Avui torne a escriure-vos des de lluny, des
d’Amiens concretament. He tingut l’oportunitat de viatjar fins a
aquesta ciutat de la Picardia, una regió situada al nord de l’Estat
francés per realitzar un parell de concerts i un taller didàctic amb
els estudiants de català de la Universitat Jules Verne. El lector que
imparteix l’assignatura es diu Josep Samuel Marqués i ha
preparat una activitat molt especial per a la vesprada de dilluns. Amb
l’objectiu de treballar la seua expressió oral, els alumnes de tercer
ens oferiran una visita guiada pel centre històric d’Amiens, de manera
que ens vestim el milllor que podem i eixim al carrer: a l’exterior fa
cinc graus negatius de temperatura, o això marquen els termòmetres.
Partim des de l’estació ferroviària central i
travessem el mercat de nadal, caminem pel carrer dels Tres Cudols fins
a arribar a un rellotge en forma de dona despullada, li toquem un pit
tal i com marca la tradició, i seguim avançant fins que ens aturem
davant de la façana principal de la catedral gòtica, fem una volteta de
reconeixement i ens dirigim cap al riu Somme, on acaba la nostra
visita. Allà som testimonis d’excepció d’un triangle amorós entre una
dona que hi ha pintada en una façana, el seu marit que està dibuixat en
la paret de la casa més propera i l’estàtua d’un home que, segons ens
diuen, és l’amant clandestí d’aquella dama i es troba situat enmig del
riu, emergint d’aquelles aigües glacials.
Mentre passegem, una vegada agafem una miqueta de confiança, tinc
l’oportunitat de xarrar una estona amb els estudiants i m’expliquen per
què van decidir aprendre la nostra llengua. Aurélie, per
exemple, té el seu xicot a Barcelona i pretén anar-se’n a viure a
Catalunya en un any aproximadament, de manera que està cursant un
programa adaptat de català perquè vol integrar-se adequadament en el
cercle d’amics i familiars de la seua parella. Estudia català per amor,
vaja!
Álan té la família repartida entre Colòmbia
i Catalunya i és un apassionat del Barça (avui porta la samarreta de
l’equip perquè està mentalitzant-se de cara al derbi), però ha viscut
ací molt de temps i s’ha adreçat al lectorat de català per millorar els
seus coneixements de la llengua i de la cultura dels seus cosins i tiets.
Mathilde, en canvi, se n’ha assabentat d’una
història èpica protagonitzada per sang de la seua sang, material de
primera per a una possible novel·la o llargmetratge: la seua iaia va
fugir de Granada durant la dictadura. Va travessar a peu l’Espanya
franquista i no es va aturar a La Jonquera. Va continuar caminant fins
a arribar al nord de França, on va conéixer el seu iaio. Una de les
coses que l’àvia li ha explicat a Mathilde és que Federico García Lorca,
un poeta de la seua terra natal, va ser assassinat a sang freda, d’un
truc a trenc d’alba, pocs mesos després de l’alçament militar de 1936.
Una història com aquesta no s’oblida fàcilment, no passa desapercebuda.
Mathilde estudia català perquè sap que la seua àvia va viure un temps
a Sant Feliu de Guíxols i ara que la seua memòria va extingint-se
progressivament i que els seus records van difuminant-se, Mathilde no
es resigna i continua escarbant en les seues arrels, rescatant les
vides viscudes per la seua iaia, cercant el contorn de les seues
petjades, posant en pràctica l’únic antídot fiable contra l’oblit.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (2 de desembre de 2010)
Més avall teniu la notícia que han redactat des del lectorat de català a Amiens (Université de Picardie Jules Verne) explicant la nostra visita de la setmana pròxima i els tallers i concerts que realitzarem en la ciutat des del dia 29 de novembre a l'1 de desembre de 2010:
Des del Lectorat de Català a Amiens estem
organitzant per a la propera setmana diversos actes que giren entorn de la
música i que tindran com a protagonista el cantautor de Torrent Pau Alabajos. Tindrem
l'oportunitat de seguir-lo en dos àmbits distints que ens
permetran conèixer la seua tasca de ben a prop.
En primer lloc, en Pau s'encarregarà de
presentar als estudiants de català de l'Université
de Picardie Jules Verne el taller musical L'herència de la Nova Cançó,
amb el qual, tot ajudant-se del guix i la guitarra, farà un repàs al panorama
de la cançó d'autor als Països Catalans. Es remuntarà als darrers anys del
franquisme per tal d'acostar-nos al context en què apareix el moviment cultural
de la Nova Cançó; Raimon, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Lluís Llach
seran peces clau en aquest repàs. Des d'ací avançarà per explicar-nos com es
van viure les primeres passes de la democràcia a l'Estat espanyol i com va
influir aquest procés polític en la Cançó. Finalment, Pau ens esbossarà el
panorama actual en el qual apareix i alhora es consolida tota una nova fornada
de cantautors que, a l'igual que els seus predecessors, també tenen molt a
expressar.
Durant aquesta setmana hem estat preparant a classe el taller que, de
fet, en Pau ja ha presentat en altres indrets gràcies a les
col·laboracions realitzades amb diversos lectorats. Així, hem analitzat
amb els
estudiants algunes cançons (tant dels “pares" com dels "fills"
de la Cançó) i hem confeccionat també un llistat de qüestions que els
mateixos
estudiants s'encarregaran de preguntar al nostre convidat.
Més enllà de les activitats que realitzarem al Campus de la universitat amb els estudiants, hi ha programats dos concerts a ciutat en els quals tractarem de fer descobrir al
públic amiénois i picardla proposta musical del nostre cantautor. Aquests seran
el proper dimarts 30 de novembre i el dimecres1 de desembre. Tota una oportunitat per donar a conèixer a companys i curiosos la nostra
llengua i així una miqueta de la nostra cultura.
No oblidem, per acabar, la visita guiada per Amiens que ens prepararan per a l'ocasió els estudiants de
tercer nivell. De ben segur que serà tot un plaer!
Si voleu saber més sobre les iniciatives i activitats que realitzen els lectorats de català de la Universitat Jaume I a l'estranger, podeu consultar el seu bloc.
Des de l’aeroport de Montréal agafem un vol a Los Angeles, amb escala a
Chicago. Per raons meteorològiques, el comandant ens anuncia que volarà
relativament baix, de manera excepcional, la qual cosa ens ve molt bé,
perquè ens ofereix una perspectiva quasi zenital del Gran Canyó del
Colorado i de les Muntanyes Rocalloses. Arribem a Los Angeles al voltant
de les quatre de la vesprada, després d’haver-li guanyat tres hores al
rellotge. Tenim reservat un cotxe de lloguer amb el qual ens desplaçarem
fins a San Diego, ciutat situada a escassos quaranta quilòmetres de la
frontera amb Mèxic.
El primer contratemps que ens trobem és el
canvi de marxes: als Estats Units la major part dels vehicles tenen
canvis automàtics i no hi estem acostumats, de manera que ens veiem
obligats a entrenar-nos una miqueta abans d’emprendre el viatge. A
l’autopista ens trobem una retenció bastant important: no hem previst
que aquest cap de setmana se celebra Halloween i tothom s’ha llançat a
la carretera. Arribem a San Diego al voltant de les vuit de la nit,
absolutament desfets. Sopem alguna cosa ràpida i ens n’anem a dormir. Al
dia següent plou intensament, però a mig matí escampa i el sol
s’apodera del cel. Agafem el cotxe i ens dirigim a la platja més
pròxima: és la primera vegada que visitem la costa oest i encara no
havíem tingut l’oportunitat de remullar-nos les mans en l’aigua del
Pacífic. A la vora del passeig marítim observem una gran multitud de
gent que avança amb pancartes i samarretes del mateix color: és una
marxa antiavortista. Aquest cap de setmana hi ha convocades eleccions
federals i, a més a més, es consulta amb la ciutadania sobre diverses
qüestions. El republicà Arnold Schwarzenegger és actualment el
governador de Califòrnia, però no podrà revalidar el seu càrrec perquè
ja ha complit les dues legislatures que s’estipulen com a màxima
permanència en el poder. A les dotze del migdia hem quedat amb Aleix Barandarian,
un vigatà que se n'ha vingut a viure a San Diego, amb la seua companya i
els seus fills. Ens acostem a la sala de la UCSD on està previst que es
faça el concert-recital. És una sala d’actes bastant acollidora de la
Universitat. Omplim de senyeres el recinte.
Recol·loquem totes les cadires en forma de mitja lluna perquè volem
tindre els espectadors molt a la vora. Provem l’equip de so i ho deixem
tot preparat fins a d’ací unes hores, que començarà a arribar el públic.
Aleix ens porta a fer una volta per les rodalies. Des d’un mirador de
la costa, veiem esteses sobre l’arena, una vintena de foques que estan
prenent el sol i posant per als turistes, que les immortalitzen
(immortalitzem) amb les seues (nostres) càmeres digitals. Dinem i marxem
tranquil·lament cap a l’hotel, arrepleguem la resta del material i
comencem a mentalitzar-nos de cara a l’actuació. El Casal dels Països
Catalans de Califòrnia és l’entitat que organitza l’acte. Aquesta
associació aplega gent del País Valencià, de les Illes Balears i de
Catalunya (encara no tenen censat cap membre de l’Alguer ni de la
Catalunya Nord) que s’han mudat, temporalment o definitiva, a l’estat de
Califòrnia. Celebren activament la Castanyada, l’Onze de Setembre,
Falles, Sant Jordi i moltes altres dates assenyalades per a nosaltres;
també han participat, treballant en xarxa, en l’organització d’una
consulta sobre la independència en territori dels EUA.
Abans del
concert tenim la possibilitat d’intercanviar quatre paraules amb tota
aquella gent que ens tracta entre cotó-en-pèls, es nota que han
dipositat moltes expectatives en nosaltres: no els és fàcil tindre accés
a la cultura catalana a tants quilòmetres de distància, de manera que
aquelles activitats que organitza el Casal serveixen per a fer-los
sentir-se més a prop del seu País, per a tindre contacte directe amb la
seua llengua i la seua cultura. Ho notem en les reaccions del públic, en
escoltar alguns dels poemes que recita Susanna i algunes de les cançons
que jo cante. En acabant, ens quedem xarrant tranquil·lament amb ells,
mentre anem arreplegant els instruments. Una mare mallorquina i la seua
filla valenciana ens conviden a una paella de Halloween, cuinada per un
nord-americà, però no podem fer una altra cosa que bandejar l’oferta, en
vista que a l’endemà és quan agafem l’avió a Barcelona. Tornem a casa.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (11 de novembre de 2010)
Des de Missouri, fem una escapada de dos dies a Chicago: no tenim
actuacions ni tallers programats en aquesta ciutat, però ens prenem el
cap de setmana de relax, ens vindrà molt bé abans d'afrontar la recta
final del viatge. La nostra pròxima parada és Montreal. Allà ens esperen
Èric Viladrich i Montse Colera, els
màxims responsables de la nostra presència al Quebec i als Estats Units.
Han invertit moltíssims esforços i maldecaps perquè aquesta gira de
concerts fóra possible i els estem veritablement agraïts per haver
cregut en nosaltres. Aquesta setmana tenim l'agenda bastant carregada,
però estem ansiosos per posar les mans en farina: el dia 26 d'octubre,
per a començar, fem un taller amb els estudiants de català de la
Universitat de Montreal. Ens acompanyen també alguns membres del Casal
Català del Quebec i el reputat director de cinema Josep Maria Forn (El Coronel Macià), que ha creuat l'oceà expressament per participar en el Festival de Cinema “Tapis Rouge”,
enguany dedicat als nostres màxims exponents pel que fa al seté art.
També vénen a explicar les seues respectives pel·lícules Ventura Pons (A la deriva) i Dolors Genovés (Adéu, Espanya).
Per
això el dia 27 ens acostem al Cinema Beaubien, on està convocada la
cerimònia d'inauguració de l'esmentat festival. Després d'un parell de
discursos institucionals, ens quedem amb la boca oberta en veure com es
preparen a l'escenari la colla de castellers de Montreal, que es
disposen a il·lustrar en viu i en directe una de les nostres tradicions
més arrelades. Formada per alguns catalans “a l'exili”, però
també per una gran part de quebequesos. Posa la pell de gallina
comprovar com a no sé quants mil quilòmetres de casa nostra, formen una
sèrie de piràmides humanes. De veritat, impressionant! Després ens toca
el torn a nosaltres: li dediquem una versió de la mítica cançó Al Vent
al lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà, desaparegut recentment. Com que Laura Navarro,
autora de l'arranjament d'aquesta peça per a quartet de corda no ha
pogut viatjar amb nosaltres, ens veiem obligats a buscar músics
autòctons per a la guarnició, la qual cosa ens serveix per a adonar-nos
del gran nivell musical que hi ha a la ciutat. Amb només dos assajos
tenim prou perquè la cançó sone com si Julie-Odile GM (cello), Jennifer Thiess (viola), Cecilia Curiel-Garcia (violí segon) i Maria Demacheva
(violí primer) l'hagueren tocat tota la vida. A més a més, es tracta
d'una actuació per la qual no rebran cap remuneració, s'han prestat a
actuar a Tapis Rouge filantròpicament, per tal de contribuir
amb el seu granet d'arena. En acabant, em quede sol a l'escenari:
interprete una versió d'una cançó del grup quebequés Les Trois Accords, que ha adaptat a la nostra llengua l'hilarant artista de l'Alcúdia, Toni de l'Hostal, amb el títol de Molt guapot
(Vremaint beau). No em faig una idea de com deuen haver sonat les tres
estrofes i mitja de la versió original que he cantat en francés, espere
que almenys els espectadors hagen reconegut la cançó!
Per la seua banda, Susanna també ha tingut el seu
moment damunt de les taules, participant en la cerimònia inaugural, en
companyia de l'actor portaveu del festival, Simon-Olivier Fecteau:
passant-li un senzill càsting sobre cultura catalana que serveix de fil
conductor de l'acte. El dia 28, cloem el nostre periple quebequés amb
un concert en la Maison de la Culture – Rosemont La PetitePatrie.
Aquest concert, que també forma part de la programació del festival i
que serveix d'homenatge als 50 anys de la Nova Cançó, l'hauríem d'haver
compartit amb el cantautor i amic Cesk Freixas, que
finalment no hi ha pogut assistir. De fet, el cartell que hi ha penjat a
la porta del centre cultural és el que fem servir habitualment per al
nostre espectacle conjunt “Venim del nord, venim del sud”.
Segons ens explica Èric, les entrades estan esgotades des d'una setmana
abans del concert! Fem l'actuació amb una llum tènue, molt càlida,
perquè el públic puga seguir les traduccions al francés de les lletres
del nostre repertori. En finalitzar l'actuació, s'obri un torn obert de
preguntes i comentaris, tal i com vam fer el primer dia en el taller a
la Universitat, i ens adonem de quantes analogies es poden fer entre la
situació social i política del Quebec i dels Països Catalans. El poemaComptat i debatut, que enregistràrem en el nostre segon disc i que ací teniu
traduït al francés, aprofita per a posar-hi sobre la taula moltes
semblances i debatre engrescadorament. Ens pregunten per les consultes
sobre la independència que s'han realitzat darrerament en diverses
poblacions del Principat (i també en algunes ciutats d'Estats Units, on
votaven els catalans i les catalanes “en la diàspora”). Al
Quebec ja s'han fet un parell de referèndums oficials sobre
l'autodeterminació, que no han arribat a bon port. Possiblement, si el
Partit Quebequés guanya les pròximes eleccions es proposarà una tercera
consulta. A propòsit, ¿sabeu un altre estat, a banda d’Espanya, que no
va acceptar institucionalment l'autodeterminació de Kosovë? Exactament,
haveu encertat: Canadà. Ja ho diu la dita, quan veges la barba de ton
veí pelar, posa la teua a remullar…
Ens n'anem a dormir: us escriurem des de Califòrnia l’última postal.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (4 de novembre de 2010)
Des de Florida fins a Missouri hem de fer una combinació bastant tortuosa: prenem un avió des de Gainsville fins a Charlotte, i un transbordament fins a Saint Louis. Quan estem a punt d'agafar aquest darrer vol amb US Arways, la tripulació ens comunica que s'ha produït una avaria i ens fan tornar a la terminal, fins que se solucione el problema. Després de quatre hores d'espera, ens posen un altre avió i podem marxar finalment cap a Saint Louis. Des d'aquesta ciutat, hem de fer dues hores d'autocar fins a Columbia, on es troba el campus de la Universitat de Missouri. Després d'aproximadament dotze hores de trajecte en total, arribem per fi a la nostra destinació. Aquest estat del Mid-West, eminentment rural i amb una densitat de població de 21 habitants per quilòmetre quadrat (l'Estat Espanyol, perquè us en feu una idea, en té 91 per quilòmetre quadrat) està de celebració. L'endemà de la nostra actuació, l'equip de futbol americà de la Universitat de Missouri, els Tigers, juguen un partit importantíssim contra l'Oklahoma, i tot el campus està ornamentat amb els colors de l'equip local, groc i negre. El partit es televisa a tota la nació i s'aprofita l'avinentesa per organitzar una trobada d'antics alumnes i una sèrie d'activitats que expliquen per què la ciutat està plena de gom a gom. Mònica Marcos-Llinas, la lectora de Missouri, ens ve a buscar a l'hotel i ens dirigim a l'empresa de sonorització a la qual li lloguem el material tècnic que farem servir durant el concert. De camí al restaurant on dinarem amb la cap del Departament de Llengües Romàniques, passem per l'Speakers Corner, una espècie de cercle obert de debat a l'aire lliure on els estudiants i la gent de fora del campus discuteixen sobre temes diversos i intercanvien idees, un punt reservat per a la lliure expressió. Quan ens hi apropem, un estudiant i un home d'Església parlen sobre l'equació “Déu igual a amor”, amb una trentena d'espectadors que no es perden detall de la conversa. Uns quants metres més enllà, en la zona de restaurants del campus, hi ha estacionat un camió d'allistament de l'exèrcit americà, en el qual s'atenen les sol·licituds dels futurs soldats. A les quatre de la vesprada comença el nostre espectacle híbrid entre recital de poesia i concert de cançó d'autor al Memorial Union, un edifici multiusos al servei dels estudiants i dels professors de la universitat. L'espai escènic escollit és una mena de saló de conferències molt acollidor, amb moqueta i cadires de vellut, en el tercer pis. Unes seixanta persones s'acosten al concert i ens mostren la seua escalfor. Tal i com vàrem fer a Florida, obrim un torn de preguntes i d'intervencions perquè el públic en puga dir la seua. Ens pregunten per què encara parlem de la dictadura, si Franco ja fa més de trenta anys que és mort i els expliquem que encara no s'ha fet cap judici dels crims comesos pel règim i que tractar de fer memòria (històrica) pot entendre's com una deslleialtat a Espanya, que algunes persones no saben on reposen els cossos dels seus familiars, que les fosses comunes continuen sense investigar-se amb l'exhaustivitsat necessària. Ens pregunten sobre el blaverisme (!?) i els diem que no té cap base acadèmica, que és una representació ultradretana del complex d'inferioritat valencià respecte a Catalunya, l'autoodi convertit en ferramenta política dels conservadors per a desmobilitzar els projectes identitaris al marge d'Espanya. Ens pregunten per què escrivim en català i no en castellà, la qual cosa ens donaria moltíssims més espectadors potencials, i els diem que es tracta d'un acte de naturalitat. Que les nostres cançons i els nostres poemes són bastant autobiogràfics i que, si vivim en català, si somiem en català i estimem en català, per quina raó hauríem d'escriure o cantar en una altra llengua?
Demà ens n'anem cap a Chicago.
Article publicat en el diari digital L'Informatiu (28 d'octubre de 2010)
Estem ja al voltant de nou dies als Estats Units i
la veritat és que hem fet tantes coses que no hem tingut temps material
per a digerir tanta informació: començàrem el nostre viatge a Nova
York, en la ciutat dels gratacels, i ens hi estiguérem cinc dies.
Suficients per a fer un taller amb els alumnes de la Universitat de
Columbia i un concert en el soterrani d'una antiga capella dissenyada
per un arquitecte valencià, Rafael Gustavino, a finals del
segle XIX. Era un lloc increïblement acollidor per a escoltar música en
directe; no debades aquesta sala, Postcrypt Coffeehouse, està oberta al
públic des dels anys seixanta i pel seu diminut escenari han passat
artistes de la talla d'Ani Difranco, Suzanne Vega o Jeff Buckley.
Les normes de la sala són que no es pot endollar cap instrument i s'ha
de cantar a cappella obligatòriament. Això fa que els espectadors fins
i tot continguen la respiració, que el silenci i els ciris de les
taules conviden a la intimitat i a la confidència, i que el músic puga
mirar als ulls al seus interlocutors, que s'hi produïsca una connexió
molt especial. Va ser realment interessant parlar amb els alumnes de
Columbia, estudiants de català amb un nivell altíssim, que s'han amerat
de la nostra cultura fins al punt que entenen alguns dels problemes
socials i polítics que ens afecten, que mostren empatia cap als nostres
somnis i preocupacions. Tot això es deu a la labor fonamental de la
lectora, Elsa Úbeda, la professora que els ha encomanat aquest
amor per la llengua i la cultura catalanes, responsable de la nostra
presència a Nova York.
Després d'aprofitar els dies lliures per fer el
guiri per Manhattan i arrimar-nos als dos museus més importants de la
ciutat, el Metropolitan i el MOMA, agafem l'avió cap a Florida. El
canvi és radical en tots els sentits: des de les altures, ens adonem
que els gratacels han desaparegut i que Gainsville (ciutat on es troba
situat el campus universitari) és absolutament horitzontal. Un dels
edificis més alts deu ser l'estadi de futbol americà dels Gators, un
dels orgulls locals: els dies de partit, les graderies s'omplen de gom
a gom amb 90.000 espectadors (calculeu que Gainsville té al voltant de
150.000 habitants) per donar suport a l'equip universitari. L'equip
porta el nom de Gators perquè a aquesta zona hi ha moltíssims caimans (alligators).
Aquesta vesprada anirem a un parc protegit a veure'n alguns de prop!
També el canvi d'oratge ha sigut molt acusat. Passem de portar abric
d'hivern a Nova York a vestir-nos amb samarreta i roba d'entretemps,
com a conseqüència de la temperatura primaveral de Florida.
Després de descansar una miqueta, tornem a la càrrega. Quatre tallers, un en cadascun dels nivells de català que imparteix Elisabeth Liminyana, la lectora de la UF, en què explicàrem què era la “Nova Cançó” i quina és l'herència que ens ha deixat als nous músics i cantants, que ens inspirem en l'actitud de gent com Raimon i Lluís Llach a
l'hora de pujar a l'escenari. Ens van sorprendre algunes de les
preguntes dels alumnes, perquè pressuposen un domini de l'idioma
altíssim i una comprensió del nostre context polític i social
relativament profund. Insistisc en la tasca encomiable de la lectora de
català, que, a banda de fer d'ambaixadora del nostre país al sud-est
dels Estats Units, va demostrar la seua capacitat de gestió i
d'activisme cultural, invertint moltíssims esforços per a organitzar un
concert-recital de poesia en un espai escènic anomenat Thomas Center el
dia 19 d'octubre. Una antiga casa colonial preciosa, amb una acústica
formidable, va ser el lloc escollit per celebrar aquest espectacle que
vaig compartir amb l'actriu Susanna Sebastià. Més de vuitanta
persones van assistir-hi, no sabria com explicar el que sentíem des de
l'escenari. La gent escoltava amb molta atenció allò que explicàvem
sobre la corrupció urbanística del litoral mediterrani, sobre
l'accident de metro de València del 3 de juliol de 2006, sobre les
nostres aspiracions identitàries, sobre la mort de Guillem Agulló, de Carlos Palomino, de Salvador Puig Antich...
Enviarem des de Missouri la pròxima postal.
Article publicat al diari digital L'Informatiu (21 d'octubre de 2010)
Una galtada de calor. Trenta-quatre graus. Són les nou de la nit i plou
intensament. Més de vint hores d'avió a l'esquena.
València-Madrid-Guatemala-Panamà. Pugem a un taxi de color groc, com els
de Nova York. Gratacels i finques altíssimes a banda i banda de la
carretera, més analogies amb Manhattan. La ciutat està col·lapsada. Ens
ho explica Carlos, el conductor del vehicle. Avui és el dia
escollit pel govern de la República per fer un cens de la població. Això
implica que tots els panamenys han de romandre a les seues cases entre
les vuit i les onze de la nit, per tal de rebre els enquestadors de
l'administració. Es calcula que hi ha entre tres i quatre milions
d'habitants en tot el país. Això significa que a la capital resideix més
del cinquanta per cent de la població total. Atenent a les
estadístiques, em figure que el desequilibri entre la ciutat i les zones
rurals deu ser flagrant. Ho comprovarem aquestos dies, anirem amb els
ulls oberts.
Després d'uns dies de desconnexió, ja ens hem
posat a preparar les maletes, perquè ens vénen un parell de setmanes de
no parar en torreta: tenim tres actuacions programades en el centre
d'Europa, que sempre provoquen una miqueta de respecte, és un repte per
a nosaltres perquè no estem acostumats a interpretar en directe les
nostres cançons i que el públic no domine la llengua. De tota manera,
ens sembla un autèntic privilegi la possibilitat de representar la
cultura catalana més enllà de les nostres fronteres i explicar, fil per
randa, la situació política i social que es viu a casa nostra. Resulta
sorprenent l'atenció i l'interés que es prenen els espectadors foranis
en conèixer la nostra realitat quotidiana, lluny dels estereotips i
prejudicis que projecten internacionalment els mitjans de comunicació
sobre el nostre País (la Barcelona d'aparador, els conglomerats
turístics de les Illes o la València de la Copa Amèrica i els grans
esdeveniments...), tractant d'aprofundir i copsant tots els matisos.
El
cap de setmana agafarem un avió cap a Alemanya perquè actuarem el
dissabte 10 d'abril en Colònia, compartint cartell amb diversos grups
de l'escena local: O Bairro Alto, Schlagsaite i Josué Ávalos. Serà a
les 19:30 hores en una sala anomenada Hinterhofsalon (Aachenerstr. 68 -
Köln) i el concert serà solidari. Anirà a benefici dels damnificats del
terratrèmol que es va produir a Xile el passat 27 de febrer.
Concretament, els diners de les entrades s'utilitzaran per comprar nous
equips per a l'estació de bombers de Pulluhe, que va quedar
absolutament destruïda.
Després d'uns dies de descans, marxarem
cap a la República Txeca, on actuarem per primera vegada. El concert
tindrà lloc el dia 15 d'abril, a les 20:30 hores, en elCafè
Krasny Ztraty (Naprstkova, 10, Praga 1) durant una festa que organitza
el lectorat de català de la Universitat de Praga cada semestre per als
més de 150 estudiants que estudien la nostra llengua en aquesta ciutat
i obert a la resta de públic també.
Aquestes tres actuacions en
el centre d'Europa seran el preàmbul d'un altre desplaçament que ens fa
moltíssima il·lusió i que ja us anirem explicant més detingudament: la
setmana del 17 al 23 de maig estarem a Panamà, participant en el
Festival Internacional de Canción de Autor de Panamá. Farem una
conferència sobre l'"Herència de la Nova Cançó" en la universitat i un recital en el Teatre Nacional de Ciudad de Panamá.
A continuació us adjuntem l'agenda del mes d'abril:
16 d'abril 2010 19:30 GIRONA Casa de Cultura Acte central de campanya de la CUP de Girona pel «sí» en el referèndum del 25-A. Hi intervindran:
Feliu Ventura (País Valencià) Rosa Calafat (Illes) Lluís Llach (Principat) Berta Menén (Franja de Ponent) Marta Serra (Catalunya del Nord) Final amb actuació del cantautor valencià Pau Alabajos
17 d'abril 2010 20:00 BENICARLÓ IES Joan Coromines Assumiràs la veu d'Estellés Recital poètic-concert amb Xavi Sarrià, Cesk Freixas i Feliu Ventura
23 d'abril 2010 20:00 MASPUJOLS
24 d'abril 2010
22:00 ALTAFULLA Casal La Violeta Altafulla decideix! Amb Eskac i Mat (Berga)
1 de maig 2010 20:00 ELNA Centre Cultural Espace Gavroche 6 Hores de Cançó a Elna Amb Joan Pere (Catalunya Nord) Meritxell Gené (Lleida) Sergi Contrí (País Valencià) Montse Castellà (Terres de l’Ebre)
Després de si fa no fa un mes de vacances (sempre hi ha algú que acaba enviscant-te per a fer unes cançonetes no sé on), tornem a la càrrega: el mes de febrer es presenta carregadet d'actuacions i la veritat és que ja teníem ganes! El descans ens ha vingut molt bé, però de seguida trobes a faltar la carretera, l'escenari, les proves de so, l'escalfor dels focos, el pati de butaques, el públic, sobretot el públic... Ací us deixe l'agenda de febrer, per si us animeu a acompanyar-nos en algun d'aquestos concerts:
*divendres, 5 de febrer de 2010 21:30 BADALONA (El Barcelonés) Casal Carme Claramunt
*diumenge, 7 de febrer de 2010 20:00 REUS (Baix Camp) Racó de la Palma + Cesk Freixas Festival Autúria 2010. Vé Festival de Cançó d'Autor
*divendres, 12 de febrer de 2010 20:00 L'ALCÚDIA (La Ribera) Àgora Jove Festival Solidari amb Haití + Cesk Freixas, Rapsodes, Toni de l'Hostal, 121db, Òscar Briz, Gàtaca, La Raíz i molts més.
*diumenge, 14 de febrer de 2010 18:30 VALÈNCIA (L'Horta) Ateneu Popular del Carme + Cesk Freixas
*dissabte, 20 de febrer de 2010 20:00 L'OLLERIA (Vall d'Albaida) Teatre Cine Goya Cicle de Cançó d'Autor
*divendres, 26 de febrer de 2010 BARCELONA (El Barcelonés) Espai Jove de Gràcia Jornada per la memòria històrica. Amb la presència d'una representant de l'associació de mares de Hadzici, ciutat a les afores de Sarajevo i una de les més afectades per la guerra del 1992-1995. A més, per a parlar de la realitat local d'aquí, comptarem amb l'Empar Salvador, del Fòrum per la Memòria del País Valencià. En acabant, concert de Pau Alabajos i Cesk Freixas.
*diumenge, 28 de febrer de 2010 17:30 POBLA DE LILLET (El Berguedà) La Pobla de Lillet decideix Organitza: Lillet Rebel
Aquest cap de setmana marxem lluny de casa. Tenim moltes ganes de viatjar fins a Euskal Herria, on farem dues actuacions amb el format de guitarra acústica, veu i quartet de corda (cello, viola, violí primer i violí segon). Mai no se'ns havia presentat l'oportunitat d'actuar al País Basc i aquesta serà la primera vegada. Dissabte, 28 de novembre de 2009, després de la manifestació nacional a Bilbo en protesta per les detencions de 34 joves independentistes els darrers dies, tocarem en el Gazte Lokala de Deustu (s'ha hagut de canviar la ubicació del concert per una solsida en el sostre de l'edifici del 7katu Gaztetxea) al voltant de les 20 hores. Pel que fa a diumenge, 29 de novembre, tindrem l'ocasió de presentar les cançons de Teoria del Caos en Irun, concretament en el Café Irún (Avinguda Letxumborro, 91), un local especialitzat en concerts de petit format i café teatre: serà aproximadament a les 20 hores.
A continuació vos deixem amb un enllaç a la cançó Euskadi batega, enregistrada en el nostre darrer treball discogràfic. Vam tindre el privilegi de comptar amb la col·laboració de Ruper Ordorika, un cantautor d'Oñati a qui admirem molt i que es va prestar a posar-hi la seua veu. Laura Navarro va composar un arranjament per a orquestra d'aquest tema i més avall podreu comprovar el resultat. La cançó està inspirada en un dels moments polítics més vergonyosos de la història recent de l'Estat Espanyol, i és l'aprovació de la Llei de Partits, una llei que atempta contra els principis de la democràcia, contra la llibertat d'expressió i que posa pals a les rodes al procés de pau. Les repercusions s'han deixat veure de seguida, per exemple en les detencions de joves militants i dirigents abertzales que comentàvem adés. I fins i tot ens han esguitat molt de prop, en l'intent d'il·legalització de la coalició per a les darreres eleccions al Parlament Europeu, Iniciativa Internacionalista, amb representants polítics dels Països Catalans, Galiza, Euskal Herria, Castella, Andalusia, Canàries i Astúries.
Aquest cap de setmana serà intens: començarem el divendres 20 de novembre de vesprada, a això de les 19:30 hores, en el Pub Bad Voodoo d'Alcoi (c. Joan de Joanes), compartint cartell i escenari amb els nostres amics d'Emma Get Wild. Aquest concert forma part de la programació del festival MIMA - Minifestival de Música Alternativa d'Alcoi (el cartell és la imatge que il·lustra aquesta nota), on també podreu gaudir dels directes dels Arthur Caravan i Sénior + el cor brutal durant la jornada de dissabte.
Dissabte, 21 de novembre, a les 20:00 hores, estarem al Pavelló del Col·legi Sant Jaume de Montcada (l'Horta), en un concert solidari amb l'Índia. Serà una nit molt completa, amb bona cosa de grups locals de rock. Els beneficis d'aquest concert estan destinats a la construcció d'habitatges en Anantapur, ciutat on va morir el 19 de juny d'enguany el missioner Vicent Ferrer.
Per a cloure el cap de setmana, el diumenge 22 de novembre, a les 19:30 hores, actuarem a Massalavés, en un acte organitzat per Massalavés desperta, Joves Samarucs, Acció Cultural del País Valencià i altres entitats, en defensa de la llengua i amb motiu del tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià. Es farà una cercavila pels carrers del poble i es demanaran signatures per la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) amb l'objectiu d'aconseguir una Televisió Sense Fronteres, transparent, en català i de qualitat.
El viatge d'aquest cap de setmana ens fa moltíssima il·lusió. Encara no havíem tingut l'oportunitat de visitar la ciutat de L'Alguer i tenim moltes ganes. A més a més, farem una actuació i una xarrada sobre Nova Cançó, centrant-nos en una òptica actual, des de l'any 2009, mig segle després que Raimon escrivira la seua cèlebre Al Vent. Això serà el divendres 13 de novembre a les 19 hores en l'Ateneu Alguerés (carrer del Carme - Via Cavour 23-27 L'Alguer). Després de la taula redona i del torn obert d'intervencions, Laura i jo farem unes quantes cançons en acústic com a preàmbul del concert de la nit. A partir de les 22 hores actuarem en una sala de concerts, que es diu Betty Boop i està situada al mateix carrer de l'Ateneu.
Dissabte ens desplaçarem cap a la ciutat de Sàsser, una de les ciutats més importants de Sardenya. Allà actuarem en una sala anomenada Republik, situada a la Via Torres. El recital està previst per a les 22 hores. Tenim molta curiositat per conéixer en primera persona la realitat política i social d'una nació sense estat com Sardenya, amb la qual compartim tants horitzons i expectatives.
Amb un peu a València i l'altre a Jerusalem, emprenem el viatge cap a
La Vall de Laguar, on enguany se celebra la quarta edició de l'Arrels - Aplec per la Terra.
El paisatge és impressionant: mentre anem fent revoltes amb el cotxe,
divisem una vall verdíssima amb la mar de fons: segur que tornarem
d'excursió, amb una miqueta de temps, per gaudir de les vistes. A les
19:30 arribem a la Plaça del poble de Benimaurell (un dels tres nuclis
urbans que conformen el municipi de La Vall de Laguar,
amb Campell i Fleix). Allà ens estan esperant els tècnics de so amb
l'equip perfectament montant: les proves no duren més de mitja hora, de
seguida anem per feina i, com que anem només Laura i jo, no es
necessiten massa històries! Annabel ve a donar-nos la benvinguda i ens
porta fins al càmping, on farem temps fins que es faça l'hora del
concert. Durant la jornada d'avui hi ha també una taula redona sobre
mitjans de comunicació i una xarrada sobre l'expulsió dels moriscos
d'aquesta vall (va ser l'últim reducte on resistiren ara fa 400 anys).
Sopem (per cert, tot boníssim) en companyia de Miquel Gironés, que s'ha
acostat fins a l'Arrels, tot i el cansament acumulat de la
nostra expedició a Palestina. Quasi a les onze de la nit ens arrimem a
l'escenari i els companys de VerdCel ja estan actuant. Després
ens toca el torn a nosaltres. Pugem al cadafal i comencem a afinar i a
preparar els instruments: amb una certa previsió, m'he portat dues
guitarres, sabent que la pressió dels avions sempre sol deixar les
cordes lleugerament tocades. I no m'equivoque: se'm trenca una corda de
cada guitarra durant el concert, i hem de fer una pausa per tal
d'apanyar la catàstrofe: sort que Laura aprofita per interpretar la Muixeranga
al violí, i fer menys tens el silenci inacabable. Els espectadors estan
concentrats durant tot el recital, però quan els demanem ajuda per a
cantar Al Vent, la descoordinació es fa patent! Durant els
bisos els donem una segona oportunitat, i amb tota la gent de peu i
cantant a pulmó queda d'allò més bonica! Baixem de l'escenari i ens
quedem xarrant i signant algunes còpies de Teoria del caos. Han
vingut amics i coneguts de les comarques del voltant i ens alegrem molt
de veure'ls! Ens fem l'última cerveseta al costat de la barra, amb
Laura, Fermí, Saül i companyia. Ens acomiadem d'Annabel i de totes les
persones (la majoria, dones) que fan possible, any rere any, aquest
aplec i els desitgem molta sort per a la jornada de demà! Agafem el
cotxe, i una altra vegada cap a la carretera, que tenim una hora i
mitja fins a Torrent, i ja se'ns han fet les quatre menys vint de la
matinada!
Després de pegar unes quantes voltes per Paterna, tractant de trobar la Plaça del Poble, per fi arribem al lloc on es realitzarà un acte per reivindicar l'Horta com a Pulmó verd de la comarca. L'organització d'aquesta jornada ha volgut comptar amb diverses manifestacions culturals autòctones: després del sopar popular de germanor, que ha aplegat alguns centenars de persones, l'escriptor xativí Toni Cucarella contarà unes quantes rondalles; hi ha també programada una exhibició de cant d'estil, amb la participació de Teresa Segarra (que a més a més fa de mestra de cerimònies) i l'escola Gatzara, Josep Aparici "Apa", Voro el versaor, la Colla Gatzara i el negre de Benimàmet. Un dels moments més emocionants es produeix quan s'homenatja la figura de Manuel Guillem, "el gallo", l'últim carreter de la població, patrimoni viu d'un ofici que ha anat perdent-se progressivament. En acabant, i ja encarant la recta final del festival, és l'hora de la cançó d'autor. Puja a l'escenari Cifu, un cantautor de Silla, que interpreta uns quants temes de la seua maqueta, acompanyat per un percussionista, clarinetista i cantant de hip-hop! Ens toca cloure l'acte a Laura i a mi. Abans de pujar al cadafal, ens quedem blanc de l'ensurt, perquè se'm cau la guitarra a terra, acabada d'estrenar (tenia mal enganxada la cinta i el colp ha sonat fortíssim!). Però afortunadament, només se li ha mossegat una miqueta la fusta de la vora, una senyal sense importància. Podem fer mitja dotzena de cançons sense cap problema. Contra el ciment és la cançó estrella de la nostra intervenció, tenint en compte que s'adiu molt bé a la temàtica de l'acte. Acabem amb una versió d'Al Vent, amb la pràctica majoria del públic cantant! Baixem de l'escenari i comencem a arreplegar els instruments. Ens acomiadem de Gemma, Xavi i companyia, que han fet un viatge rellamp al País Valencià des d'Olesa de Montserrat! També ens quedem xarrant una miqueta amb Mariajo de Ca Revolta sobre el darrer Cantautors a Torrents. Ens n'anem amb una sensació d'optimisme: és important que se seguisquen organitzant actes d'aquestes característiques, reivindicacions positives i actives de l'Horta, no com un exercici nostàlgic de folklorisme, sinó com un patrimoni cabdal per al nostre futur.
Després de tornar d'Itàlia, el primer concert que tenim programat a prop de casa és en la Font Jordana d'Agullent, dins del cicle "Cançons a Poqueta Nit" que organitza l'Ajuntament i en el qual participem dos cantautors: Aliocha i uns servidors. Aliocha és un cantautor que vam conéixer fa ja 4 ó 5 anys en un festival de músics urbans al metro de València i amb qui després hem coincidit en Albaida i altres pobles de la comarca. El lloc escollit per a fer l'actuació està molt ben parit: una espècie de parc amb un xicotet amfiteatre, amb tauletes i cadires per als assistents, a la llum dels ciris i amb la dolça remor de l'aigua que brolla de la font. Un ambient molt propici per a fer un concert íntim, amb el públic ben proper. Després de l'actuació d'Aliocha, ens toca pujar a l'escenari de pedra. Ens trobem bastant còmodes, tot i que la llum blanca dels focus no ens deixa veure els rostres dels espectadors: sempre ens agrada mirar les reaccions de la gent quan estem actuant, és com una mena de "termòmetre" que marca si les cançons que estem interpretant arriben o no. A més a més, la calor que desprenen els focus es fa, en ocasions, insuportable. Avui ha fet un dia de ponent, d'eixos que no corre ni una gota d'aire i estem suant la gana! Però hi ha molt bona connexió amb el públic, estem còmodes amb l'equip de so i ens concentrem en les cançons. Després del comiat oficial de l'actuació, que hem finalitzat amb Futur en venda, encara pugem a fer tres bisos més. Tot seguit, ens quedem xarrant amb alguns espectadors: han vingut Tere i Julià des d'Aielo i Torrent, respectivament; també està la gent de l'Olleria, que feia temps que no vèiem, i alguns amics que s'han acostat cap a Agullent. Comencem a arreplegar els instruments i de més, després de menjar uns pastissets i beure una misteleta, obsequi de la banda del poble, que s'encarrega de la barra. Ens acomiadem de Maria Àngels, de Gemma i de la resta de gent que han fet possible aquest concert, i tornem a la carretera: encara ens queda una horeta de viatge fins a Torrent i ja són passades les dues de la matinada.
Després de les dues setmanes increïbles que vam passar a Alemanya, travessant de banda a banda el país i actuant en 7 ó 8 ciutats diferents (no hem publicat encara les cròniques d'aquestes actuacions perquè aniran acompanyades de documents audiovisuals il·lustratius: en aquesta expedició ens acompanyaren Dani i Àlex amb les seues càmeres i la nostra intenció és esperar-nos fins que el muntatge de les imatges estiga un poc més avançat per anar penjant les nostres impressions i vivències, un poc de paciència!), no ens quedem parats: aquest cap de setmana tindrem l'oportunitat de fer un parell de concerts en Itàlia. El divendres 10 de juliol de 2009, després de sopar, actuarem en el municipi de Busalla (molt a prop de Gènova, Ligúria), dins de la programació de les Festes Majors del poble, en una nit dedicada a la cultura valenciana. El dissabte 11 de juliol de 2009 tenim un concert previst a Cremona, una ciutat llombarda agermanada amb Alaquàs i que és el centre neuràlgic de la lutheria especialitzada en la confecció dels violins (com podreu imaginar-vos, Laura està encantada!). Pel que fa a l'hora i al lloc del concert, hem tingut alguns problemes d'última hora i encara no sabem exactament ni on ni quan es farà aquesta actuació, intentarem informar-vos dels canvis el més prompte possible. Ens veiem!
divendres, 3 de juliol de 2009 - Aplec de La Plana 2009
Avui serà un dia dur: es compleixen 3 anys de l'accident de metro que va tindre lloc a València, en l'estació de Jesús, l'any 2006 i en què van morir 44 persones. Interpretem la cançó Línia 1, després de la missa solemne que ha tingut lloc a la Catedral de València (els responsables de l'associació AV3J es queixen que els han cedit una sala apartada i no el temple sencer per a fer aquesta cerimònia). Es fan cinc minuts de silenci en homenatge a les víctimes i la veritat és que posa la pell de gallina tanta emoció continguda: la impotència i la ràbia que senten els familiars i els amics és del tot comprensible. Que el President de la Generalitat encara no els haja rebut, a fi de no assumir responsabilitats polítiques, és una autèntica vergonya i diu molt poc de la nostra cultura democràtica. Fem la cançó amb format de quartet de corda i no puc evitar emocionar-me veient les cares del públic, la majoria amics i éssers volguts de les víctimes. Se'm trenca la veu cap al final de la cançó, però podem acabar-la i contribuir amb el nostre granet d'arena a l'homenatge. Arrepleguem el material ràpidament i marxem pitant cap a Onda, on actuem a les 22:30, no sense abans escoltar la intervenció d'Enric Chulio (ex-president de l'Associació de Víctimes 3 de Juliol) que acaba de dir amb tots els ets i els uts el que molts pensem: ja podem creuar els dits perquè una desgràcia com aquesta no ens passe a nosaltres, perquè ells han comprovat com de sols estan i quina societat desmobilitzada i insolidària tenim, que és capaç de revalidar la majoria absoluta del PP, lesgislatura rere legislatura, amb un historial de corrupció i irresponsabilitat política flagrant. Ningú no se salva: ni el PP, ni l'oposició, ni la societat civil, tenim els que ens mereixem. Si no ho volem, sempre estem a temps de posar les mans en farina i canviar-ho... Tenim una horeta fins a Onda per carretera. Arribem al Poliesportiu, després de pegar algunes voltes pel poble, una miqueta desorientats. Encara està provant el grup Aramateix, i tot va una miqueta retardat, de manera que decidim fer les proves de so una mitja hora abans del concert i posar-nos a sopar, ara que tenim un moment lliure. L'Aplec de La Plana de 2009 compta amb un cartell impressionant amb una sèrie de grups de la talla d'Orxata Sound System, Rapsodes, Aramateix, Agraviats, Línea XYZ, Almorranes Garrapinyaes, Sva-ters, Pepet i Marieta i Númmen. Ens imaginem la feinada que s'hauran hagut de pegar Xavi Ochando i companyia i no podem fer més que felicitar-los i agrair-los el tracte rebut. Quasi a les 23 hores, després de fer uns testejos, comença el nostre concert. Som els encarregats d'obrir el foc: els espectadors van aproximant-se a l'escenari i interpretem la major part del repertori de Teoria del Caos i alguns temes de Futur en venda amb els arranjaments per a quartet de corda (avui s'afegeixen a la formació Celia, Emiliano i Andrea) que ha composat Laura. Acabem amb la versió que fem d'Al Vent, amb el públic ajudant-nos a cantar-la. Baixem de l'escenari, guardem els instruments i ens disposem a gaudir de la resta de concerts!
Després de superar
els problemes amb la veu que ens van obligar a ajornar una sèrie de
concerts en Alemanya durant el mes de gener, les dues pròximes setmanes tindrem l'oportunitat de reprendre el projecte. Tenim preparada
una gira de recitals per diversos centres culturals i universitats
alemanyes on compaginarem el nostre espectacle convencional amb
xarrades sobre cançó i sobre la situació social, política i cultural
dels Països Catalans. Ací teniu el calendari, per si us agafa a prop i us abelleix arrimar-vos!
dissabte, 6 de juny de 2009 - Casal Popular de Castelló
Avui actuem al Casal Popular de Castelló, una altra vegada. Tinguérem l'oportunitat de fer-ho el passat 11 d'abril en una jornada d'homenatge a Guillem Agulló, en la commemoració dels 16 anys de la seua mort. Aquesta nit, però, compartirem l'escenari amb el nostre amic Cesk Freixas, presentant el nostre espectacle conjunt Venim del nord, venim del sud. La idea era fer el concert al carrer, a l'aire lliure, però a última hora l'Ajuntament de Castelló ha denegat els permisos i s'ha hagut de montar en l'interior del local. La gent d'Endavant ha organitzat un sopar popular previ a l'actuació, on la conversa estrella són les eleccions europees. Cal recordar que avui és la jornada de reflexió i se suposa que no podem sol·licitar el vot per cap partit, tot i que està clar que la llei electoral es vulnera sistemàticament, com podeu comprovar en aquest vídeo de la cadena de televisió CNN+, que fa un atac frontal contra la candidatura d'Iniciativa Internacionalista en la mateixa jornada electoral. El concert comença tard, respecte a l'hora que estava anunciada. Moltíssima gent s'ha acostat al Casal Popular per veure l'actuació. Cesk obri el foc amb diverses cançons dels seus treballs d'estudi i interpreta alguna cançó inèdita que té molt bona traça, ja tenim ganes de material nou! En acabant, Laura i jo provem els instruments abans de començar. Tot sona correctament, estem molt còmodes i l'escalfor de la gent ens ajuda a concentrar-nos en la interpretació. Se'ns tira el tems damunt: ens hem passat de l'hora raonable de tancament, de manera que convidem a Cesk a compartir el micròfon i fem una versió d'Al Vent a dues veus i també de Tinc una mania inconfessable, que ens traiem de la mànega: ni tan sols l'hem assajat durant la prova de so. Després de xarrar amb alguns espectadors, ens posem a arreplegar tot el material. Ens acomiadem de Pasqual, Annabel, Andreu i tota la gent d'Endavant que han fet possible aquest concert, agraint-los la seua implicació, i encara ens queda temps per seure en una terrasseta a fer un beure en família abans d'agafar la carretera de tornada cap a València!
Des de l’aeroport de Montréal agafem un vol a Los Angeles, amb escala a
Chicago. Per raons meteorològiques, el comandant ens anuncia que volarà
relativament baix, de manera excepcional, la qual cosa ens ve molt bé,
perquè ens ofereix una perspectiva quasi zenital del Gran Canyó del
Colorado i de les Muntanyes Rocalloses. Arribem a Los Angeles al voltant
de les quatre de la vesprada, després d’haver-li guanyat tres hores al
rellotge. Tenim reservat un cotxe de lloguer amb el qual ens desplaçarem
fins a San Diego, ciutat situada a escassos quaranta quilòmetres de la
frontera amb Mèxic. 
Des de Missouri, fem una escapada de dos dies a Chicago: no tenim
actuacions ni tallers programats en aquesta ciutat, però ens prenem el
cap de setmana de relax, ens vindrà molt bé abans d'afrontar la recta
final del viatge. La nostra pròxima parada és Montreal. Allà ens esperen
Èric Viladrich i Montse Colera, els
màxims responsables de la nostra presència al Quebec i als Estats Units.
Han invertit moltíssims esforços i maldecaps perquè aquesta gira de
concerts fóra possible i els estem veritablement agraïts per haver
cregut en nosaltres. Aquesta setmana tenim l'agenda bastant carregada,
però estem ansiosos per posar les mans en farina: el dia 26 d'octubre,
per a començar, fem un taller amb els estudiants de català de la
Universitat de Montreal. Ens acompanyen també alguns membres del Casal
Català del Quebec i el reputat director de cinema Josep Maria Forn (El Coronel Macià), que ha creuat l'oceà expressament per participar en el 
Des de Florida fins a Missouri hem de fer una combinació bastant tortuosa: prenem un avió des de Gainsville fins a Charlotte, i un transbordament fins a Saint Louis. Quan estem a punt d'agafar aquest darrer vol amb US Arways, la tripulació ens comunica que s'ha produït una avaria i ens fan tornar a la terminal, fins que se solucione el problema. Després de quatre hores d'espera, ens posen un altre avió i podem marxar finalment cap a Saint Louis. Des d'aquesta ciutat, hem de fer dues hores d'autocar fins a Columbia, on es troba el campus de la Universitat de Missouri. Després d'aproximadament dotze hores de trajecte en total, arribem per fi a la nostra destinació. Aquest estat del Mid-West, eminentment rural i amb una densitat de població de 21 habitants per quilòmetre quadrat (l'Estat Espanyol, perquè us en feu una idea, en té 91 per quilòmetre quadrat) està de celebració. L'endemà de la nostra actuació, l'equip de futbol americà de la Universitat de Missouri, els Tigers, juguen un partit importantíssim contra l'Oklahoma, i tot el campus està ornamentat amb els colors de l'equip local, groc i negre. El partit es televisa a tota la nació i s'aprofita l'avinentesa per organitzar una trobada d'antics alumnes i una sèrie d'activitats que expliquen per què la ciutat està plena de gom a gom. Mònica Marcos-Llinas, la lectora de Missouri, ens ve a buscar a l'hotel i ens dirigim a l'empresa de sonorització a la qual li lloguem el material tècnic que farem servir durant el concert. De camí al restaurant on dinarem amb la cap del Departament de Llengües Romàniques, passem per l'Speakers Corner, una espècie de cercle obert de debat a l'aire lliure on els estudiants i la gent de fora del campus discuteixen sobre temes diversos i intercanvien idees, un punt reservat per a la lliure expressió. Quan ens hi apropem, un estudiant i un home d'Església parlen sobre l'equació “Déu igual a amor”, amb una trentena d'espectadors que no es perden detall de la conversa. Uns quants metres més enllà, en la zona de restaurants del campus, hi ha estacionat un camió d'allistament de l'exèrcit americà, en el qual s'atenen les sol·licituds dels futurs soldats. A les quatre de la vesprada comença el nostre espectacle híbrid entre recital de poesia i concert de cançó d'autor al Memorial Union, un edifici multiusos al servei dels estudiants i dels professors de la universitat. L'espai escènic escollit és una mena de saló de conferències molt acollidor, amb moqueta i cadires de vellut, en el tercer pis. Unes seixanta persones s'acosten al concert i ens mostren la seua escalfor. Tal i com vàrem fer a Florida, obrim un torn de preguntes i d'intervencions perquè el públic en puga dir la seua. Ens pregunten per què encara parlem de la dictadura, si Franco ja fa més de trenta anys que és mort i els expliquem que encara no s'ha fet cap judici dels crims comesos pel règim i que tractar de fer memòria (històrica) pot entendre's com una deslleialtat a Espanya, que algunes persones no saben on reposen els cossos dels seus familiars, que les fosses comunes continuen sense investigar-se amb l'exhaustivitsat necessària. Ens pregunten sobre el blaverisme (!?) i els diem que no té cap base acadèmica, que és una representació ultradretana del complex d'inferioritat valencià respecte a Catalunya, l'autoodi convertit en ferramenta política dels conservadors per a desmobilitzar els projectes identitaris al marge d'Espanya. Ens pregunten per què escrivim en català i no en castellà, la qual cosa ens donaria moltíssims més espectadors potencials, i els diem que es tracta d'un acte de naturalitat. Que les nostres cançons i els nostres poemes són bastant autobiogràfics i que, si vivim en català, si somiem en català i estimem en català, per quina raó hauríem d'escriure o cantar en una altra llengua?
Una galtada de calor. Trenta-quatre graus. Són les nou de la nit i plou
intensament. Més de vint hores d'avió a l'esquena.
València-Madrid-Guatemala-Panamà. Pugem a un taxi de color groc, com els
de Nova York. Gratacels i finques altíssimes a banda i banda de la
carretera, més analogies amb Manhattan. La ciutat està col·lapsada. Ens
ho explica Carlos, el conductor del vehicle. Avui és el dia
escollit pel govern de la República per fer un cens de la població. Això
implica que tots els panamenys han de romandre a les seues cases entre
les vuit i les onze de la nit, per tal de rebre els enquestadors de
l'administració. Es calcula que hi ha entre tres i quatre milions
d'habitants en tot el país. Això significa que a la capital resideix més
del cinquanta per cent de la població total. Atenent a les
estadístiques, em figure que el desequilibri entre la ciutat i les zones
rurals deu ser flagrant. Ho comprovarem aquestos dies, anirem amb els
ulls oberts.
Després d'uns dies de desconnexió, ja ens hem
posat a preparar les maletes, perquè ens vénen un parell de setmanes de
no parar en torreta: tenim tres actuacions programades en el centre
d'Europa, que sempre provoquen una miqueta de respecte, és un repte per
a nosaltres perquè no estem acostumats a interpretar en directe les
nostres cançons i que el públic no domine la llengua. De tota manera,
ens sembla un autèntic privilegi la possibilitat de representar la
cultura catalana més enllà de les nostres fronteres i explicar, fil per
randa, la situació política i social que es viu a casa nostra. Resulta
sorprenent l'atenció i l'interés que es prenen els espectadors foranis
en conèixer la nostra realitat quotidiana, lluny dels estereotips i
prejudicis que projecten internacionalment els mitjans de comunicació
sobre el nostre País (la Barcelona d'aparador, els conglomerats
turístics de les Illes o la València de la Copa Amèrica i els grans
esdeveniments...), tractant d'aprofundir i copsant tots els matisos.
Després de si fa no fa un mes de vacances (sempre hi ha algú que acaba enviscant-te per a fer unes cançonetes no sé on), tornem a la càrrega: el mes de febrer es presenta carregadet d'actuacions i la veritat és que ja teníem ganes! El descans ens ha vingut molt bé, però de seguida trobes a faltar la carretera, l'escenari, les proves de so, l'escalfor dels focos, el pati de butaques, el públic, sobretot el públic... Ací us deixe l'agenda de febrer, per si us animeu a acompanyar-nos en algun d'aquestos concerts:
Aquest cap de setmana marxem lluny de casa. Tenim moltes ganes de viatjar fins a Euskal Herria, on farem dues actuacions amb el format de guitarra acústica, veu i quartet de corda (cello, viola, violí primer i violí segon). Mai no se'ns havia presentat l'oportunitat d'actuar al País Basc i aquesta serà la primera vegada. Dissabte, 28 de novembre de 2009, després de la manifestació nacional a Bilbo en protesta per les detencions de 34 joves independentistes els darrers dies, tocarem en el Gazte Lokala de Deustu (s'ha hagut de canviar la ubicació del concert per una solsida en el sostre de l'edifici del 7katu Gaztetxea) al voltant de les 20 hores. Pel que fa a diumenge, 29 de novembre, tindrem l'ocasió de presentar les cançons de Teoria del Caos en Irun, concretament en el Café Irún (Avinguda Letxumborro, 91), un local especialitzat en concerts de petit format i café teatre: serà aproximadament a les 20 hores. 
Aquest cap de setmana serà intens: començarem el divendres 20 de novembre de vesprada, a això de les 19:30 hores, en el Pub Bad Voodoo d'Alcoi (c. Joan de Joanes), compartint cartell i escenari amb els nostres amics d'Emma Get Wild. Aquest concert forma part de la programació del festival MIMA - Minifestival de Música Alternativa d'Alcoi (el cartell és la imatge que il·lustra aquesta nota), on també podreu gaudir dels directes dels Arthur Caravan i Sénior + el cor brutal durant la jornada de dissabte.
El viatge d'aquest cap de setmana ens fa moltíssima il·lusió. Encara no havíem tingut l'oportunitat de visitar la ciutat de 
divendres, 14 d'agost de 2009 - Arrels 2009
Si voleu seguir les nostres aventures a Palestina, visiteu 
dissabte, 25 de juliol de 2009 - Plaça del Poble
divendres, 24 de juliol de 2009 - La Font Jordana 
Després de les dues setmanes increïbles que vam passar a Alemanya, travessant de banda a banda el país i actuant en 7 ó 8 ciutats diferents (no hem publicat encara les cròniques d'aquestes actuacions perquè aniran acompanyades de documents audiovisuals il·lustratius: en aquesta expedició ens acompanyaren Dani i Àlex amb les seues càmeres i la nostra intenció és esperar-nos fins que el muntatge de les imatges estiga un poc més avançat per anar penjant les nostres impressions i vivències, un poc de paciència!), no ens quedem parats: aquest cap de setmana tindrem l'oportunitat de fer un parell de concerts en Itàlia. El divendres 10 de juliol de 2009, després de sopar, actuarem en el municipi de 
divendres, 3 de juliol de 2009 - Aplec de La Plana 2009
Després de superar
els problemes amb la veu que ens van obligar a ajornar una sèrie de
concerts en Alemanya durant el mes de gener, les dues pròximes setmanes tindrem l'oportunitat de reprendre el projecte. Tenim preparada
una gira de recitals per diversos centres culturals i universitats
alemanyes on compaginarem el nostre espectacle convencional amb
xarrades sobre cançó i sobre la situació social, política i cultural
dels Països Catalans. Ací teniu el calendari, per si us agafa a prop i us abelleix arrimar-vos!
dissabte, 6 de juny de 2009 - Casal Popular de Castelló
