Pau Alabajos (Torrent, 1982) és l’actual secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Fou guardonat amb el premi Ovidi l'any 2006 (a la millor lletra per "Cançó explícita") i l'any 2007 (al millor disc de cançó d'autor per Teoria del Caos). L'any 2008 fou doblement guardonat als premis Enderrock per votació popular (millor disc de cançó d'autor Teoria del Caos i millor artista de cançó d'autor). El proper 27 de gener inaugurarà el festival BARNASANTS, on estrenarà el seu nou treball Una amable, una trista,una petita pàtria a l'Auditori Nacional de Catalunya (Barcelona).

Què significa encentar un festival internacional com el Barnasants en un marc tan simbòlic com l'Auditori Nacional de Catalunya?

La veritat és que ens fa moltíssima il·lusió: estem molt agraïts a Pere Camps i a tot l'equip de Barnasants per haver-nos brindat aquesta oportunitat i per haver cregut i confiat en nosaltres com a espectacle inaugural. També és una gran responsabilitat: "Auditori Nacional de Catalunya" són paraules majors, i per això estem treballant de valent en els assajos i en la posada en escena. Desplegarem una formació bastant atípica damunt de l'escenari: dues guitarres, baix elèctric, bateria, percussions, piano, quartet de corda i veu. Supose que sorprendrem a tots aquells que estan acostumats a veure'ns amb la formació més minimalista, més de batalla... [riu].

La teua guitarra ha esdevingut el tema central de la cartelleria del Festival Barnasants d'enguany. Ens podries explicar quina relació mantens amb l'instrument que t'acompanya sempre?

El cartell d'enguany del festival Barnasants és un homenatge a una figura ineludible en la història de la cançó d'autor i de la música compromesa políticament: Woody Guthrie. Hi ha una foto molt famosa d'ell sostenint la seua guitarra, amb un missatge escrit a mà sobre la fusta, "this machine kills fascists". El cartell del Barnasants 2011 intenta emular aquesta imatge. L'adaptació autòctona de la frase ha sigut "aquesta màquina combat el feixisme". Em fa certa gràcia caminar pels carrers de Barcelona i comprovar que la ciutat està empaperada amb un missatge tan potent. I és la meua cal·ligrafia! Crec que és una de les coses que demostra que aquest festival no és un festival qualsevol, no es tracta d'un festival més.

Almenys, no és habitual que la cartelleria d'un cicle d'actuacions tinga un discurs explícit tan clar i sense complexos. Recordem que l'any passat la imatge era un mapa dels territoris de parla catalana amb el lema "Països Valencians" i l'any anterior un dibuix del rostre de Karl Marx i el lema "No estaba muerto... Estaba de parranda". No podem fer una altra cosa que enorgullir-nos de participar d'aquesta iniciativa que aposta decididament per les idees i pel contingut, desmarcant-se de l'habitual model cultural d'allò políticament correcte, encadenat al photoshop i al maquillatge (molt de disseny, però poc de seny). Ah! Se m'oblidava: aquesta guitarra que apareix en el cartell, la utilitzarem durant el concert del dia 27 de gener, interpretarem amb ella una cançó dedicada a Guillem Agulló, a Carlos Palomino i a totes les víctimes del feixisme, amb la col·laboració de Cesk Freixas, que posarà la veu...

En la present edició del Barnasants intervenen molts músics valencians. Creus què la societat catalana valora més la música en català feta al País Valencià que els mateixos valencians?

Com et deia abans, el Barnasants això ho té molt clar i mai no ha posat pals a les rodes a la unitat lingüística i cultural: enguany inaugure jo el festival i el clou un altre cantautor valencià, Joan Amèric, que torna als escenaris després d'un temps sense prodigar-se excessivament. Potser Canal9 i les institucions valencianes, en mans del bipartidisme monocrom des de fa més de trenta anys, donen l'esquena a la feina que fan els músics i cantants de casa nostra, però no és cert que els propis valencians no ho valoren: la prova està en què aquestos darrers cinc anys el nombre de concerts, el nombre de festivals, la quantitat de vendes, les xifres de descàrregues no han deixat d'augmentar exponencialment. Això demostra que el públic de la música en valencià segueix creixent, a pesar de la mordassa institucional.

Com definiries el nou treball que estrenes ara? Quins aspectes musicals i/o formals destacaries? S'incorporen nous músics al teu projecte?

És un treball diferent. I musicalment més ric: aquesta vegada hem comptat amb una orquestra simfònica (vuitanta músics han participat en la gravació) per enregistrar tres temes del CD: "Una nit a Berlín", "Inventari" i "Fosses del silenci", aquest últim parla sobre les fosses republicanes del cementeri de València i sobre l'amnèsia històrica que vivim avui, ara i ací. Els temes més privats, més íntims, més personals, es barregen amb altres temes més col·lectius, més reivindicatius. Crec que això és una tònica en els anteriors discos també, i d'alguna manera s'ha convertit en el nostre segell personal.

Laura Navarro ha estat una companya inseparable en tota la teua carrera musical. La simbiosi armònica entre aquesta jove violinista i la teua música tindrà una continuitat en aquesta nova etapa?

Per descomptat, aquest projecte musical no s'entén sense Laura Navarro que, a més a més, aquesta vegada ha compost els arranjaments de quartet de corda i d'orquestra que podeu trobar en el disc. A mi em semblen brutals, però què puc dir jo?: haureu d'escoltar el CD i jutjar vosaltres mateixos... (riu). La veritat és que li he d'agrair a Laura el compromís que ha mantingut sempre, i tots els esforços i maldecaps que ha invertit en aquest disc (i des que actuem junts), perquè la veritat és que ha sigut una gravació bastant complicada. Engrescadora i molt satisfactòria, però complicada. Crec que ens hem sortit molt bé, estem contentíssims amb el resultat.

Què destacaries de l'evolució musical respecte dels dos darrers discs ja publicats, Futur en venda i Teoria del caos?

Es veu una evolució clara entre els tres treballs. Futur en venda, que és l'òpera prima, es nota que és la nostra primera experiència en un estudi de gravació. És un disc molt fresc i un punt de partida, del que vàrem aprendre moltíssim. El segon disc, Teoria de caos, ja té una altra mena d'acabat, més convincent, més professional. Vam comptar amb la producció artística de Toni Xuclà, que va deixar el seu segell personal i les cançons crec que estan millor escrites, musicalment i literària. En aquest tercer disc, Una amable, una trista, una petita pàtria també hem comptat amb Xuclà com a productor i hem posat tota la carn en el torrador: una orquestra simfònica, quartets de corda, temes amb baix i bateria més rock, combinats amb cançons més pròpies del gènere estricte de la cançó d'autor (amb la mínima expressió, guitarra i veu). És un treball més madur (només faltaria! Si no anàrem madurant al llarg dels anys, hauríem de començar a preocupar-nos). Jo sempre dic que un disc (igual que un llibre, un quadre o una obra de teatre) és la fotografia del moment: de la suma de tot allò que has aprés en els escenaris i en els estudis de gravació, allò que has viscut i experimentat en la pròpia pell, el que has llegit en premsa o en llibres, a qui has estimat, a qui has deixat d'estimar... Tot això apareix en la instantània final, que es produeix quan envies la barreja masteritzada a la impremta. Quan tornes a escoltar el disc dos o tres anys després, obligatòriament hi haurà coses amb les quals no t'identifiques, però és necessari posar un punt i seguit i passar pàgina...

I per acabar, un tema que està de molta actualitat ara mateix. Què opines del procés sobiranista encetat al Principat de Catalunya en els darrers mesos?

Seguint un poc en la línia del que comentàvem abans: els retalls de l'Estatut de Catalunya (que no són només retalls al text de 2006, sinó també a l'articulat de 1979!); la sentència del Tribunal Suprem que obliga a la Generalitat de Catalunya a modificar la Llei d'educació; i una llarga llista de greuges comparatius històrics: les balances fiscals injustes, les inversions insuficients, els serveis deficients, etcètera han convertit el govern espanyol i les institucions judicials en una autèntica fàbrica d'independentistes. A qui li pot sorprendre que s'encete un procés de consultes sobiranistes impulsat per la societat civil? No semblen lògiques les xifres de la manifestació del 10 de juliol? Per què, si no, augmenta any rere any el percentatge d'idependentistes en tots els estudis sociològics? La gent es cansa i pren les regnes.


Vicent Company



Entrevista publicada a L'Accent - Periòdic Popular dels Països Catalans (número 193 - del 12 al 25 de gener de 2011)

El cantautor valencià Pau Alabajos realitzarà una gira de concerts per EUA i Canadà que es prolongarà durant dues setmanes. Arranca hui a Nova York i culminarà el dia 30 a San Diego. A continuació, l'artista afrontarà la gravació del seu tercer treball discogràfic, Una amable, una trista, una petita pàtria, que veurà la llum el gener del 2011, en la inauguració del festival de cançó d'autor Barnasants.

El cantautor de Torrent comença el seu tour nord-americà a Postscrypt Coffeehouse, una sala pertanyent a la Universitat de Columbia (Nova York), que funciona des de l'any 1964 i que està especialitzada en folk singers. Per aquest local ha passat el millor de l'escena local de cantautors, com ara Ani Difranco, Jeff Buckley o Suzanne Vega. Pau Alabajos, en aquesta ocasió, compartirà cartell i escenari amb els artistes Chris Milam i Cameron McLain.
El Departament d'Hispàniques de la Universitat de Florida és l'entitat encarregada d'organitzar el recital que tindrà lloc el dia 19 d'octubre a Gainsville. L'espai escènic triat serà el Thomas Center Spanish Court i Alabajos comptarà amb la col·laboració de l'actriz Susanna Sebastià per a aquest espectacle. El dia 22 d'octubre, Pau Alabajos interpretarà les seues cançons al Memorial Union de la Universitat de Missouri.
Ja a Québec, el cantautor participarà en tres activitats: el dia 26 d'octubre Alabajos impartirà un taller-col·loqui amb els alumnes de la Universitat de Montréal. L'endemà, realitzarà un concert en la inauguració del festival de cine independent Tapis Rouge, on enguany la cultura catalana és la invitada d'honor. Assistiran a aquesta cita, com a ambaixadors del cine, Ventura Pons i Josep Maria Forn, han apuntat les mateixes fonts. Finalment, Pau Alabajos cantarà a la Maison de la Culture de Rosemont-La Petite-Patrie el 28 d'octubre


Notícia publicada al diari Levante EMV (16 d'octubre de 2010)

Us transcric una entrevista publicada al portal de debat Valencianisme.com. Les preguntes han estat formulades pels usuaris d'aquesta plana web i per això van una miqueta més enllà de les típiques qüestions que solen plantejar els periodistes especialitzats (per què el títol del disc? Projectes imminents? Influències? etc, etc). Algunes de les preguntes m'han semblat molt interessants...



"SI PROTESTEM ÉS PERQUÈ ENCARA HI HA MOTIUS PELS QUALS QUEIXAR-NOS"

Pau Alabajos i Ferrer és un cantautor torrentí, un dels màxims exponents de la nova fornada de la cançò d'autor en llengua valenciana-catalana que arreplega el relleu de la ja vella Nova Cançò. És també secretari del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor, nom posat en homenatge al gran artista alcoià, al qual Alabajos no es cansa de lloar. Compta amb dos discos editats: Futur en venda (2004) i Teoria del Caos (2008). Compromés amb la seua llengua i la seua terra, que són les nostres, i bon amic del nostre portal, hem tingut el plaer de xarrar amb ell en una entrevista que tot seguit us transcrivim:

Per a començar, et volem felicitar pels teu 10 anys de carrera musical. Quin balanç en fas des del dia que vas agarrar la guitarra i te'n vas anar a tocar a la plaça de la Mare de Déu?

Moltíssimes gràcies, de veritat. Clarament, el balanç és molt positiu. Començar anant a la Plaça de la Mare de Déu sense cap altre objectiu que finançar-te el berenar amb les monedetes que la gent anava posant a la gorra i, al cap de deu anys, trobar-te amb dos discos enregistrats i a punt d'entrar a gravar-ne un tercer, amb una caterva de concerts a les esquenes i havent eixit a actuar fora de les nostres fronteres en diverses ocasions... Estic molt content, molt satisfet. A més a més, si no haguera actuat a Ciutat Vella en els inicis, potser mai no haguera conegut Vicent Sengermés (que em va descobrir allà cantant Al Vent i em va proposar d'enregistrar la nostra opera prima a Cambra Rècords) i qui sap si hauria arribat a dedicar-me açò, digue'm-ho així, professionalment... Començar de zero, i pedreta a pedreta, anar pujant, eixe és el resum de deu anys de feina...

Se't sol incloure dins de la nova generació de cantautors hereus de la Nova Cançó, en un estil qualificar ara com a "cançò-protesta", junt amb altres autors com ara Cesk Freixas o Feliu Ventura entre molts altres. Et sents còmode amb eixa classificació? Què n'haveu heretat d'aquella Nova Cançò del post-franquisme i la transició?

Som hereus de la Nova Cançó, en tant que la nostra generació parteix del patrimoni musical i polític que van llegar-nos tots aquells artistes compromesos amb un Temps i un País: els Setze Jutges, Raimon, Ovidi, Al Tall... No és que estiga en contra de l'etiqueta Cançó Protesta, perquè si protestem és perquè encara hi ha motius pels quals queixar-nos. La qüestió és que moltes vegades s'utilitza aquesta expressió en un sentit bastant pejoratiu, "ja estan ací els pesats de la guitarreta i el pamflet de sempre". La nostra proposta artística és molt més que les idees que defensem o els compromisos que adquirim. Qualsevol que haja escoltat els nostres discos, sap que no només parlem de política, de llengua, de País, d'especulació i de corrupció: també tenim temes més privats i personals, que parlen d'amor, d'esperança, de somnis. I erròniament es redueix la nostra tasca a la vessant reivindicativa, quan en realitat deuria ser al contrari. Nosaltres cantem i fem música, i a més a més, prenem partit (cosa que no poden dir altres artistes). Em quede amb una frase que sol dir Feliu en les seues actuacions "si nosaltres fem cançó denúncia, és perquè altres fan cançó renúncia".

Entre Ovidi Montllor i Obrint Pas van passar més de 20 anys de desert en la música en valencià. Com ho explicaries això? Per què dels de la irrupció dels Obrint Pas ha canviat tant el panorama?

Ovidi Montllor va ser un dels primers represaliats polítics de la democràcia, entre cometes, cursiva i subratllat. Després d'ajudar a tombar les estructures del franquisme, a còpia de recórrer-se el País de dalt a baix, participant en cabassades de concerts, recitals i aplecs, fregant els límits de la censura i fent-li el treball brut a l'esquerra (també entre cometes, cursiva i subratllat); el PSOE, el lermisme, només va assolir el poder després de la mort de Franco, li va girar l'esquena: als nous governants ja no els interessava un artista que fiscalitzara la seua gestió política, de cap manera volien que una mosca collonera de la talla d'Ovidi Montllor tinguera un altaveu mediàtic per dir certes coses, ben alt i ben clar... Però, molt més astuts que els capitostos del Règim, no van prohibir ni censurar ni els cantautors ni els grups de folk, sinó que van optar per fomentar un altre tipus de cultura molt més innòcua, asèptica, desidiologitzada. Ovidi mai no va actuar a Canal9, mai de la vida. I fins i tot Amadeu Fabregat el va rebutjar com a actor de doblatge perquè l'accent de l'alcoià sonava "massa català". Si podeu llegir "La Televisió (Im)possible", editat per 3i4, conta aquesta anècdota amb tot luxe de detalls i explica, fil per randa, el desert cultural que es va produir des dels anys 80 fins les darreries dels 90. Després del pitxer d'aigua freda que van suposar les legislatures del PSOE al front de la Generalitat Valenciana, que se suposava que anava a representar el valencianisme polític (i, en canvi, es va convertir en una titella obscena de Guerra i de Madrid), molts dels que havien lluitat contra el franquisme o van penjar les guitarres o es van dedicar a una altra feina, per pura depressió "post-revolucionària". És la següent generació, la nascuda a partir dels anys 70, que pren el testimoni dels seus pares i es posa a cantar i a somiar de nou. És el problema de la mala junça: que tot i que mates la brossa amb salfumant, les arrels tornen a renàixer, tard o d'hora. I ací entren en joc Obrint Pas (la punta de llança), Gramoxone, Feliu Ventura, Anselmos, Bajoqueta Rock, Dropo i altres bandes i solistes que certificaren l'aparició d'una nova escena musical valenciana i que foren el germen de l'actual fenomen cultural que és la música en valencià, amb més concerts que mai, més grups que mai, més festivals que mai, més producció discogràfica que mai, més públic que mai i més presència internacional que mai... Vaja, que som "la bomba"! hehehe

Sols dir que la música en valencià viu actualment un moment molt dolç, però eixa proliferació de cantants i grups no es tradueix en promoció per banda de les institucions. Quina seria al teu parer la sol·lució?

Hi ha dues solucions: una, tirar el PP al carrer en les eleccions de 2011 i agafar pels collons al PSPV perquè no ens la torne a jugar una altra vegada, molt poc probable perquè el tufo a lermisme que exhalen Alarte i companyia no sembla massa alentador! Dos, continuar el camí que portem i anar progressant: al marge de les institucions, o millor dit, a pesar de les institucions, estem aconseguint que la gent comence a veure la música en valencià com un aspecte normal de la nostra societat: l'altre dia Bajoqueta Rock va actuar durant la festa de presentació del València Club de Futbol, Sí Ràdio (la radiofórmula de RTVV) està posant molta música en valencià a través de la seua programació! Als nostres concerts ve molta gent que no parla la nostra llengua o que no prové dels moviments socials, però gaudeixen de les nostres melodies i es plantegen algunes de les coses que diem, això és molt important! La consellera de Cultura es nega a rebre'ns al seu despatx, ens dóna llargues i ens respon amb un explícit silenci administratiu. Amb una paret no es pot ni parlar ni negociar. No ens fa falta: afortunadament, tenim la nostra Conselleria de Cultura Alternativa, que són tots els ateneus, els casals, els col·lectius de base, les associacions per la llengua, les cases de cultura gestionades per ajuntaments progressistes, els Salvems... Anem creixent, poquet a poquet, i arribarà un moment que serem tan grans que no podran amagar-nos sota l'estora, ja s'apanyaran...

Al respecte, un lector del nostre portal ens pregunta si creus que són estos els anys daurats "moderns" de la música en valencià o el millor està per vindre.

Absolutament, i no ho dic jo, les xifres parlen per elles mateixes. Enguany s'han presentat 70 discos als Premis Ovidi! Miquel Gil, Obrint Pas, els desapareguts l'Ham de Foc, per posar tres exemples gràfics, han actuat per mig món! Us heu parat a fer un recompte de la quantitat d'aplecs i festivals que s'organitzen arreu del País? El Col·lectiu Ovidi Montllor ha passat de 89 grups i solistes del primer catàleg a vora 200 que apareixeran en la segona edició, que estem a punt de traure a la llum! L'únic que no tenim és la projecció mediàtica dels anys 70: en aquella època la Cançó es va utilitzar com un ariet per tombar la dictadura. La dreta progressista, el centre i l'esquerra estaven unitdes per un mateix objectiu, acabar amb el Franquisme: els cantautors eren la seua veu, tenint en compte que els mitins i les octavetes estaven prohibides per la censura. Amb la mort de Franco, eixe acord de mínims va caure pel seu propi pes i cada bàndol va posar les seues cartes damunt de la taula. Després d'aquella manifestació unitària del 9 d'Octubre de 1977 on un milió de valencians van cridar "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" (portada del Levante i Las Provincias, estaven d'acord fins i tot els diaris antagonistes per excel·lència!), la dreta valenciana va arribar a la conclusió que aquella eufòria identitària era massa perillosa i va decidir alimentar l'anticatalanisme, tot encetant la Batalla de València, que era una manera de neutralitzar un projecte polític anomenat Països Catalans. I ho deixe ací, perquè m'estic anant per les branques.. El que volia explicar amb tot açò és que ara els músics i cantants en valencià tenim els mateixos ideals i objectius que els dels nostres predecessors dels anys 70, però ara la gent que ens segueix i que ens dóna veu és aquella que no té complexos, aquella que vol anar una miqueta més enllà de los 40 Principales, aquella que vol un País millor, aquella que no s'acontenta amb l'status quo. Almenys, serà així fins que els mitjans de comunicació públics i privats no equilibren la balança o fins que realment hi haja voluntat política de canvi...

Canal 9 va vetar una aparició teua en la cadena perquè vas triar per a l'ocasió una cançó molt crítica amb l'actual Govern de la Generalitat. Com valores eixe fet? I, si tornares a trobar-te en eixa situació, actuaries d'una manera diferent?

El veto del programa Pobleshow tant a VerdCel com a mi mateix és molt representatiu. La censura existeix, tot i que no és explícita, no coneixem cap organisme amb cara i ulls que l'exercisca, però està clar que hi ha filtres polítics que ens impedeixen aparéixer amb naturalitat a Canal9. I m'he tornat a trobar en la mateixa situació, un parell d'anys després. En la primera edició del So de Sons, els informatius de Canal9 varen voler cobrir la notícia i entrevistar-nos a dos dels grups participants, a 121dbs i a mi. La periodista amb la qual vaig parlar em va dir que havia de fer una entrevisteta curta i una cançó en directe. Jo li vaig explicar la meua experiència prèvia amb la casa i li vaig dir que preferia que buscaren a un altre dels participants, si no m'anaven a deixar parlar lliurement ni escollir la cançó a interpretar. Em va dir que cap problema, que no em preocupara, que no em mossegara la llengua. Total, que els vaig citar a l'edifici Octubre per fer la cançó en viu i després vam fer una entrevista als voltants de la Llotja. La cançó que vaig triar va ser Línia1: evidentment, la primera oportunitat que teníem d'aparéixer a Canal9 volia dir la meua opinió sobre una qüestió tan flagrant, sobre la qual Camps encara avui dia no s'ha pronunciat públicament (ni tampoc ha rebut oficialment els familiars de les víctimes del 3J, quatre anys després). La cobertura informativa que va fer i fa Canal9 sobre l'accident del metro ha sigut nefasta i volia comprovar si un punt de vista tan discordant apareixeria en antena (i en prime time!). Després, durant l'entrevista, clar, quarta i meitat de "País Valencià", de crítiques cap al govern del PP que no promou la música en la nostra llengua, cap a les polítiques culturals nefastes de la Generalitat... A la pobra periodista li caia la goteta de suor, m'imagine que estaria pensant quants minuts anava a poder aprofitar de tot el que estàvem gravant, tenint en compte que això havia de passar per les altes esferes... Jo pensava que no acabaria eixint la notícia o que només apareixerien els 121dbs, però no: van traure un parell de segons de la cançó, amb l'àudio tan baixet que no s'entén pràcticament la lletra i un tros d'entrevista de tres segons en la que dic que em faig acompanyar de músics de corda perquè el cello, el violí i la viola són instruments molt expressius... Podeu trobar la notícia a Youtube... Hi ha molta gent vàlida a Canal9, molta gent amb la que tenim, fins i tot, afinitats polítiques i sensibilitats culturals comunes, però, si volen treballar allà, saben que han de passar el filtre polític dels despatxos i, per tant, estan abocats a l'autocensura, que és molt pitjor i més exhaustiva que la censura...

Des de Benissa, després d'enviar-te felicitacions per les teues lletres i cançons i considerar-se fan teu, ens pregunten si sou conscients de què una cancò vostra, de tots els actuals grups de música en valencià, és capaç de fer molt més (moure consciències sobretot amb els més joves) que la lectura de qualsevol llibre dels nostres autors sobre la qüestió nacional. Pregunten també com podem "aprofitar-nos" de tots aquestos joves que han arribat al món nacionalista a través de la bona música feta amb la nostra llengua però que massa vegades acaba també esvaint-se i sent "flor d'un dia".

Gràcies, en primer lloc, per les floretes! hehehe La clau, al meu parer, és que no s'ha d'escollir una via o una altra: llegir llibres sobre la qüestió nacional també et fa prendre posicionaments més sòlids. Entenc que la cultura, i més concretament la música, estan relacionades amb l'oci i amb un esbargiment que fa més atractiu un concert de rock que fustigar-se amb segons quines rajoles de llibres (amb tots els respectes, eh?). El problema és que, moltes vegades, els més jovenets s'aprenen les cançons d'Obrint Pas, d'Al Tall o de Cesk Freixas de memòria, però no entenen realment el que estan cantant, no són una tirallonga de paraules juntes i prou, sinó que guarden un missatge i una invitació implícita a la revolta, que no pot limitar-se a portar una estètica radical determinada i agafar-te una castanya en tots i cadascun dels festivals de l'estiu! No volem ser una tribu urbana més, volem que trontolle el sistema... Aquestes cançons diuen entre línies: embruta't les mans, pren partit, fes alguna cosa!

Cantar en valencià a casa nostra sol ser dificultós i problemàtic. Creus que ha pagat la pena?

Cantar en castellà o en anglés al País Valencià és molt més dificultós i problemàtic. Nosaltres, almenys, tenim tots els moviments socials, col·lectius de base, associacions, ateneus i casals que organitzen moltíssims concerts al llarg de l'any i que ens donen treball amb certa freqüència. En canvi, alguns amics meus que canten en anglés, en francés o en castellà, es veuen obligats a deambular de garito en garito, sense unes condicions mínimes, pagant-se ells de la pròpia butxaca el lloguer de la sala o portant els seus amics de públic perquè consumisquen a la barra, perquè hi cobren un percentatge. D'acord, ells tenen la possibilitat que alguna discogràfica de Madrid els faça grups o solistes mediàtics, però amb el centralisme exacerbat de l'Estat Espanyol, o te'n vas a viure a Madrid, o cantar en castellà, anglés o francés des de "provincias" significa autocondemnar-te a l'ostracisme!

Des de Vila-real volen que ens faces una definició operativa dels Músics Furtius i el per què d'eixe nom. Alguna vegada t'has plantejat deixar de cantar en solitari?

Els músics furtius és una nomenclatura que vam fer servir en el primer disc, Futur en venda. Com ja he dit abans, començàrem actuant en el carrer i existeix (encara avui) una normativa de l'Ajuntament de València que multa amb 500 euros aquells desaprensius que es posen a fer música en la via pública, i el que és el pitjor, et requisen l'instrument! El cas és que continuàvem fent-ho a pesar de la normativa: la policia local sempre va actuar molt comprensivament i llevat de fitxar-nos i lliurar-nos infinitat d'advertències, mai no van furtar-nos ni la guitarra ni el violoncello. Simplement ens deien que ens n'anàrem a casa i nosaltres els obeïem, fins a l'endemà, que tornàvem a intentar-ho! Però la qüestió és que ens sentíem, una miqueta, artistes criminals, intèrprets proscrits, i va eixir això de "músics furtius" que es va quedar com a homenatge als inicis. Ho hem deixat d'utilitzar perquè ja no estem la mateixa gent que encetàrem el projecte, i tampoc no tenim temps per a anar a tocar a Ciutat Vella, o siga que quedava una miqueta desfasat...

Ens pregunten des del portal si tens en ment canviar d'estil musical o explorar altres ritmes. Fes-nos cinc cèntims dels teus projectes, que els esperem amb avidesa.

Doncs la veritat és que el nou disc, en el qual estem treballant ara mateix i exirà publicat en gener de 2011, tindrà un estil una miqueta diferent. Seguirà hi havent una presència important d'instruments de corda, marca de la casa, però seran cançons més íntimes, més introspectives. Aquesta vegada Laura Navarro s'està encarregant de fer els arranjaments i repetim amb Toni Xuclà en la producció. Us avance el títol del disc, per anar obrint boca: "Una amable, una trista, una petita pàtria".

Un valcomer voldria saber per què no ixes a l'Spotify. Al respecte, quina opinió tens respecte a les noves tecnologies cara a la promoció de la música en valencià? Us ajuda o fa més mal que bé?

No isc a l'spotify perquè encara no hem tingut temps de parar-nos a penjar-hi la nostra música! hehehe Estem bastant embolicats amb el tercer disc, però de cara a l'any que ve tindrem una nova web i jugarem un poc més amb les noves tecnologies! Ara mateix, tenim twitter, myspace, facebook, blog, web... És evident que les noves tecnologies són crucials per a la promoció de la música en valencià, perquè les plataformes 2.0 supleixen i compensen la difusió nul·la que en fan els mitjans de comunicació, multipliquen el boca-orella! A més a més, els avanços tècnics permeten que siga cada vegada més barat gravar un disc, es pot fer des de casa, amb un ordinador, una tarja de so i una miqueta de gust: això ha democratitzat la música, la indústria està en crisi, però la creació està augmentant a marxes forçades!

Altre valcomer d'Oliva vol saber si alguna vegada penses donar la imatge de gigoló, caradura i furtanòvies que deuries per a arrassar entre les jovenetes, doncs opina que pares massa tímid...

Hehehe. Això de la timidesa no es tria, ve de sèrie: ho som o no ho som, i jo ho sóc, i molt! És un miracle que em puga pujar a l'escenari cada cap de setmana! D'altra banda, no he entés mai certes dones que s'enamoren dels "dolents de la pel·lícula". No hi ha un cert masoquisme implícit? Si té pinta de fill de puta, es comporta com un fill de puta i actua com un fill de puta... És evident que és un fill de puta, no?!

Recentment s'ha encetat un debat al fil de cognoms rarets del nostre fòrum un debat sobre el teu. Eres conscient dels rumors que circulen sobre el seu origen picanyer?

Hahaha. Hauré de desmentir aquesta "teoria de la conspiració"! El meu cognom, segons vaig llegir en una publicació de l'Institut d'Estudis Comarcals, procedeix de Zamora i era originalment "Lavajoz". L'autor de l'estudi explicava que, segurament, l'escrivà que es feia càrrec del registre va arabitzar i valencianitzar el cognom, afegint-li un "Al-" davant (com molts altres cognoms i topònims, Alabarta, Alabau, Albelda, Albiol; Alaquàs, Alzira, Aldaia, Albaida...) i escrivint la "z" conforme la pronunciarien en aquella època els valencians, "s". Un error tipogràfic únic que garanteix que qualsevol persona que tinga el cognom Alabajos és família llunyana meua, amb major o menor grau de proximitat... Un altre tema és com es pronuncia la "j", que va a gust del consumidor: a Torrent diuen Alabajos a la castellana, els valencianoparlants que lligen per primera vegada el meu cognom el diuen a la valenciana, al Principat diuen una cosa pareguda a "Alaballos, Alaballus, Alabashos, Alabashus"... (que em disculpen els meus professors de Filologia, sé que l'explicació fonètica no és massa ortodoxa, però crec que s'entendrà millor per als no entesos en la matèria! hehehe)

Portes darrerament un temps passejant per ahí fora, com ara participant en la primera brigada de músics pro-Palestina, de gira per Alemanya o de xarrades i actuacions a Panamá. Un lector de Benicarló voldria saber com valores l'experiència i com et van rebre.

Sí, la veritat és que darrerament hem tingut oportunitat d'actuar fora de les nostres fronteres en diverses ocasions i l'experiència ha sigut molt enriquidora. Et fa veure les coses amb perspectiva: a voltes som nosaltres mateixos els que pequem de baixa autoestima... Tenim una llengua d'onze milions de parlants, cosa que no poden dir altres idiomes oficials de la Unió Europea, per exemple. A l'Estat Espanyol, fora del nostre domini lingüístic, només hi ha 7 lectors (professors universitaris en itinerància) de català. A Alemanya hi ha 25 ara mateix, la qual cosa és bastant simptomàtica! En Europa ens miren d'igual a igual: per exemple a Praga, on actuàrem l'abril passat, hi havia 150 estudiants de català i, quan els preguntaves per què havien triat d'aprendre la nostra llengua, et deien que s'hi sentien molt identificats perquè no és un dels idiomes majoritaris i de poder, com l'anglés, el francés o el castellà i perquè el valencià té un nombre de parlants molt semblant al txec, al voltant dels dotze milions d'usuaris...  També hem certificat que encara ens queda molta feina per fer: a Panamà vam actuar en un festival internacional de cançó d'autor i em van proposar de fer una conferència sobre "l'herència de la Nova Cançó" i quan vaig demanar-los disculpes perquè no estava acostumat a parlar en públic en castellà, em van preguntar estranyats "¿Tú? ¡Pero si vienes de la madre patria!". Em vaig quedar amb la boca oberta... Hi ha moltíssima gent arreu del món que no sap que a l'Estat Espanyol es parlen altres llengües diferents del castellà, evidentment és el llegat postfranquista d'aquella "España, una, grande y libre", amb el qual l'Espanya de les autonomies no ha sabut o no ha volgut trencar... Però, com he dit adés, també hi ha molta gent arreu del planeta que vol escoltar-nos, que té interés en anar un poc més enllà de la façana oficial i escarbar en el context polític i social que vivim quotidianament: el mes d'octubre vinent tenim una gira per Quebec i Estats Units i en desembre, viatjarem fins a Shanghai.

Parlem del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor, del qual eres secretari. Per què precisament el nom d'Ovidi Montllor? Tota l'actual música en valencià està en deute amb ell?

Com he dit abans, responent a una altra pregunta, el Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià va agafar la figura d'Ovidi Montllor com a estendard, com a bandera, pel patrimoni artístic que ens ha deixat, per la seua coherència política i personal i perquè és un dels primers represaliats de la transició, que encara continua. Ens trobem amb els mateixos problemes que ell es va trobar durant els anys 80: invisibilitat mediàtica, accés nul al circuit cultural de les institucions públiques, pals a les rodes tots els que vulgues i més... Indubtablement, tota la música en valencià està en deute amb ell, pels discos que va publicar i per les cançons mítiques que va deixar escrites, que han sigut punt de partida per als autors de les noves generacions, entre els quals em reconec. A mi, particularment, l'actitud d'Ovidi dalt i baix de l'escenari, sempre m'ha resultat inspiradora...

Quines són les tasques que realitza el COM i quins són els seus projectes?

El Col·lectiu Ovidi Montllor va nàixer per tal de combatre la invisibilitat de l'escena musical valenciana. Per això vam ajuntar-nos tots els professionals del sector sota unes mateixes sigles i ens vam encomanar al nostre patró, Sant Ovidi Montllor.  Vam promoure la creació dels Premis Ovidi, que guardonen la collita anual de discos en valencià, ja anem per la cinquena edició, l'any que ve serà la sisena! També hem tractat de defensar els nostres interessos davant les institucions públiques, amb més o menys sort, depenent de les directrius de cada organisme i de les consegüents vinculacions polítiques. Hem organitzat un cicle de concerts per a grups i solistes que estan començant, anomenat "So de Sons", que tracta d'establir una xarxa de locals i sales de concerts arreu del País, que ens permeta visualitzar la música en valencià en el màxim nombre de comarques possible... Enguany editarem la segona edició actualitzada del catàleg dels músics i cantants en valencià i posarem en funcionament una nova web amb tota la informació i la música dels membres del COM a l'abast d'un clic!

Seguint amb el COM, un valcomer de València ciutat ens pregunta si heu tractat al Col·lectiu alguna vegada el tema de tindre una ràdio musical majoritariament en valencià o amb música feta al País Valencià. Penseu que seria més fàcil fer una encara que fóra per internet o tractar de negociar alguna cosa amb RTVV per exemple sobre Sí Ràdio?

Crec que encarregar-nos del funcionament d'una ràdio extralimita les nostres funcions o, almenys, no tenim ni gent ni temps ni recursos suficients ara mateix per tal de crear una programació amb garanties. Josep Nadal, de la Gossa Sorda, té un projecte en aquesta línia, però no és gens fàcil reunir tots els esforços necessaris i el finançament indispensable! D'altra banda, pense que el COM no ha de posar-se al servei de RTVV: és la seua obligació (això diu la Llei de Creació de l'entitat, vaja!) i ells són els que tenen allà treballadors cobrant un sou! Sí Ràdio ja està posant molta música en valencià en la seua graella, ara només ha de pujar d'audiència! També tenim altres finestres per a la música en valencià en la SER (Josep Vicent Frechina cada cap de setmana té uns deu minutets per parlar de les novetats de la setmana i descobrir nous grups), a Ràdio9 (en el programa d'Amàliga Garrigós, que fins i tot convida els músics a actuar en directe des dels estudis de Blasco Ibáñez) o a Radio3 (amb José Miguel López i altres treballadors de la casa sense manies!). La veritat és que és una sort tindre uns professionals com aquestos del nostre costat!

També ens demanen la teua opinió sobre la situació actual del valencianisme polític, i en concret de l'evolució de grups com el de Carles Choví cap a la superació del conflicte lingüístic. Creus que en general els diferents grups del valencianisme polític estan a l'altura de les demandes del valencianisme cívic?

Aquesta pregunta la respondré amb una sola frase: "tota pedra fa paret, i la que no, fa forat..."

Alguna cosa que voldries dir i que no t'hajam preguntat?

Uf, no-res, crec que ja me n'he passat una miqueta, massa. Avui m'heu agafat xarradoret... hehehe

Ja per acabar, la pregunta de rigor que fem sempre de cloenda: quina opinió et mereix Valencianisme.com? Eres lector del nostre portal?

Totes aquelles plataformes que promouen el debat i l'intercanvi d'idees són importants, perquè fan possible la retroalimentació. Crec que fomentar el pensament crític i incentivar la reflexió al voltant de la qüestió nacional i altres temes adjacents, sempre ajuda a solidificar els pilars mestres sobre els quals es construeix el nostre País i la nostra cultura, enforteix les arrels i ens demostra que, com deia Fuster en un dels seus aforismes, "de la discussió naix la llum".

Publicat a Valencianisme.com el dissabte, 28 d'agost de 2010.

Pau Alabajos  (Torrent, 1982) Cantautor valencià, a més d'un activista musical i compromès amb la llengua anúncia en l'entrevista l'esmentat COMcert a La Valldigna.. Actualment ostenta el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor. Alabajos és veí de Torrent a l'Horta de València i compta ja amb dos treballs discogràfics autoeditats i exemples de l'autogestió en un món, el discogràfic, més que complicat:

- Futur en venda -Cambra Rècords, 2004         

- Teoria del caos -Cambra Rècords, 2008        

 

Últimament has estat guardonat amb el Premi Muixeranga al millor disc del domini lingüístic de l'any 2008 per votació popular i també en els darrers Premis Enderrock. Com valores aquests reconeixements?

La veritat és que sempre fa especial il·lusió quan els guardons i els reconeixemens provenen del públic directament. Significa que la feina que estàs fent, quotidianament, no és paper mullat: que existeixen una sèrie d'espectadors, amb noms i cognoms, que acudeixen als concerts, que escolten els teus discos, que segueixen la nostra bitàcola, que et transmeten la seua escalfor des del pati de butaques... Eixe és el nostre vertader premi: poder fer una feina tan engrescadora com aquesta al servei de la música i de la cultura, dia a dia, i tindre un públic que no et deixa sol, predicant en el desert...

 

Com a secretari del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià), ens pots avançar algun dels projectes que des del Col·lectiu esteu preparant?

El Col·lectiu Ovidi Montllor està de reformes: han passat 4 anys des de la seua fundació i hem encetat un procés de consolidació dels diferents objectius que ens plantejàrem al principi. En primer lloc estem renovant tota la imatge corporativa, amb un nou logo i una nova web; estem millorant la comunicació interna dels músics, amb una nova llista de correu, que ens tinga a tots més connectats i que cohesione més encara l'escena musical valenciana. Estem consolidant diversos projectes que ens projecten mediàticament, com el Circuit de Música en Valencià So de Sons o els Premis Ovidi Montllor, dels quals ja portem quatre edicions. També tenim altres projectes imminents, com ara confegir un nou catàleg amb tots els grups i solistes que ara mateix s'expressen en valencià i, per últim, durant el mes d'agost, el dia 29 concretament, celebrarem a Benifairó de la Valldigna una festa del COM, amb concerts de folk i cantautors, de vesprada, en l'auditori; i concerts de pop-rock a la plaça del poble, per la nit. Esteu tots convidats!

 

Quina valoració fas com a torrentí del referèndum convocat per la batllessa del teu poble per tal de canviar el nom de l'Avinguda del País Valencià?

És una jugada política bastant bruta: com que el PP porta poc de temps governant a Torrent, encara no s'atreveix a mostrar el seu vertader tarannà: crec que encara no es creuen que van guanyar les eleccions de 2007 i per això van sempre amb molta cura. En lloc de fer valdre la seua majoria absoluta, com podrien haver fet, i canviar unilateralment el nom de l'Avinguda (va ser una de les primeres coses que va anunciar l'alcaldessa que faria després de la investidura, però es va fer arrere per l'allau de crítiques, els diaris anaven plens), s'inventa una "consulta popular" que dura més d'un mes, sense cap control notarial de les urnes, d'esquenes a la ciutadania, i sense la legitimació oficial de la Delegació de Govern: fa una olor a tupinada impressionant. Si Torrent fóra Euskadi els tancs ja haurien ocupat l'avinguda en qüestió! El cas és que el PP vol fer l'ullet a la caverna ultradretana i crear sinèrgies i guanyar suports en el poble perquè, en realitat, són conscients que ells no van guanyar les eleccions pel seu programa polític, les va perdre el PSPV com a càstig per la seua gestió! Els veïns de l'Avinguda es queixen que hi ha coses més importants, en temps de crisi, que dedicar-se a instrumentalitzar, una vegada més, la simbologia nacional dels valencians...

 

Com a personatge diguem-li "mediàtic" has destacat en la lluita ecologista donant suport a diferents moviments d'arreu del país com els contraris a l'Alta Tensió a La Valldigna i els moviments especulatius que envoltaven el projecte. Quina valoració fas del silenci polític instaurat des de fa uns mesos?

Aquestos darrers mesos sembla que la depredació urbanística ha anat frenant-se, amb l'esclat de la bombolla i l'adveniment de la crisi financera. Però hem de recordar que la lluita continua i que aquells polítics que vengueren el territori per una suculenta comissió, encara tenen un càrrec de poder: hem de continuar a l'aguait, fiscalitzant dia a dia la feina d'aquestos governants, proposant nous models urbanístics i denunciant, amb veu alta i clara, tota la trama de corrupció que hi ha darrere de la rajola al País Valencià, com ja s'està fent a les Illes Balears!

 

Últimament el teu treball s'ha escoltat en diferents indrets d'Europa. Quina valoració fas de la teua presència internacional?

La veritat és que és tot un privilegi: el mes passat vam fet 7 ó 8 concerts en diferents ciutats alemanyes, aquesta setmana marxem a Itàlia a fer dues actuacions en Busalla i Cremona, en agost formarem part d'una expedició de músics catalans i valencians a Palestina (en companyia de Cesk Freixas i la gent d'Obrint Pas, el darrer cap de setmana de setembre tenim previstos un parell de concerts a Portugal i en abril de 2010 actuarem en la Fira del Llibre de Cork, en Irlanda. Fa una certa gràcia que els polítics espanyols s'òmpliguen la boca amb "l'Estat plurinacional", el seu discurs pretén ser d'allò més políticament correcte, però senzillament no es correspon amb la realitat: ens és més fàcil actuar a Berlín o a Colònia que a Albacete o a Múrcia! Els prejudicis són les fronteres més complicades de creuar! Quan actues fora, davant d'un públic que és aliè a moltes de les coordenades sociopolítiques que afecten els Països Catalans, t'adones que tenim una cultura molt més potent del que ens pot semblar a nosaltres a primera vista, només hem de creure-nos-la i llevar-nos els complexos! Hi ha molta gent interessada per la nostra situació política, molts estudiants que volen aprendre català, gent d'altres nacions sense estat que s'emmirallen en la nostra lluita... No sé, aquestes experiències m'han fet veure les coses des d'una perspectiva que convida a l'esperança, per què no?

 

En algunes ocasions has manifestat que la teua carrera musical haguera estat més difícil cantant en espanyol. Ho dius perquè n'hi ha més competència o per la dificultat d'accedir als circuits musicals oficials?

Si és aixina significa que pel simple fet de cantar en català ja es té un mercat assegurat, per bé que minoritari i potser maltractat? Ho deia referint-me al panorama cultural del País Valencià, concretament: el govern del PP no atempta (només) contra la cultura valenciana per estar cantada o escrita en català, hi atempta simplement perquè és cultura, perquè és un vehicle d'idees. A la dreta rància d'aquest País li interessa una ciutadania completament desmotivada i desmobilitzada, mal·leable, manipulable. Per això, tot allò que siga sinònim de fer ballar les neurones és bandejat i marginat pels organismes públics i per la Ràdio Televisió Valenciana. Si la Generalitat Valenciana no fa la seua feina, la societat civil pren les regnes: els ateneus, els col·lectius de base, les associacions culturals, les assemblees de joves són la nostra Conselleria de Cultura alternativa, que aposta per la cultura en valencià, sense complexos. Gràcies a ells podem dedicar-nos a aquesta feina, a escriure cançons i cantar-les en els teatres, ateneus i cases de cultura que no estan controlats pel PP. Gràcies a ells, cada vegada tenim més públic i progressivament la protoindústria discogràfica valenciana va consolidant-se. Els valencians que canten en anglés, en francés o en castellà, no tenen eixe suport i es veuen obligats a marxar a Madrid a provar fortuna o a vagar pel desert cultural que és la ciutat de València, bregant amb unes sales de concerts que ofereixen unes condicions lamentables i que fan del tot impossible la professionalització del músic...

 

Com qualificaries el gruix de gent que t'escolta? Gent que desitja i lluita per la justícia del nostre poble i que pren la música com un vehicle més de combat i de transformació social o gent sense preferències ideològiques que simplement t'escolta per entretenir-se, sense importar-li el color que sigues?

Hi ha de tot. Afortunadament, la música no entén de fronteres i podem dir que ens escolta gent que combrega amb les nostres idees polítiques i gent que no s'indentifica tant, però que gaudeix de les melodies i de les nostres cançons més íntimes, més personals. Nosaltres entenem la cultura com una eina de transformació social i política, com un vehicle d'expressió, però hem de recordar que la música també persegueix uns objectius estètics: la demostració la tinguérem en Alemanya, quan molta gent que no entenia ni una paraula del que estàvem cantant, es va acostar després del concert per a dir-nos que els havia encantat: la música parla un llenguatge universal, potser els espectadors alemanys no entenien el que estàvem dient, però sí que s'indentificaren amb les emocions que transmetíem...

 

Quan donaràs a conèixer la teua nova creació dedicada a les víctimes de l'antifeixisme?

Bé, ja estem interpretant aquesta cançó, dedicada a Guillem Agulló, Carlos Palomino i tots aquells que han perdut la vida plantant-li cara al feixisme, en alguns concerts, però supose que formarà part del nostre tercer disc, en el que ja estem treballant. Encara estem en el procés de composició dels temes, escrivint lletres, buscant melodies. Supose que fins la primavera de l'any que ve no ens posarem a gravar: tenim molts concerts programats per a l'estiu i la tardor d'enguany i no ens queda temps per a tot!

 

Si ara et tocaren de Canal9 i et demanaren de cantar tres cançons quines escolliries?

Ens van telefonar fa uns mesos dels informatius de Canal9 per a cobrir la notícia del Circuit So de Sons. Ens van dir de fer una breu entrevista i un tema en directe com a recurs. Vam triar Línia 1, dedicada a les víctimes de l'accident de metro del 3 de juliol de 2006: pensàrem que mai no s'havia escoltat en la televisió pública la veu dels familiars de les víctimes exigint responsabilitats i era una bona oportunitat per a fer-ho, atesa la nostra habitual invisibilitat mediàtica. En l'entrevista no ens vam mossegar la llengua tampoc i, com era d'esperar, en el muntatge van tallar i remenar de tal manera que en l'informatiu eixim uns segons apenes, dient coses insubstancials, i la cançó s'escolta de fons amb un volum pràcticament inaudible: el vídeo es pot veure a youtube. Quan ens van proposar de fer aquesta entrevista jo vaig avisar a la periodista que no em pensava autocensurar i que faria la cançó que jo voldria (ja havíem tingut experiències prèvies amb la censura de Canal9 en el programa Pobleshow, on VerdCel van ser vetats en el l'edició d'Alcoi) i ella em va dir que cap problema. La qüestió és que una cosa és la voluntat i la independència intel·lectual del treballador i una altra cosa són les tisores i els filtres de les esferes polítiques... Si haguera de fer dues cançons més a Canal9, supose que triaria Contra el Ciment i Comptat i debatut...


Entrevista publicada al portal llibertat.cat

Avui he visitat els estudis de Ràdio l'Om de Picassent, després que el GPS em jugara una mala passada: no és el mateix el carrer nou (9) que el carrer nou (antònim de vell), amb la consegüent mitja hora de retard! Hem estat xarrant una miqueta amb Josep Morera, del programa Acords de Mitjanit, un espai radiofònic que tracta de donar veu als artistes valencians i que forma part dels continguts de la Xarxa d'Emissores Públiques Valencianes. També hem saludat a Sònia Rubio, antiga col·laboradora de la mateixa ràdio! Podeu escoltar l'entrevista i un parell de temes en directe, Línia 1 i Contra el ciment, en l'enllaç que teniu més avall.

 

L’embullada teoría matemática del caos ha arribat a la cultura popular amb una formulació tan entenedora com impactant: “l’efecte papallona”, un fenomen que tracta d’explicar el fet que en els sistemes complexos qualsevol canvi mínim en una de les variables que els governa pot tenir conseqüències d’un abast incalculable; o dit seguint la coneguda llegenda urbana: l’aleteig de les ales d’una papallona en Hong Kong podria desencadenar una tempesta a Nova York.
Per això Pau Alabajos ha titolat el seu segon disc Teoria del Caos: perquè creu en el poder transformador de la societat civil i en el compromís que amb aquesta ha d’assumir l’artista.
El seu tarannà el deixà ben cisellat fa un grapat d’anys Gabriel Celaya amb uns versos memorables: “Maldigo la poesía que no toma partido hasta mancharse”. Alabajos enarbora les seues cançons amb ràbia i orgull perquè encara vivim a colps i perquè encara, amb prou feines, ens deixen dir que som qui som. Cançons-ferramenta, cançons-cop de puny per despertar-nos.
Hi ha qui no suporta aquestes admonicions artístiques, qui abjura d’aquesta mena d’artistes morals que posen en solfa —en tots els sentits— les xacres de la societat en què viuen, les injustícies i les corrupcions del sistema, les seues imposicions intolerables, les seues servituds cap el poder. Però hi són absolutament necessaris. És la seua una tasca d’higiene civil, de termòmetre ètic, de lideratge moral. La situació és dramàtica i calen veus que ho denuncien, que ens ho recorden obertament, sense ornaments excessius ni circumloquis prudents: “Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta…” —recita, per exemple, a “Comptat i debatut”.
Per a que el missatge siga efectiu, però, cal donar-li una qualitat superior que el dote de veritat i de transcendència i aquí és on l’artista ha de posar tota la carn a la graella. Contra el que se sol postular, el vehicle sempre és més important que el missatge i aquest només serà efectiu si tal jerarquia es respecta: el desprestigi, encara vigent, del gremi de cantautors s’ha covat sota la perillosa tendència a menystenir la qualitat del vehicle.
Alabajos sembla tenir-ho claríssim perquè n’observa una cura exquisida de la part musical. Ja es feia acompanyar, de bon començament, per una banda on destacava la presència d’instruments de corda —cello i violí, bàsicament— que l’allunyaven de la imatge austera i musicalment garrepa que hom associa als cantautors. I axí ha continuat.
Descobert, com tants altres, per Vicent Sangermés mentre tocava al carrer, enregistra amb la seua companyia Cambra Records el primer disc, Futur en venda (2004), on ensenya totes les cartes del camí estètic que ha escollit i que ja no abandonarà: textos explícits que combinen intimitat i denúncia, bon gust melòdic, arranjaments treballats i amb notable profunditat expressiva i una veu càlida i pròxima, plena d’audàcia i credibilitat. La proposta es completa amb un directe magnífic on sorprén la seua joventut, la seua desimboltura escènica i, sobretot, la seua insòlita convicció. Futur en venda sona, com es pot esperar d’una estrena discogràfica tan precoç, una mica irregular però augura rèdits imminents. Tals auguris es materialitzen en aquest segon enregistrament, Teoria del Caos, realitzat sota la sàvia tutela de Toni Xuclà que ha entés perfectament l’univers sonor d’Alabajos i l’ha sabut traduir en una producció compacta en la seua arquitectura i transparent en la seua fesomia. La corda —arranjada per la seua inseparable Laura Navarro— continua ostentant el protagonisme tímbric al llarg de tot el disc i dialoga, amb criteri i encert, amb les guitarres que condueixen el discurs harmònic de la majoria de temes i que, ocasionalment, efectuen algunes afortunades aproximacions als territoris del pop.
La temàtica de les lletres, a banda d’aqueixa mena de compendi de greuges i frustracions que constitueix la ja citada “Comptat i debatut”, bascula de nou entre la confidència i la querella, entre la vivència personal i el plany col·lectiu, entre el singular i el plural. Alabajos hi clama contra l’especulació urbanística —“Contra el ciment”—, la violència domèstica —“Lletania”—, la indústria armamentística —“Pamflet”—, la situació al País Basc —“Euskadi Batega” on l’acompanyen Ruper Ordorika i la Jove Orquestra de Cambra de València— o la incúria dels polítics abans i després de l’accident del metro de València del 3 de juliol del 2006 —“Línia 1”—; i troba conhort en les relacions afectives —la magnífica “Tinc una mania inconfesable”— i la lluita compartida —“València, 9 d’octubre”. En tots aquests textos, Alabajos aconsegueix trobar un to precís i directe, evitant-hi el tel transl·lúcid de la metàfora sense deixar, pèr això, de cercar un alè poètic que troba en la transparència del llenguatge i l’elegància de la dicció.

No sabem quin serà l’impacte futur —si n’hi ha algun— del seu tenaç aleteig. De moment, però, ens basta poder contemplar, a curta distància, mentre deixem que les prediccions de la teoria del caos seguesquen el seu curs, la bellesa singular de les seues ales de papallona.

JOSEP VICENT FRECHINA


Ressenya publicada al bloc La Caseta del Plater - Cròniques Musicals del País Invisible

Aquesta nit de dilluns, 22 de setembre, hem tingut l'oportunitat de visitar els estudis de Catalunya Ràdio a l'Avinguda Diagonal de Barcelona. L'equip del programa El cabaret elèctric ens hi ha convidat per presentar el nostre nou disc, Teoria del caos, i fins i tot hem pogut interpretar una cançó en directe. No és la primera vegada que participem en aquest espai radiofònic i, sempre que anem, ens ho passem de categoria. Es tracta d'un magazine nocturn ben divers, que toca moltíssims àmbits culturals i d'actualitat, conduït per Txell Bonet amb molt d'ofici i dinamisme. A les tasques de producció trobem a la pegolina Pepa Ferrer i, des de fa cosa d'una setmana, també la Mireia Izard des de Sabadell, que dóna la casualitat que va ser companya de facultat de Laia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i feia molt de temps que no coincidíem. És difícil fer memòria de tots els noms que formen part de l'equip que fa possible aquest programa, però m'agradaria enviar-los una forta abraçada des d'ací. A continuació, us deixem l'enllaç a l'entrevista i a la versió en acústic de Contra el ciment:

http://www.goear.com/listen.php?v=acf6bfa

Autor: Pau Alabajos
Títol: Teoria del caos
Edita: Cambra Rècords, 2008
Referència: CBR-6107

El segon disc del jove cantant valencià, cronista vocacional del seu temps i del seu País, conté deu cançons senzilles, sinceres i directes, que parlen obertament i sense manies de temes com l'especulació urbanística (Contra el ciment), la violència de gènere (Lletania), els trencaments amorosos (Síl·labes de vidre), el mal esclarit accident de metro de València (Línia 1), el negoci que per a més d'un estat representen les guerres (Pamflet), la mobilització col·lectiva (València, 9 d'Octubre), la complexa situació del País Basc (Euskadi batega, interpretada amb la col·laboració de Ruper Ordorika), el desig (Tinc una mania inconfessable), la mediocritat i l'auto-odi d'un País abocat al suïcidi col·lectiu (Comptat i debatut) i la voluntat de continuar cantant, malgrat tot, bo i mantenint-se fidel a unes idees i a una llengua (Sense equipatge). Toni Xuclà i Laura Navarro vesteixen adequadament les cançons d'un àlbum que disposa d'un efectiu nucli instrumental format pels mateixos arranjadors i per cinc músics més que aporten sons acústics (violoncel, acordió...) i elèctrics (teclats, sintetitzadors, baix i bateria) al conjunt. Cal destacar també la intervenció en l'enregistrament d'Euskadi batega dels quasi 30 membres de la Jove Orquestra de Cambra de València.

MIQUEL PUJADÓ



Ressenya publicada a la Revista Serra d'Or (setembre de 2008)

PAU ALABAJOS: LA VEU DE L'ESPERANÇA

Avui vos parlaré de Pau Alabajos, una sòlida realitat de la nostra cançó. El vaig conèixer fa uns anys en un concurs del Consell de la Joventut de València. Era l’únic cantautor enmig d’una pila de grups de rock i no ho tenia gens fàcil. Els concerts es celebraven a la Sala Matisse. Hi havia més soroll del desitjable per a una actuació d’aquestes característiques. Tanmateix, quan va començar a cantar vaig comprendre de seguida que teníem un nou valor a la cançó. Vicent Sangermés, l’incansable productor de Cambra Records, ja li havia tirat l’ull i em lloava l’artista per si no ho tenia clar. Ell ja l’havia escoltat i preparava el seu proper disc. A mi, no em feien falta els comentaris de Vicent. Saltava a l’oïda que aquell jove prometia. Cantava molt bé, era rigorós, modern musicalment i senzill, es prenia molt seriosament el que feia, escrivia bons textos i l’acompanyava un grup de corda amb celo i violí –Els músics furtius- que encaixava molt bé amb les seus cançons i li donava un aire diferent a la banda convencional.

Després va traure “Futur en venda” on deixava ben clars els seus plantejaments. No és un autor que s’amague de fer cançons de denúncia, reivindicatives. Del que vull parlar-vos, però, és del seu flamant nou disc “Teoria del caos”, editat per Cambra Records. Un disc que se t’apega a l’orella des de la primera cançó. El disc has estat produït per Toni Xuclà, una referència indiscutible de la música en català que ha produït artistes com Miquel Gil o l’Ham de Foc. Els arranjaments de corda de Laura Navarro –violinista inseparable en els espectacles de Pau- demanaven, entén Pau, un home com Xuclà a qui no li són estranys els arranjaments de tall clàssic i la barreja amb la música d’arrel o els aires pop, com és el cas de Pau. El resultat ha estat excel·lent, l’acollida del públic ha estat molt bona i Pau ha guanyat el Premi Ovidi 2008 al millor disc de cançó d’autor.

Com deia adés, Pau no s’amaga de reclamar trobar-se bé en l’estela de Raimón o l’Ovidi, de tots aquells que canten sense embuts els horrors del present. Diu en el primer tall del disc: “Anem a la deriva/ sembla que hem perdut el nord/ hem venut el territori/ com sempre, al pitjor postor/ hem deixat que la cobdícia/ ens sepulte les arrels/sota muntanyes de runa”. Una cançó contundent “Contra el ciment”. El cantautor basc Ruper Ordorika col·labora posant la veu en un tema dedicat a Euskadi: “Lladren els mastins/ de la Santa Inquisició/ amb la gola encesa en flama/ i les urpes a l’aguait/ però encara n’hi ha un demà/ un futur engrescador/ com la pauta immaculada/ d’una partitura en blanc”.

Pau és de Torrent, i no per això, però també, dedica una cançó que et fa tremolar a l’accident més terrible de la ciutat de València, “Línia 1”: “No es pot negociar / amb el dolor/ ofendre les víctimes/de l’accident/ sense pietat/ sense compassió/ (...)democràcia tocada de mort/ tocada de mort/ (...) paraules en l’aire/ terratrèmols en el cor”.

Podria fer-vos un tast de cada cançó, però s’acaba l’espai i les cançons són per sentir-les. I aquestes ratlles només serviran si aneu a buscar el disc de Pau, si aneu als seus concerts. Si vos sentiu, com canta ell, “hereus d’una amarga esperança/ una escletxa de llum”. Perquè com diu aquest jove cantautor que el caos ens ha regalat “és el moment d’escriure cançons que parlen del present”. I potser, les nostres emocions es transformen en accions i, com la papallona de la teoria, alguna cosa pot començar a canviar en aquesta terra devastada.

Pau Alabajos, “Teoria del caos”. Un disc altament recomanable. Feu-ho córrer: “escriurem en les façanes/ que estem farts de claudicar”.


RAFA XAMBÓ



Ressenya publicada a la revista Saó (número 330, juliol-agost 2008)

"Hi ha molts motius per continuar lluitant"

El cantautor valencià Pau Alabajos presenta el seu darrer treball
discogràfic “Teoria del caos” amb una gira per Mallorca

         La majoria absoluta
         del PP a les eleccions auto-
         nòmiques del País Valencià
         provocà un cert desànim
         entre els sectors progressis-
         tes. Amb l’arribada del
         2007, semblava que s’obria
         una porta per a l’esquerra
         després d’anys de zaplanis-
         me, però els resultats elec-
         torals de març no foren així.
          Després dels comicis i amb
         aquesta “frustració” a la
         ment, el cantautor Pau Ala-
         bajos començà a gestar Teo-
         ria del caos, el seu segon tre-
         ball, que aquests dies pre-
         senta arreu de Mallorca.
         “Malgrat tot, hi ha un País
         Valencià invisible que conti-
         nua picant pedra, canviant
         aquesta realitat”, explicava
         ahir Alabajos. “Les petites
         accions poden generar
         grans canvis”, afegí.
           Les lletres reivindicatives
         per una societat més justa i
         lliure marquen, en part, el
         caràcter de les seves can-
         çons. D’altra banda, el ves-
         sant més íntim i personal
         del músic també es present
         a través de lletres amb un
         caire més aviat poètic.
         Alabajos i la seva formació
         combinen allò que hom
         anomena cançó d’autor
         amb altres estils, entre els
         quals predominen els sons
         clàssics. “Arribes a escoltar
         tantes coses i a beure de
         tants llocs, que ja no saps
         bé quin tipus de música
         fas”, bromejà.
         Independentment de com
         se’l vulgui etiquetar, Alaba-
         jos és part d’aquesta genera-
         ció de cantautors del nou
         segle que no està disposada
         a claudicar. “El silenci antic
         i molt llarg de Raminon en-
         cara no ha acabat, hi ha
         molts motius per continuar
         lluitant”, assegurà.
         El cantautor actuà ahir a
         Costitx, convidat per Mau-
         lets, avui ho farà a la Capella
         d’Inca (20 hores) i dissabte
         a la plaça dels Patins de
         Palma.

         F. MARÍ (PALMA)

Notícia publicada el dijous, 31 de juliol de 2008 en el Diari de Balears.

La música reivindicativa de Pau Alabajos omple el Jaç Roig

El cantautor valencià Pau Alabajos va posar punt i final, diumenge a la tarda, al cicle de concerts “Cants per Recordar” que han tingut lloc els quatre caps de setmana de juliol al bar capelladí Jaç Roig. Aquest cicle tenia l’objectiu de “crear un espai on els cantautors poguessin sentir-se a gust”, ja que “tenen moltes dificultats a l’hora de trobar espais per actuar”, segons van explicar els organitzadors.

“És hora d’eixir al carrer, d’alçar la veu contra el ciment que s’apodera del paisatge” amb aquesta premissa Pau Alabajos començava el concert amb la cançó “Contra el ciment” inclosa en el seu darrer disc “Teoria del Caos”.

Una seixantena de persones van acudir al pati del Jaç Roig per escoltar les cançons reivindicatives i sensibles del cantautor valencià. Les seves composicions reflecteixen la lluita compromesa per una societat més justa, la denúncia de les polítiques urbanístiques, però Alabajos també es despulla i ens mostra els seus sentiments més íntims. “Miratges” i “Síl·labes de vidre” parlen d’aquells amors que tenen un final marcat i ens diuen que “els miratges s'afonen com un vaixell de paper”. D’altres com “València, 9 d’Octubre” prenen la bandera com a símbol de protesta i expliquen que “hem de treballar per construir nacionalment el nostre país”, com va resumir el músic.

“Teoria del Caos” és el segon disc de Pau Alabajos que surt al mercat gairebé quatre anys després de la seva òpera prima “Futur en venda”. Com ell mateix va explicar, amb aquest segon disc ha “madurat molt com a músic i també com a persona arrelada a un territori i un País”. Amb un bagatge de més de 400 concerts tant pels Països Catalans com per diferents ciutats europees com Zurich, Perpinyà o Marsella, afirma que “a la gent li interessa la situació del País Valencià i el motiu de la nostra lluita”. Ho diu en qualitat de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants del País Valencià, que lluita per fomentar la música valenciana i també per “fer palès davant de l'opinió pública la situació de censura que patim els cantants en els mitjans de comunicació valencians”. 

MAR MARTÍ (CAPELLADES)


Publicat al diari Regió7 el dimecres, 30 de juliol de 2008.

"PETITES ACCIONS PODEN PROVOCAR GRANS CANVIS"

Una de les formulacions de la teoria del caos, l’anomenat efecte papallona, sosté que el bategar d’ales d’un d’aquests insectes en l’hemisferi nord pot produir una sèrie d’alteracions en l’atmosfera que, amb el temps, deriven en un tornado en l’hemisferi sud. Aquesta curiosa i coneguda premissa dóna títol al segon àlbum del cantautor Pau Alabajos (Torrent, 1982), Teoria del caos, un treball que va eixir a la llum el passat 25 d’abril i que suposa la continuació de la seua notable opera prima, Futur en venda (Cambra Records, 2004). Quatre anys d’aprenentatge entre un disc i un altre donen per a molt, així com disposar de més i millors mitjans de producció. I això es reflecteix poderosament en la factura musical de Teoria del caos. El que continua intacte, però, és l’esperit combatiu del seu debut i les mateixes inquietuds per la situació política valenciana que prenyaven les lletres del seu primer disc. Hi ha lament i reivindicació, però també esperança. Com la que es pretén donar a entendre a través del títol del disc. “El que volia expressar és que xicotetes accions sense importància poden desenvolupar grans canvis, i en aquest país del victimisme s’estan fent coses bé, però és un treball a llarg termini”, explica, i insisteix en què “cal tindre esperança perquè aquestes coses no cauen en sac trencat”.

Al disc s’acumulen inquietuds col·lectives i personals com ara la depredació urbanística (Contra el ciment), el que Alabajos considera un dels problemes més importants del país. “No podem viure a curt termini. Una volta urbanitzes un metre quadrat ja no hi ha volta enrere, no pots fer horta”, diu, i conclou afirmant en referència al territori que “podem tindre un taüt que ens hem forjat nosaltres mateixos”. Està això i també el tràfic d’armes (Pamflet) la violència de gènere (Lletania), l’accident de Metro (Línia 1, la cançó que Alabajos considera “la més especial del disc”, un tema que va nàixer “de la indignació”), el conflicte basc (Euskadi Batega, amb la col·laboració del cantautor Ruper Ordorika), o la construcció nacional (València, 9 d’Octubre). “Després de traure el primer disc he tingut l’oportunitat de viure moltes realitats i prens consciència de coses que no havies pogut vore. Per això el disc segueix la mateixa línia compromesa”, explica. I argumenta que un disc “és una fotografia del moment i els temes que em preocupen queden reflectits”. Una sèrie de preocupacions, tanmateix, dibuixades amb pinzellades d’esperança. “Fins i tot les cançons de temàtica amorosa”, diu sobre Síl·labes de vidre o Tinc una mania inconfessable, “estan composades des d’un punt de vista més esperançador que en l’anterior disc, més de tancar ferides i tirar endavant”. De fet, Alabajos reconeix la seua frustració perquè la denúncia sobre una realitat defectuosa no comporte canvis polítics. “Però això”, en al·lusió a la frustració, “no ens pot dur a la inactivitat”. “La reflexió a què he arribat és que no hem fet les coses bé i hi hagué una eufòria que ens hem de fer mirar”, assenyala en referència a les unflades perspectives de canvi polític alimentades des de l’esquerra les passades eleccions autonòmiques.

La realitat que Alabajos dissecciona a les seues cançons està més o menys on estava quan va publicar el seu primer disc. Però la seua música sí que ha fet camí. “Quatre anys treballant i més de tres-cents concerts et donen solvència i saps el que funciona i el que no”, apunta el cantautor. A més, la tasca del productor Toni Xuclà (responsable de treballs de Miquel Gil o L’Ham de foc), ha dotat Teoria del caos d’un nervi i unes textures absents a Futur en venda. També ha contribuït amb els arranjaments, juntament amb Laura Navarro, i tocant diversos instruments. “Toni Xuclà té un segell, però escoltava el que nosaltres preteníem fer. És un productor molt dialogant que posa recursos a les nostres exigències”, puntualitza.

El que roman del primer treball és el gust per les cordes, ara accentuat amb la presència de la Jove Orquestra de Cambra de València (JORCAVAL) dirigida per Christian Roca. Un disc, per tant, més complex i més elaborat que l’anterior, gravat a cavall entre Real de Montroi i Manresa, i que es presentarà oficialment, si les circumstàncies ho permeten, a l’Auditori de Torrent, al mes d’octubre. “És el que ens faria il·lusió, però això està en l’aire perquè des que ha canviat el govern no som ben rebuts”, explica Alabajos, i argumenta que eixa mala predisposició té a veure amb el malestar generat en les files populars pel tema Línia 1. En tot cas, de forma prèvia Alabajos i els seus músics podran avaluar l’acollida del seu nou disc amb un o dos concerts setmanals. L’efecte papallona de Pau Alabajos es posa en marxa. Esperem pacientment els efectes.

XAVIER ALIAGA


Entrevista publicada en el Quadern del diari El País (8 de maig de 2008)

PREMIS OVIDI MONTLLOR A MIQUEL GIL, PAU ALABAJOS I ORXATA SOUND SYSTEM

El jurado, compuesto por Eduard Guillot, Gemma Pasqual, Joan Cerveró, Josep Vicent Frechina y Juanma Játiva, también falló los ganadores de las restantes categorías. Así, Clara Andrés se llevó el premio a la mejor canción con Dies i dies, incluida en el disco homónimo, grabación que también obtuvo el premio a los mejores arreglos y orquestación. El premio a la mejor letra se lo llevó Remigi Palmero por He de seguir, del disco Sense comentaris.

Además de a Joan Manuel Serrat, los Premis Ovidi Montllor, consistentes en una obra del artista alcoyano Antoni Miró, también reconocieron a la sala Ca Revolta por su apoyo a la música en valenciano. En la categoría de maquetas, el premio SGAE recayó sobre Si+no, y Neuròtics recibió la distinción otorgada por Escola Valenciana. Por último, Bakanal recibió el premio Muixaranga decidido por votación popular de los lectores del periódico L'Avanç.

El colectivo de músicos en valenciano, en una gala celebrada en el Paraninfo de la Universidad Politécnica de Valencia, otorgó las máximas distinciones de sus premios, que este año celebraban su tercera edición, a Miquel Gil, en la categoría de mejor disco de folk, por su álbum Eixos; a Pau Alabajos, en la de mejor disco de canción de autor, por Teoria del caos, y al grupo Orxata Sound System, en la categoría de pop-rock, por el disco 1.0.

Durante la ceremonia, conducida por Núria Cadenes y Alfons Cervera y amenizada por el monologuista Héctor Arnau, el presidente del Colectivo Ovidi Montllor, Manuel Miralles, destacó el buen momento que atraviesa la música en valenciano pese a la falta de apoyo institucional. Miralles también agradeció la colaboración de las empresas y entidades que hicieron posible la organización de la gala, en especial la Universidad Politécnica de Valencia. La velada también sirvió para rendir tributo a dos figuras de la cultura valenciana recientemente desaparecidas, el sociólogo y escritor Josep-Vicent Marqués y el catedrático y pedagogo Gonzalo Anaya.

Notícia publicada a El País (dijous, 19 de juny de 2008)

LA CANÇÓ RECLAMA UNA RED MUSICAL E IGUALDAD DE OPORTUNIDADES EN LOS MEDIOS INSTITUCIONALES

Miquel Gil, Pau Alabajos y Orxata Sound System obtienen los premios Ovidi Montllor a los mejores discos del año. El colectivo de músicos homenajea en su gala a Serrat

El colectivo de músicos valencianos Ovidi Montllor celebró ayer su día grande. No sólo porque se reunieron con motivo de la tercera edición de la entrega de sus premios sino porque tuvieron como anfitrión a Joan Manuel Serrat que recibía uno de los homenajes y al mismo tiempo avalaba con su presencia el trabajo de dignificación de la música en valenciano que desde hace años realiza el colectivo.
El acto, sencillo, tuvo como escenario el Paraninfo de la Universidad Politécnica de Valencia y fue presentado por Nuria Cadenes y Alfons Cervera. Apenas tuvo una intervención de animación a cargo de Alex Huertas. Y en el plano de los premios tampoco hubo sorpresa. Al menos en lo que se refería al mejor disco de folk.
Un año más Miquel Gil se llevaba el galardón al mejor trabajo del año con su disco Eixos, mientras que Pau Alabajos con Teoría del Caos obtenía el premio al mejor disco de cançó de autor y Orxata Sound System, una sorprendente formación de funk y soul, obtenía el correspondiente al mejor disco de pop rock. La entrega de premios se celebraba al cierre de esta edición.
Otros galardones fueron para Clara Andrés, Remigi Palmero, Neuròtics, Si+no o Ca Revolta en las categorías de mejores canciones, arreglos o apoyo a la música, respectivamente.
El presidente del Colectivo Ovidi Montllor, Manuel Miralles destacaba ayer el buen momento que atraviesa la música en valenciano así como el relevo generacional que se había y estaba produciendo. "Estamos vivos y muy vivos pese a que nos falte el apoyo de los medios institucionales", comentaba.
Miralles recordaba que este año a los premios habían optado cerca de 40 producciones, lo que demuestra que la música en valenciano funciona aunque falte por consolidar un circuito musical en el que puedan los grupos y músicos actuar con regularidad así como igualdad de oportunidades frente a otras músicas en medios e instituciones públicas.

Notícia publicada a Levante EMV (dimecres, 18 de juny de 2008)

MILLORS DISCOS
*Miquel Gil - Eixos
*Pau Alabajos - Teoria del Caos
*Orxata Sound System - 1.0

MILLOR CANÇÓ, LLETRA, ARRANJAMENTS I MAQUETES
*Clara Andrés - "Dies i dies" (Dies i dies)
*Remigi Palmero - "He de seguir" (Sense comentaris)
*Neuròtics


Premi Ovidi Montllor 2008 a la trajectòria artística
*Joan Manuel Serrat
Premi Ovidi Montllor 2008 al suport a la música en valencià
*Ca Revolta

PREMI MUIXERANGA
Atorgat per votació popular del públic lector de L’Avanç
*Bakanal


Notícia publicada a l'edició digital del periòdic L'Avanç (dimecres, 18 de juny de 2008)

MIQUEL GIL, PAU ALABAJOS I ORXATA SOUND SYSTEM, PREMIS OVIDI MONTLLOR ALS MILLORS DISCOS


Notícia publicada a Vilaweb el dimecres, 18 de juny de 2008

Pau Alabajos, contra el ciment

En companyia dels músics furtius, ens va captivar amb el seu primer disc Futur en venda: una targeta de presentació immillorable. Eren furtius perquè feien sonar les seues cançons als carrers de València, d’on massa sovint eren desallotjats per la policia i on els instruments els eren comissats en nom d’una severa normativa municipal, que considera un delicte fer música en la via pública. Quatre anys després, el jove cantautor de Torrent (l’Horta) té una agenda de concerts tan completa que li resulta complicat continuar tocant al carrer.
Pot el batec de les ales d’una papallona en l’hemisferi nord ser capaç de desencadenar un huracà en l’hemisferi sud? Aquesta és l’enunciació de la Teoria del Caos. Si la prenem com a metàfora, com ens proposa Pau Alabajos amb el títol del seu esperat segon disc, entendrem que les accions menudes—a les quals, moltes vegades, no donem importància— poden desenvolupar grans canvis. Entre proves de so ens explica que, malgrat que aquest semble un títol pessimista, és tot al contrari. Obre una finestra a l’esperança. «Els resultats de les passades eleccions al País Valencià no foren bons, però pense que no hem de caure en el victimisme, perquè hi ha indicis que ens diuen que estem fent les coses bé. Aquests poden ser imperceptibles a l’ull humà a curt termini, però cal mirar endavant i seguir treballant, perquè el cert és que cada vegada estem millor.»
Teoria del caos és un àlbum de fotografies obtingudes a partir de les seues preocupacions personals, la ferotge depredació urbanística, la violència masclista o l’accident de metro que va colpir València l’estiu de 2006 —una emotiva cançó que dedica a les víctimes i als seus familiars. També passa de puntetes per imatges més intimistes, com a «Tinc una mania inconfessable» o «Síl·labes de vidre». Aquest disc ha disposat de la participació de Toni Xuclà. «Havíem decidit que una part definitòria de la nostra musica seria la música clàssica i, com que els discs de Xuclà tenen molta part de violins, pensàvem que ens podia ajudar a aconseguir un so més polit. Crec que en aquest sentit ha fet molt bona feina. També és una garantia el fet que haja produït Miquel Gil o l’Ham de Foc, perquè suposa una amplitud d’estils important» —ens respon Pau Alabajos quan li preguntem per la tasca de producció.
Com a secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants del País Valencià, considera que hi ha bons espais per a la música, els ajuntaments progressistes s’hi impliquen, però falta una aposta dels mitjans de comunicació per difondre la música en valencià. Que hi hagen molts escenaris i promotors no significa que aquesta arribe necessàriament a la gent. «Falla la difusió. És molt difícil trobar a les botigues discs en valencià, perquè no hi ha distribuïdores que se n’ocupen... La indústria ha d’estar orquestrada a tots els nivells.» No dubta que la música en valencià es troba en un bon moment, simplement cal veure com la quantitat de grups i festivals ha crescut exponencialment en un ample ventall d’estils. «Estem en un moment de creixement important, però les institucions i els mitjans de comunicació privats continuen mantenint-se al marge. De fet, no ens tenen en compte ni els 40 Principales ni Canal 9, que en un dels principis de la seua Llei de Creació assegura que garantirà i promourà la llengua pròpia»—ens comenta indignat.
Teoria del caos és un disc que atrapa des del principi. Una carícia de vellut a
la qual no ens hem pogut resistir.

AGNÈS VIDAL I VICEDO

Article publicat a la revista Lletres (número 33, juny / juliol 2008)