Diu el tòpic que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops (o més) amb la mateixa pedra. O que ningú aprèn dels errors dels altres. O, fins i tot, que ningú és profeta a la seva terra. Alguna cosa certa de tot això hi deu haver a la política catalana, si mirem com han anat les coses els darrers trenta anys. (segueix...)

Aquests dies, per la proximitat de les eleccions, torna a sortir un d’aquells temes que demostren ben clarament quin mal negoci fem depenent d’Espanya. Parlo, és clar, dels peatges de les autopistes. (segueix...)

Una de les coses que recordo de les classes d’història del BUP és allò del despotisme il·lustrat, que es podia resumir en allò de “tot per al poble, però sense el poble”. No cal ser una llumenera per veure que aquesta peculiar forma de governar s’assembla tant a la democràcia com un ou a una castanya. Malgrat tot, hi ha presumptes demòcrates (i dic “presumptes” per ser generós) que ens hi volen fer anar, com aquest individu que ocupa un càrrec amb un nom tan poc modest com “defensor del pueblo”. (segueix...)

Però no deixaré d'anar-hi perquè el faci aquesta tal Lindo -per cert, fins ara una perfecta desconeguda per als catalans que no ens empassem El país (el seu) com si combreguéssim, i que som la immensa majoria del país (el nostre). Cal no confondre les coses.

No hem de fer com els gossos, a qui llancen un bastó i es dediquen a perseguir-lo, ignorant qui l'ha llençat. Si la tal Lindo es presta a ser l'objecte de provocació perquè els socialistes locals més desnacionalitzats -valgui la redundància- es fotin de les ires dels "nacionalistes", és el seu problema. El que jo no faré és convertir-la en màrtir gratis, i de manera immerescuda. Per mi, com si el pregó el fes un britànic acabat d'arribar amb un vol de baix cost, amb una cervesa a la mà, i en pantalons curts, mitjons i sandàlies. Bé, l'anglès potser l'escoltaria, que almenys deixaria alguns calerons a la ciutat.

No. No convertiré aquesta dona en una Rubianes amb rímmel, perquè ja juga amb avantatge. Els seus no l'han dut davant de les feres, sinó que ens la refreguen al súbdits que estem sota el poder dels espanyols. Ens volen fer passar per tancats i poc cosmopolites si la critiquem per no fer el pregó en català ni tenir ni punyetera idea de què és Barcelona, però no diuen que no acceptaran mai que un republicà català exiliat a Mèxic durant la guerra espanyola faci un pregó en català el 12 d'octubre a Madrid (per posar un exemple). Mentre siguin ells qui decideixin per nosaltres quina és la nostra nacionalitat, i què és ser cosmopolita o no, que no em vinguin a donar lliçons.

Com ja ha escrit força gent darrerament -per exemple en Xavier Mir, des del seu bloc-, la política catalana es pot explicar amb més d’un eix, no només l’esquerra-dreta (E-D). No obstant, per la majoria de qüestions que afecten la gent i el país, aquests eixos es podrien reduir a dos: esquerra-dreta (E-D) i catalanisme-espanyolisme (C-E). El gràfic de la imatge descriu la identificació de la majoria de votants dels principals partits catalans en els dos eixos, de manera que, ajuntant totes dues identificacions, obtenim una àrea (més o menys ovalada) que engloba la majoria d'aquests votants. (segueix...)

Aquest post és la resposta a Avel·lí Solé, en el fil començat al bloc d'en Xavier Mir. He intercalat les meves respostes entre el text de l'Avel·lí (en cursiva). (segueix)

El Més Honorable Jubilat de Catalunya, en una de les darreres aparicions abans de calçar-se definitivament les sabatilles de quadres, ens va regalar ahir amb algunes de les seves perles, altrament conegudes com maragallades. Concretament, va deixar anar (la incontinència de l'edat, deu ser) que "seria ridícul demanar la independència de Catalunya", i que "Catalunya, amb el nou Estatut, ja ha arribat allà on volia arribar". (segueix...)

Jo també sóc dels que van tenir arcades quan van veure el Gran Mentider treient el cap pel balcó de la Generalitat d’Amunt quan es va constituir el govern. Però com que no em vull deixar perdre per l’estètica, com deia de nosaltres l’Unamuno, em preocupa més la influència real del Gran Mentider en el(s) nostre(s) governs que una aparició al balcó. (segueix...)

A causa de la victòria (inèdita, insòlita, excepcional, però victòria) de la selecció espanyola de bàsquet, s’ha desfermat de nou la polèmica sobre l'adscripció nacional dels esportistes catalans en general, i de Pau Gasol en particular. Penso que en tot aquest afer se’ls ha tractat de manera injusta. (segueix...)

Seguint la campanya Jo també vull un Estat propi, he anat a parar al bloc de la Williams, on he descobert un meme sobre el tema que li va passar Je est un autre. (No és ben bé el concepte de meme definit per R. Dawkins que jo coneixia, però s'hi pot acabar tornant).

Segons el Principi de Peter (enunciat per Lawrence J. Peter l'any 1968) qualsevol persona tendeix a pujar dins d'una organització jerarquitzada fins a assolir el seu nivell d'incompetència (on es queda). Això és cert en la majoria d'organitzacions públiques o privades que segueixen els criteris de la meritocràcia -és a dir, que es promociona a la gent que val. La puntada de peu cap amunt -disfressada d'ascens- de Joan Clos al Ministerio de Industria del govern central ens confirma que el partit socialista espanyol, en qualsevol de les seves versions -central, locals-, no es regeix per la meritocràcia: després de demostrar generosament que havia arribat a la incompetència màxima com a alcalde de Barcelona, Joan Clos s'ha vist promocionat (ell ho veu així) a ministro.

I per què no es compleix aquest principi? Una explicació més que plausible ens la dóna en Jordi Casals al post "la teoria de l'ascensor catapulta" del seu bloc.

Actualització (31/8/06): descobreixo, gràcies al bloc d'en en Saül Gordillo, que en Roc Fernàndez se'm va avançar en aquesta anàlisi 35 minuts. Malauradament, la manca de temps no em va permetre adonar-me'n, però aprofito ara per reconèixer-li el mèrit d'haver-ho escrit primer -al Cèsar allò que és del Cèsar-, i celebro que coincidim en aquest tema. Segurament també coincidm amb més gent, però encara no els tinc identificats, i demano disculpes si no els he citat.

Ei! No us descuideu de participar a la campanya "Jo també vull un Estat propi", impulsada pel Xavier Mir (més informació al seu bloc, aquí a Vilaweb).

Ja hi tornem a ser. Aquests homes vestits de verd, amb un ridícul barret de fa segles, però armats amb armes de debò i que encara circulen entre nosaltres, s’han tornat a comportar com el que són: una autèntica policia colonial. Sembla que no hi ha nacionalistes més nacionalistes que els funcionaris (almenys els espanyols). Això explicaria com, en un Estat amb una de les productivitats més baixes de la UE, un parell de funcionaris es posin a fer una feina que no els correspon (perquè ja ha estat traspassada a la Policia de Catalunya): el control del trànsit. I que es permetin el luxe d’aturar un ciutadà del país (el nostre, no el seu) perquè duia el CAT a la matrícula. No havia comès cap infracció que posés en risc el trànsit o la seguretat de les persones, no: només duia una enganxina al cotxe. A sobre, pretenien multar-lo, tot i saber perfectament que no tenien cap competència per fer-ho, i van tenir la barra de dir-li que aquesta és la llei, i que si no li agradava, que canviés els polítics.

Doncs miri, senyor guàrdia: no és problema de la llei, és problema de pertànyer a un Estat que no és el nostre. I la solució no és canviar els polítics, perquè seguiríem tenint gent com vostès. La solució és tenir el nostre Estat, amb les nostre plaques de matrícula, i que no ens calgui afegir-hi enganxines.