poble, coordinadora d’entitats organitzadora del centenari. Darrerament havia dut la gestió del Sant Andreu Teatre i actualment estava capficat en l’obra de teatre infantil “Peter Pan”. Amb “Peter Pan “ havia fet les espanyes  i tot just l’estava representant al Casal Catòlic de Sant Andreu.

Fa cosa de pocs anys fou en Joe Forga qui em donà la trista notícia de la mort de la Imma Planas, també actriu com ell i vinculada al Casal catòlic i als Carajillos de Teatre. En commemorar-se la mort el 2008 de la Planas, en Joe organitzà un excel·lent acte d’homenatge al Casal Catòlic i en fou un dels promotors per tal que la sala de teatre del Centre Cívic portés el nom de la carismàtica actriu. La dissort ha volgut que el darrer paper de la seva vida hagi estat el mateix que el de la Imma en tan poc temps.

La mort d’en Joe l’hem sentida molt – prova d’això és el dia del seu darrer comiat on l’assistència de familiars i amics fou en escreix-. No es mereixia un final així. A voltes els guionistes de la nostra vida s’equivoquen, i molt. Ha estat un cop molt dur i el poble està de dol, donat que era un personatge molt conegut i per a molts força estimat.

Acabo amb uns versos de Miquel Martí i Pol del poema “Sense títol”

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Joe Fins sempre.

Pau Vinyes i Roig

El projecte del proper Museu de la Pau de Montjuïc  ha comportat la desaparició del Museu Militar, inaugurat el 1963. Ens agradi o no la ciutat de Barcelona ha estat protagonista de fets bèl·lics. Des de l’època de l’antiga  Confederació Catalano-aragonesa passant per  la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, els bombardeigs del General Espartero fins la Guerra Civil Barcelona ha estat escenari de conflictes bel·licistes. Totes les grans ciutats europees, i Barcelona n’és una d’elles,  tenen el seu museu militar. Explicar als ciutadans i nou vinguts la història de la ciutat  és quelcom enriquidor, però si ometem la seva vessant bèl·lica estem oferim un relat històric d’esbiaixat. És com explicar un conte sense donar a conèixer un dels principals protagonistes.

El Museu Militar, del qual vaig tenir l’oportunitat de conèixer en el temps que vaig fer-hi guàrdies del servei militar – servei que vaig haver de fer obligació-, té una de les col·leccions d’armes de foc catalanes dels segles XVI-XVII més importants del món. Aquesta important col·lecció se n’anirà a orris, doncs quedarà mig partida en diversos museus i magatzems.  Sóc conscient que l’actual concepció museística no era la més apropiada, però no per això menys important el material exposat. Personalment crec que el més important era actualitzar el Museu Militar tot posant-lo al dia, però sense perdre el seu sentit expositiu. Un Museu Militar on el fil narratiu sigui la història militar vista des d’una concepció actual i dins dels corrents historicistes de les universitats del present. Amagar la història bèl·lica de la nostra ciutat és deixar als futurs ciutadans orfes del seu passat.

El desig per un món més pacífic on els valors de la pau i solidaritat en siguin el pal de paller no ens ha de fer oblidar que venim d’un passat on la humanitat va cometre errors que en el futur cal corregir.  Fer desaparèixer el Museu Militar de Montjuïc ens duu cap a l’amnèsia col·lectiva.  Com a ciutadà de Barcelona, com a pacifista i com a historiador em sento trist del pas donat en fals. Barcelona no es mereixia una pèrdua d’aquest tipus. La història bèl·lica  de Barcelona és la història que ens ha tocat viure i no la podem pas amagar.

Pau Vinyes i Roig

Historiador