Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen. (Edicions 62, 1978)
I, així, tu te n’has anat per sempre d’aquest món de vius; has caminat cap a l’edifici dels qui no tornen; qui sap si assaborint, amb la teva solitud, la benaurança de la mort. Voldria que el teu abisme fos ben negre, que es tornés fosc per sempre i no t’adonessis de l’engany que et feren.
I ara, des d’una Barcelona que comença a perdre fins i tot la nostàlgia d’aquell to de reina destronada, intentaré d’edificar per a tu el perfum de la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per afegir-t’hi. No he donat l’abast a llegir totes les participacions, però he de dir que de totes les que he llegit, no n’havia trobat cap que fes referència a aquest llibre. El trobava a faltar!
Una abraçada
carme
Fa pocs dies, per Tots Sants, pensàvem en diversos eufemismes per referir-nos indirectament a la mort. Aquest de l’edifici dels qui no tornen, no el coneixia pas. Sensacional!
Aquest llibre, precisament, me’l vaig llegir poc després que el meu avi “caminés cap a l’edifici dels qui no tornen”. Ho vaig trobar molt apropiat.
També per la relació d’amor-odi amb Barcelona i l’engany de vida que va sofrir la seva generació…
Gràcies Víctor i Carme per la iniciativa.