L’Ovidi a la vaga dels treballadors del sector carni a ESFOSA, a Osona

L’acampada dels treballadors d’ESFOSA, l’escorxador d’Osona on es manté una dura lluita pels drets més elementals, laborals i sindicals, i que impulsa el comitè d’empresa amb majoritària representació del sindicat COS, va rebre aquest diumenge la visita solidària del muntatge sobre textos de l’Ovidi Montllor Ovidi3. David Fernàndez i David Caño van oferir una mostra de l’espectacle que durant aquest any ha recorregut el conjunt del país. L’esperit de l’Ovidi es mostrà ben present al polígon on les empreses del sector carni mostren la cara més dura del maltracte laboral.

L’obra d’Antoni Miró sobre l’Ovidi ha recorregut molt país

CaRevoltaDurant el darrer any, des de l’inici de la commemoració dels 20 anys de vacances de l’Ovidi, l’obra de l’Antoni Miró dedicada a l’alcoià ha recorregut gran part del país. Per una banda, han estat les exposicions organitzades per la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans i Som Països Catalans i per una altra les que han estat muntades per ens diversos. En aquest blog hem anat desgranant l’activitat al voltant de la iniciativa de Casals i Som i ara us relacionem les altres exposicions, i així tindreu una visió de la gran escampada de material i coneixement que s’ha fet.

– “Ovidi intemporal”, Espai Moret, Els Porxets, novembre 2014, Sueca.
– “Ovidi intemporal” ACPV, Casal Jaume I, Casa de Cultura, gener 2015, Ontinyent.
– “Ovidi intemporal” ACPV, Casal Jaume I, març 2015, Elx.
– “Ovidi intemporal” ACPV, Casal Jaume I, abril 2015, Pedreguer.
– “Ovidi intemporal” Fundació Casal Jaume I de la Safor-Valdigna, maig 2015, Gandia.
– “Escolteu l’Ovidi”, CCOO del País Valencià, maig 2015, València.
– “Escolteu l’Ovidi”, la Seu de CCOO, juny 2015, Castelló de la Plana
– “Ovidi intemporal”, CCOO del País Valencià, juny-juliol 2015, València.
– “Mireu l’Ovidi”, El Convent, Espai d’art, juliol-agost 2015.Vila-real
– “Homenatge Ovidi”, Casal Faller, agost 2015, Xàtiva.
– “Escolteu l’Ovidi”, agost 2015, Ajuntament, Ontinyent.
– “Ovidi intemporal”, ACPV, Casal Jaume I, setembre 2015, Llíria.
– “Ovidi intemporal”, ACPV, Casal Jaume I, octubre 2015 Vall d’Uixó.
– “Torna l’Ovidipopular”, novembre 2015, Casa de cultura de Xirivella.
– Ovidi, 20 anys de vacances, Centre Cultural Castellut, Casa Cultura, gener 2016, Castalla.
– Ovidi Popular, Auditori de la Mediterrània, febrer 2016, La Nucia.
– Ovidi Montllor, 28 obres d’Antoni Miró, febrer 2016, Casa Cultura, Biar.
– “L’Ovidipopular”, Centre Ovidi Montllor, febrer-març 2016, Alcoi.
– “Ovidi: ànima d’un País, Antoni Miró, Casa de Cultura, maig 2016, Bellreguard.

Aquest cap de setmana se celebra la VI Trobada de Casals i i Ateneus a Felanitx

2n-cartell-trobada-casalsFelanitx acull la sisena edició de la Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans aquest cap de setmana. Aquí podeu veure la programació de la trobada.
Durant aquesta sisena Trobada es tancarà l’any Ovidi i s’obrirà l’any Montserrat Roig, que representa la segona campanya conjunta de la Xarxa de Casals i Ateneus i Som Països Catalans.

 

Bellreguard acull l’exposició “Ovidi Montllor, l’ànima d’un país”, d’Antoni Miró

image_galleryEn el marc de les jornades sobre Idees per a cohesionar el país, Bellreguard organitza un seguit d’actes entre els quals Ovidi Montllor hi té un espai destacat. Així, hi podem trobar la mostra d’obres d’Antoni Miró “Ovidi Montllor, l’ànima d’un país”, un concert de Feliu Ventura i Xerramequ, i la projecció de “L’Ovidi: el making of de la pel·lícula que mai es va fer”. Tots aquests actes es faran durant el mes de maig.

Informació de l’Ajuntament de Bellreguard

Ovidi… per sempre, text de David Rico i Tortosa a La Veu

ovidi“Ovidi, abans que res, era una persona normal”, manifesten alguns dels seus amics més íntims, persones que el van conèixer de primera mà. Una de les figures artístiques valencianes més notables del segle XX, no pot ser, en cap cas, una persona normal. Aquesta normalitat resulta una mena de categoria insuficient per abastir les seves qualitats artístiques i humanes. Defensor del nostre patrimoni cultural i lingüístic, de les arts, així com del retrobament de la consciència col·lectiva i la identitat dels valencians, Ovidi va resultar ser –resulta ser encara- una persona excepcional, allunyada de la norma. En l’excepcionalitat s’amaga la raresa, la unicitat, l’originalitat de qui permanentment lluita -prenent per armes les paraules- per aquells més desafavorits, sacrificant la vida privada per una vida col·lectiva, invertint les hores en la construcció de la personalitat pròpia, des de la cultura més àmplia, des de zero, devorant lectures assedegat de mestres.

El descobriment i la influència de la literatura i el cinema des de la seva infantesa van portar l’Ovidi, probablement, a voler ser algú diferent a través del joc. Interpretar els personatges descoberts, viure’ls de múltiples maneres, esdevenir l’altre fent servir aquella joguina més gran i potent –com ja li assenyalà el seu pare encertadament- que hi tenia al cap: la imaginació. Així esdevingué, a poc a poc, un actor de gran formació teatral i un cantant de gran qualitat literària. Compromés, disciplinat, acurat amb els textos, amb la música i els poemes per crear cançons…, únic. La cançó, en general, s’acabava convertint en un vehicle expressiu de poesia pel cantant alcoià. No només poesia pròpia sinó també dels altres, en un acte de reconeixement permanent del talent i la importància de l’amic, del company, de la persona admirada. Un mitjà aquest –la cançó- més expressiu que la mateixa poesia perquè treia les paraules del seu suport tradicional, el paper, per afegir-li la força comunicativa de la música. Una capacitat, aquesta, només a l’abast d’uns pocs, on un petit poema s’acaba convertint en una peça de teatre breu, una autèntica escenificació de temes i tipologies humanes. Pinzellades que parlen, sense cap mena de dubte, de la seva categoria d’excepcionalitat.

L’artista alcoià ha sigut qualificat com “un obrer de la paraula”. Vertaderament ho era. Un autèntic treballador dels mots, del joc de significats de les paraules de la nostra llengua. Ara bé, hi va voler anar una mica més enllà, com no: va ser un obrer de la cultura. En el sentit més ampli. I ho va ser cada minut, nit i dia. Malgrat les enveges de determinades criatures polítiques encaparrades a silenciar-lo i la inoperància d’una part de la societat per evitar-ho.

Recordar l’Ovidi, sempre, és recuperar-lo a partir de la seua imatge pública, aquella difosa pels mitjans de comunicació al llarg de dècades, nombrosos cartells i fotografies, pintures, portades de disc, gravacions, pel·lícules i entrevistes. Remembrar-lo també significa però, posar en valor la relació íntima entre la persona i el personatge, la figura pública amb la seva vida privada, el seu dia a dia. Per què? Probablement perquè l’Ovidi va viure com va nàixer: amb humilitat. Una humilitat abraonada al seu cos, al gest, a la mirada, a l’ànima viva del poeta trobador ja des de la seua tendra infantesa. Aquest mateix sentiment que defensaria fins al dia en què ens deixà, imperfecte com declarava ser, però amb l’esperit combatiu de qui treballa constantment i de manera efectiva per canviar la realitat sense grans estridències. Amb la veu ben alta i clara, això sí, per poder cridar al món els obscens excessos dels qui creuen que perquè paguen, manen. Amb aquesta energia, transmesa a les seues actuacions musicals, cantant amb veu greu i profunda, carregada d’ironia i humor o d’afecte segons el moment. La veu i la mirada: portes d’unió del jo interior, de l’Ovidi persona i personatge que es buida a l’exterior, que s’ofereix a l’espectador desproveït d’artifici.

El llenguatge expressiu de la mirada que, juntament amb la potència comunicativa de la gestualitat, conformen la manera de ser de l’Ovidi. El joc expressiu de sentiments sense paraules, a través dels ulls, potser una de les icones gràfiques més utilitzades i conegudes de l’artista ara recordat. La força expressiva del gest visual resulta transcendental en la relació amb l’observador. Un puny en alt, uns braços estesos, una mà al pit, un dit denunciador. La relació estreta entre paraula i gest, mirada i silenci, pausa i ritme vertiginós, dominats a sobre l’escenari per un autor -i actor- autodidacta. Més pinzellades –a hores d’ara un llenç sencer- que mostren la sort –perdoneu l’exabrupte- d’extraordinarietat de l’Ovidi.

Estimat per molts, amic d’uns quants (privilegiats tots ells), Ovidi Montllor entenia l’art com un mitjà d’expressió dels sentiments i inquietuds humanes. Un vehicle amb el qual transmetre les pors i les penúries, però també i especialment, l’alegria i el plaer de viure, codificats amb llenguatges diversos com ara la interpretació i la poesia, la pintura o la música. L’art com altaveu de denúncia social, un cop més, com expressió imprecatòria d’abominacions morals de les classes dominants, dels rics i senyorets, de polítics i governants presents a les seues cançons, a nombrosos poemes i textos, del país on va haver de viure, que va estimar com pocs i va intentar canviar com tants.

Sempre, Ovidi, has sigut, ets i seràs un personatge clau, sense voler-ho, de la nostra Història, de la nostra cultura, del nostre poble, de les nostres vides. Sense reclamar fama ni cobejar notorietat, de la millor manera que sabies fer-ho: amb humilitat i esforç.

Per sempre, Ovidi, seràs l’ocell i seràs la bandera. Seràs universal.

David Rico i Tortosa
Crític i historiador d’art

Publicat a La Veu

Illencs homenatja Guillem d’Efak

13138787_1006280452786385_6083399117970428886_nEl dissabte, 7 de maig, el Centre Artesà Tradicionàrius va ser l’escenari triat per Illencs per homenatjar el cantautor mallorquí Guillem d’Efak, amic i company d’Ovidi Montllor i una de les persones de referència en el camp de la cultura en la reivindicació de la nostra realitat nacional.

A continuació reproduïm la nota de premsa de l’acte i l’article que el cantant i autor mallorquí, Marcel Pich, va escriure per al monogràfic de la campanya “Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances”, precisament per recordar d’Efak, també als 20 anys de la seva mort.

300 persones assisteixen a l’homenatge al poeta mallorquí Guillem d’Efak a Barcelona
Ovidi3, Xarxa, Antoni Riera o Joana Gomila són només alguns dels artistes convidats per Illencs a rendir homenatge al prolífic músic i poeta manacorí

El col∙lectiu Illencs ha organitzat el vespre d’avui dissabte 7 de maig un Homenatge Popular a Guillem d’Efak, titulat “La revolució del bon gust”. L’acte s’ha celebrat al Centre Artesà Tradiconàrius (CAT) de Gràcia, ha començat a les 20h i s’ha allargat fins passades les 22h. En l’organització d’aquest acte, Illencs ha comptat amb el suport i la col∙laboració de Joves de Mallorca per la Llengua i del portal de música Viasona. L’acte ha estat un èxit d’assistència i pràcticament s’ha omplert la sala amb més de 300 espectadors.
Irene Jaume, una de les organitzadores i membre d’Illencs, s’ha felicitat per l’organització i el bon resultat de l’homenatge i ha destacat que “l’èxit d’aquest acte demostra que és indispensable seguir recuperant les figures de la nostra cultura popular a banda i banda de la mar”. També Francesc Aparicio, el percusionista del grup Xarxa, que ha participat a l’acte, ha reivindicat que “els Guillems i Guillemes d’Efak que avui fan poesia i música a Mallorca” i ha demanat “que en tenguem cura i els valorem”. David Fernández, d’Ovidi 3, ha celebrat que ens haguéssim ajuntat “per reivindicar el black power dels Països Catalans”.
Més d’una vintena d’artistes provinents de diversos àmbits de la cultura (poesia, música i teatre) han ajudat el públic, amb les seves interpretacions, a endinsar­se en les profunditats del món efakià. Els presentadors Toni Lluís Reyes i Maria Antònia Salas han conduït el públic en un recorregut per la vida d’aquest mallorquí nascut a la Guinea Equatorial. Amb la seva obra, Guillem d’Efak va revolucionar el panorama cultural mallorquí i català i entre les seves aportacions s’hi troba una rapsòdia de la cançó popular mallorquina, la introducció del blues i jazz mediterranis i una de les aportacions poètiques més originals a la literatura catalana del segle XX.
El col∙lectiu Illencs ha aprofitat l’avinentesa de l’acte per vendre una col∙lecció de serigrafia
limitada de camisetes i bosses sobre Guillem d’Efak il∙lustrades pel dibuixant Toni Galmés, que han tengut un destacable èxit d’acollida entre els assistents a l’homenatge.

Illencs és un grup de persones de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera residents a Barcelona. Es mobilitzaren per primera vegada el 2012 contra els primers atacs a la llengua del govern Bauzá sota el nom d’Illencs pel Català i, des de llavors, organitzen periòdicament activitats de caire social i cultural a la ciutat de Barcelona.
Guillem d’Efak, mallorquí nascut a la Guinea Equatorial, representa una de les aportacions més originals al moviment de la Nova Cançó i a la literatura catalana del segle XX.

Vigila aquesta petita pàtria nostra
Marcel Pich

Aquestes foren les darreres paraules que Guillem d’Efak digué a Raphel Pherrer, ara fa dues dècades, abans que el negret de la Guinea partís de vacances. Pherrer, el 2011, li contestava amb una carta llençada al cosmos, preocupat per la ‘recaiguda’ de Mallorca a mans enemigues.
Ara que els enemics s’han esfumat i romanen en algun forat negre de les galàxies més llunyanes –del Senat o del nou regionalisme-, caldrà repintar estels en la fosca. La negra nit ens identifica també com a poble. La nit d’Ovidi Montllor i la nit del seu mestre i amic Guillem d’Efak. Perquè la nit vol constel·lacions i aquests dos en són una. Perquè Ovidi ens escopiria a la cara en veure que se’l recorda a ell i no al bruixot manacorí, qui l’inicià en el món de la faràndula. El no record al negret, símptoma d’un país amb excessives perifèries. Perifèries salvades per les petites lluites que les converteixen en capitals. Exemple d’això és el magnífic i necessari homenatge que el col·lectiu manacorí Xítxeros amb empenta li reté aquest passat hivern. Exemple i dignitat en majúscules des dels tròpics de la mediterrània occidental, pocs centenars de milles al nord del Magrib. Que en preguin nota tots els homenatjadors de l’alcoià.
Guillem d’Efak no era un home de la petita pàtria nostra. No era sols un mallorquí que cal reivindicar com a símbol illenc –no era una cosa de Mallorca, com bé diu l’amic Carles Rebassa-; d’Efak era un personatge del país, un home de país. És per tant, com a país, que cal posar-lo en el lloc que se mereix, fent-lo formar part del nostre imaginari col·lectiu. Quedar-se sols amb la primera part seria condemnar-lo al que no fou de cap manera: un català de segona, un mallorquinet graciós. D’Efak marcà estèticament la Nova Cançó, en fou pioner. Guanyà el Carles Riba de poesia. Impulsà nius de resistència com La Cova del Drac o La Cucafera. Tot això en temps de dictadura anticatalana. De lectura obligada i per tal de desgranar el personatge: Balada de Guillem d’Efak de l’incansable Tomeu Mestre ‘Balutxo’.
Renunciar a Guillem d’Efak és renunciar a una part important de la nostra cultura, de nosaltres, del passat recent i imprescindible. Ni tan sols el pitjor dels racistes-regionalistes el fotria al zoològic regional insular. Negret de guinea, moneieta mallorquina. Oblidem Guillem d’Efak perquè era mallorquí o perquè era negre? En tot cas, oblidar-lo és periferitzar Manacor, potser el municipi proporcionalment amb més producció i vida cultural del país. La vareta màgica del negret. De Salses al Barracar i de Fraga a Manacor. Guillem d’Efak era un home de la gran pàtria nostra, una pàtria que som totes i tots i que cal vigilar que no oblidi els qui l’han fet gran. Gràcies Guillemarro!