Aquest país és tan petit La facilitat amb la que un perd l'eloqüència, a vegades... i com, malgrat això, hom s'adona que no dient res gaire clar, un pot dir tantes coses! La satisfacció d'haver tastat per primera vegada la mermelada de taronja aquest matí... als meus 38 anys, un modest triomf tardà que m'ha fet pensar en totes les coses que intueixo que m'agradaran però que encara no he provat. I mentre elaboro una llarga llista mental amb títol de best seller de saldo (del tipus 1001 things to do before you die), m'adono que la faig en forma d'estatus de Facebook... la majoria dels quals no són 'publicables'. I m'inquieto una mica en veure que m'haig de subratllar per a mi mateix: "¿Què importa si es poden publicar o no? Que l'important és poder-los viure!". La música hawaiana és lleu i calmada, com la brisa d'estiu, una remor, una carícia que ens fa somriure, a mig camí de la sensualitat i les pessigolles. L'he escoltada endut per un desig capritxós aquesta tarda, cortesia del robust Spotify. A la xarxa, mentrestant un degoteig d'informació m'anava espatllant la tòrrida posta de sol. Es denunciava aquí i allà --tot i que no exactament als mitjans tradicionals... ja es veu, el signe dels temps!-- la duresa de la policia amb els estudiants tancats a l'UB. I he trobat que el catedràtic Manuel Delgado l'encertava quan deia a Vilaweb TV: "i amb qui es negociarà ara, amb els mossos?". Diria, per a que consti en acta, que no estic d'acord amb molts dels plantejaments del moviment que s'oposa al pla europeu perquè és excessivament simplista, i a voltes demagog; però una cosa és això i l'altra és no indignar-se en veure la policia 'fotent canya': nova evidència d'un diàleg trencat a la universitat, apunta el professor Marcel Mauri en un ràpid intercanvi de parers al meu Facebook amb la periodista Mireia Prats. I sé que demà seré un 'pijoprogre' més a les tertúlies de la ràdio, un nou ciutadà ingenu a qui cal explicar de nou 'que les coses són així i prou'. Però jo, que ja he perdut l'eloqüència, em faré el suec. Al capdavall, ¿no és nord enllà que diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
 M'agraden, les nits electorals. A casa, amb els pares, sempre eren una ocasió especial, i després, com a periodista les vaig seguir amb la mateixa passió i alguns nervis més, aprenent un munt de coses: una nit electoral és, de fet, el millor examen per un periodista que comença. Des de fa un temps, i des que ja no em dedico al periodisme diari, he hagut d'aprendre a viure-les d'una altra manera. Però no me'n queixo. Continuen sent dates senyalades, l'ocasió per trobar-se amb els amics i coneguts. És aleshores que, davant la televisió o davant d'una pantalla gegant (en clau local, he ajudat a organitzar 'seguiments' col·lectius en un parell d'ocasions), podem discutir i analitzar, interpretar i aventurar el futur dels nostres pobles i ciutats, el futur del nostre país. (... continua ...) Ha mort Mercè Conesa, periodista. Amb 55 anys a l'esquena, bona part dels quals dedicats al periodisme, la reportera de l'Hospitalet ha traspassat després d'una llarga malaltia, trist i dolorós eufemisme, per referir-nos a l'injust i precipitat camí cap al que és definitiu. Amb la Mercè a penes ens coneixíem, tot i que darrerament compartíem xarxa en un grup de periodistes científics i ambientals. La Conesa, amb tot, diria que era ben coneguda a la professió. Representava una manera de fer periodisme tossuda i compromesa, molt activa, a vegades pròxima a això que avui coneixem com 'periodisme social'. Aquesta manera de fer continua viva, per sort, per bé que no exactament en els grans mitjans on les redaccions s'han acomodat i els criteris empresarials han enteranyinat l'idealisme amb el qual els periodistes -els periodistes com la Mercè- es proposaven explicar la realitat dels més pobres, dels més desvalguts.
Ahir, precisament, vaig assistir al lliurament dels premis del Consell de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona als mitjans de comunicació. Una amiga, una altra Mercè, la Miralles, guanyava per un reportatge a Presència sobre els sord-cecs el premi al millor article de l'any 2009. En el lliurament, es va reconèixer la feina d'altres periodistes: gent de Televisió de Catalunya o Ràdio 4... però, tanmateix, també es va subratllar el treball d'activistes amb suports més modestos, molt més modestos. D'alguna manera, tots estaven compromesos amb la idea que Mercè Conesa tenia de la professió: la de donar veu; amb escalf, proximitat, rigor i valentia; als que tenen més dificultats per trobar un lloc en les agitades agendes informatives. L'aposta de Conesa va ser --i és!-- tan valuosa per la professió perquè la seva humanitat sobrepassava l'ofici, i a la vegada n'era la més sòlida garantia.
És fàcil que coneguin algun badaloní o badalonina: no els sorprèn la manera com parlen de la seva ciutat? Se'n queixen continuament, però rera les lamentacions palpita un orgull ferit i desorientat, però orgull, al cap i a la fi. Els irreductibles badalonins no han deixat mai de preguntar-se que són, d'on venen, on van. Són preguntes que han guanyat pes darrerament amb l'arribada d'això que hem convingut a anomenar la 'nova immigració'. Tota societat es fa, continuament, aquesta mena de preguntes i els catalans fins i tot les hem batejat amb un nom: el debat identitari. Les preguntes ens han d'esperonar, no pas paralitzar-nos. I a Badalona? Badalona es debat a si mateixa en clau local; però també en clau de país, si és que és possible diferenciar una i altra esfera. Ens esperonen, les preguntes sobre qui som i on anem? Immersos en un continu urbà de fascinant complexitat, el debat identitari es viu amb algunes peculiaritats, i crec que si, que les preguntes ens comencen a empènyer a fer coses. (continua...)  El meu apunt de dissabte passat, El país dels xiuladors purs, ha despertat una petita, bé que interessant polèmica. En Wu Ming en va parlar de seguida al seu bloc: "si hi ha dues formes ràpides i fulminants perquè la CUP, tot repetint errors grossos, s’autodestrueixi tota soleta i se'n vagi a can Pistraus, són: vindicar o declarar-se hereva de la lluita armada", deia el blocaire. En el meu post jo no em referia només a la CUP, però si que, en efecte, tenia al cap l'acte que el partit havia organitzat a Badalona, la meva ciutat, per homenatjar els morts en combat la nit de l'11 de setembre. El meu post volia remoure, més que argumentar. El vaig plantejar com un enfilall de preguntes, entre les quals, aquestes: "¿Com farem lligar els 'morts en combat' i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les 'úniques alternatives' i les 'legitimitats indiscutibles' la gent que s'instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs?". Uns dies més tard, el company Joan Carles Isal expressava la seva disconformitat en un llarg i interessant comentari-. "Els independentistes catalans metrallats per controls de la Guàrdia Civil, morts en acció desesperada, ben «bruts, baixos, rastrers…», de forma no pas valenta sinó conseqüent, ens inquieten. Hom voldria eliminar-los, altre cop. La mort definitiva: l'oblit, el rebuig." Un parell de consideracions, tot deixant els morts en pau, que no en l'oblit. El que jo volia (...) ¿Com farem lligar els 'morts en combat' i tot aquest llenguatge bel·licista amb la generació del No a la guerra? ¿Com entendran la retòrica de les 'úniques alternatives' i les 'legitimitats indiscutibles' la gent que s'instal·la programari lliure i que treballa col·laborativament editant un document amb el Google Docs? ¿Com es pot cantar a l'heroisme de la bandera en l'època del flyers d'instantània caducitat? ¿Com podem riure'ns dels ciutadans del món quan ens agrada tant viatjar? ¿Com podem criticar l'accent del nostre president mentre aplaudim el deix exòtic del català del nostre veí, en Mohammed? És perquè té la pell més fosca? O és perquè en Mohammed abaixa la mirada quan parla amb nosaltres i això ens agrada secretament, perquè ens fa sentir poderosos? ¿No és una mica estrany que reclamem amb grandiloqüència el dret d'autodeterminar-nos mentre acceptem amb el cap cot les arengues dels repartidors dels carnets de puresa? ¿No us deixa perplexa tota aquesta gent que exigeix unitat, esgargamellant-se des de la societat civil unipersonal? ¿Podem explicar qui som, avui, servint-nos del llenguatge dels nostres pares o avis? Convencerem algú de venir amb nosaltres amb paraules desesperançades? ¿Si no som ni molt guapos ni molt forts, ens podrem endur la millor presa de la festa fent aquesta cara de pomes agres? Benvinguts al país dels xiuladors purs. Si tens alguna idea nova, crea un partit polític o, millor, un corrent crític. La màquina del soroll no pot parar. No fos cas que ens en sortíssim.
 Catalunya està perplexa, conclou l'Associació Catalana de Sociologia (ACS), ens dependent de l'Institut d'Estudis Catalans. L'associació en qüestió, presidida pel sociòleg Oriol Homs, ha presentat aquesta setmana l'anuari Societat catalana 2008. Llegeixo la notícia al web del 3/24, mentre penso que, mira, veus?, algú, finalment, ha decidit buscat les raons científiques a la tertúlia de cafè. Obre la peça informativa una definició de la paraula perplex, imitant la dels diccionaris del segle passat (això és, el segle XX). Diu: "Perplex-a: (adj) Dit de la persona que, en plena confusió, no sap què decidir, quin partit prendre, què pensar." Els sociòlegs de l'IEC comparen els catalans amb un adolescent: el jove s'adona que ha canviat --explica Homs-- però està desorientat, no sap què fer, ni a on anar. Bé, potser si. Però no ho sé. Un adolescent? L'adolescent, al capdavall, no sap què fer amb l'energia que el corseca per dins, es menjaria el món amb quatre mossos, té pressa, li crema el rellotge al canell. Som així, els catalans? O som aquells avis del 'si no fos' que, palplantats al banc de la placeta passen de la suïcida queixa a la megalomania més hiperbòlica. La perplexitat és el gest de contrarietat que fa la persona que va a alguna banda quan s'entrebanca amb un imprevist. El badoc i el mesell no exercita la perplexitat, sinó la resignació. Perplexos, els catalans? Tant de bo! Però, ben pensat, hi ha una cosa pitjor que la perplexitat o la resignació: el pessimisme. Per això paga la pena llegir la crida a l'ambició feta per en Saül Gordillo al seu bloc aquest mateix vespre.
 Els nordamericans tendeixen a mirar-se Europa amb l'estranya nostàlgia dels temps no viscuts. Una mirada d'una certa candidesa, un gust per l'anècdota i la simpàtica inutilitat; aquell aire (l'Audrey a Roma, la Katherine a Venècia, per citar dues Hepburns) i un romanticisme en technicolor que manté, ben saludable, el gust del segle passat. Els francesos i els seu petons, la vespa, la 'siesta', el vi, les esglésies amb mil anys d'història i tot aquest guirigall de llengües, fet i fet una torre de Babel encantadora, una altra mania dels europeus! La mirada dels nordamericans no és gaire millor que la nostra, la qual és igualment distorsionada. En aquest cas, però, caldria substituir l'amable i innocent ignorància pel nostre altiu cinisme (aquest, tanmateix, seria objecte d'un altre post). Tot això vé a tomb de l' article que el New York Times dedica aquesta setmana, en el seu especial de viatges, a la Costa Brava. Hi surten personatges pintorescos i paisatges evocadors: la Sarah Wildman, col·laboradora habitual de la casa, signa la peça. I fa una bona feina. O almenys la feina que s'espera d'ella, que a aquestes altures estarem d'acord que hom no creu que hagi de ser especialment fidedigna. És un retrat bulliciós i encantador, gens crític, talment una postal turística. Em quedo amb un fragment de l'article, d'una inexactitud flagrant... però irresistiblement aduladora: 'I en els carrers d'arreu la llengua franca era el català, no el castellà, i malgrat els turistes que venien de França i d'altres llocs, presidia l'escena un orgull local; al nostre costat, un penyassegat es trencava, de sobte, per deixar-nos sense respiració, a tocar del mar'. Està bé que la Wildman i els centenars de milers de lectors de l'article es quedin amb aquesta idea de la Costa Brava. Quin sentit tindria corregir aquesta impressió amb l'especialitat local, el tan nostrat pessimisme?
 En Vicent Partal aprofita el seu blog per preguntar-se en veu alta (entenguem-nos: en la virtualitat) perquè serveix el Facebook. Està bé, això de socialitzar una pregunta. Perquè serveix el Facebook? Jo m'ho vaig preguntar en solitari fa una eternitat, això deu ser el setembre de 2007, amb resultats ben poc satisfactoris. Facebook em confonia i abrumava una mica: tots aquests 'hugs' i 'kisses'... que omplen el nostre 'mur' com l'spam més emprenyador. D'alguna manera, i no sé exactament perquè, vaig anar fent, sordament entossudit, fins que un dia vaig descobrir cinc coses:
- Que alguns amics i contactes seguien les actualitzacions del meu bloc, fotoblog, preferits guardats, vídeos, etc. a través del Facebook i que això convertia aquest -diguem-ne- portal en un bon canal emissor per aplegar i ordenar els meus continguts a la xarxa. Després d'instal·lar algunes aplicacions fàcils i gratuïtes, les actualitzacions a cadascún d'aquests canals es mostren automàticament. Augmenta la difusió de la meva feina, sense haver de fer cap esforç adiccional.
- Que jo feia el mateix amb els continguts generats per determinats internautes... a través del Facebook he seguit els comentaris, posts i enllaços recomanats de gent com César Calderón o Juan Varela, i he disfrutat amb les reflexions de José A. Donaire sobre les possibilitats de participació política del portal, una part de les quals (imprescindible aquest post) vaig compartir amb els meus alumnes de periodisme polític de l'Uvic en una curiosa sessió pràctica. 'El professor ens explica de què va el Facebook', s'exclamaven els alumnes, entre escandalitzats i irresistiblement encuriosits!
- Que podia informar als meus amics o contactes d'una actuació musical recomanable, o que podia fer campanya per un determinat objectiu. Fàcilment i de forma eficaç. Ho vaig provar aquest juny amb la primera de les actuacions del Jazzorrilla, a Badalona, i amb la campanya per donar el nom de Pompeu Fabra a la futura illa central de la mateixa ciutat.
- Que la comunicació amb el meu cosí Joan (per posar un exemple), que està a Anglaterra; o amb la meva amiga Cèlia, que estava a la Xina, és molt més fluïda gràcies al xat del Facebook, i que gràcies al portal he tornat a saber de gent que feia moltíssim temps de qui no tenia notícia: i no només els incombustibles companys d'escola que tothom cita quan parla del Facebook... La comunicació, en quasi tots els casos, no ha estat puntual, sinó que, finalment, s'ha establert una regularitat ben valuosa. Hem xatejat, hem compartit fotos... He descobert una nova manera d'estar al cas de la vida de gent que conec i amb qui havia anat perdent el fil. Aquesta manera no ha substituït el contacte físic... l'ha potenciat! Quants sopars d'exalumnes s'han organitzat aquest any a través del Facebook?
- Que hi ha un moment que les fotos penjades, els estatus canviants (aquest addictiu missatge que acompanya el nom d'usuari del tipus: Oriol Lladó is 'pensant en les vacances') fan una xarxa molt poderosa, i que gairebé té una inèrcia pròpia. És el moment en el qual mires el teu grup d'amics i et descobreixes distingint entre els que 'si' i els que 'no'.
Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu 'bon rotllo' i capacitat d'empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l'han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d'Europa; el gol ens l'han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs.
Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l'accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les 'batalletes' d'un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre'ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor... bé, si, d'acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.
Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d'Almansa i la II República als llibres d'història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d'ara, al marge d'emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s'han posat en marxa. El partit d'ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d'anar endavant? 'Podemos', que diuen ells.
PUBLICAT EL 30 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
 En una hora i cinquanta minuts em planto a Saragossa, un dissabte a la tarda de juny. És la meva estrena amb l'AVE. El trajecte em balanceja amb elegància entre el silenci sincopat del paisatge canviant i el prudent soroll dels meus companys de viatge davant la seva safata amb el menjar del dinar compartimentat en altres safates, successiament més petites. Amb prou feina me n'adono i ja sóc a la capital aragonesa, on en unes poques hores participo en una taula de la Tribuna del Agua. A l'estació de Delícias (a la foto, un detall), sóc el tercer d'una cua de més de 100 persones que esperen taxis. Espero més de mitja hora. La mateixa estona que el tren ha trigat d'anar de Sants Estació a el Camp de Tarragona.
PUBLICAT EL 29 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
