Pau Alabajos Teoria del caos (Cambra Rècords) Cançó d'autor
"És l'hora d'eixir al carrer,/ d'alçar la veu", comença el disc amb Contra el ciment, un cant contra l'especulació. A partir d'aquí les paraules brollen a raig, i guitarra i violí s'enlairen en una Lletania revoltada, com l'huracà que va encendre el Desire (Columbia, 1976) de Bob Dylan. La tempesta amaina a una melodia més pop de Síl·labes de vidre, bella cançó d'un desamor on "Queda l'amistat,/ pots comptar amb mi/ per al que necessites,/ vine a buscar-me". Pau Alabajos es fa més i més proper per qüestionar les comèdies socials entorn de l'accident al metro de València (Línia 1), les lluites obertes al món i la necessitat de prendre-hi partit (assumint que dir-ho en una cançó és un Pamflet), la voluntat de refermar la pròpia identitat (València, 9 d'Octubre) o, en col·laboració amb Ruper Ordorika, cantant en català al futur del poble basc, "Un País contra les cordes,/ que respon amb un batec" (Euskadi batega). Però no tot són cançons denses, perquè aquest és un disc ben equilibrat, com quan arriba Tinc una mania inconfessable, que no és altra que "tocar-te en silenci,/ besar-te lentament/ per tot el cos", entre altres voluptuositats. Igual que no tot és cantat, perquè hi ha coses sobre les quals cal fer una arenga (Comptat i debatut), tot i que una cloenda Sense equipatge és clara: "Seguirem cantant ben fort/ fins que ja no ens quede veu,/ cantarem amb l'esperança a flor de pell", i la represa sentida com a pròpia és Euskadi batega. Una partitura plena de colors bona per cicatritzar ferides.
HELENA M. ALEGRET
Ressenya publicada a la revista Enderrock (número 152, juny de 2008)
“Les xicotetes accions poden desenvolupar grans canvis”
El cantautor torrentí Pau Alabajos, col·laborador de L´ACCENT,
presenta aquests dies el seu nou material. Teoria del caos és un disc
on es conjuguen els seus sentiments, les seues reivindicacions i les
seues manies. Però sobretot és un treball que mostra la maduresa d´un
músic que mai ha deixat de treballar per la dignificació de la música
en català al País Valencià. Secretari del COM (Col·lectiu Ovidi
Montllor de Músics i Cantants en Valencià), Alabajos s´ha convertit en
veu i ànima de les lluites dels músics valencians. Entre els clams, hi
ha la batalla contra el silenci mediàtic de la música en valencià o la
professionalització d´un circuit de música que aposte per totes les
iniciatives que s´han donat a conèixer els darrers anys a casa nostra.
Hem parlat amb ell perquè ens capbusse en algunes qüestions del seu nou
disc i en la més roent actualitat musical valenciana.
Com t´han influït els quatre anys que han passat des del teu primer disc?
El primer disc va ser la primera presa de contacte amb un estudi de
gravació. Però també ha significat l´oportunitat de veure en primera
persona el treball dels moviments socials. El fet que les persones et
conten els conflictes que estan patint et fa veure les coses de manera
diferent, i això després queda plasmat en les cançons.
Per què Teoria del caos?
Teoria del caos és una metàfora de la lluita social. Aquesta llei
anunciava: "Pot el bategar de les ales d´una papallona provocar un
huracà en l´hemisferi sud?". És a dir, una xicoteta acció que passa en
una punta del món pot desembocar en un gran canvi a l´altra punta?
Doncs sí que pot passar, aquesta és la teoria. Les xicotetes accions a
les quals no es dóna importància poden desenvolupar grans canvis a
llarg termini que no els veiem però van passant. És la percepció dels
qui intentem prendre´ns les coses amb esperança malgrat els daltabaixos
de frustració que l´entorn ens provoca.
Musicalment, quins elements repeteixes de l´anterior treball i quins aportes de nous?
Repetim la mescla d´instruments de cambra amb la veu. I l´hem
aprofundida. En aquest treball comptem amb el violí de Laura Navarro,
que sempre ha estat present i és l´altre 50% d´aquest projecte. També
hem comptat amb la col·laboració d´una orquestra de cambra de
vint-i-tres músics i una veu. Bo, dues si incloguem el Ruper Ordorika...
Com ha anat per què Ruper Ordorika estiga també present al nou disc?
Doncs ens vam trobar fa dos anys en un cicle de cançó a Castelló de la
Ribera. No ens coneixíem de res, però jo tenia una gran admiració per
ell, fet que em va emplenar d´orgull compartir cartell. En una altra
trobada a València li preguntí si es prestaria a col·laborar en el
disc, i em va dir que sí, malgrat que estava molt ocupat. Vam trobar la
fórmula per fer-ho. Va gravar la veu des del País Basc i ens la va
enviar en un arxiu sonor.
Què és el que més admires de la discografia d´Ordorika?
Primer, l´ús que ha fet de l´euskera, una llengua tan complicada per
adaptar a la música. Una llengua que parla poca gent però és molt
familiar fa que el missatge arribe de manera molt més profunda. També
destaque el seu compromís amb el conflicte basc. De fet, la cançó del
disc parla sobre això; és una denúncia a la criminalització del diàleg.
Tu que has viatjat força durant tot aquest temps, què et diu la gent sobre la teua música?
Et puc parlar a diferents nivells. És molt curiós quan parles amb la
gent de cinquanta cap amunt. Els sembla increïble que estiga cantant a
Raimon en aquests moments. Se sorprenen que gent jove encara
reivindique el missatge que Raimon feu seu fa quaranta anys. Pel que fa
a la gent jove, molts destaquen que a les cançons tracte els problemes
que els afecten dia a dia. Avui, la gent està acostumada a estar
envoltada de música totalment despolititzada i asèptica, per això sobta
quan fas aquest tipus de cançó.
Quina és la teua opinió sobre la situació actual de la música d´autor als Països Catalans?
Crec que la cançó d´autor està en un moment molt dolç. Es produeix un
relleu generacional molt important. Supose que la porta l´ha obert
Feliu Ventura en el moment que Llach li va donar el testimoni. I
darrere d´ell hi ha gent que està fent-ho molt bé. Hi ha moltes
propostes noves que estan cohesionades a través de projectes com el
Col·lectiu Cançó, que uneix les reivindicacions d´un espai per a eixe
tipus de música. Si bé és cert que els ´70 van ser l´època d´eclosió en
què Ovidi, Llach o Raimon gaudien d´èxit de públic absolut, també hem
de tindre en compte que aquest temps la cançó anava acompanyada de la
lluita per la llibertat. Ara, en aquests moments, no tenim eixe èxit de
públic, perquè el ventall de diferenciació cultural s´ha fet més
evident en ràdios i televisions, però hi ha molta gent militant que
dedica molt temps.
Quina qualificació et mereix la política musical i cultural del Govern valencià?
Nul·la i, fins i tot, bel·ligerant. Trinidad Miró, consellera de
Cultura i alcoiana, va ser la mateixa que va dir que deu anys eren
massa pocs com per fer un homenatge a Ovidi Montllor deu anys després
de la seua mort. A partir d´açò, tota la resta són un seguit de
despropòsits del mateix nivell. L´Institut Valencià de la Música
intenta fer alguna cosa, però mai té pressupost. No hi ha voluntat de
crear un circuit musical, com sí el té el teatre. Per això, el COM
(Col·lectiu Ovidi Montllor) reivindica l´aposta per la música en
valencià. Avui hi ha gent que fa cançó d´autor, folk, funk, rap, ska...
El ventall és molt ampli.
Què t´ha proporcionat ser secretari del COM?
Bàsicament és posar les mans en farina. Tinc una visió més realista de
la situació. A nivell municipal, tot gira al voltant de les sinèrgies
que hi ha entre ateneus, associacions, col·lectius... A nivell
d´institucions, m´ha donat l´oportunitat de parlar amb l´SGAE i veure
com no hi ha voluntat d´elaborar cap ajuda a la música en valencià. Els
vam demanar els documents per fer el registre d´obres en valencià i ens
van dir que ja ho demanarien a Catalunya. RTVV segueix sense fomentar
les obres musicals, passen completament. Però no tot és negatiu. El COM
m´ha suposat treballar colze a colze amb gent com Rafa Xambó, Manolo
Miralles, Miquel Gil... Són gent d´una altra generació i aprens molt.
Com es presenta el futur? Haurem d´esperar quatre anys més per al proper disc?
No, el que passa és que l´opera prima és la més complicada de fer i la
que et comença a moure. A més, cal sempre un temps d´autogestió per
finançar el següent projecte. Ara mateix seguim traient noves cançons i
implicant-nos en molts festivals del nostre territori.
Què és més important per a tu: una bona discografia o la regularitat dels concerts?
Quan tu et poses a fer cançons, les fas per a tu, però també creus que
poden tindre una incidència en altres persones. Per a aquest tipus de
música, on el missatge té una presència tan forta, realitzar concerts
és el més important. És la sublimació de poder parlar cara a cara amb
l´espectador, que és el teu interlocutor màxim. Els discs, en canvi,
passen per molts filtres. El més important és reivindicar la música en
directe i guanyar-nos el carrer, que és on ha d´estar la cultura.
Quatre anys han passat des que un jove torrentí anomenat Pau Alabajos ens deixara bocabadats amb la seua carta de presentació, Futur en venda. Passat tot aquest temps, ja és difícil que algú encara no haja sentit parlar d´ell. Dos són els pilars que sustenten el seu nom: les seues obres musicals, barreja de cançó protesta i poesia intimista, i no menys important, el seu caràcter obert i humil. Alabajos ha defugit l´elitisme, ha escapolit d´etiquetes. I s´ha mostrat amb tot el seu esplendor. Ha posat la melodia en qualsevol pretext, sota qualsevol causa i per tots els mitjans possibles. Després de centenars de concerts arreu del país i d´algunes escapades pel continent europeu, Alabajos ens presenta una nova col·lecció de denúncies recollides sota el títol Teoria del caos.
"Barris de segona que veuen passar el temps...". Són les primeres paraules que es barregen amb la guitarra en la peça inicial del compacte. Contra el ciment és una cançó que no només radiografia el càncer urbanístic a casa nostra, sinó que també devé un himne que ens crida a la mobilització i a la resposta. És ací on trobem la gran aposta d´aquest cantautor: explicar, argumentar, descriure, sí; però sense oblidar que hi ha alternatives i lluites per explotar. Teoria i pràctica.
D´aquestes deu noves peces, trobem algunes que ja han format part dels darrers recitals. És el cas de Línia 1, cançó que fa tremolar les consciències dels viatgers que cada dia ens desplacem a través d´aquesta línia del ferrocarril subterrani valencià. Alabajos, mogut per la indignació del paper que va jugar la classe política, va traure aquest tema un temps després que es produïra l´accident de metro a l´estació de Jesús. Un altre dels clàssics és Comptat i debatut, un joc de paraules que reflecteix de manera impol·luta la idiosincràsia del poble valencià, i que al disc pren un to de solemnitat gràcies a la presència del piano. I també ens sona Pamflet, un comunicat d´urgència sobre el negoci de les armes al món que ens empenta a reflexionar i a actuar.
El nou material d´Alabajos no està exempt de sorpreses. Euskadi batega, tema a dues veus amb l´acompanyament de Ruper Ordorika cantant en valencià, fa una ullada al conflicte a Euskal Herria. El cantautor d´Oñati és una de les figures que forma part d´aquest disc, on també ha participat la Jove Orquestra de Cambra de València. Més cançons. A Lletania (nou crit contra la violència sexista) despunta la destresa i l´habilitat del violí de l´alaquasera Laura Navarro, companya inseparable de viatges. L´Alabajos més personal el trobem a Síl·labes de vidre i el més combatiu a València, 9 d´octubre. I, com no podia ser d´una altra manera, aquest treball ens regala una generosa segona part d´aquella Cançó explícita que al 2006 li va valdre el Premi Ovidi a la millor lletra. En aquest cas, el costat més eròtic i incendiari del torrentí té cabuda a Tinc una mania inconfessable.
El disc clou amb una cançó que parla de moltes coses. A Sense equipatge, Alabajos ens transmet records, melangia, il·lusió, esperança... És el darrer toc d´un viatge on Pau Alabajos torna a demostrar el seu compromís amb el seu poble, amb la seua terra i amb la seua llengua. Un compromís que ja va iniciar fa uns anys cantant als carrers de València. I un compromís que continua en peu amb la seua feina al capdavant del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià. Esperant amb les mateixes ganes els nous projectes de Pau, aquesta primavera porta el seu nom. Vénen hores de violí i cants a la llibertat.
Pau Alabajos és una de les figures destacades en el panorama de la música en valencià d'aquests últims anys. El cantautor de Torrent va publicar l'any 2004 un primer disc, Futur en venda. Ara publica el segon i, des del títol, apunta el plantejament rebel i reivindicatiu que l'inspira. Al cap i a la fi, la "teoria del caos" postula que petites accions poden canviar grans coses. Una de les cançons, titulada Línia 1, està dedicada a l'accident del metro de València que va costar 43 vides.
Publicat en el Quadern d'El País el dijous, 1 de maig de 2008
Dintre de la cançó d’autor catalana està sorgint una nova generació de músics nascuts als anys vuitanta. Entre els seus representants hi destaquen dos joves cantautors: Cesk Freixas i Pau Alabajos. L’Ateneu La Torna acull el proper diumenge 18 de maig el primer concert de presentació del seu disc conjunt, Venim del nord, venim del sud.
El penedesenc Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) i el valencià Pau Alabajos (Torrent, 1982) es van fer amics en els escenaris. Ara que tots dos tenen dos discos editats ho han celebrat amb un treball conjunt que combina cançons dels seus últims àlbums, El camí cap a nosaltres, de Freixas, i Teoria del Caos, d’Alabajos. “Sempre vam pensar que les nostres propostes eren complementàries. Les nostres cançons són reivindicatives, compromeses amb el territori, que intenten crear complicitats i obrir consciències”, explica Freixas, guanyador del Premi Enderrock 2008 al millor artista de cançó d’autor per votació popular. Precisament, la revista especialitzada Enderrock encartarà el disc en l’edició d’aquest mes de maig. Pau Alabajos va ser el responsable del seu títol: Venim del nord, venim del sud. “El disc és un diàleg entre les cançons, ja que cadascuna parla d’un territori, d’allà on hem deixat caure les arrels, però des de perspectives semblants i sempre tenint en compte els Països Catalans”, comenta Alabajos, i Freixas hi afegeix: “Fem broma amb què, a més, jo sóc un català del sud i ell un valencià del nord”. Degut al seu caràcter crític amb la societat, la seva música es cataloga com a cançó protesta. Alabajos, però, ho puntualitza: “No em sento còmode amb el terme ‘protesta’. No protestem, simplement hi diem la nostra. Ho va definir molt bé en Feliu Ventura quan va dir que si nosaltres fèiem cançó denúncia era perquè altres feien cançó renúncia”. Entre els músics que més els han influenciat es troben Raimon i Ovidi Montllor, però cap dels dos vol que se’ls vinculi directament amb la Nova Cançó. “Els nostres referents no són només catalans, hem begut molt d’autors llatinoamericans, com Silvio Rodríguez, Víctor Jara o Jorge Drexler”, aclareix Freixas. L’Ateneu Independentista La Torna, a Sant Pere Màrtir, 37, oferirà diumenge 18 de maig a les 19 hores el primer concert de Freixas i Alabajos presentant el seu disc conjunt. Encara estan perfilant l’espectacle, però ja prometen sorpreses com el fet de barrejar cançons d’ambdós, cantar conjuntament alguns temes i alguna versió dels seus cantants preferits.
Edward Lorenz, que per cert va faltar fa poc, va enunciar aquesta teoria matemàtica com una pregunta: pot el bategar de les ales d'una papallona en un hemisferi ocasionar un tifó a l'altra punta del món? Si ho prenem com a metàfora, ve a dir que les accions insignificants, que a simple vista poden semblar irrellevants, en realitat estan incidint en les grans estructures, estan canviant les coses. Tot i que siga imperceptible a curt termini, les nostres accions no queden en no-res: tota pedra fa paret; i la que no, fa forat.
Respecte a Futur en venda es nota una evolució, tant en la música com en les lletres.
El primer disc ens va oferir la possibilitat de rodar per tot el domini lingüístic: hem fet més de 200 actuacions des de 2004, amb tota l'experiència i les taules que això comporta. A més a més, ens ha permés viure en primera persona les lluites socials d'arreu del país, amb la qual cosa tenim un bagatge adquirit que pense que és un ingredient cabdal en aquest treball. Pel que fa a la producció, hem comptat amb l'ajuda de Toni Xuclà (Miquel Gil, Ovidi Montllor) i hem enregistrat un dels temes amb una orquestra de cambra (Euskadi batega).
De fet, com va sorgir la col·laboració de Ruper Ordorika per a aquesta cançó?
Vam coincidir en una nit de cançó a Castelló de la Ribera farà cosa de dos anys. Es tracta d'un artista que em desperta molta admiració, així que, quan va vindre a actuar a l'OCCC l'any passat, vaig proposar-li si voldria participar en el disc. Ruper va accedir-hi, i per a mi és un tot un honor.
També, però, hi ha texts més personals.
Per descomptat. Un disc és la fotografia del moment que vius durant un període de creació, les cançons parlen de la teua relació amb l'entorn, tant a nivell col·lectiu com a nivell individual. Els temes de contingut social i polític es barregen amb altres de més íntims i autobiogràfics.
Hem seguit en el teu blog la gira de concerts que has fet per Europa. Com anà l'experiència?
En març vàrem presentar en directe Teoria del caos en Grenoble, Lausana, Basilea, Zuric i Marsella. Va ser una experiència enriquidora i que et fa veure les coses des d'una perspectiva nova: a voltes menystenim la projecció internacional de la cultura catalana, ja que es tendeix a pensar que és una cultureta d'autoconsum, quan en realitat, hi ha un interés palpable per les nostres lletres i el nostre context polític. No tenim motius per a sentir complex d'inferioritat.
RICARD CHULIÀ
Entrevista publicada en la revista Agenda Urbana (Maig 2008)
Títol: Teoria del caos Autor: Pau Alabajos Discogràfica: Cambra Records
El cantautor torrentí ens lliura un segon
treball molt més madur, amb uns arranjaments on la presència del violí de Laura
Navarro pren major volada. Així mateix, els texts no han perdut gens ni miqueta
de capacitat de crítica i reivindicació, amb cançons especialment emotives, com
la dedicada a les víctimes de l'accident de metro del 3 de juliol a València, Línia
1.
A més, hi trobem
més varietat de registres, de composició. En definitiva, Alabajos ha fet un pas
endavant bastint una particular Teoria del caos.
RICARD CHULIÀ
Ressenya publicada a la revista Agenda Urbana (Maig 2008)
"PAU ALABAJOS PUBLICA TEORIA DEL CAOS, EL SEU ESPERAT SEGON DISC"
El cantautor torrentí Pau Alabajos ens presenta el seu segon treball discogràfic, "Teoria del Caos", una col·lecció de cançons viscerals, escrites amb les entranyes. En aquest nou projecte, la seua formació habitual de guitarra acústica, piano, cello, violí, baix elèctric i percussió es veu reforçada per una orquestra de cambra, que vesteix les seues composicions amb la solemnitat que exigeixen unes lletres carregades de contingut, valentes, esmolades, incisives. Cal destacar la inestimable col·laboració del cantautor basc Ruper Ordorika en un dels talls més emblemàtics del disc, on ha deixat gravada la seua veu esgarrada i tel·lúrica.
Redacció
Produït per Toni Xuclà, aquest disc reuneix els ingredients necessaris per convertir-se en la banda sonora d’una generació que no està disposada a claudicar, que lluita enèrgicament per una societat més honesta i més justa, amb l’esperança per bandera.
Ezra Pound va deixar escrit que “la poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música”. En el cas de Pau Alabajos, l’axioma s’acompleix punt per punt: escriure una cançó i musicar un poema són dues maneres d’expressar una idèntica acció, la qual cosa es manifesta en els textos d’aquest cantautor valencià, centaure de músic i poeta. No debades, va ser reconegut amb el Premi Ovidi Montllor a la Millor Lletra en l’edició de l’any 2006 d’aquest prestigiós guardó. A més a més, durant els concerts, s’ajuda de la rapsòdia per tal d’il·lustrar, d’explicar en vers, el tema de les lletres que canta i escriu. És per això que ha actuat en diverses cerimònies de lliurament de premis de literatura, com ara el VIé Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Torrent, el XIVé Premi de Narrativa Breu Vila de Teulada o els Premis Bages Juvenils de Literatura 2006. Per a aquest tipus d’actes, Pau Alabajos té preparat un espectacle especial que combina la interpretació de cançons i la lectura dramatitzada de textos literaris.
Quatre anys ha tardat Alabajos en donar forma a aquest nou treball discogràfic mentre recorria el país de dalt a baix, fins i tot fent algunes incursions a diferents indrets d’Europa, encapçalant les reivindicacions del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià, junt a molts altres dels seus companys. Quatre anys ens els que no ha deixat de cantar, en els difrents formats que adapta segons l’escenari, els temes del seu primer àlbum, mentre anava elaborant cançons compromesES amb el País o amb les víctimes del metro, parlant de l’amor, l’amistat i la complicitat, que tan bé ha anat conreant amb altres companys de viatge, poemes i lluites.
La renovació musical al País Valencià passa per noms com el del jove Pau Alabajos. Guitarra en mà, la seva cançó parla de la teoria del caos, que diu que l'aleteig d'una papallona pot provocar un terratrèmol a l'altre costat del món.
Des que va publicar el seu primer disc, ara fa dos anys, ha fet més de 250 concerts arreu dels Països Catalans. Viatja amb la guitarra com a arma, i la paraula com a munició, per construir una poesia cada cop més sòlida: contra el ciment i a favor de la llibertat.
Així canta contra les injustícies polítiques i socials, i no s'amaga quan el consideren hereu de Montllor, Raimon o Víctor Jara. L'univers que el fa viure i el provoca va des de la línia 1 del metro de València, fins a Euskadi o Bagdad.
Comptat i debatut, Pau Alabajos viatja sense equipatge i s'inspira en una teoria del caos adaptada a la reconstrucció nacional. Deu cançons que remouen el present, amb producció de Toni Xuclà i la col·laboració de Ruper Ordorika.
Ací us deixe un vídeo amb l'entrevista que férem ahir per a la plana web www.bondiatorrent.com amb motiu de l'eixida del nou disc. Aquest mitjà de comunicació digital es dedica a fer informació de proximitat i a penjar els continguts en internet. Les notícies que cobreixen solen tindre un abast municipal, però no només es limiten a Torrent, sinó que tenen vocació d'anar creixent a poc a poc i augmentant el seu perímetre informatiu. Aquesta entrevista ha estat enregistrada en el terrat de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània: per això faig eixa cara d'estrenyit, a les quatre de la vesprada el sol encara cau picat i em pegava directament als ulls. Parlem sobre l'eixida del nou disc i sobre l'estat de salut dels moviments socials a casa nostra. Supose que us n'heu adonat: hi ha una errada garrafal en el meu discurs i és quan afirme que "l'accident de metro va tindre lloc a Torrent", quan el que realment volia explicar era que "en l'accident de metro que va tindre lloc a l'estació de Jesús, en València, van perdre la vida 44 persones, entre les quals es compten 16 veïns de Torrent i per això una cançó del nou disc, Línia 1, és molt especial per a nosaltres". M'agradaria fer una puntualització: quan dic que "aquesta cançó quedarà per a la història" és fonamentalment perquè la justícia ha arxivat el cas i això suposa que totes les perspectives que consideren que la Generalitat, com a gestora de l'empresa pública FGV, té una responsabilitat activa en l'accident del 3J, queden desacreditades oficialment. Discrepe profundament d'aquesta decisió judicial. Pense que el Govern hauria pogut fer més per evitar aquesta tragèdia, i la prova que ho demostra és que el conseller d'Infrastructures i Transports, José Ramón Garcia Antón, va afirmar elS dies posteriors a l'accident que "la Línia 1 té la seguretat que ha de tindre" i al mateix temps, dues setmanes després, es va aprovar la instal·lació de noves balises de seguretat en els trams més perillosos. Si el metro no podia ser més segur, com és que s'apliquen noves mesures de seguretat immediatament després de l'accident més tràgic de tota la història en l'Estat Espanyol? Les coses clares i el xocolate espés...
La música en valenciano pasa por un excelente momento: al calor del éxtito de Obrint Pas se ha producido una eclosión de bandas y propuestas origniales. Del folk-rock de Lilit i Dionís al rock agresivo de 121 Decibels o Pinka. Del rock duro de Inopia o El Corredor Polonés a la canción de autor de Pau Alabajos o Sergi Contrí. De un clásico como Xavier Morant al folk de l'Ham de Foc o Tres fan Ball...
Creatividad, diversidad, mestizaje. Hay unanimidad entre la crítica: la música en valenciano goza de una salud excelente. "Nunca había visto tanta banda", afirma Vicent Contrí, periodista y organizador del festival Rock a la Mar de Dénia.
El periodista Juanma Játiva destaca la "riqueza y diversidad" actual de una "generación sin prejuicios". También Contrí habla de "propuestas originales". De gente que fusiona el folk y el rock, como los pegolinos Lilit i Dionís, una de las bandas de mayor proyección, a punto de sacar su primer disco.
Otros de Pego, la Gossa Sorda, están a punto de editar su tercer trabajo, mientras a 121 Db, de Valencia, los ha fichado un sello navarro.
Efecto vigorizante
La actual situación contrasta con la vivida a principios de los 90, cuando apenas había bandas que cantaran en valenciano. Pero al calor del éxito de En moviment!, el primer disco oficial en directo de Obrint Pas, nacieron varias propuestas, unas más interesantes que otras. Fue el "ataque de los clones", tal y como lo define Vicent Contrí.
En todo caso, el éxito de Obrint Pas, pioneros en introducir la doleaina en el rock, tuvo un efecto vigorizante. "Ahora mismo", opina el periodista Josep Vicent Frechina, "la plusvalía no es cantar en valenciano, sino cantar en valenciano y hacerlo bien".
Para Frechina, una de las causas que impulsaron el rock en valenciano fue la creación del Coldectiu Ovidi Montllor, fundado por los músicos en 2004.
Sólo un sello y ningún programa en TVV
La eclosión de bandas y diversidad de estilos contrasta con la endeblez de la industria: sólo hay un sello especializado: Cambra Records. "Es normal", afirma Frechina; "primero se crea el mercado y luego llega la industria". Frechina también lamenta que Canal 9 no tenga ningún programa de música. "Ni en castellano ni en valenciano".
Sergi Contrí, en Matisse
Sergi Contrí actúa mañana en la sala Matisse como telonero de Xavier Morant, uno de los clásicos del rock valenciano, ex Ceremonia, La Morgue y Armas Blancas. Contrí es uno de los exponentes de la canción de autor en valenciano, junto con Feliu Ventura, Oscar Briz o Pau Alabajos. El concierto empieza a las 22 horas.
J. Pérez Ortiz Valencia
Publicat en el diari ADN el dimecres, 9 d'abril de 2008
La sede universitaria de Benissa acoge esta noche un concierto con la presencia de los cantautores Pau Alabajos y Sergi Contrí, además del grupo Verdcel. El espectáculo lo organiza la concejalía de promoción del valenciano, que dirige el edil del Bloc Xavi Tro, con motivo del "Dia de la llengua materna".
A las nueve y cuarto de la noche se celebrará un debate entre los artistas para analizar el estado de la producción musical en valenciano para con posterioridad iniciar los conciertos en el mismo auditorio de la universidad, con entrada gratuita.
El cantautor Sergi Contrí ofrecerá su directo electroacústico acompañado del guitarrista Joan Senchermés con un repertorio en el que repasarán los temas del disco "Comptant Sargantanes" así como alguna pincelada de las nuevas composiciones del intérprete de Dénia. Ganador del premio a la mejor canción de pop en valenciano del grupo Ràdio Televisió Valenciana por el tema "Recorde", Sergi Contrí se adentra en el lirismo de sus letras y la potencia melódica de su voz en cada uno de sus conciertos.
Por otra parte, los asistentes al evento podrán escuchar en primicia alguna de las canciones que Pau Alabajos está a punto de editar en su segundo disco, "Teoria del Caos". El cantautor de Torrent es una de las grandes apuestas de la música valenciana actual. Su última obra está producida por el prestigioso guitarrista, Toni Xuclà, y mezclada por Juanjo Muñoz, de la formación manresana Gossos.
La noche la cerrará el grupo alcoyano Verdcel. La banda multidisciplinar, que alterna las proyecciones audiovisuales con la música y el teatro, también está de presentación con su cedé "Sàmara".
Publicat en el diari Levante de Alacant el divendres, 22 de febrer de 2008
No hay ataduras en la escena pop local. Ni estilísticas ni tampoco
lingüísticas. Poco importa que canten en castellano, inglés, catalán o
francés. En nuestra pequeña Babel pop, de cuya lozanía dará buena
cuenta el Octubre Centre de Cultura a partir de mañana con cuatro
conciertos en cuatro jueves consecutivos, a cargo de Siwel, Néstor Mir,
Manolo Tarancón y Pau Alabajo, deberían desaparecer los prejuicios
sobre la lengua a emplear. Aunque los factores que inclinan por una u
otra elección y sus consecuencias pueden ser de lo más diverso. En el
caso de Siwel, alias creativo del joven Luis Merino, "el hecho de
cantar en inglés viene dado por los referentes y por los artistas con
los que he crecido. De todas formas, ya he cantado en castellano, y no
descarto volver a hacerlo en un futuro. Es posible que cantando en
castellano las cosas fueran mejor, pero no lo sé". ¿Pudor a exhibirse
emocionalmente en castellano? "Puede que el cantar en inglés sí que
obedezca a ese deseo de no sonar demasiado obvio", afirma para
apostillar que en castellano "tienes que hacer más enrevesada la letra,
y en inglés la gente que te escucha no te está entendiéndote en su
totalidad".
En el caso del catalanohablante Pau Alabajos, su elección
lingüística se debe a que "es la lengua materna, en la que te comunicas
con la gente cercana. Y en menor medida, porque hay cosas como la nova cançó
que te marcan, pero no exclusivamente, ya que hay músicos anglosajones
que también me han influenciado". Con todo, es consciente de que
"cantar en catalán tiene sus hándicaps y sus ventajas, lo que
ocurre es que cuando comienzas no te preocupa, porque simplemente es
una forma de expresarte y, en mi caso, puedo decir que soy músico casi
por casualidad". Alabajos replica a la estadística que señala que el
75% de la población de la Comunidad Valenciana escucha música en
castellano, con su intención de romper el prejuicio que identifica la
música en catalán a la reivindicación social o nacionalista: "No nos
debería pasar como con el rock catalán de principios de los 90, en el
que parecía que sólo lo nacionalista o abiertamente reivindicativo
tenía cabida. Hay grupos como Pinka o Sant Gatxo, que ven como a veces
determinados eventos de cariz nacionalista no cuentan mucho con ellos,
sólo porque no hacen bandera de ello en su música. El problema es que
son los propios movimientos sociales, que normalmente son de tinte
nacionalista, los que tienen que suplir el desinterés de las
instituciones, porque la música en catalán no está aquí normalizada".
Para
el castellonense Manolo Tarancón, "lo que dice una canción es al menos
el 60% de un tema, y por eso canto en castellano, por ser mi lengua
habitual y haber escuchado sobre todo a artistas estatales y de
Suramérica". No niega que cantar en castellano "puede abrirte más
puertas que hacerlo en otras lenguas", pero reconoce que quien entiende
de música, "valora lo que escucha como un todo, no sólo en función del
idioma".
Más peculiar es el caso de Néstor Mir, quien se pasó del
castellano al francés casi por casualidad, "como una excusa para hacer
mejor lo que antes hacía en castellano, con mayor calidad y con más
calidez", debido a una tonalidad de voz que parece adecuada para esa
lengua. No piensa que el francés le reste accesibilidad, ni que las
comparaciones -a veces con artistas que desconocía- sean en absoluto
negativas, pues "escuchar música no es como leer un libro, te conquista
por algo más que las letras, hay una interpretación, hay una ejecución
en las palabras, hay una posibilidad de lectura anterior y posterior".
Para él, como para Siwel, Alabajos o Tarancón, la música es un lenguaje
universal, independientemente de la lengua que sirva de vehículo para
transmitirla.
Carlos Pérez de Zirizia
Publicat en el diari El País (Secció "Comunitat Valenciana") el dimecres, 16 de gener de 2008
Pau Alabajos, l’herència d’aquell «silenci antic i llarg» que perdura
El músic valencià presenta el seu repertori en una gira per l’Illa
N.MARTÍ. Palma. L’any 1975, amb la mort de Franco, Raimon cantava allò de «jo vinc d’un
silenci antic i molt llarg». Ara, vint anys més tard, també des del
País Valencià, en aquest cas de Torrent, el jove Pau Alabajos continua
cantant per fer de les paraules la millor lluita contra l’opressió. En
aquesta ocasió, Alabajos, i en la seva cançó Despertar canta «jo no
vinc de cap silenci, però sé molt bé què és lamentar, que la meua
llengua siga un patrimoni menyspreat».
El jove cantautor, que està fent una petita gira per Mallorca durant el
cap de setmana, reconeix que forma part d’un nou gir generacional per
al qual «el missatge és el mateix que abans, però la situació política
ha canviat. La repressió continua i ara tenim la possiblitat
d’unir-nos».És potser per això que ja fa estona està sorgint, en el
marc dels Països Catalans, un circuit de cantautors joves, nascuts tots
ells ja en democràcia, que respon, segons Alabajos, a «una manca de
cohesió del mercat cultural en llengua catalana, on sembla que tothom
faci la mateixa guerra per la seva banda» i que s’han d’unir, també en
el cas del País Valencià, per demostrar que, encara que «difuminat i
amagat, existeix un País Valencià diferent al que ensenyen als mitjans
de comunicació».
Futur en venda és el primer treball discogràfic d’Alabajos. Acompanyat
sempre pels seus Músics Furtius, el projecte, reconeix, «va néixer
tocant als carrers de València fins que va sorgir la possiblitat
d’enregistrar un disc». En ell, temes compromesos i d’altres més
personals es donen la mà per fer arribar al públic el missatge que vol
transmetre. «M’agrada escriure lletres, la melodia és només el mitjà
que em permet arribar al públic», comenta. Unes lletres que no poden
callar la destrucció del territori, l’especulació o la repressió que
està vivint la llengua i la cultura catalana als territoris més foscos
de l’era de Francisco Camps. Pau Albajos actuarà avui vespre al local
Es Redós de Felanitx, a partir de les 23:30. Demà farà doblet.
L’horabaixa, a les 18.00, serà al Centre Cultural Can Dulce de Sóller,
en un acte organitzat per Maulets, mentre que al vespre a les 23.00
acturarà al bar Sa Cova dels Ases, de Portocolom. Amb una formació
atípica de guitarra acústica, violí i veu, aquesta és la primera vegada
que Alabajos toca a l’Illa.
El cantautor torrentino Pau Alabajos inicia sus conciertos de verano
I.O., Torrent
El cantautor torrentino Pau Alabajos descansará poco este verano. De hecho, el próximo 21 de agosto tiene previsto actuar en les Festes Majors Alternatives de Sants en Barcelona; el 23 en la Festa Alternativa als Bous de Borriol y el 24 en Portocristo (Mallorca). En las Baleares tambíen actuará, al día siguiente, en el Festival de Cançó de Sa Marjal en Son Cervera y también en Felanitx. El 26 de agosto, Pau Alabajos actuará en Sa Cova dels Ases en Portocolom y el 6 de septiembre en Sant Sadurní d'Anoia. En la Torre del Virrei de L'Eliana, el 8 de octubre, cierra de momento su agenda.
Pau Alabajos
Pau Alabajos: teoria i pràctica
Teoria del caos
"Vénen del nord, vénen del sud"
"PAU ALABAJOS PUBLICA TEORIA DEL CAOS, EL SEU ESPERAT SEGON DISC"
"LA TEORIA DE PAU ALABAJOS"
La música en valenciano pasa por un excelente momento: al calor del éxtito de Obrint Pas se ha producido una eclosión de bandas y propuestas origniales. Del folk-rock de Lilit i Dionís al rock agresivo de 121 Decibels o Pinka. Del rock duro de Inopia o El Corredor Polonés a la canción de autor de Pau Alabajos o Sergi Contrí. De un clásico como Xavier Morant al folk de l'Ham de Foc o Tres fan Ball...
Creatividad, diversidad, mestizaje. Hay unanimidad entre la crítica: la música en valenciano goza de una salud excelente. "Nunca había visto tanta banda", afirma Vicent Contrí, periodista y organizador del festival Rock a la Mar de Dénia.
El periodista Juanma Játiva destaca la "riqueza y diversidad" actual de una "generación sin prejuicios". También Contrí habla de "propuestas originales". De gente que fusiona el folk y el rock, como los pegolinos Lilit i Dionís, una de las bandas de mayor proyección, a punto de sacar su primer disco.
Otros de Pego, la Gossa Sorda, están a punto de editar su tercer trabajo, mientras a 121 Db, de Valencia, los ha fichado un sello navarro.
Levante de Alacant, Benissa
Pau Alabajos, l’herència d’aquell «silenci antic i llarg» que perdura
INTENSA AGENDA
