dilluns, 20 d'abril de 2009 - Auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell
Avui comença una setmana molt intensa: amb la proximitat del 25 d'Abril se'ns acumula la feina a base de bé. Encetem el nostre itinerari a Bonrepòs i Mirambell, una localitat de la comarca de l'Horta Nord on tenim moltes ganes d'actuar. Com a conseqüència dels problemes que vaig tindre a la gola durant el mes de novembre de l'any passat, ens vam veure obligats a ajornar uns quants recitals, entre els quals es trobava una actuació organitzada per l'Associació Cultural Macarella. Després de fer uns quants malabarismes amb l'agenda, per fi hem trobat una nova data: aprofitant el darrer dia de Pasqua, que l'associació convoca cada any un berenar de convivència al barranc del Carraixet, han decidit cloure la jornada amb un concert a l'Auditori de l'Ajuntament. Al voltant de les set arribem al poble i busquem a Roser, que s'ha encarregat que tot el material i l'equip de so estiga preparat a la nostra arribada. Fem la prova en molt poc de temps: l'acústica de la sala és més que acceptable i només cal amplificar una miqueta la veu, perquè destaque fàcilment per damunt dels instruments. No debades, la meua guitarra i el violí de Laura sonen a pèl, la qual cosa sempre ajuda a aconseguir un so més nítid i natural. A les vuit i mitja passades, a mesura que la gent va tornant del barranc, ens col·loquem a la vora de la graderia (en aquest cas l'escenari està en la part inferior i la platea està construïda en sentit ascendent) i fem els primers acords. La veritat és que quedem encisats amb la resposta del públic: els espectadors mantenen una atenció i un respecte escrupulós durant l'hora i mitja d'actuació. Notem que les cançons estan agradant i que la gent està gaudint de l'espectacle: ho percebem en l'escalfor que ens transmeten, que ens fa oblidar-nos que estem damunt d'un escenari i ens sentim com si ens trobàrem al menjador de casa. Després del concert, xarrem una estona amb alguns dels espectadors i dediquem alguns exemplars de Teoria del Caos. Ens acomiadem dels organitzadors, els donem les gràcies pel tracte rebut i marxem a casa molt satisfets, perquè ens hem llevat l'espineta clavada del recital ajornat de novembre.
No molt lluny d’ací, si algú de vosaltres heu entrat per l’autovia des de València, existeix un poble fantasma. No és Manhattan ni Benidorm, és un barri de Torrent, sense fesomia, anònim, finques i finques i més finques. Una aglomeració de rajoles, una damunt de l’altra. A la vora del Safranar, sempre amenaçant, a l’aguait. De nit, no hi veureu llums encesos, alguna finestra que altra perduda en meitat del no-res. L’explicació és ben senzilla: encara no s’han venut ni el 50% dels habitatges ja construïts. Ni les estimacions més optimistes dels constructors apunten que s’arribarà a aquesta xifra de compra. I encara volen fer-ne més! D’altra banda, la criatureta té un germà gran, amb les urpes ben esmolades. A Catarroja, hi ha projectat un PAI (Pla d’Acció Integrada) anomenat NOU MIL•LENI (el nom de la cosa ja ens diu el concepte de progrés que tenen els seus ideòlegs). Preveu la construcció de més de 13.000 habitatges distribuïts en edificis que s’alcen entre 16 i 25 pisos del terra, tot i que actualment a Catarroja ja n'hi ha 8.000 habitatges, dels quals 2.000 són buits. Estem parlant de multiplicar per tres la població actual de la localitat, amb el desequilibri de recursos d’habitabilitat que això suposa. Invertiran tres vegades més en escoles? Invertiran tres vegades més en ambulatoris? Invertiran tres vegades més en transports públics i serveis? És hora de demanar responsabilitats polítiques, és moment d’assenyalar amb el dit els empresaris especuladors i polítics corruptes que s’han engreixat les butxaques amb la depredació urbanística, amb l’espoli del territori. Partit Popular i Partit Socialista, al llarg i ample de la comarca de l’Horta i del País Valencià en general, han permés i permeten quotidianament aquestos desficacis. Ha arribat l’hora de parar-los els peus i traure a la llum aquestes traïcions flagrants. La crisi (algú n’ha sentit a parlar?) etimològicament, en grec, significa “situació de canvi”. És a dir, una oportunitat. És la nostra OPORTUNITAT per enderrocar un model de fals desenvolupament, enverinat, obsolet, que atempta contra el nostre patrimoni i el nostre paisatge. Ha estat el criminal miratge del pa per a avui i la fam per a demà. Però açò s’ha acabat: la bombolla ha esclatat. S’obre un panorama de reformes i, una vegada més tornem a incidir, és la nostra OPORTUNITAT perquè aquestes vagen en la direcció de respecte i sostenibilitat, de cohesió social; en definitiva, dels paràmetres que reivindiquem per a una societat més justa. Avui fa tres segles, les nostres institucions van patir una derrota. Els darrers anys han estat diàriament, pel que fa al territori, una autèntica Batalla d’Almansa. Esperarem que siguen els valencians i les valencianes del 2307 els qui enceten la lluita per redreçar i recuperar el territori o posarem les mans en farina des d’ara mateix?
dissabte, 11 d'abril de 2009 - Casal Popular de Castelló
La gent de Maulets de la Plana ens ha convidat a participar en un acte d'homenatge a Guillem Agulló, amb motiu dels 16 anys del seu assassinat. En lloc d'una crònica, aquesta vegada penjaré un text que vaig llegir durant el concert i que recentment ha publicat el diari l'Accent (número 152, del 21 d'abril al 4 de maig de 2009): PER GUANYAR LA LLIBERTAT
“Per guanyar la llibertat / ai, quants germans tenen de caure / Miquel Grau ja no està ací, / soledat de l’ai, ai, ai / quan avui tots l’esperàvem” és una estrofa de la cançó “A Miquel Grau”, que el grup de música tradicional Al Tall va escriure amb motiu del primer assassinat de la transició democràtica a casa nostra. Aquest jove alacantí de vint anys va perdre la vida mentre penjava cartells que convocaven a la manifestació del 9 d’Octubre de 1977. Un militant de Fuerza Nueva li va llançar una rajola al cap perquè “no suportava veure aquells cartells enganxats a l’edifici”, segons va declarar en el posterior judici. Paradoxalment, aquella mobilització va ser la més multitudinària de la nostra història: un milió de valencians i valencianes prengueren els carrers del Cap i Casal per exigir “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Setze anys després, estem parlant de 1993, durant la commemoració del 25 d’Abril a la Plaça de Bous de València, Al Tall dedicà aquesta mateixa cançó a Guillem Agulló, recentment assassinat a Montanejos per un grup de feixistes del barri de Marxalenes. L’únic delicte que havia comés el jove militant de Burjassot, que tot just acabava de complir la majoria d’edat, era tindre unes profundes conviccions polítiques, una addicció a la llibertat de pensament que va topar amb la intransigència de Pedro Cuevas i els seus còmplices. En veure el pedaç que Guillem portava cosit a la caçadora on posava “Nazis fora”, van trobar l’excusa perfecta per atacar-lo i acabar amb la seua vida d’una ganivetada al cor: un acte de covardia que va ser rebutjat públicament per amples sectors progressistes de la societat valenciana, però que va gaudir de la connivència de la dreta més reaccionària, representada pel Partit Popular i per Unió Valenciana, que van abstindre’s de condemnar l’homicidi a les Corts. El grup d’ska Obrint Pas també va dedicar-li una cançó al jove militant de Maulets, “No tingues por”: “si l'haguereu vist plorar, mai no l'hauríeu oblidat, / com jo que sempre el duc dins del meu cap / la gent es pregunta, com sóc capaç d'odiar? / si l'haguereu vist plorar, mai no l'hauríeu oblidat”. L’any passat es compliren 15 anys de la mort de Guillem Agulló i es van organitzar una sèrie d’actes d’homenatge que pretenien mantindre viva la seua memòria i denunciar públicament l’escalada d’agressions feixistes que certificava l’informe Raxen: el 2008 es van produir més de 600 incidents de caràcter xenòfob al País Valencià, la major part dels quals quedaren impunes. Aquest mes d’abril es compleixen 16 anys de l’assassinat de Guillem i, tot i que no és un xifra redona, no existeix cap motiu que ens impedisca seguir rememorant-lo, any rere any, perquè la seua mort no és gratuïta: es tracta d’un símbol de la nostra lluita, ens recorda diàriament que treballem per una causa justa, ens encoratja a superar els obstacles i les dificultats i ens convida a seguir avançant, ebris d’esperança, perseguint els mateixos horitzons que perseguia el nostre company, ara fa 16 anys.
Per què rememorar, tres segles després, la Batalla d’Almansa? El 25 d’Abril de 1707 va suposar un episodi crucial en la història dels valencians i les valencianes. Aquell dia vam perdre el nostre autogovern en detriment de la Corona de Castella, que va imposar les seues lleis a través del Decret de Nova Planta. La nostra llengua va ser prohibida a l’administració, l’ensenyament i la predicació i els nostres drets com a poble van ser menystinguts pel nou Règim, de clara inspiració absolutista.
Podem dir que aquesta data fatídica marca l’inici d’una repressió continuada, d’una persecució cultural i nacional que encara perdura, avui dia. Es tracta del naixement efectiu d’una Espanya centralista i unificadora que, de la nit al matí, pretenia sepultar la història i el modus vivendi dels habitants de l’Antic Regne de València i castigar-los, com a revenja per la seua fidelitat a l’exèrcit de l’Arxiduc Carles.
Tres segles després, hem d’enorgullir-nos perquè encara estem en peu, oferint resistència, avançant contracorrent. Si ens aturem una estona i fem una ullada al passat, descobrirem que les conjuntures econòmiques i polítiques han anat succeint-se al llarg dels anys: els nostres enemics han canviat de disfressa en diverses ocasions, però nosaltres ens hem mantingut ferms, amb el cap clar. Hem sobreviscut, fins i tot, a una dictadura feixista que no va dubtar a exercir la violència contra els dissidents per tal d’instaurar la seua anhelada España una, grande y libre.
Amb l’adveniment de la democràcia (amb negreta, cursiva i subratllat), les nostres reivindicacions encara són les mateixes: per què el nostre futur es decideix a Madrid, a les oficines de Génova i Ferraz? Per què no podem veure TV3 a les comarques del sud? Perquè hem de pagar peatge a l’autopista que ens vertebra? Per què les balances fiscals del Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià són les més desfavorables de tot l’Estat? Per què els Borbons conserven, en ple segle XXI, els seus privilegis? Per què hem de demanar encara permís per a respirar?
El 25 d’Abril de 2009 es commemora una derrota que va tindre lloc fa una eternitat, que ha condicionat sensiblement el context social i polític que vivim en el present, ara i avui; però també se celebra el naixement d’un moviment de resistència, d’una oposició legítima que no ha deixat de créixer i madurar des de llavors: tres-cents anys de lluita infatigable, sense claudicacions, defensant el nostre dret a l’existència, plantant cara a l’adversitat i protegint-nos dels atacs, els abusos i les agressions externes, amb dents i ungles. Deixant-nos la veu en cada manifestació, embrutant-nos les mans de pintura en cada pancarta, donant-li forma als nostres somnis i esperances en cada manifest que escrivim i llegim. Cada 25 d’Abril certifiquem una desfeta, una derrota dolorosa, un capítol amarg de la nostra història; però, al mateix temps, no podem oblidar que també celebrem i reivindiquem, amb tots els honors, el naixement de la nostra lluita, de la nostra resistència.
dissabte, 4 d'abril de 2009 - Casal Jaume I de Perpinyà
Eixim prompte cap a Perpinyà. Tenim uns 550 quilòmetres fins a la capital del Rosselló, però farem una parada tècnica a Barcelona per menjar alguna cosa i estirar les cames una miqueta. Hem quedat amb l'Elisabeth Capdevila, lectora de català a la Universitat de Colònia, que ens ha buscat una sèrie de concerts i xarrades per universitats alemanyes. Havíem d'haver fet aquest viatge durant el mes de gener, però uns problemes a la gola m'ho van impedir, de manera que cap al mes de juny tornarem a reprendre aquest projecte. També hem quedat amb Míriam Silvestre, que des de fa unes setmanes s'està encarregant de fer-nos de mànager, ocupant-se de la nostra agenda, i que ens acompanyarà fins a Perpinyà. Dinem en el restaurant que hi ha a l'última planta del Museu d'Història de Catalunya, que té una terrassa que dóna al port, amb unes vistes excel·lents. Després de fer el café, ens acomiadem de l'Eli i agafem el cotxe: tenim encara unes dues horetes fins a Perpinyà. Arribem amb una miqueta de retard perquè el GPS es torna carabassa durant uns instants, però tenim temps de sobra per fer les proves de so i descansar una estoneta abans del concert. Allà ens està esperant la gent de l'Agasalla, que estan preparant uns bikinis deliciosos per a berenar. A poc a poc, el públic comença a omplir la sala d'actes del casal. Saludem i xarrem uns minuts amb Gemma i Xavi, que han fet un llarg camí des d'Olesa de Montserrat! Comcencem el concert. Encara no tinc la veu recuperada del tot i com que ahir actuàrem a Oliva no es troba en les millors condicions possibles, però, ens trobem bastant còmodes a l'escenari. Acabem l'actuació amb Al Vent, que és una cançó que els professors de català del Casal han utilitzat amb els alumnes com a exercici de classe. Ens acomiadem, però els espectadors demanen una cançó més i pugem a l'escenari de nou. Ja no em queda més que un filet de veu i la meua guitarra tampoc no es troba en el seu millor moment: els canvis bruscos de temperatura i els viatges llargs trastoquen considerablement l'afinació, de tal manera que la cançó que fem com a cloenda, Sense equipatge, queda (per dir-ho d'alguna manera eufemística) curiosa... Xarrem amb el públic una estoneta i ens n'anem a sopar amb Corina, Laura, Júlia, Anaïs i companyia a una creperia boníssima. Després de fer-nos una cerveseta en un local no massa llunyà, ens n'anem a dormir. Portem molt de cansament acumulat i encara tinc una miqueta de ressaca del constipat. Dormim en casa de Júlia, un piset molt xulo en el rovellet del centre històric de Perpinyà. Al matí següent ens tornem a trobar per desdejunar tots junts a la Plaça de la República i, tot seguit, ens obsequien amb una visita guiada per la ciutat, explicant-nos al detall tots els racons importants de Perpinyà. Passem pel barri de Sant Jaume i comprovem en primera persona una curiositat que vaig llegir a la facultat farà un parell d'anys: els gitanos del Rosselló encara conserven majoritàriament el català com a llengua d'ús. Passegem pels carrers del centre històric, passem pels voltants del Palau dels Reis de Mallorca i de la Catedral de Sant Joan Baptista. Peguem una ullada al Castellet i acabem la visita a la redacció de Ràdio Arrels, una de les ràdios més interessants de tot els els Països Catalans, que fa les seues emissions íntegrament en català i que es fa ressò del treball dels nostres músics i cantants dia rere dia: un treball encomiamble pel qual ens agradaria felicitar als companys i companyes que la fan possible quotidianament! Ha sigut un viatge d'allò més enriquidor: la gent de l'Agasalla ens han explicat com és la realitat social de la Catalunya Nord des de la perspectiva d'aquells que posen les mans en farina. Ens hem sentit com a casa, hem fet molts amics i ja tenim ganes de tornar a veure'ls prompte! A veure si el 25 d'Abril tenim oportunitat, perquè estan organitzant un autobús des de Perpinyà per commemorar la Batalla d'Almansa!
divendres, 3 d'abril de 2009 - Mercat Municipal d'Oliva
Avui actuem a Oliva, en la comarca de La Safor. Arribem al Mercat Municipal al voltant de les set de la vesprada. L'Ajuntament d'aquesta localitat ha organitzat una sèrie d'actes per celebrar la Setmana del Llibre i han volgut comptar amb un recital de cançó d'autor. Vicent Olaso ens està esperant al mercat, on els xiquets s'ho passen d'allò més bé amb unes activitats d'animació que formen part de les mateixes jornades. Vicent treballa a la biblioteca municipal, és escriptor i és alumne de bateria del nostre percussionista Enrique Jerónimo "Gus", des d'ací aprofitem per a saludar-lo! Comencem a montar l'equip de so al costat d'una de les parades del mercat. És un espai escènic que encara no havíem tingut l'oportunitat de tastar! Amb els bruscos canvis d'oratge d'aquestos dies, he agafat un constipat de campionat i encara tinc la veu presa, un lleuger mal de gola i una miqueta de calentura, però farem el que bonament podrem. A poc a poc, el públic comença a arribar i va prenent seient. A les vuit i quart encetem el concert. Ens adonem que les neveres del mercat emeten un soroll molest, que dificulta l'escolta òptima dels espectadors, però llevat d'això ens sentim prou còmodes i ens concentrem fàcilment en les cançons. Progressivament, la veu se'm va debilitant: no estic al 100% i no convé forçar les cordes vocals en excés, de manera que fem un concert d'una horeta, sense apretar massa. En la recta final del concert crec que em puja una miqueta la febra, pel sobreesforç. Acabem i ens posem a parlar amb la gent que s'ha acostat fins a Oliva per assistir a aquest recital. Signem alguns CDs i ens fem un parell de fotos amb la gent del públic, com que la que teniu més amunt (cortesia de Júlia Esteve). Carreguem tots els instruments en el cotxe i ens acomiadem de Vicent, abans de dirigir-nos cap al Casal Jaume I d'Oliva. Hem quedat a sopar amb Aura, Fermí, Sandra i companyia. No ho fem massa llarg perquè demà tenim 550 quilòmetres fins a Perpinyà i encara hem d'arribar a casa.
dissabte, 21 de març de 2009 - Centre Català de Tolosa de Llenguadoc
El concert d'avui ens fa especial il·lusió: sempre resulta engrescador portar les nostres cançons més enllà de les fronteres conegudes i aprendre noves realitats socials amb les quals no estem tan familiaritzats. Aquesta vegada ens desplacem fins a Tolosa de Llenguadoc, una de les ciutats més boniques d'Occitània. Li diuen la ciutat rosa pel típic color rogenc dels maons que vesteixen els seus edifics antics. És una nucli urbà de quasibé mig milió d'habitants, centre neuràlgic de la indústria aereonàutica europea, ja que s'hi troben les oficines centrals de l'empresa Airbus. En principi, hauríem d'haver fet aquesta actuació el dia 17 de gener d'enguany, però per problemes de salut vam haver d'ajornar-la. Ens va saber molt greu haver de suspendre aquell concert perquè hi teníem moltes expectatives invertides, però hem aconseguit trobar un forat a l'agenda i ací estem. Arribem a la ciutat a migdia, aquesta vegada Dani ens acompanya a Laura i a mi en l'expedició i prendrà testimoni audiovisual del viatge, com podeu comprovar en el vídeo que il·lustra aquesta crònica. Pere Gamisans ens espera al Centre Català de Tolosa: es troba a tocar del Pont de Sant Pere, que creua el riu Garona de banda a banda. Aparquem molt a prop de la porta. Saludem i ens posem a montar l'equip de so i fem alguna que altra provatura abans de començar. A poc a poc, el públic va entrant al local i van prenent seient per escoltar el concert. Es tracta d'una sala menuda, però amb molt d'encant. En les parets hi ha penjades fitxes de vocabulari per als alumnes de català. Segons ens conta Pere, aquell centre porta obert des dels anys 50 en el mateix lloc i la veritat és que la petjada de la història s'intueix en cadascun dels racons. Encetem el concert amb Contra el ciment, per no perdre la tradició. Des del primer acord, notem que la gent presta moltíssima atenció i ens costa ben poc concentrar-nos en les cançons, s'hi estableix una comunicació fluïda i gaudim bona cosa. En acabant, xarrem una miqueta amb els espectadors que s'acosten a comprar-nos algun que altre CD. Hi ha alumnes de català que han vingut a escoltar música en la llengua que estudien. També hi ha socis del casal que no es perden cap de les activitats que s'hi organitzen perquè els transporta momentàniament als seus llocs d'origen, deu resultar difícil enyorar-se el País des de la distància. També hi ha gent que ha acudit al concert encuriosida per com deuen sonar les cançons en una llengua cosina-germana a l'idioma autòcton, és fàcil comparar les similituds fonètiques i gràfiques entre el català i l'occità; sobretot per escrit, quan llegim el noms dels carrers, que tenen la retolació en bilingüe (francés i occità): mentre passegem pel barri de Sant Ciprià no se sent parlar massa provençal, la situació d'aquesta llengua minoritària a l'Estat Francés no és com per a tirar coets! Pere i la seua dona, Maria, ens ensenyen la ciutat abans de sopar. Ens porten pel Pont Nou i ens condueixen al centre històric, tot indicant-nos els edificis i monuments més emblemàtics. Arribem a la Basílica de Sant Serni, que ens deixa bocabadats. És una construcció impressionant! Tot seguit, ens encaminem cap a la Plaça del Capitoli, on es troba l'Ajuntament. Un grup d'unes tres-centes o quatre-centes persones canten i ballen al bell mig de l'esplanada amb torxes enceses, celebrant l'any nou kurd. Sopem en un restaurant situat enfront de la Casa de la Vila. Es diu Les Arcades, però de veritat que no fa honor al seu nom, perquè tot els plats que ens serveixen són deliciosos! Després de l'àpat, ens acomiadem de Pere i de Maria. Ens han tractat molt molt bé i ha sigut un autèntic privilegi conéixer Tolosa de la seua mà, estem ben agraïts! Abans de marxar cap a l'hotel, ens fem una cerveseta al barri de Sant Pere. A l'endemà tenim vora 750 quilòmetres d'autopista fins a Torrent, però encara traiem una miqueta de temps per visitar la Ciutat de l'Espai i sentir-nos astronautes per un dia!
A la gent del PP
no els cal disfressa, demostren quin és el seu vertader tarannà diàriament: el
dimarts 24 de març el grup popular va votar a Les Corts en contra d'una
Proposició No de Llei presentada pel grup Compromís pel País Valencià, que
instava a les institucions a potenciar la música escrita i cantada en la nostra
llengua, tot incidint en la importància de preservar el patrimoni cultural
autòcton des de tots els àmbits. La seua negativa els retrata tal i com són,
tal i com pensen.
La pregunta que a
tothom ens passa pel cap és què haurà sigut d'aquell decàleg d'Ares del
Maestrat amb què l'actual President de la Generalitat, Francesc Camps, va voler
tancar el seu primer any al front del Govern Valencià. Aquella declaració
d'intencions a favor de promoure i respectar la llengua dels valencians va ser
un intent de desmarcar-se de l'anterior equip de govern, monopolitzat per
Eduardo Zaplana, l'ombra allargada del qual encara amenaçava amb comandar des
de Madrid la sucursal valenciana del PP. Com que la lluita entre Campsistes i
Zaplanistes encara era acarnissada, cadascun dels bàndolshavia de demostrar que tenia iniciativa
política i que sabia marcar les agendes amb determinació. Després de l'11M, amb
un Zaplana en hores baixes, sense credibilitat ni responsabilitats de relleu,
els Campsistes prenen les regnes del Partit i de la Generalitat Valenciana (no
se sap molt bé on comença una cosa i on acaba l'altra) i ja no han de fer
gestos de cara a la galeria, ja poden tallar i remenar sense agents fiscalitzadors
ni baralles internes que els amarguen el dia a dia. M'imagine que aquell
decàleg d'Ares del Maestrat, que durant seixanta segons va emocionar i
encoratjar els sectors progressistes de la societat valenciana amb un possible
canvi en la troglodita dreta de casa nostra, deu haver-se perdut entre les
tones i tones de paper per a reciclar que s'emmagatzemen a Les Corts...
El tall de les
emissions de TV3 a les comarques del sud del País Valencià; les declaracions de
Francesc Camps en contra d'una hipotètica "imposició del català",
arran de la darrera sentència del Tribunal Suprem Espanyol que avala, per
enèsima vegada, la unitat de la llengua i que certifica novament que la
llicenciatura de Filologia Catalana és un títol plenament acreditatiu dels
coneixements del valencià de cara a les proves d'oposicions d'Ensenyament
Secundari; o, fins i tot, la reculada de la Biblioteca Valenciana, que ha negat
a última hora, de pressa i corrents, les seues instal·lacions a Federació
Escola Valenciana per fer la presentació de les Trobades d'enguany; són tres
exemples que demostren que quan les coses es posen magres, el PP sempre té
guardada a la mànega la carta de l'anticatalanisme, una cortina de fum que tapa
corrupcions urbanístiques, desficacis educatius o polèmiques visites a la
sastreria. Porten des de la transició utilitzant la mateixa estratègia i ja no
enganyen ningú. No cal que es lleven la màscara perquè se'ls veu vindre d'una
hora lluny.
La gent d'Escola Valenciana tornen a la càrrega amb La Gira 2009! Enguany s'han posat les piles des de ben promptet i han organitzat un concert a Burjassot en ple calendari faller. La Gossa Sorda, Orxata Sound System i Aspencat (aquest darrer grup escollit per votació popular a través de facebook) han encetat la temporada de festivals i han inaugurat La Gira 2009. Un èxit d'actuació, no només perquè quasi es va triplicar el públic que s'esperava (de 1000 a 3000 persones), sinó perquè a més a més, els grups es deixaren la pell sobre l'escenari. A més a més, enguany han fet una campanya publicitària en espiral d'allò més original: els giratoons. Dos sketchs de 30 segons amb ninotets en 3D dels músics en valencià. El primer anunci el protagonitzem Miquel Gironés, dolçainer d'Obrint Pas, i jo mateix (vegeu el vídeo). El següent, que està a punt d'eixir, el protagonitzen Josep Nadal (cantant de La Gossa Sorda) i Mireia Vives (Cantant de Rapsodes). Estigueu atents a la xarxa! I com no, una vegada més, felicitar a la gent d'Escola Valenciana que es treballa dia a dia el País, defensant els nostres músics de la millor manera possible: creient en ells i posant-los damunt d'un escenari!
Avui no he de moure'm de casa. Actuem a l'Institut d'Ensenyament Secundari La Marxadella de Torrent, dins del Circuit de Música en Valencià So de Sons, promogut als instituts per Federació Escola Valenciana. El departament de valencià ha organitzat una jornada plena d'activitats culturals i d'esplai per als estudiants. El poble fa olor a pólvora i alguns alumnes s'han pres les vacances falleres abans d'hora, però els que han vingut s'impliquen i participen activament. A les deu i mitja té lloc una xarrada al conservatori de música de grau mitjà, on Laura i jo expliquem què significa per a nosaltres fer música en valencià i en què consisteix el nostre dia a dia. La part més interessant ve quan s'obri un torn de preguntes i els alumnes ens interroguen sobre aquells aspectes que els desperten més curiositat. Al voltant de les onze i quart ens alcem de la taula i marxem cap a l'Institut per fer les proves de so. Quan arribem al centre, una part dels estudiants estan fent un taller de muixerangues a càrrec de la Muixeranga de València. Uns altres estudiants estan jugant a pilota, a la modalitat de llargues. Uns altres, els més menuts, juguen a bitlles molt a prop de l'escenari. A les dotze passades, acabem les proves i encetem el concert. Hem demanat un parell de parasols per evitar-nos una possible insolació, després de l'experiència de dissabte passat. Avui patim per l'aire que corre, que colpeja contra els micròfons i ens desbarata el faristol. En un moment determinat, amb un colp de vent, el parasol ix disparat per l'aire en direcció als estudiants que hi ha enfront del cadafal. Miraculosament, com a càmera lenta, Andreu Laguarda, un dels cantants de Rapsodes, aconsegueix empomar-lo abans que llastime algú del públic. Açò mai no ens havia passat en directe! Tot seguit, el grup de hip-hop del Camp de Túria, pren el relleu i puja a l'escenari. De seguida es claven els espectadors a la butxaca. Un concert esplèndid, ja feia temps que no coincidíem amb ells i la veritat és que han enriquit molt l'espectacle, matrícula d'honor! En acabant, fem cap al menjador del centre, on ens espera un bon plat de paella. Abans de marxar, ens acomiadem d'Annabel i Josep i els agraïm tots els esforços invertits: han treballat de valent perquè aquesta jornada de reivindicació lingüística i cultural fóra tot un èxit. A més a més, els hem de donar l'enhorabona perquè han aconseguit mostrar la llengua com un patrimoni modern i amb molta vitalitat, han fet que els alumnes vegen el valencià com un fet diferencial, positiu i engrescador! Ens llevem el barret, companys!
dissabte, 14 de març de 2009 - 7a Calçotada Popular del Casal Independentista i Popular Quico Sabaté
Avui ens toca matinar una miqueta. Hem d'arribar abans de l'hora de dinar a Sant Celoni per fer les proves de so. Actuem després d'una calçotada popular, organitzada pel Casal Independentista i Popular Quico Sabaté. Enguany és la setena edició d'aquesta iniciativa i és impressionant la resposta de la gent. Al voltant de 200 persones s'han arrimat fins al carrer Sant Roc per gaudir de l'àpat en bona companyia. Les previsions dels organitzadors han quedat desbordades perquè només s'havien contemplat 150 tiquets! Jo encara no havia tingut l'oportunitat de tastar els calçots i la veritat és que és molt curiós, no és que la ceba tendra em faça molt (ni a Laura tampoc), però cal dir que la salsa romesco té un gust molt bo i és tota una aventura poder menjar-se'ls! Els dits m'han quedat més negres que la fusta de la meua guitarra... Després de les postres i de la lectura del manifest, arriba l'hora de pujar a l'escenari. El sol ha anat desplaçant-se durant el matí i ara justament cau picat sobre els nostres caps. Si mirem la part bona, no cal que anem a la platja en un parell de mesos! Actuem durant uns 45 minuts, abans de deixar pas a Salsa de Pastor (Sant Hilari Sacalm), que prenen el testimoni i continuen la festa. Nosaltres, però, hem de marxar a corre-cuita perquè hem d'arribar amb una certa antelació a l'estació de Sants. Entre el públic, molta gent coneguda: Gemma i companyia, sempre fidels a la cançó d'autor; la fotògrafa Roser Ortiz, veïna del poble (podeu entrar al seu bloc per veure algunes fotos de la jornada); alguns amics de Cardedeu, que no han volgut perdre's la cita; i, com no, Laia, Gerard, Oriol, Marcos, Neus i Xavi. Abans de marxar, ens acomiadem de Sònia i els seus companys, que van estressadíssims, amunt i avall, fent-se càrrec de tots els detalls. No hi ha retencions a l'autopista, de manera que arribem a Barcelona amb temps de sobra: prova superada!
Durant la dictadura franquista les Falles de València van perdre el seu tarannà crític i fiscalitzador. La censura inquisitiva de l’època va propiciar que, en favor de la seua integritat física, els artistes fallers assuaviren el missatge i es dedicaren a dissenyar monuments innocus, tènuement bel·ligerants amb el règim feixista. D’altra banda, dotze anys després del final de la Guerra Civil, aquesta celebració es vinculà oficialment, per primera vegada, a la religió catòlica, instaurant l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats com un acte protocol·lari. Abans de 1951 les Falles sempre havien tingut un caràcter eminentment pagà, si bé és cert que el calendari festiu responia, des dels inicis, a la commemoració del patró dels fusters, Sant Josep.
Amb l’adveniment de la democràcia, després de la mort del general Franco i una vegada desactivats els mecanismes totalitaris de control polític, el caràcter reivindicatiu de la celebració continua sent merament anecdòtic. Podríem dir sense xafar-nos els dits que hi regna, avui dia, una censura molt més exhaustiva i implacable que en temps de Dictadura, que no és altra que l’autocensura. No debades, la folklorització progressiva de la festa, cada vegada més ostentosa i conservadora, implica un allunyament flagrant entre la tradició satírica i popular de les Falles i l’actual reinterpretació turística que s’ha fomentat des de les institucions.
Les excepcions són comptadíssimes: la Falla Arrancapins, amb cent anys d’història a les esquenes, ha entés perfectament que l’esperit faller no es mesura en termes purament econòmics. Senzillament, no es deixa arrossegar per la filosofia de l’Això quant val? Això ho pague jo, que tan agudament ha popularitzat l’alcoià Xavi Castillo en els seus monòlegs d’humor. Els monuments, humils i austers, sempre estan impregnats d’una càrrega social importantíssima i les distintes activitats d’oci que s’organitzen al casal tenen un rerefons avantguardista inqüestionable. El seu compromís amb la música en valencià, per posar un exemple pràctic que conec de primera mà, es tradueix en l’edició d’un CD recopilatori que porta per títol De la terra i que ha esdevingut una valuosa eina de difusió per als nostres artistes. En aquesta mateixa línia, també les Falles Populars i Combatives, organitzades conjuntament per diversos col·lectius de base i ateneus autogestionats del Cap i Casal (Racó de la Corbella, Ateneu Popular del Carme, Centre Social Terra, Ca Revolta, etc.) han comptat sempre amb grups i cantants que s’expressen en valencià per a les seues activitats culturals i festives. Només cal fer una ullada als cartells dels darrers anys per comprovar el grau d’implicació social de la seua banda sonora. Ja van per la setena edició d’aquesta iniciativa i s’han convertit en un autèntic model de recuperació dels valors originals de les Falles, respectant i aprofundint en la tradició més crítica i popular d’una de les festes valencianes per excel·lència.
dissabte,
7 de març de 2009 - Cambra Agrària de Massalavés
Avui se celebra a Massalavés una jornada en commemoració del Dia de la Dona
Treballadora. La gent de Maulets de la Ribera, colze
amb colze amb l'associació Massalavés desperta, han
organitzat una sèrie d'activitats: un esmorzar gratuït de xocolata, un taller
antipatriarcal, un dinar popular, una cercavila amb muixerangues i, per a
cloure la jornada, un concert de cançó, amb Naia
i uns servidors. Comencem al voltant de les sis de la vesprada. Toquem
nosaltres primers, actuem en format de duet, Laura al violí i jo a la guitarra
acústica i a la veu. Fem aproximadament una hora de concert, repassant el
nostre repertori habitual. Ens acomiadem amb Lletania, que és una cançó
que no solem fer en directe amb aquest format. Es tracta d'un tema molt rítmic,
que necessita del suport del baix elèctric i la bateria per caminar com cal.
Però la lletra és una denúncia de la violència de gènere i creiem que és
important interpretar-la en un dia com avui. No hem portat cap exemplar de
Teoria del Caos, però ens comprometem a dur-ne la pròxima vegada que actuem a la
Ribera, que serà d’ací un mes, el 24 d’abril, a Montserrat. A continuació, la
gent de Naia entra en escena. Han portat un format molt ric, amb bateria,
percussió, baix, clarinet, guitarres i veu. Ens fem de tècnics recíprocament.
La seua proposta artística, que barreja el concepte de cançó amb la música
tradicional, és molt interessant. Hem tingut oportunitat de compartir escenari
amb ells en diverses ocasions i cada vegada estan més compenetrats. A més a
més, segons ens conten, tenen previst entrar a gravar durant el mes de juny, de
manera que de cara a la tardor podrem gaudir del seu primer disc! Estarem
atents. Ens acomiadem de Bryan i la resta de la gent de l’organització i tornem
a la carretera.
dijous, 26 de febrer de 2009 - Sala d'actes de l'IES Joan Coromines
Avui ens toca matinar una miqueta. Actuem a les 13 hores en l'institut d'ensenyament secundari Joan Coromines, a Benicarló. Fem el trajecte per autopista i veiem des de la carretera el complex Marina d'Or - Ciudad de Vacaciones. Mira que hem passat vegades per aquesta zona, però mai no ens deixa de sorprendre: com és possible que s'haja permés construir una barbaritat com aquesta, i més encara, com s'explica que algú vulga passar les seues vacances en aquell immens formiguer de formigó?! Arribem a l'institut al voltant de les dotze i Pepa ve a arreplegar-nos. A Pepa la coneixem de fa molt de temps, de quan les mobilitzacions contra l'Alta Tensió a la Valldigna i moltes altres històries. Ens condueix fins a la sala d'actes del centre i ens presenta als seus companys del departament de valencià. Fem una prova senzilleta, la sala té una bona acústica i no cal forçar massa. Agustí, un alumne de l'institut, s'ha oferit a acompanyar-nos al piano en el poema Comptat i debatut: es veu que en un recital de poesia van interpretar-lo amb un acompanyament de teclat. Ho provem i la veritat és que queda molt bé. A la una i quart les butaques de la sala estan pràcticament plenes. Hi ha alumnes de primer i segon de batxiller, quart d'ESO i alguns de primer d'ESO. Obrim el recital amb Contra el ciment, comentant la impressió que ens ha fet el rusc de Marina d'Or i criticant la depredació urbanística que assetja el País. Els alumnes es mostren molt participatius, corejant algunes cançons i fent palmes en aquelles més mogudes. Cap al final del concert fem pujar a Agustí a l'escenari. El poema queda la mar de bé. S'emporta una ovació dels seus companys més que merescuda! Ens acomiadem més d'una vegada, però no arribem a baixar-nos de l'escenari i fem unes quatre o cinc cançons extra com a conseqüència del clamor popular. En acabant, xarrem una estona amb els alumnes del centre i signem algun que altre disc. La veritat és que eixim molt contents, es nota que ha agradat i això sempre t'ompli. Arrepleguem els instruments i, abans de marxar, ens quedem a dinar amb els professors del departament de valencià, que ens han cuidat de categoria. En el restaurant el tema estrella és la precarietat de l'ensenyament públic, les últimes declaracions de Font de Mora sobre la inclusió del xinés com a assignatura optativa per a secundària, la política de barracons, la falta de mitjans per a integració de nouvinguts, etcètera. Com està el pati!
M'acabe d'assabentar pel bloc de Laia Marquès que a Saragossa han organitzat una correguda de bous benèfica per fomentar les donacions de sang (?!). La situació és, com a mínim, kafkiana: els coordinadors organitzen un vessament de sang animal perquè els assistents s'animen a fer una donació de manera altruista. No acabe d'entendre massa bé el mecanisme mental que els porta a relacionar la tortura animal amb la solidaritat, sembla bastant contradictori en els termes, però com dirien els Antònia Font, "coses més rares mos han de passar"... Quan aquestes notícies veuen la llum, se'm posa un cabdell de nervis a l'estómac. Supose que és la indignació de veure com es pot arribar a banalitzar un gest tan important com és la donació de sang i, de pas, legitimar la violència animal... Ens queda molta feina per fer! El vídeo que hi ha més amunt és un recull de fotos de la campanya antitaurina que Maulets de Mallorca van organitzar l'estiu passat i en la qual vam tindre l'honor de participar activament, amb dues actuacions a Palma i a Inca.
divendres, 20 de febrer de 2009 - Sala d'actes de l'Ajuntament de Teulada
Al voltant de les set arribem a Teulada. És la segona vegada que actuem en aquest municipi de la comarca de la Marina. Farà cosa de tres o quatre anys vam interpretar algunes cançons en la cerimònia de lliurament d'uns premis de literatura que convocava la regidoria de cultura. Enguany ens ha convidat la gent de l'associació Sortits de Res, que acaben de nàixer com a col·lectiu. De fet, l'acte d'avui serà una posada de llarg, la seua presentació oficial com a entitat cívica. La jornada comença amb unes paraules de Marina Llobell, que fa de portaveu i explica els motius pels quals s'han constituït. A continuació, el sociòleg Joan Carles Ortega, que potser us sone d'haver llegit els seus textos en una bitàcola de Vilaweb, Anotacions Rizomàtiques, enceta la seua conferència al voltant del paper de les associacions en la construcció democràtica, una visió engrescadora de la participació ciutadana en el marc d'un estat de dret. En acabant, Laura i jo pugem a l'escenari per a cloure l'acte amb una miqueta de música. Fem alguns temes del nostre darrer disc i rescatem també alguns del primer. No ens allarguem massa perquè la vesprada ha sigut bastant densa i, a més a més, a les deu i mitja actua Feliu Ventura a Benissa i molts espectadors volen compaginar els dos espectacles. Saludem alguns amics que s'han desplaçat fins a Teulada per assistir al nostre concert i ens acomiadem dels companys de Sortits de Res, no sense abans desitjar-los moltíssima sort i coratge. Malauradament, no podem arrimar-nos a Benissa per escoltar a Feliu: demà hem de matinar i encara ens queden cent quilòmetres llargs fins a casa. La pròxima vegada prometem vindre sense compromisos, que tant d'estrés no pot ser bo.
Si dic que les notícies de Canal9 estan manipulades, no estic descobrint la sopa d'all, ni de bon tros. La impunitat que la majoria absoluta parlamentària atorga de facto als dirigents del Partit Popular, i que els permet fer i desfer en tots els àmbits institucionals, els exonera de qualsevol responsabilitat a l'hora de tergiversar la informació en els noticiaris de la nostra televisió (la televisió de tots els valencians) i ocultar certs contextos polítics desfavorables que no els convenen electoralment: el seguiment de les manifestacions convocades per una educació pública digna (una de les mobilitzacions més massives que es recorden des de les protestes contra la presència de l'exèrcit espanyol a la guerra d'Irak) va ser pràcticament nul; les marxes cíviques del 9 d'Octubre i del 25 d'Abril no existeixen per als periodistes de la casa, així com tampoc no s'informa, per norma general, sobre el treball dels escriptors, músics i artistes d'altres disciplines que utilitzen el valencià com a llengua vehicular.
A continuació, desglossarem percentualment els continguts dels informatius que presenten Empar Recatalà (la cosa té collons!) i Frederic Ferri, per si algú no ha vist mai el telenotícies de Canal9, no sap el que es perd: 20% d'informació sobre l'oratge (pot augmentar fins a un 30% si plou, neva o fa vent en les comarques de l'interior), 20% sobre l'agenda política de Francesc Camps (inauguracions d'hospitals, instituts i grans esdeveniments), 20% sobre l'aigua de l'Ebre i l'hipotètic transvasament (que si plou, que si no plou, que si l'agricultura desapareixerà, que si litres i litres de l'aigua del riu es perden en la mar?!), 20% de sang i fetge (accidents de trànsit, assassinats, violacions, incendis i robatoris amb violència) i, per últim, es dedica un 20% a la informació esportiva (ço és, qualsevol anècdota, per insignificant que puga semblar, que tinga a veure amb el València Club de Futbol Societat Anònima Esportiva). Aquesta distribució equilibrada de la informació sempre pot modificar-se si l'actualitat diària així ho demana: Falles, Magdalena i Fogueres poden arribar a ocupar el 50% del temps; i si, per contra, el València participa en la copa d'Europa o juga contra el Barça o el Madrid, pot rebasar, fins i tot, el 75% dels continguts!
El cas és que l'oposició pateix una marginació sistemàtica, i si apareix alguna intervenció dels seus representants polítics a Les Corts, és amb l'objectiu de traure a la llum les seues lluites internes i/o altres draps bruts. La línia que separa el gabinet de premsa del partit i els serveis informatius de proximitat és molt difusa. De vegades, es produeixen situacions contradictòries i paradoxals: per exemple, Canal9 no ha informat encara sobre l'assumpte de l'Orange Market. Aquesta notícia no tenia la rellevància suficient per al responsable de continguts i per això encara no ha sigut explicada per boca dels seus reporters. Després de les filtracions de la premsa (bastant poc serioses, d'altra banda), que incriminen pressumptament Serafín Castellanos i Francesc Camps en aquesta trama de corrupció, els informatius de Canal9 cobriren la declaració institucional del President de la Generalitat, que va espolsar-se les puces de damunt i va deixar-se ovacionar pels seus propis companys de partit, lleials i fidels, com no podia ser d'una altra manera. Si ens parem a recapacitar, fa molta gràcia que Camps negue les implicacions d'una cosa que, a tots els efectes, no ha passat i de la qual no hem tingut constància mai...
El desficaci de Canal9 ha arribat al seu punt més àlgid durant les legislatures del Partit Popular al cap de la Generalitat Valenciana, però els fonaments els varen posar els socialistes durant l'època de Lerma, com s'explica, fil per randa, en el llibre La televisió (im)possible. Senyors, per favor, una miqueta de dignitat política i cultura democràtica! Acabeu ja amb la manipulació, d'una vegada per totes! Feu alguna cosa: que no us cau la cara de vergonya?
Avui actuem a la sala Harlem Jazz Club, dins de la programació del festival Barnasants, una espècie de macrocircuit (més de seixanta concerts repartits en tres mesos) que se centra en aquelles propostes musicals que més cuiden la paraula i el missatge, el que es coneix com a "cançó d'autor". Si feu una ullada al web del festival comprovareu l'agosarat projecte que dirigeix Pere Camps, amb qui tinguérem l'oportunitat de xarrar una miqueta després de la nostra actuació. La sala en qüestió ens va agradar molt perquè tenia aquella proximitat i aquella intimitat que ens facilita tant la feina als artistes a l'hora de connectar amb el públic. Un escenari minimalista, de fusta, amb un piano de paret que no utilitzàrem, però que donava caliu. Alguns espectadors asseguts a les tauletes, enfront de la tarima; uns altres asseguts a la barra, en el lateral; i la resta es quedaren de peu perquè la sala no era excessivament gran i vingué molta gent! Va ser una vetllada d'aquelles que deixen marca: t'oblides que estàs fent música i sembla com si estigueres explicant-los les teues cabòries, les teues emocions i els teus pensaments a uns amics que has convidat al menjador de ta casa. Haguérem d'eixir dues vegades a l'escenari després de la darrera cançó amb què tancàrem el concert "oficial", però ho férem amb molt de gust, perquè estàvem comodíssims, de manera que no ens vam fer massa de pregar. Després del recital, xarrem amb l'Elisenda Soriguera i l'Helena Morén, redactores de l'Enderrock, que ja han superat la ressaca dels premis i ja estan de nou al peu del canó. Parlem també amb alguns amics que feia temps que no véiem i comentem la jugada. Saludem a Gemma, Aina i Xavi, que estan a primera fila i no han volgut perdre's la nostra "reaparició" al Principat, fidels com sempre! Arrepleguem a corre-cuita els instruments perquè a les 22:30 hi ha programat un concert de jazz en la mateixa sala i els músics que actuen volen fer la prova de so. Ens acomiadem de tothom, parem a menjar alguna coseta en un bar de la zona i tornem a la carretera, que encara tenim 350 quilòmetres per davant i volem arribar a una hora prudencial a València.
Ahir va tindre lloc l'acte de lliurament dels Premis Enderrock 2009. La sala escollida per a celebrar aquesta festa de la música catalana fou la Sala Bikini de Barcelona, un local bastant ample, però no tant com podia semblar (fins i tot es quedà gent al carrer perquè se superava l'aforament permés, la qual cosa fou una putada per als espectadors que no pogueren entrar, però d'altra banda va certificar el creixement exponencial dels darrers anys pel que respecta a públic i a l'interés que suscita en els mitjans de comunicació!). Laura i jo arribàrem de vesprada, després de tres hores d'euromed. L'Eli ens vingué a buscar a la porta de la sala i ens va conduir fins a una espècie de magatzem on ens van fer una entrevista per a un nou espai televisiu, EnderrockTV, que com bé haureu suposat, està impulsat per la revista que dirigeix Lluís Gendrau. Tot seguit, deixàrem les jaquetes als camerins i anàrem a buscar les acreditacions. Tothom va de bòlit (sobretot els redactors i fotògrafs de la revista, que no paren en torreta), amunt i avall, saludes a moltíssima gent al llarg de la nit: vells coneguts o artistes que admires i amb els quals mai no has tingut l'oportunitat de coincidir. Mengem alguna cosa del càtering per a enganyar la gana i ens posem a escoltar els grups que actuen durant la nit: Núria Feliu + Angelina i els Moderns, Mònica Green + Pep Sala, Miquel Abras, Roger Mas + Òscar Briz, Manel i Carles Belda i els Badabadocs. Entre bastidors, felicitem als grups que han aconseguit algun guardó i xarrem d'açò i d'allò altre. Arriba l'hora de pujar a l'escenari, anem després d'Albert Fibla, que ha rebut el premi a la millor cançó per votació popular. Cesk Freixas és l'encarregat de lliurar-nos un parell d'es de metacrilat que suposen el Premi Enderrock per votació popular al millor disc de cançó d'autor i el Premi Enderrock per votació popular al millor artista de cançó d'autor de l'any 2008. Ens fa molta il·lusió que siga un amic i company de mil batalles qui ens lliure els trofeus, tot queda en família. Pugem a l'escenari en companyia de Toni Xuclà, que té part de responsabilitat en aquestos premis. Dic unes paraules molt breus, recordant-me de Gus, d'Alfred, de Fede, de Ruper Ordorika, de tots els músics que van participar en la gravació del nostre disc, Teoria del caos. La veritat és que ens fa molta il·lusió que siguen dos premis per votació popular, perquè significa un reconeixement dels espectadors, t'indica que el teu treball, la teua música, les cançons que has escrit en la intimitat, han arribat al públic, i s'ha sentit identificat amb les emocions que volies mostrar. Què més es pot demanar? Donem les gràcies a tota la gent que ens ha votat i baixem del cadafal. Toca sessió de fotos joguinejant amb els trofeus (mare meua, no vull ni pensar què haurà eixit d'allò!). Tot seguit, entrevista amb el programa l'Hora Q i el magazine de vesprada El Club, de TV3. Al voltant de les 23:40 connectem en directe amb els nostres amics d'El cabaret elèctric d'IcatFM, amb la Pepa Ferrer, la Mireia Izard i la Txell Bonet, que sempre ens tracten entre cotó-en-pèls. A poc a poc ens anem acomiadant de tota la gent que està absolutament desperdigada a aquestes hores de la nit i busquem un taxi perquè demà hem de matinar. Sí, com ho sentiu, no ens vam quedar a "l'altra nit dels premis enderrock", tot i la fervorosa recomanació dels treballadors de la casa. Un altre any serà: hauran de donar-nos un altre premi per comprovar que la festa era tan grossa com asseguraven!
Si voleu llegir la incidència que han tingut els Premis Enderrock en la premsa, podeu punxar en els següents enllaços:
La prepotència de l’ajuntament fa molt de mal. No poden fer i desfan, no poden dur endavant el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibañez, però no ho reconeixen i intenten salvar la cara dient que el pla està en marxa, que van a accelerar-lo, que hi posaran molts diners... Al remat, anuncien uns quants enderrocaments de cases i a deixar passar el temps i anar minant a poc a poc la moral de la gent del barri.
No, no poden enganyar tota la gent; en anys d’assetjament, d’amenaces, de deteriorament planificat amb tota la mala idea, cruelment, imperdonablement, l’ajuntament de València no ha aconseguit més que fer-se amb unes quantes cases (pobretes) que no veuran una altra lluna. Les compren, acte seguit les destrueixen, alcen els seus cadàvers cridant “veis como el plan va palante” i segueixen rondinant. Tot el que fan mata la història, taca el futur, fot el veí.
No, no van a destruir-nos. Hem aguantat molts anys i estem dempeus encara, decidits a fer front a cada envestida de la fera cobdiciosa. No estarem callats, cada casa que tiren deixa les veïnes tremolant-se de fred i entristiment. La paret i la sang són carn i ungla al Cabanyal, aquest és el misteri.
El seu pla va néixer vell i desprès de 10 anys ja està caduc, aquell maleït pla avui està mort.
Per tornar-ho a cridar, per exigir-los que deixen en pau la gent avui assetjada, que no enderroquen una sola casa més. Per dir-los que no més hi ha un camí:
REHABILITACIÓ SENSE DESTRUCCIÓ
Organitzem una concentració front al nº 205 del carrer La Reina, seu de Cabanyal 2010 (la cova dels lladres) la vesprada del dijous 12 de Febrer de 2009 des de les 18h.
(Porta la gola i altres eines de fer-te sentir)
Convoquen: Plataforma Salvem el Cabanyal, AAVV Cabanyal-Canyamelar i AAVV Pavimar
dilluns, 20 d'abril de 2009 - Auditori de l'Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell
No molt lluny d’ací, si algú de vosaltres heu entrat per l’autovia des de València, existeix un poble fantasma. No és Manhattan ni Benidorm, és un barri de Torrent, sense fesomia, anònim, finques i finques i més finques. Una aglomeració de rajoles, una damunt de l’altra. A la vora del Safranar, sempre amenaçant, a l’aguait. De nit, no hi veureu llums encesos, alguna finestra que altra perduda en meitat del no-res. L’explicació és ben senzilla: encara no s’han venut ni el 50% dels habitatges ja construïts. Ni les estimacions més optimistes dels constructors apunten que s’arribarà a aquesta xifra de compra. I encara volen fer-ne més! 
dissabte, 11 d'abril de 2009 - Casal Popular de Castelló
Per què rememorar, tres segles després, la Batalla d’Almansa? El 25 d’Abril de 1707 va suposar un episodi crucial en la història dels valencians i les valencianes. Aquell dia vam perdre el nostre autogovern en detriment de la Corona de Castella, que va imposar les seues lleis a través del Decret de Nova Planta. La nostra llengua va ser prohibida a l’administració, l’ensenyament i la predicació i els nostres drets com a poble van ser menystinguts pel nou Règim, de clara inspiració absolutista.
dissabte, 4 d'abril de 2009 - Casal Jaume I de Perpinyà
divendres, 3 d'abril de 2009 - Mercat Municipal d'Oliva
dissabte, 14 de març de 2009 - 7a Calçotada Popular del Casal Independentista i Popular Quico Sabaté
Durant la dictadura franquista les Falles de València van perdre el seu tarannà crític i fiscalitzador. La censura inquisitiva de l’època va propiciar que, en favor de la seua integritat física, els artistes fallers assuaviren el missatge i es dedicaren a dissenyar monuments innocus, tènuement bel·ligerants amb el règim feixista. D’altra banda, dotze anys després del final de la Guerra Civil, aquesta celebració es vinculà oficialment, per primera vegada, a la religió catòlica, instaurant l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats com un acte protocol·lari. Abans de 1951 les Falles sempre havien tingut un caràcter eminentment pagà, si bé és cert que el calendari festiu responia, des dels inicis, a la commemoració del patró dels fusters, Sant Josep.
dijous, 26 de febrer de 2009 - Sala d'actes de l'IES Joan Coromines
divendres, 20 de febrer de 2009 - Sala d'actes de l'Ajuntament de Teulada
Si dic que les notícies de Canal9 estan manipulades, no estic descobrint la sopa d'all, ni de bon tros. La impunitat que la majoria absoluta parlamentària atorga de facto als dirigents del Partit Popular, i que els permet fer i desfer en tots els àmbits institucionals, els exonera de qualsevol responsabilitat a l'hora de tergiversar la informació en els noticiaris de la nostra televisió (la televisió de tots els valencians) i ocultar certs contextos polítics desfavorables que no els convenen electoralment: el seguiment de les manifestacions convocades per una educació pública digna (una de les mobilitzacions més massives que es recorden des de les protestes contra la presència de l'exèrcit espanyol a la guerra d'Irak) va ser pràcticament nul; les marxes cíviques del 9 d'Octubre i del 25 d'Abril no existeixen per als periodistes de la casa, així com tampoc no s'informa, per norma general, sobre el treball dels escriptors, músics i artistes d'altres disciplines que utilitzen el valencià com a llengua vehicular. 
diumenge, 15 de febrer de 2009 - Harlem Jazz Club
Ahir va tindre lloc l'acte de lliurament dels 
La prepotència de l’ajuntament fa molt de mal. No poden fer i desfan, no poden dur endavant el projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibañez, però no ho reconeixen i intenten salvar la cara dient que el pla està en marxa, que van a accelerar-lo, que hi posaran molts diners... Al remat, anuncien uns quants enderrocaments de cases i a deixar passar el temps i anar minant a poc a poc la moral de la gent del barri.
