Coses meves  Aquest graffit està a tocar de casa, al Torrent de la Font, entre Morera i Bufalà, a Badalona, en l'oblidat parc serpentejant dissenyat pels Poch i Moliner. M'ha fet pensar i n'he hagut de fer una fotografia d'urgència amb el que tenia a mà, el mòbil, de la mateixa manera que fa uns anys hagués tret una llibreteta i un boli de la butxaca. Al treure el mòbil, però, he vist que tenia un sms i un missatge de correu electrònic, i que algú havia comentat alguna cosa al meu Facebook. Vaja. Per uns moments he oblidat el que anava a fer, i m'he sentit com aquesta noia del graffit. El seu gest pensatiu, potser preocupat, en el qual s'aventura una mirada suspesa, que potser ens donaria alguna pista, però que està guixada de mala manera, per un segon graffiter. Missatge interromput, de la mateixa manera que les comunicacions que em facilita el telèfon interrompen el meu passeig del capvespre. El pensament i el soroll, així és la ciutat, el ball imprevisible on tot acaba i comença, en cada instant. El guixarot que tapa la cara de la noia del graffit no espatlla l'obra, sinó que li dóna intenció... vel rera vel (com en el poema de Joan Argenté) descobrirem els volàtils secrets de les vides dels altres.
Divendres a la tarda: quan l'agenda és una promesa i el mòbil fa la música més bonica. El temps alenteix la marxa: al súper hom s'entreté més del que és habitual davant la lleixa de les salses i, després, la cua passa bé, i fins la caixera del Caprabo desplega una inaudita subtilitat en passar els productes pel lector del codi de barres. La senyora de la floristeria et mira amb un somriure, perquè les flors, el dissabte, tenen el seu gran moment i la seva olor és, en aquest moment, tot anticipació. Començava el dia amb un 'Està clar que Flaubert no va explicar tot el que sabia a "L'educació sentimental"' al meu Twitter. L'Eva Santana contaapuntava a través de Facebook que 'no crec que en sabés més'. I sabeu què? Potser si, potser no en sabia més. Tant se val... divendres a la tarda.  La meva germana anunciava avui al Facebook que ja havia observat diversos Pares Noel prenent posicions en alguns balcons; i, de fet, la setmana passada ja vaig 'publicava' al meu Twitter que 'és nadal al Corte Inglés' amb una foto d'urgència de la façana de Can Jorba. Més coses: ahir vaig rebre a casa l'especial de decoració nadalenca de l'Ikea --per cert, en català!-- i vaig acabar una reunió amb un 'si no ens veiem abans, bon nadal'. Doncs si, d'acord, el Nadal és aquí. I avui, sense amagar un bon somriure, aixecaré la moratòria a l'audició de nadales que m'autoimposo cada any. Per cert, aquí i aquí hi ha dues imix meves a itunes amb algunes nadales. És que de tant que m'agraden, les escoltaria a l'estiu i tot! Alguns dels meus amics i amigues ja tremolen... això si, ding, ding, dong, al ritme d'un bon "boogie woogie christmas carol"...
A la imatge, la portada de la recopil·lació de l'any passat, a Weird Christmas.
Dissabte al vespre, al passeig del Born. La nit ha arribat amb tendresa, com en la novel·la. Som al bell mig de novembre, però una temperatura suau, prometedora, anima els turistes que amb apressada badoqueria descobreixen el la Barcelona cool més accessible. De fet, aquest sector de la ciutat és, principalment, el seu territori. També hi ha el públic local, és clar, però sembla que hi sigui d'atrezzo: hi ha qui fa algunes compres, altres passen decidits anant algun lloc tot sortint del quadre amb rapidesa. Però enmig de tota aquesta escena més aviat previsible, descobreixo una parella de nuvis que camina envoltada de fotògrafs. Hi ha un noi que il·lumina, dos que fan fotos i un altre que filma, caminant d'esquena, fent patir la núvia, que se'l mira una mica preocupada: i si cau? Estan fent les fotografies del 'book'... o potser s'acaben de casar. Se'ls veu una mica incòmodes, però quan en la càmera s'engega el pilot vermell perden tota vergonya. Actuen amb una habilitat que em deixa parat: caminen radiants mirant a la càmera, com si fos un oracle. L'amor batega en la llumeta del 'rec'. Mentre continuo el meu camí penso que només faltava una veu en off --el Gimferrer de Minoria Absoluta, per exemple-- que cridés allò de: "ironia!" Abans de perdre'ls de vista els faig una foto. És aquesta.
 Segurament els creatius de publicitat han abusat d'aquella imatge en què una noia discretament maquillada i amb el cabell ros recollit en una cua s'apropa als llavis una tassa fumejant mentre els seus ulls es perden enllà de la finestra. A fora plou, naturalment. Emblicada amb una manteta de tons terrosos, la noia escolta distreta una música de fons, que no diu res, però que ho diu tot. Una cantant que podria ser la Norah Jones va xiuxiuejant promeses, en preceptiva veu baixa, gràcies a una calefacció que escalfa com cap altra o a un capuccino ben fals que, amb tot, sembla genuí i és ben fàcil de preparar. Hem vist molts anuncis com aquest, n'hem vist tants que la nostra memòria publicitària ens fa engegar algun mecanisme ocult al nostre cap quan la pluja ens enganxa a casa, fa fred a fora i tenim a mà una tassa. Cap de setmana passat per aigua... i jo em preguntava diumenge al matí si la publicitat no ha esdevingut, de fet, una forma de viure la nostra vida. Ho feia embolicat amb una manteta i amb la mirada perduda finestra enllà. De fons sonava una cantant que podia ser la Norah Jones, però que era la Shelby Lynne amb el seu excel·lent tribut a Dusty Springfield, Just a little lovin'.  "A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa: cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o bé distreure's amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid negre, ben acompanyat per les delicades bombolles d'una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un got petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, pacients, savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un tros d'Europa? Així ens ho sembla, asseguts entre aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina." Més apunts, aquí.
 Em fixo en una espremidora, un portamines i una petita tasseta per prendre el cafè, ben curt, de mitja tarda. Tinc les tres coses a la vista, ara que escric aquest apunt, en la mitjanit serena, que m'ofereix aquest dilluns, a casa, sol. M'agraden les tasses Illy i les tassetes Bodum -amb especial predilecció per les de doble càmera-, i m'agraden els llapissos japonesos de plàstic, amb les petites gomes d'esborrar, tan pràctiques. M'agraden, els portamines... i m'agraden també els staedler grocs i negres, amb el breu capell vermell. M'agraden uns i altres, equànim i contradictori com dec ser, perquè resulta que servo amb diligència un llapis Faber Castell --el tercer en discòrdia en el meu escriptori--. Vet aquí un portamines aristocràtic, d'un valent blau elèctric, ben compensat per uns elegants acabats de plata. Sempre he pensat que podria servir per signar alguna cosa important, si no fos perquè les coses importants no es signen amb llapis! Bé, arribats a aquest punt haurà quedat clar que m'agraden les coses ben fetes, i que hi ha moltes coses ben fetes. I que me n'agraden moltes, de coses ben fetes: Illy, Bodum, Muji, Pilot o Faber Castell. El que potser no ha quedat clar és perquè començava l'article parlant d'una esprimidora. Tot va començar (o recomençar) dissabte passat a la tarda. Vaig entrar en una botiga d'electrodomèstics del Masnou: "m'interessa una esprimidora Braun Citromatic, si li plau". "No m'estranya que no n'hagi volgut veure cap altra... és la millor del mercat, sens dubte" --em va respondre una greu dependenta, amb l'aplom de dues dècades de servei al maresmenc de baix i al petit electrodomèstic. Tinc tasses de tota mena, a casa. I llapissos, com ve s'ha vist. Però només podria tenir una espremedora. La Braun Citromatic, model 'deluxe'.
Sospeso si agafar el bus: tancar els ulls, mentre el vehicle recorre la ciutat il·luminada, desfent un camí fàcil, d'esma: el camí de casa. I mentrestant, a les fosques i sense moure'm del seient, transito mil-i-una dreceres sense tenir idea d'on menen. Penso també: i si agafo un taxi? Aixecar el braç amb el gest greu de l'home elegant que fa tard a una cita però que amaga les cartes rera una mirada indesxifrable. Deixar-se caure al seient de darrera i afluixar-se el nus de la corbata, potser per trobar la mirada còmplice i aprovadora del taxista. És tard, és fosc, estic lluny de casa. Aquest matí a les set m'he deixat una cosa: la corbata. Agafo el bus.
Segon mes de l'Àlbum de Retalls a Can Vilaweb (si voleu veure l'anterior versió a blogger, feu click aquí). A continuació teniu els apunts més llegits aquest mes de setembre:
 "Fas 'click' i atures la vida" és un verset que vaig empescar-me per a un petit poema que acompanyava el collage que vam fer amb la mare i la Maria per als 50 anys del pare. Contenia una cita a una cançó de Paul Simon, Kodachrome. Justament. Kodachrome, inclosa en el disc 'There goes rythm Simon' és una de les meves cançons preferides: 'Mama don't take my Kodakchrome away' diu el cantautor novaiorquès en aquest savi i alegre cant a la volatilitat de les coses. El que queda imprès en la fotografia és, necessàriament, un exercici fallit de reconstrucció. És impossible, per tant, fer click i aturar la vida. Però finalment, i a mesura que el temps passa necessitem pensar que no, que aquell tros de paper químic conté, en efecte, tots els colors brillants, tots els somriures enriolats, tots els verds promesos per Simon en la seva cançó. La fotografia és un joc de miralls, un territori incert, una oferta sempre temptadora. "Si agaféssiu totes les noies que vaig conèixer mentre era solter, --continua la cançó--, i me les portéssiu totes juntes per una nit... sé que no arribarien a superar el que em dóna ara la meva dolça imaginació". Avui he remenat fotos velles, fotos en paper. Algunes duien el segell de Kodak. Hi he trobat la càlida profunditat de la qual parlen alguns fotògrafs (sense anar més lluny, en aquest article de CNN.com). I he pensat: ¿I els pixels de les nostres càmeres digitals? ¿De quina manera explicaran els nostres records? ¿Serà a baixa resolució? Sort que en la fotografia, com passa sovint amb la memòria, la fidelitat és una mena de quimera, un pacte convenient. Simon aventurava en la seva cançó que potser volem retrobar en les fotografies l'escalfor de l'últim sol de la tarda. I si es tracta d'això, i jo crec que es tracta d'això, tant hi fa si, per apropar-nos a aquesta quimera, ens servim de la química o de l'electrònica.
 L'amanida variada ha esdevingut tèbia; el mar i muntanya, fusió; els entremesos, entreteniments; l'arrebossat, tempura; el pastís l'hem deconstruït i el pà em tomàquet el servim en got de xupito. M'encanta això que encara n'hi diem nova cuina, tot i que de nova no en té res, a hores d'ara i diria que d'original, cada vegada menys. Però jo encara trobo que és divertida i espectacular, ideal per una persona com jo que li agrada tan el cinema com menjar.
Que m'agradin els tastets, les gelatines, els cruixents, el wasabi i la cúrcuma no em fa disfrutar menys d'un bon arròs a la cassola o d'una bona escudella i carn d'olla, per citar dos plats nostrats sortosament irrepetibles. Per això, i sense voler caure en un tronat xovinisme culinari, em sobta i m'entristeix una mica que a Barcelona, avui, sigui més fàcil menjar un humus que unes faves a la catalana, un sushi abans que pollastre amb escamarlans... Arreu trobes brownie i tiramisú, mentre la crema i el flam de la casa sembla que facin nosa en els menús amb la tipografia més cuidada.
¿Han de tornar els fricandós, el còcktail de gambes, el meló amb pernil i els espàrrecs amb maionesa? Aquests eren els plats estrella dels restaurants de quan jo començava a anar a restaurants. ¿Algú recorda el 'pijama' i la veneració amb la que en parlàven els nostres avis? Bé, tampoc es tracta de tornar al sis-cents, ara que tenim els Toyota híbrids! El cas és que, tan si parlem de sofregits, com de carpaccios, cada vegada és més difícil destriar el grà de la franquícia, a la nostra ciutat. Potser n'hem fet un gra massa. Aquests són els apunts més clicats aquest mes d'agost, el primer mes de la nova versió de l'Àlbum de retalls. Per consultar la resta de posts, més de trescents, heu de dirigir-vos a l'anterior versió, a blogger: albumderetalls.blogspot.com.
 L'exposició Ukiyo-e aplega a la Pedrera (entrada gratuïta, visitable fins al 14 de setembre) una bona colla de gravats japonesos dels segles XVIII i XiX procedents de la Bibliothèque Nationale de France. La mostra es subtitula, amb encert, 'imatges d'un món efímer'. La senzillesa del traç es combina amb una prodigiosa tècnica tot formant unes estampes que són un reflex privilegiat d'una cultura tan fascinant fa dos segles com avui mateix. És un plaer contemplar-les. L'eclosió de l'Ukiyo-e es va donar de la mà de la incipient burgesia de les grans ciutats, que cercava una expressió cultural pròpia, bandejada aleshores de l'encarcarada cultura oficial. I així va anar-se consolidant aquesta mirada que, malgrat la seva fugacitat, manté intacta, a través dels gravats, el seu poder comunicador en el Japó dels bits i els neons d'aquest segle XXI que comença. La vida quotidiana i el seu temps detingut; la volàtil bellesa d'una onada; el capritxós esguard de l'actriu; el foc dels amants en la fresca nit d'estiu... el vers més simple deixa un relleu perenne en la planxa de fusta de cirerer. L'austera economia del dibuix amaga un treball que ni tan sols es pot comptar. L'Ukiyo-e, sense grans pretencions, va convertir en immortals les imatges d'un món balbucejant, que tot just feia les primeres passes. Potser com avui ho fan, tal vegada, els centenars de milers de d'imatges que els fotògrafs amateurs pengen, diàriament, en els seus fotoblogs.
 Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l'any 2005 vaig obrir-me un compte en l'aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d'adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url... Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d'algun servidor. Gat gris, s'havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l'Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària.
Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.
PUBLICAT EL 23 DE JULIOL DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
 Llegeixo el diari de l'última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d'esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d'economia. M'agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l'art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d'apropar-se a l'actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me'l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n'estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?
Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa --vol semblar més gran--. Du una maleta de rodetes, d'aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l'aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s'ha de pagar? Se'n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se'l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d'aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l'acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d'amor. Però suposo que si que l'és, d'alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.
[Foto de Marcel Germain]
PUBLICAT EL 9 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
 L'N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l'FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l'expressió 'literalment davant de casa'. Dalt de l'esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m'importa gaire. No m'importa gens. Dalt de l'N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.
[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d'un cridaner grup d'adolescents en zel]
PUBLICAT EL 5 DE JUNY A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
