Les grans veus no neixen sinó que es fan. Seria una frase falsa si no
tinguéssim exemples a munts aquí on vivim. Primer que res ens caldrà
definir què és això d’una gran veu. Hi afegirem paraules per acabar
d’arrodonir definicions i així acordarem, entre totes les que xerrem
sense parar alhora que escrivim, que les grans veus són les que
perduren quan passa la moda.Les grans veus són, doncs, les que van directes al ventre i el cor de la col·lectivitat, les que no necessiten màrqueting per quedar-se a viure amb tu els dissabtes per la tarda abans de l’estripada de la nit o quan, desconcertat, el cos és agredit per etíliques quantitats excessives d’inspiració mentre el cap manté la lucidesa que li és pròpia perquè sempre està més alt i no s’ofega fàcilment malgrat ho intentem.
Cesk Freixas i Pau Alabajos, a banda de compartir número i disc de l’”Enderrok” fa uns mesos, els vaig descobrir junts a Constantí fa una mica més d’un any. Hi tenia reticències perquè tothom en parlava i, desconfiat com sóc (cada cop que m’equivoco en temes així, m’agrada més equivocar-me), pensava que els dos eren producte d’una nova campanya, aquest cop adreçada a alguns moviments socials, orquestrada i justificada per les seves afinitats o militàncies en aquests mateixos moviments. Em vaig equivocar i ho vaig notar ràpidamt en veure el Cesk tocar al peu de l’església de Constatí i en escoltar “Futur en venda” del Pau, al concert del qual vam fer tard perquè les tapes es van fer pregar i quan vam arribar la seva actuació ja havia acabat. Tant un com l’altre són blocaires i la lectura dels seus escrits continuats em va acabar de confirmar que un i altre tenen una gran veu en formació, perquè abans de cantar cal saber mirar i veure. I el Cesk i el Pau miren, hi veuen i són capaços de fer cançons amb el que veuen, sigui perceptible a la vista o a qualsevol dels altres sentits.
El Cesk ha anat creixent alhora que expandint-se i ja té temes, més en directe que en disc ara mateix, que interpretats i cantats deixen veure que el que hi ha darrere no és un bluf sinó un compositor, intèrpret, autor, músic i, en definitiva un artista que ja no és promesa sinó realitat. Aquests nous camins l’obren al món de la poesia més potent de la contemporaneïtat en la veu, per exemple, d’Agustí Bartra, el fidel deixeble de la paraula viva maragalliana. Fins i tot se li poden perdonar alguns pecats de primera joventut que el van portar a musicar pamflets que no s’adeien tant amb qui serà una gran veu. Vista, oïda, tacte i olfacte però sobretot veu, veu que no esdevingu veu dels amos sinó del poble. Sóc conscient del perill que contenen paraules tan amanides i plenes de ditades de tot tipus com és aquesta, però en el cas del Cesk les paraules són, i seran cada dia més, punys; i carícies quan estenguin el palmell i els dits esdevinguin comunicació.
El Pau és autor d’un disc de fa ben poquet (“Teoria del caos”) en què demostra de nou les maneres, les bones maneres, que apuntava a l’indispensable “Futur en venda”, on trinxava tot allò que podia ser trinxat i esdevenia, per pròpia decisió personal, continuador d’algunes de les grans veus sense seguidismes de cap mena i amb corrosiva relectures d’ells mateixos.
Potser la cosa més interessant dels dos músics és precisament el que a mi tanta por em feia. Un i altre no són producte del bon rotllo i les lletres afins amb alguns moviments socials dels Països Catalans. Malgrat això, sí que hem de tenir en compte que la seva primera projecció ha estat dins i com a conseqüència d’espais culturals alliberats que han crescut dins o a la vora d’aquests moviments socials. Tenint en compte que no fan ni punk, ni hardcore ni tan sols ska, el Pau i el Cesk han transitat una porta que abans ja havia fet Feliu Ventura tot i que no totalment en què els cantautors catalans ja poden néixer entre els qui lluiten contra l’Espanya rància però també contra els Països Catalans de la caspa regional, aquells Països Catalans que es vesteixen de festa a Prada de Conflent una setmana i mitja a l’any i guarden les gales la resta per parlar de peix al cove i de misèries semblants. El Pau i el Cesk són fills d’uns espais que són alliberadors i per això s’atreveixen a somiar i en els somnis hi ha grans veus que han oblidat les renúncies perquè quan canten el món s’eixampla.
JORDI MARTÍ I FONT
Article publicat al setmanari d'informació crítica El Triangle (setembre de 2008)
En la revista 
