 Principi actiu dels integrants
Il·lusió, frescor, experiència cívica, ganes de construir, compromís, formació, risc… optimisme.
Efectes sobre la ciutat (després d'un ús continuat del producte)
> Cohesió i Participació (a partir de la renovació del lligam entre la política dels partits i la política de les persones),
> Regeneració i Eficiència (a partir de l'aplicació d'una fórmula diferent més rigurosa, actual, oberta i crítica que permeti reinventar l'ajuntament),
> Ambició (a partir de la renovació d'un compromís de la ciutadania amb la ciutat i el seu futur).
Indicat per:
Pel que fa al discurs general:
> ajudar a enfortir l'espai de l'esquerra nacional a la política municipal, el qual no és representat únicament per ERC, però sí que té en ERC un element crucial,
> reivindicar la diversitat i la riquesa de la realitat (... continua)  Fa uns dies que inverteixo hores (hores, sí, en serio) a parlar amb gent. Tinc una seu oficiosa al Cafè de les Antípodes i una altra a la Sargantana (naturalment). Amb un peu a Baix a Mar, l'altre a Dalt la Vila, ja ho veieu. Els explico, a aquesta gent amb qui em vaig trobant, que amb un grup de gent hem constituït un grup d'independents. Accent, ens diem. I estem debatent la manera d'incorporar-nos coaligadament amb ERC. La trobarem, la manera. Segur. Aportem gent preparada i compromesa, idees i habilitats per dur-les a terme i un compromís per una Badalona més eficient, més participativa, més ben cohesionada. En les pròximes setmanes anirem ampliant la base d’aquest projecte i el nostre menú d’idees.
De moment, avui, El Punt en publica això:
Però tornem a les meves rondes de contactes. En saber de la notícia, molts reaccionen amb prevenció, d'altres intenten articular alguns consells, uns pocs més arriben fins i tot als advertiments. Ja us ho heu pensat bé? En aquest grup de persones pesa un aire de dol. Però n'hi ha d'altres. Altres que es prenen la nova d'una altra manera. Són la majoria, de fet. Em feliciten, ens feliciten. No pas perquè pensin votar l'opció amb la qual anirem a les eleccions (en algun cas, sí, clar). La felicitació ve, en tot cas, perquè entenen que aquest és un pas important, que ha estat ben meditat i que avui el país necessita això mateix a ERC i també en tots els espais ideològics. En Jordi Ballesteros ho explica molt bé, això, en el seu últim apunt al blog.
M'agafo a ells, als que em feliciten, tot donant-los les gràcies per recordar-me, per recordar-nos, el que és significatiu, aquí. Que benvingudes siguin totes les noves incorporacions al debat polític. D'això es tracta, no? De treballar pel país, de continuar treballant pel país, preciso. De veus en calen moltes, en calen més.
Ah, i no m'he cansat d'explicar-me davant d'un cafè ben negre (o d'una cervesa ben rossa). En parlem aviat.
Va, sí, busquem un forat?
 "La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La 'veritat' ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat." Són unes paraules d'Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d'un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d'investigadors per "respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils" amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s'han de mullar políticament i han de comprometre's "agressivament" per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [.. continua..]  Continuem l'anàlisi del 28N (amb la vista posada al 29M). Després de la immigració, toca el debat identitari. En clau metropolitana. Som-hi?
Amb el debilitament galopant del PSC (autèntic partit frontissa, avui abocat a un ser o no ser dolorsíssim per cru i inesperat) la falla nacional es fa més abrupta, després del 28n. Guanyen pes dos partits (PP i C’s) que recullen amb naturalitat (però amb moltes trampes!) la incomoditat que sent una part de la població amb el reforç del procés de construcció nacional. A l’altra banda, veiem un bloc majoritari, difusament sobiranista i encara més difusament independentista que assegura, això sí, una centralitat forta (malgrat tot) d’un projecte inclusiu de país. En aquest espai domina CiU (avui) però s’hi inclou també ERC, SI i parcialment ICV. I el PSC? Hi era, hi ha estat. Però... --‘ser o no ser?, es debaten al carrer Nicaragua--; hi serà? Ai...
Avui es desafien obertament alguns dels consensos de la transició (immersió lingüística, discriminació positiva, etc). Fa un temps això semblava impossible. Ja no. En aquest context --el debat identitari es presenta més polaritzat-- és més important que mai cercar de nou aquests espais de trobada; ampliar-los, vaja; renovar el consens dels anys setanta En clau de ciutat, en clau metropolitana, és imprescindible incorporar el PSC en aquest procés. Construir la nació? Li podem dir així. També li podem dir construir la ciutat, la plaça pública.
Quan la incomoditat amb aquest procés de construcció guanya pes, també han de guanyar pes les raons i els arguments que assegurin allò que de veritat ens empeny el compromís amb la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, la riquesa cultural.
 Encercleu a l'agenda aquesta data: 29 de maig de 2011. Badalona viurà aquell diumenge el seu singular dia D en les pròximes eleccions municipals. Les càmeres de tot el país il·luminaran els carrers de la tercera ciutat de Catalunya convertits en un gran plató. “El futur del meu país es juga als carrers de la meva ciutat”. Aquí van tres apunts urgents que superen, volgudament, la clau local. El primer és sobre la immigració.
1) Les eleccions al Parlament assenyalen amb cruesa que aquest és un tema que 'toca'. Els comicis d'ahir mostren igualment que una part de la ciutadania ja ha convertit la queixa a peu de carrer en un vot amb molta capacitat d'influència, a l'alça.
Però el debat sobre la immigració no només té a veure amb les polítiques concretes. En el fons, si ‘només’ es tractés d'això, aquest seria un fenomen abordable. El repte plantejat té a veure amb això que en diem relat, i també en podríem dir l’ànima: com expliquem avui el nostre nou país (sempre canviant, ara també)? Diguem, per tant, que la cosa va de paraules, (i no només de fets). I sé que plantejar això així, avui, no és fàcil d’entendre. Paraules? Més paraules?
Doncs sí. Paraules plenes de contingut, paraules per anar junts, paraules que avancen idees, paraules que ajuden a ser eficients, paraules que ens fan valents... paraules que ens comprometen amb la quotidianitat de tota la gent de Badalona. Quin país som? Quin país volem ser? Cap partit pot respondre sol a una pregunta que serà crucial aquesta legislatura. El PP i Plataforma per Catalunya han han fet forat en les esquerdes d’un model de país que no hem sabut posar al dia i que cadascú ha defensat ‘a la seva’, un model amb molta lletra i poques paraules.
El treball fet a “Badalona som tots i totes” marca un camí interessant que cal que sigui assumit decididament per els nostres futurs representants: l’establiment d’un espai divers de trobada; el consens sobre els mínims comús denominadors; la suma i participació de partits, entitats, professionals, ciutadans; la detecció i explicació dels nous referents positius; l’esforç per crear un discurs realista, però ambiciós.
Perquè, doncs, no aprofitem aquest moment per començar a parlar d’un Pacte Local per a la Cohesió Social?
- ... continuarà al llarg d'aquesta setmana.
 “Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”
Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.
Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (... continua...)  "Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…" [CONTINUAR LLEGINT]  [Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.]
Sóc dels que ha afegit 'flamenc' a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d'exercitar cap "cosmopolitisme mal entès". En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.
He afegit el flamenc al meu llistat d'alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d'artistes catalans (per no parlar de milers d'aficionats).
I em sembla del tot coherent (lluny d'aquesta "típica manifestació d'un subconscient acrític" en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d'una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns dels (...)  Vilaweb va néixer com un diari, fa 15 anys. I 15 anys després continua sent això mateix, un diari. Hi havia (i hi ha) un clar compromís amb un territori i una sòlida agenda pròpia, els dos ingredients principals d'una capçalera d'èxit. Aquí ens interpel·la cada matí una mirada perfectament reconeixible. La distingiríem entre una multitud, aquesta mirada. Hi ha notícies que només trobem en aquest espai, ras i curt.
Parlem així de Vilaweb perquè sempre va ser, principalment, un projecte periodístic.
També ha estat (i és) un referent en l'aplicació de les noves tecnologies en el periodisme. Però sempre m'ha semblat que insistim massa en l'aspecte tecnològic, al voltant de Vilaweb. D’acord: Internet ha estat l'instrument que ha servit per fer un periodisme extés capil·larment arreu del país (les famoses edicions avancen uns quants anys el fenomen dels mitjans hiperlocals!), que ha permès avançar en la línia de l’aleshores incipient paradigma de la conversa (amb un ecosistema de blogs avui encara molt viu). Vilaweb, el diari digital nadiu, va entendre molt aviat que una capçalera és, avui, moltes coses a la vegada: lletra, imatge, veu, presència.
Tanmateix, la tecnologia ha acompanyat sempre una idea; la idea de fer un diari, un bon diari. La tecnologia ha aportat eficiència i més emoció. Però per si sola --perdoneu l'obvietat-- hagués servit de ben poc.
Gent de Vilaweb, Assumpció, Vicent... ens heu fet molt millors ciutadans, aquests darrers 15 anys. Gràcies.
 Manllevo una frase del blog de la Dolors Sabater, companya de tants activismes. Em sembla interessant perquè ens m’ajuda a trobar els arguments que no neixen en la resposta sinó en la proposta. Són els arguments que em valen. La Dolors parla de cohesió social, de Badalona i del tan comentat “Ens agrada Badalona”, acció mediàtica proposada oportunament per un grup de periodistes de la ciutat per respondre la campanya de desprestigi cívic orquestrada per alguns. "No es tracta d'amagar els problemes: --diu la Dolors-- n'hi ha, com a tot arreu. No es tracta de negar que conviure en entorns socioeconòmicament desfavorits i diversos té la seva complexitat. Es tracta, només, de no magnificar i generalitzar aquests problemes fins al punt de negar que també hi ha solucions. I de no obviar les solucions quan funcionen amb èxit, que d'això també en tenim, i molt." La Dolors no ha estat al grup promotor del manifest, tampoc ha sortit a cap foto, aquesta darrera setmana. Però em sembla que la iniciativa del Círcol difícilment s'hagués produït sense la seva feina i la de tantes persones com ella, a la ciutat. + Ja t'has afegit al manifest de Badalona som totes i tots? Ja en som més de 5.000! Fa més d'un any que treballem per la cohesió social a Badalona.
Ara el PP desenterra la destral de la llengua; ajudat per la constitucional incomprensió d'un estat fallit en les seves diferents versions (executiva, legislativa i legal). Afegeix (reprèn, de fet) una nova especialitat en el seu explosiu catàleg.
A Badalona tremolem, ben envestits de fa uns pocs anys en el camp de la cohesió social… ens preguntem ara (no sé si retòricament): serem els propers en rebre també per la llengua? En algun despatx de la FAES hi ha un mapa de la nostra ciutat ple de línies, foradat per desenes de xinxetes. Descriu a temps real, l'avenç d'un projecte que ens sobrepassa (ho explica l'Enric Juliana, això; i molt encertadament).
No va de Badalona, tot plegat; tampoc de gitanos o de reglaments lingüístics. El PP vol ser una força central, al país; i és per això que necessita contraposar-se al consens polític majoritari... tot proposant una nova centralitat, una nova mirada al país basada en la divisió de comunitats, ells o nosaltres… quin país més pobre que ens proposen! Quina ciutat més trista que tenen al cap, aquests del PP.
"Ens agrada Badalona" perquè Badalona és una ciutat gran i és també una gran ciutat. I és moltes ciutats a la vegada, com en el fons són totes les ciutats. Molts la passen de llarg amb el cotxe; uns pocs l'abandonen quan les coses els van bé, per apropar-se --diuen-- a la natura; alguns hi arriben sense saber-ne res… D'altres, molts, cada cop més, continuem compromesos en aquest mateix punt concret del territori, fabulós joc de miralls amb milers d'anys d'història.
I després de tan de temps, aquí estem, preguntant-nos encara: Què és? Què som? I a mi em sembla que el que ens agrada és precisament això, la dificultat d'un interrogant. La pregunta que ens repta i ens emociona i que encara no hem aconseguit respondre. Ens agrada Badalona perquè hi ha molta gent que ha decidit fer-ne bandera, contra tot pronòstic; gent que treballa seriosament, sense descans i des de fa una pila de temps (com Badalona som tots i totes, per posar un exemple que en cap cas és únic, però sí que és pertinent i recent). Gent que encara es pregunta coses, que no es conforma amb les respostes fàcils.
D'acord: aquesta ciutat és complicada, difícil i a vegades lletja i tot. I avui, a més, pateix més del que patia, que aquí plou sobre mullat. No hi ha una nova crisi, sinó una mateixa crisi vella que allarga l'ombra en el temps. Però "Ens agrada Badalona", una frase que diem no com a ingènua defensa sinó com a compromís cívic. És la nostra manera d'explicar què ens importa, la nostra manera de dir que la pregunta que ens ocupa és massa important com per respondre-la amb culpes i violències.
"El moviment Tea Party ha capitalitzat la protesta contra el govern amb una estratègia amorfa i autogenerada, amb la crítica a l'augment de la intervenció del govern i el dèficit públic com a banderes. Això és el moviment de la tetera, més que el partit del Te; perquè tot el que fa, en realitat, és deixar anar vapor. Això no vol dir que l'energia que té al darrera no sigui autèntica (que n'és) o que no tingui un impacte electoral (que el pot tenir). Però tenir un impacte en les eleccions i un impacte en el futur del país són dues coses diferents. Així doncs, pel que jo he pogut entendre d'aquest moviment, em sembla que aquí hi ha vapor, però sense l'enginy, la màquina. No hi ha una estratègia per restaurar la grandesa d'Amèrica."
Aquest article de Thomas L. Friedman, columnista del NY Times, ens recorda que les emocions són poca cosa sense una estratègia, que el mal humor serveix de poc sense un compromís i que l'eslògan no fa la política, sinó a l'inrevés. I que tota idea ha de ser, sobretot, una solució. I la cosa val per a Amèrica i val per al nostre país.
 Bicicleta, cullera, poma és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.
El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.
Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes. [ continuar llegint l'article, aquí ]  "Independència no és separatisme", diu Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia i líder del SNP. La cita la recull en Quim Aranda en un article a l'Avui d'aquest diumenge. Independència no significa separatisme? "La paraula independència potser espanta molts sectors de la població escocesa.” (...) Independència no significa trencament dels vincles històris o culturals" amb la resta de pobles de la Gran Bretanya, rebla el polític. "N'hi ha prou amb aquesta giragonsa verbal –independència no suposa separatisme– per fer viable el projecte de l'SNP?", es pregunta el periodista. I tanmateix… és realment una giragonsa verbal? Perquè a mi em sembla, més aviat, el lúcid diagnòstic d'una realitat massa rica com per respondre a la clàssica (per antiga) descripció de frontera, sobre la qual s’articula el nacionalisme del segle passat.
(continua...)
... o en espera, o en construcció, o en repensament, o en mutació... Paciència, seguirem informant.
 [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el 30 de setembre de 2010] Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m'autoaplicaré uns 'serveis' que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.
Però no m'aturaré per donar suport als sindicats (per als quals sóc, sembla, l'eterna assignatura pendent), ni tan sols faré vaga en contra de la reforma laboral del govern estatal (al capdavall, el govern estatal aplica unes polítiques convingudes en un àmbit superior i preocupantment difús). Faré vaga perquè el nostre model econòmic i social està en discussió. I com que em sembla bé que el nostre model ecònomic i social estigui en discussió... vull dir-hi la meva. La dialèctica és el motor del progressisme, no? [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el dos de setembre de 2010] La notícia no és que l’ Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.  [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el 10 de setembre de 2010]
Tot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d'un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d'un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d'abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d'una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d'aquell encontre esportiu totes les oportunitats d'un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica… |
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
