Fa tres anys vivia a Bucarest, on feia un Erasmus. Un dia, fent faena de la universitat en un cafè, vaig veure que l’amic amb qui estava feia servir una cosa estranya: un lector de llibres digitals. Curiós i una mica escèptic, –perquè mai li havia trobat l’interés, a la cosa esta, la veritat– vaig
éad, tornar a París en autobús trinco-trinco, anar fins la Gara de Lyon, comprovar que òbviament has perdut l’últim cap a Barcelona, barallar l’opció Perpinyà i encabat Barcelona verrminuí, pensar en qui pots apel·lar a Perpinyà si daixonses, comprovar que no en tens el telèfon i que de fet no tens telèfon, que l’havies deixat
Girona. Parada d’una horeta abans d’agafar el bus. La gent, aquí, és així com molt europea. Seriosa, culta, democràtica. Probablement avorrida. Les xiques, tanmateix, són molt boniques. Tot deu anar lligat. Un cartell anuncia Daddy Yankee a L’Hospitalet. Potser contradiu les afirmacions d’abans. Clar que al final tot és prou metasarcàstic. Trobo. Un casc antic
Difícilment es pot explicar Romania si no és amb poesia. Difícilment es pot explicar Romania si no s’hi ha viscut. Ben mirat, difícilment es pot explicar un país, Romania o qualsevol altre: al cap i a la fi, ¿ens comprenem, els catalans?. Tanmateix, la impossibilitat de comprendre integralment no ens hauria de traure la fam
Sacralitzat per uns, menyspreat per d’altres, el de la literatura és un món que, sense ser potser massa valorat socialment, sí que és molt apreciat en determinats àmbits. I tal i com passa en altres expressions culturals, sovint algunes de les veus literàries més interessants són aquelles que no vénen emeses per les patums del
Quan s’escriu de manera més o menys quotidiana és molt fàcil caure en tòpics tant en el contingut com en la forma. Un clàssic dels recursos estilístics, per exemple, és allò de començar un article amb aquella pregunta de Què tenen en comú…? per tot seguit llistar una sèrie de noms i elements en principi oposats.
No fa tant que vaig conèixer Ovidi Montllor. Devia tenir 17 o 18 anys. No recordo quan vaig sentir per primera vegada el seu nom: suposo que a través d’un homenatge fet per algun grup “del rotllo”. Potser per la versió que feia Feliu Ventura de “Tot explota pel cap o per la pota” a
En un dels seus aforismes més famosos, el poeta alemany Bertold Brecht distingia entre les persones bones (“que lluiten un dia”), les molt bones (“que lluiten un any”), les que són encara millors (“que lluiten uns anys”) i les imprescindibles (“que lluiten tota la vida”). Si fem cas a l’escriptor de L’òpera dels tres rals,