El planeta petit 
[POSTALS ESTIU 09] Sóc partidari de viatjar com visc. M'agrada fer turisme sense que es noti gaire, conèixer noves ciutats oblidant-me que carretejo una maleta o una motxilla, ser un turista accidental, com en aquella gran pel·lícula de Lawrence Kasdan. Tinc] algunes manies: valoro molt perdre hores en llibreries, agafar l'autobús públic, treure el nas per botigues bones, badar en mercats populars, anar al cine als llocs que visito, llegir els diaris del país i entrar en oficines de correus. També procuro reservar unes hores per visitar els museus (i quan no tinc temps, em conformo amb les seves botigues!) i no em fa res 'saltar-me' les indicacions del GPS per prendre les carreteres secundaries. Són coses que també faig al meu país. Per què el bon viatger sempre és en ruta: de casa a la feina; mentre passeja el diumenge fent temps per anar a dinar a casa els pares; o quan surt d'hora d'una reunió i decideix agafar el metro dues parades enllà. Em costa entendre la gent que trenca absolutament la rutina per vacances: tan per no fer res (l'hedonista que estalvia per 15 dies lobotomitzats, amb una pulsereta al canell) com per fer salvar el món en 30 dies (el conscienciat que associa les vacances en els països més pobre amb una penitència expiatòria). Les meves pretensions són aconseguir una mica d'hedonisme al llarg de l'any i acomplir la meva petita part en la lluita per salvar el món una mica cada dia.
 [POSTALS ESTIU 09]És difícil fer-se una foto mentre un camina, i més encara que surti bé, que l'enquadre tingui una mica de gràcia, i que la llum no molesti, que digui coses. Aquesta foto està presa a Seneca Falls, al nord de l'estat de Nova York, aquest estiu i és una captura providencial d'un matí deliciós a les antigues terres de les Sis Nacions Índies. La imatge mostra el moviment del caminador i regala un bon tros de cel. En la cara del fotògraf s'hi nota també un sol amable, que fa venir ganes d'estripar tots els mapes i tastar la ruta a la deriva. És una de les diverses fotos que m'he autofet aquest agost en el meu curt però intens viatge pel nord-est dels Estats Units (bàsicament Filadèlfia, Pittsburgh, una part de l'estat de NY i Massachussets i Boston). Ha estat la meva primera experiència com a viatger solitari. En vindran d'altres, segur. Crec que, d'alguna manera que no és fàcil d'explicar, es nota per la foto, això.
[POSTALS ESTIU 09]El Cira Center de Philadelphia justifica totes les controvèrsies. En la foto es mostra com un gegant prepotent i ofega les vistes de l'esplèndida estació del carrer 30, una de les joies del patrimoni ferroviari dels EUA. A les ciutats europees les capes de la història les trobem, principalment, al seu subsòl; a les americanes... a cel obert. O a cel tancat, no ho sé.
 [POSTALS ESTIU 09] Vaig travessant els vells territoris de les sis nacions índies. En queda la toponímia, alguna cosa del folklore, quatre souvenirs i una lleu culpabilitat convertida en crònica i suportable gràcies a moltes aspirines i algunes bones pel·lícules. Al nord de l'estat de Nova York descobreixo una campanya pel retorn d'algunes terres als iroquesos. La qüestió índia, l'assignatura pendent, el pecat original. Buf! Sobta, i molt. El llibre que estic llegint, Manituana, de l'imprescindible col·lectiu italià Wu Ming, parla d'això mateix... però els autors situen l'acció tres segles enrera. I aquí estem. La cosa, certament, va més enllà dels quatre records per a turistes... Però aquest estiu sóc un viatger apressat i em queden molts quilòmetres al davant. Segueixo el camí, direcció la puritana Massachussets. Entre McDonald's, Dunkin' Doughnuts i altres perversions, les àrees de servei de l'autopista que em portarà fins a Boston ofereixen wifi gratuït. Em reconforta la ironia. Les meves paraules viatgen amb el vent, avui. Se serveixen de l'aire, que no és ni 'buit ni transparent', sinó que és ple de senyals, ple de contingut. No ho ha deixat d'estar mai. Ja ho sabien els mohawks, senecas i oneidas, això, quan interpretaven la remor dels arbres o la música del riu i quan llençaven damunt l'enemic el pesat tomahawk avisats pel llenguatge del bosc, que per als europeus era només (només?) silenci.
 [POSTALS ESTIU 09] El senyor Ventura es referia al ritual tan nordamericà de segar la gespa en el seu twitter, convertit per uns dies en addictiu full informatiu d'un viatge de tres setmanes pels EUA. I, en efecte, tothom qui ha voltat per un dels suburbis benestants d'aquest país s'hi haurà trobat. A l'est presumit o en la dinàmica Califòrnia, en les oblidades Dakotes o en la maltractada Nova Orleans; sigui a primera hora del matí o a l'última del vespre. El sol baix, l'explosió daurada, l'herba sumisa, el brogit cansat de la segadora. L'home de la casa, el nano petit dels veïns finques enllà, l'avi i la seva gorra de visera, tots van passant la màquina amb escrupulosa diligència. Vet aquí la viva imatge de la burgesia en sèrie, 'proudly made in the USA'. La vida avorrida que observava en Ventura. I sí, d'acord, ja ve a ser això. Però el ritual sempre és la versió domesticada d'alguna cosa potent, d'alguna cosa que trascendeix les pistes quotidianes. El continent americà és el continent de la natura: boscos que es defensen amb la foscor i pantans sense esperança, deserts de mort i llacs que semblen mars. Els EUA neix en clau de conquesta. La lluita contra els indis és també la lluita pel territori que cal véncer i doblegar. Segar la gespa és, d'alguna manera, el recordatori que la lluita continua, que és cosa de tots, del petit de casa i del gran. Cal mantenir l'herba arran. I no descuidar-se. La natura només espera l'hora de la venjança. El meu professor de cine a la facultat, en Mirito Torreiro, sempre deia que els EUA s'havien fet amb la bíblia en una mà i amb la pistola a l'altra. La segadora ve després, l'endemà d'haver assolit la conquesta. Però és tan important com la pistola o la bíblia. Potser més i tot.
 [POSTALS ESTIU 09] Una noia passa amb la seva bici pel carrer 2, al centre històric de Filadèlfia (Pennsylvania). Sembla que algú acabi de cridar: 'Acció!' i tu només passaves per allà, amb la teva càmera i la fila de turista. És igual les vegades que hi hagis anat. Els Estats Units continuen defensant amb vigorosa solvència el rol de gran plató de la nostra imaginació.
 [POSTALS ESTIU 09] "Once you 'got' Pop, you could never see a sign the same way again. And once you thought Pop, you could never see America the same way again". La cita és d' Andy Warhol i està inclosa en el seu llibre ' Popism'. La vaig atrapar fa uns dies en la meva moleskine negra, en visitar el molt recomanable Andy Warhol Museum de Pittsburgh, la ciutat natal de l'artista. Warhol va saber veure amb juganera lucidesa com Amèrica es presentava al món explicant-se a través de la cultura popular. El cine, el jazz, el còmic, el crim, l'entreteniment, els béns de consum eren --són!-- molt més reveladors que l'Art de l'Acadèmia. Els 'signs' manufacturats de Warhol van ajudar-nos a entendre la palpitant amèrica del segle XX, que havia d'acabar sent, també, el nostre món. A Amèrica, avui, fotografiem l'edifici i els anuncis de la façana; el neó reflectit en l'asfalt i la cascada al bosc; l'embolcall i el tall... i gràcies a Warhol també sabem veure una posta de sol en una llauna de sopa d'espàrrecs Campbell. No és que no poguem veure Amèrica igual... és que, infectats de 'Pop' com estem... 'americans' com som, ja no podem veure el món igual! La marca és paisatge, la ficció és realitat i la nostra vida és 'novel·la' a cop de twit.
[POSTALS ESTIU 09] A l'avió, comparteixo seient amb l'home dels números. Du una camisa de fines ratlles sense ni una arruga. Va omplint el blanc de la llibreta amb els símbols secrets, armes plenes de voluntats. En aquest mapa hi ha molts tresors: tenen la forma de cincs, i quatres, de tresos, de sets... i en surten fletxes que ansien aventures. Això acabarà bé, amb el gust dolorós del whiskey, el negoci tancat, l'encaixada de mans que fan els homes amb els homes, el ritual del guerrer de la corbata. En unes hores l'avió aterrarà de nou i ja de nit un taxi deixarà l'home dels números a casa seva, amb la satisfacció del negoci rodó. Ell es mirarà la dona que dorm al llit compartit, i que respira des d'un altre planeta, en una llengua que ja no entèn. Com un nen que fa sonar un tros de fusta en els barrots d'una reixa, els seus dits recorreran amb cura les altres camises penjades a l'armari, totes blanques, sense arrugues. Una, dues, tres, quatre, vint, trenta... i l'home dels números anirà fent així cap a la seva fugida muda mentre, mort de por, continua calculant els riscos i els guanys incerts, orquestrant la seva desaparició.
 [POSTALS ESTIU 09] M'agraden els aeroports perquè a vegades s'hi atura el temps i aquestes grans naus de ferro i vidre esdevenen les places on els homes amb molta pressa es converteixen per unes hores en una mena de filòsofs contemplatius. M'agraden els aeroports perquè, en altres ocasions, són el perfecte contrari a aquest lloc 'en espera': són, aleshores, el túnel que et xucla, el tic-tac vertiginós, la mà que amb puny de camisa blanca t'agafa pel coll i et fa saltar països com qui salta un toll. Als aeroports sempre hi passen coses... i per això m'agraden, per això m'agraden tant. Hi ha la gravetat de les grans ocasions, l'alegria portable de l'imprevist. Una promesa arriba en aquella motxilla, un cor trencat se'n va en aquella maleta. Teatre, assaig general de la vida en trànsit. Tens una hora per disfrutar-ho. No cal que aplaudeixis. Cinc minuts i et toca a tu sortir a escena.
 "Yo declino hacia la noche de los tiempos, vostoros ascendéis con la mañana", deia a finals del XIX Robert Louis Stevenson, en un dels seus poemes de viatge, dedicat als Estats Units d'Amèrica. "Con el corazón dividido recorro esta nación. Soy como un hermano -aunque mi mirada aún se muestra joven- mayor, de otra época". Vaig escriure aquest apunt abans de marxar cap al Prat, a punt de sobrevolar l'Atlàntic cap al nord-est dels Estats Units. A les portes d'un viatge de vuit dies --sí, només vuit dies--, amb un itinerari dispers però molt intens per algun dels paisatges que el poeta i escriptor escocés devia recórrer en les seves cerques: Filadèlfia, Pittsburgh i alguna coseta de Massachussets, per acabar a Boston. Ha estat el meu quart viatge als EUA ( aquí, aquí i aquí hi ha alguns apunts). ¿Encara és el país jove que descrivia Stevenson? ¿Com és avui la 'llengua diferent' dels seus habitants? No ho sé. Encara no ho sé. La cerca d'aquestes respostes és fascinant, i va arribant amb senyals incertes, a poc a poc, molt a poca poc: milla a milla, cançó a cançó, fotograma a fotograma, vers a vers. I està bé que sigui així. En els pròxims dies, aniré desgranant al blog algunes de les reflexions sorgides del viatge.
"Una dona italiana que va perdre el vol d'Air France desaparegut mor en un accident de cotxe a Àustria", llegeixo via Twitter (@ visualpanic): "Johanna Ganthaler, jubilada i natural de la regió italiana de Bolzano, havia passat uns dies de vacances al Brasil amb el seu marit. Tots dos van perdre el vol 447 d'Air France que va precipitar-se a l'oceà Atlàntic, i van tornar cap a Europa l'endemà. La parella era a Kurfstein (Àustria) de viatge, quan hi ha hagut el xoc entre el seu vehicle i un camió. Ella ha mort i el seu marit es troba en estat molt greu.", diu la notícia publicada pel 3cat24.cat. L'àngel de la mort, està clar, va distreure's rera una enorme caipirnha, després d'haver canviat la llarga túnica negra per una camisa florejada. Amb la visió entelada i sospirant a ritme de bossanova, va deixar que la parella perdés l'avió. Imperdonable. Però ja a casa, fastiguejada amb aquells bombons tan empalagosos, cansada d'escoltar un cop i un altre el rèquiem de Mozart, la fosca figura va decidir fer alguna cosa de profit i concentrar-se en la feina, que el seu expedient ja no admetia més badades. El recurs del camió a tota velocitat? Previsible, sí. I eficaç. Tan se val. La qüestió és no fallar. I no va fallar. Una notícia, aquesta, perfectament prescindible... i, en canvi, tan interessant!
 A la taula de l'Obama, al despatx oval, no hi ha ni un paper. Es veu clarament a l'imprescindible especial que la cadena NBC ha dedicat aquesta setmana al president dels EUA, "Inside the real West Wing". Un sol telèfon --de color grisós, però amb un look molt 'cold war'--, el que sembla un pot per als bolis (¿?) i un got d'aigua. Res més. Em sobta, primer; però després ho entenc. Hom imaginaria un despatx desordenat i ple de dossiers per estudiar, informes per revisar i memoràndums per aprovar. La taula del president Barlett, a The West Wing, és així mateix: desordenada i apassionada com el personatge que representa Michael Sheen. Però això és la vida real, no la ficció (nota al marge: no se m'escapen les fugues evidents d'aquesta distinció absoluta, però aquestes serien motiu d'un altre apunt). La taula d'Obama mostra el poder com no estem acostumats a veure'l. Obama escolta i decideix. No escriu, no llegeix, no remena papers amunt i avall. Ell, de fet, no pot perdre els papers. És l'últim punt en la línia de comandament. Per dir 'sí' o 'no', no calen gaires pàgines. La taula és el ceptre, la trona, la sala al final del passadís del castell, el polze que diu 'viuràs' o 'moriràs'. La soledat del líder, rei, cèsar o president, és, i sempre ha estat, una taula com aquesta, que no té més sentit que servir al seu amo. L'amo del món.
 Tots els colors del roig... son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s'estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l'espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l'aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald's, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus... Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país. [Post publicat, amb la Laura Garcia, el 10 d'agost de 2006 en el bloc col·lectiu de la redacció de Vilaweb Badalona, accessible aquí]
 Hi ha una manera que m'agrada molt d'entendre la música. L'explica a vegades el fotògraf Jordi Vidal: la música com una successió de capes, en la qual unes poques cançons van passant de veu en veu, de la precària saviesa dels cabells blancs, a la vigorosa ingenuitat del que comença. Un cop i un altre. Aquestes poques melodies allarguen l'ombra en la història dels paisatges, en la història dels països, com un capital inclassificable, potser més valuós que el tresor més daurat del British Museum o el Louvre. És possible --bé que no és fàcil ni evident-- traçar un mapa misteriós que va de Galway a Dakar, de les planes de Tennessee a la industrial Chicago, d'Honolulu a Kyoto, del port de Calella al malecón de l'Havanna. La música és, en realitat, més poderosa que els mateixos músics; la melodia, diríem, guanya sempre la paraula. Sempre. Aquest matí, a poques hores de la proclamació de Barack Obama com a nou president dels EUA, he pensat en una cançó de John Mellencamp, To Washington, un himne polític molt crític amb el mandat de "W" i que a la vegada era una versió d'un tema de Woody Guthrie ( Baltimore to Washington), que a la vegada havia manllevat la melodia d'una cançó de la Carter Family ( Cannonball Blues). 'Tothom ha robat aquesta cançó', confessava Mellencamp al New York Times el 2003, 'ara em toca a mi robar-la'. Robar-la? És una manera de dir, naturalment. Perquè en aquest cas qui roba dóna, qui dona estén. I al final participa en el joc mil·lennari de fer córrer alguna cosa, una idea en forma de melodia, a la qual vestim cada vegada amb paraules diferents, segons el signe del temps. Canvi? Definitivament. Però sobretot, la cerca constant, un camí que va avançant. D'aquí uns pocs minuts, Barack Obama escriurà noves bits i paraules sobre una vella melodia, que ja ha començat a allargar l'ombra sobre els nostres paisatges. I és bonic observar quan passa això. No és res nou, naturalment; però impressiona poder-ho veure-ho en directe amb aquesta elegant convicció, amb aquesta inusitada potència. Així es podria titular l'última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l'agència d'intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s'articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s'anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L'eslògan és rotund: l'obra d'una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l'apartat dedicat als nens i joves on s'ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N'hi ha un de ben entretingut que es titula 'desxifra un codi' i un altre que t'ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància... i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens... sembla inexistent.
 Aquesta fotografia és la meva preferida de les exposades al CCCB de Barcelona dins la mostra del World Press Photo d'aquest any. Mostra un moment molt especial: el seu autor sembla voler demostra-hi que la fotografia no sempre ha de ser l'avorrit notari de la realitat. I és que, de fet, la captura exposada revela una atmosfera del tot irreal, entre la serena contemplació i la violència latent. Un soldat nordamericà vigila els vilatans d'un poble d'Afganistan mentre els seus companys, armats fins a les dents, registren les cases del llogarret. La fotografia de l'hongarès Balazs Gardi, una de les guanyadores del certamen mundial, em va absorbir. És enorme la força d'aquestes quatre figures d'elegant misticisme, gelosos guardians del bosc de la fe. El soldat representa la nostra mirada, entre la meravella... i l'horror.
La gent feliç no mira la tele. Ho diu un d'aquells estudis universitaris el principal objectiu del qual sembla ser convertir-se en titular de la secció de societat d'un diari o en peça 'divertida' en l'escaleta de l'informatiu del vespre. En aquest cas, descobreixo la notícia en l'edició digital del New York Times. L'informe es basa en un treball publicat a la revista Social Indicators Research i hi participen dues universitats de pes... Nota al marge: hi ha revistes que sembla que la seva raó de ser sigui aconseguir una cita en aquesta mena de notícies... i hi ha universitats que, amb un finançament sempre incert, decideixen donar als plans de comunicació la mateixa importància que als plans d'estudi. Però parlàvem d'un informe... Doncs bé, resulta que a partir de l'anàlisi de l'enquesta sobre temes socials que la Universitat de Chicago dirigeix des de fa 35 anys, els sociòlegs de la Universitat de Maryland mostren com la gent que fa activitats socials és més feliç, i que els que veuen un major hores de televisió són els que es consideren més infeliços. Vaja, que a tots ens hauria de tocar una mica més l'aire, i que el sol i el vent són tònic i vitamina, autèntica raó i excusa perfecta per somriure i saltar, ara i aquí... i que potser no calia un estudi per dir això. Però mira, aquesta mena de recordatoris tampoc fan cap mal. La gent feliç no mira la tele, que corri la bonanova.
 The end of night proclama l'últim número de National Geographic sobre una vista àrea impactant de Chicago: la trama urbana hi palpita en milers de llums, com un immens riu de lava. Sembla el títol d'un poema, 'El final de la nit'. Un vers potent, reforçat per un subtítol que ens convida a preguntar-nos: why we need darkness. Al final de la nit, descobrirem perquè necessitem la foscor. Serà massa tard? És massa tard? Les primeres preguntes de la humanitat es van adreçar a aquelles llumetes distants, les estrelles. Els cels de les nostres ciutats brillen amb el color de l'or, però són cecs, són orfes d'estels: nosaltres dibuixem els interrogants en pantalles d'ordinador. Bé, això ja no ho explica el National Geographic, però a mi tot plegat m'ha fet pensar en una cançó de Paul Simon, Under the African Skies, que el novaiorquès cantava amb Miriam Makeba. 'Aquesta és la història de com tornem a recordar', cantava el novaiorquès. Potser caldrà tornar a l'Àfrica, el lloc on podem confrontar-nos amb les estrelles de la nit. A l'Àfrica, ve a dir la cançó, podem reconèixer la immensitat de la nostra història en mirar aquelles llumetes distants.
Míriam Makeba va morir la setmana passada a prop de Nàpols, als 76 anys, ben lluny dels cels africans. Ara és, segur!, una d'aquelles estrelles a les quals cantava. Vegeu aquest vídeo del 1987, a Harare. Serveixi de (modest) homenatge a Mama Africa...
 El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l'actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però 'sa santedat' sembla que encara ostenta algunes flaqueses... Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l'agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s'han infiltrat, imparables, en d'altres debats. En parlar d'innovació, d'economia mutada, d'independència energètica, de llocs de treball... s'ha parlat, també, del repte energètic... del canvi climàtic: l'aspecte que articula una part significativa de l'anomenat repte ambiental. (..continua..) [ PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT] Demà posats a taula oblidarem els pobres, -i tan pobres com som!-, Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora dels postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Joan Salvat-Papasseit va fer en el seu poema una precisa definició de la pobresa. La pobresa és una realitat, i a la vegada un mirall. La nostra alegria és fugaç i inconsistent si l'endemà no es converteix en decisions concretes. El poeta va ser lúcid, en el seu poema: sempre hi ha un 'demà' en el qual tendim a aprimar tots els abrandats compromisos. Segurament també els que corresponen a aquest Blog Action Day 2008 dedicat a denunciar la pobresa al món.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
