Aquest país és tan petit  Dijous es va fer la preestrena del documental que Josep Rovira, periodista de TV3, ha dirigit sobre els 50 anys d' Òmnium Cultural i que s'emetrà dimarts al programa Sense Ficció. #Òmnium50A, el títol de la peça diu moltes coses: convergència amb els canvis culturals, capacitat de síntesi, economia… El títol diu moltes coses, el reportatge també. És un reportatge, no pas un publireportatge; això, abans que res, i gairebé com un advertiment. La peça incomoda a estones i conté declaracions que el dia de la preestrena van allargar una subtil ombra de desconcert a la platea de CosmoCaixa on es va fer la presentació a Barcelona. Ja està bé, això. El documental explica què és Òmnium avui des d'una perspectiva periodística i el que es projecta és una visió necessàriament distanciada. Tanmateix, aquest esforç metodològic li dóna credibilitat i li fa guanyar atractiu com a targeta de presentació entre la ciutadania que encara no coneix l'entitat. Òmnium no vol mirar-se el melic sinó parlar de tu a tu amb tothom, fins i tot amb aquells que discuteixen allò que sembla un consens (sempre un concepte dinàmic, no és sobrer subratllar-ho). El documental compta amb uns recursos gràfics d'una gran força; és especialment impactant el material cedit per la família Cendrós i que brilla en els primers minuts. D'altra banda, Josep Rovira aconsegueix plantejar amb cura i i molta intel·ligència un tema potencialment espinós: la -diguem-ne- militància burgesa dels fundadors. Hi ha la necessària reivindicació d'una Catalunya per sort molt més diversa que la d'un cert relat de la transició ha aconseguit imposar. El guió també reeixeix en la combinació de la reflexió històrica, les anècdotes entranyables (impagables Martí Boada i Enric Larreula!) i un cert humor. "Si cal paguem per ser independents", s'exclamava Empar Moliner, que va ser aplaudida, entre rialles, en dues ocasions. Finalment, el director també se'n surt prou bé amb alguns dels testimonis diguem-ne sorprenents: Xavier Sardà polemitza amb les trampes habituals però és un encert incloure els seus plantejaments, perquè són estimulants i reflecteixen en bona part un target de creixement futur, a la qual l'entitat no hauria de renunciar. Malauradament, el reportatge passa massa de puntetes per damunt d'alguns aspectes importants pel que fa a la darrera dècada. La renovació d'Òmnium no va ser, en cap cas, un canvi de cromos polític (tot i que, és evident, va reflectir i propiciar canvis en la política). L'entrada de Jordi Porta i el seu equip van suposar l'inici d'una feina enorme, encara en curs, i que va implicar un procés de transformació profund per aproximar-nos a allò que ha de ser una associació extesa com poques en el territori i amb una agenda nacional ambiciosa. Vam assajar; assagem encara, de fet; un model sense gaires referents, però que no ha parat de créixer i que és, avui, un fresc autèntic laboratori de bones idees. L'esforç reeixit per construir un projecte a l'altura d'aquell dels primers fundadors es va fer superant el sectarisme i la partiditis amb moltíssima habilitat. Aquí la figura de Jordi Porta --a la qual es dóna molt poc joc en el reportatge-- és indiscutiblement capital, així com, després, la de Muriel Casals a qui, merescudament, se'n subratllen les qualitats en el documental. Dins el procés de canvi iniciat per Jordi Porta hi ha la incorporació de l'accent social amb diverses iniciatives engegades per intentar donar resposta al repte dels nouvinguts. El cas del Quedem? és paradigmàtic, però també el del voluntariat lingüístic. Algunes seus territorials, com la de Badalona, prioritzen de fa uns anys la cohesió social en la seva agenda de treball. Aquestes dues mancances potser no desmereixen el reportatge --de fet, es pot dir que són implícites en el metratge-- però crec que val la pena consignar-les (i compartir-les). El reportatge #Òmnium50A ens convida a fer balanç. Aprofito, doncs, la invitació.
 Un record i un (nou) reconeixement per a Ernest Lluch, per tota la gent que ja no hi és, i els que tant han patit. A la comarca, José Luis Ruiz Casado, regidor del PP de Sant Adrià assassinat d'un tret al clatell el 21 de setembre de l'any 2000; i uns anys abans, els tres veïns de Santa Coloma morts en l'atemptat a Hipercor el 19 de juny de 1987. Eren l'arquitecte Xavier Valls, un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana i Rafael Moreno i Teresa Daza, dos coneguts activistes del moviment veïnal a la ciutat veïna. Per cert, que el 1972, Moreno va ser jutjat en consell de guerra per participar en un enfrontament amb la guàrdia civil reclamant un ambulatori.
"És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d'aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig."
Cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA. Adéu a les armes.
I ara, temps per la política. Per fi.
 M'agrada que una entitat tan central com Òmnium Cultural celebri els cinquanta anys de vida presentant-se a si mateixa com una conversa, un diàleg en construcció capturat sense principi ni final, en un bar que podria ser a qualsevol ciutat o poble del país però que és a Gràcia, ves. Joel Joan ha mirat de retratar l'associació en tres vídeos (accessibles aquí), i que es presenten avui, a l'Auditori de Barcelona, en l'acte de celebració del mig segle de feina d'Òmnium.
Hi ha una tensió atropellada, en la discussió que mantenen aquest grup de joves en els tres filmets. Els arguments es construeixen i es deconstrueixen a partir de frases entretallades i explosions de rialles. Braços i mans s'expliquen, mentre els ulls brillen amb passió. Això és Òmnium, avui? Aquest guirigall? Gent jove anant de birres?
Hi ha qui critica que el missatge no és clar (més encara, que és contradictori) i que no és prou representatiu, que hi falta gent més gran i que tot plegat no és prou formal, que no fa per una entitat de seny com és Òmnium. I és veritat que no hi ha ordre, però sí el concert mínim sobre el que ha de ser (o hauria de ser) qualsevol procés de construcció nacional: un diàleg apassionat i, en el fons, alegre.
Els vídeos són alguna cosa més que una posada al dia del memorable fragment de l'Auberge Espagnol de Cédric Káplisch. No miren al passat (i és valent, això), miren al futur, però ho fan de forma molt interessant: centren el focus en el present, la cuina de tot projecte viu.
Òmnium viu avui el seu millor moment perquè és l'espai més útil i còmode per conjurar les preguntes necessàries per a, entre molts, i molt diferents, anar bastint el projecte de país.
I és veritat que avui no hem aconseguit la resposta a la majoria de preguntes (i en el vídeo es reconeix, honradament, que n'hi ha moltes d'obertes, de qüestions). El que sí que hem sabut trobar és una actitud. Una manera de fer que sap mostrar fermesa i que exhibeix compromís i rigor i que no oblida que una cultura que creix també ha de saber picar l'ullet.
Felicitats, Òmnium. 50 anys, i tan jove!
 «Investigació i innovació, la recepta per tornar a generar riquesa». Manel Esteller és un dels investigadors més reconeguts en el camp de la lluita contra el càncer. És autor de més de 200 articles científics i editor de diverses publicacions de rellevància internacional. Reivindica que invertir en innovació «és clau en un país petit com és Catalunya». En aquest enllaç podeu accedir a l'entrevista publicada amb Esteller, dins la meva secció Tasques Connectades, a la revista d'Òmnium.
 Principi actiu dels integrants
Il·lusió, frescor, experiència cívica, ganes de construir, compromís, formació, risc… optimisme.
Efectes sobre la ciutat (després d'un ús continuat del producte)
> Cohesió i Participació (a partir de la renovació del lligam entre la política dels partits i la política de les persones),
> Regeneració i Eficiència (a partir de l'aplicació d'una fórmula diferent més rigurosa, actual, oberta i crítica que permeti reinventar l'ajuntament),
> Ambició (a partir de la renovació d'un compromís de la ciutadania amb la ciutat i el seu futur).
Indicat per:
Pel que fa al discurs general:
> ajudar a enfortir l'espai de l'esquerra nacional a la política municipal, el qual no és representat únicament per ERC, però sí que té en ERC un element crucial,
> reivindicar la diversitat i la riquesa de la realitat (... continua)  Continuem l'anàlisi del 28N (amb la vista posada al 29M). Després de la immigració, toca el debat identitari. En clau metropolitana. Som-hi?
Amb el debilitament galopant del PSC (autèntic partit frontissa, avui abocat a un ser o no ser dolorsíssim per cru i inesperat) la falla nacional es fa més abrupta, després del 28n. Guanyen pes dos partits (PP i C’s) que recullen amb naturalitat (però amb moltes trampes!) la incomoditat que sent una part de la població amb el reforç del procés de construcció nacional. A l’altra banda, veiem un bloc majoritari, difusament sobiranista i encara més difusament independentista que assegura, això sí, una centralitat forta (malgrat tot) d’un projecte inclusiu de país. En aquest espai domina CiU (avui) però s’hi inclou també ERC, SI i parcialment ICV. I el PSC? Hi era, hi ha estat. Però... --‘ser o no ser?, es debaten al carrer Nicaragua--; hi serà? Ai...
Avui es desafien obertament alguns dels consensos de la transició (immersió lingüística, discriminació positiva, etc). Fa un temps això semblava impossible. Ja no. En aquest context --el debat identitari es presenta més polaritzat-- és més important que mai cercar de nou aquests espais de trobada; ampliar-los, vaja; renovar el consens dels anys setanta En clau de ciutat, en clau metropolitana, és imprescindible incorporar el PSC en aquest procés. Construir la nació? Li podem dir així. També li podem dir construir la ciutat, la plaça pública.
Quan la incomoditat amb aquest procés de construcció guanya pes, també han de guanyar pes les raons i els arguments que assegurin allò que de veritat ens empeny el compromís amb la igualtat d’oportunitats, la cohesió social, la riquesa cultural.
 Encercleu a l'agenda aquesta data: 29 de maig de 2011. Badalona viurà aquell diumenge el seu singular dia D en les pròximes eleccions municipals. Les càmeres de tot el país il·luminaran els carrers de la tercera ciutat de Catalunya convertits en un gran plató. “El futur del meu país es juga als carrers de la meva ciutat”. Aquí van tres apunts urgents que superen, volgudament, la clau local. El primer és sobre la immigració.
1) Les eleccions al Parlament assenyalen amb cruesa que aquest és un tema que 'toca'. Els comicis d'ahir mostren igualment que una part de la ciutadania ja ha convertit la queixa a peu de carrer en un vot amb molta capacitat d'influència, a l'alça.
Però el debat sobre la immigració no només té a veure amb les polítiques concretes. En el fons, si ‘només’ es tractés d'això, aquest seria un fenomen abordable. El repte plantejat té a veure amb això que en diem relat, i també en podríem dir l’ànima: com expliquem avui el nostre nou país (sempre canviant, ara també)? Diguem, per tant, que la cosa va de paraules, (i no només de fets). I sé que plantejar això així, avui, no és fàcil d’entendre. Paraules? Més paraules?
Doncs sí. Paraules plenes de contingut, paraules per anar junts, paraules que avancen idees, paraules que ajuden a ser eficients, paraules que ens fan valents... paraules que ens comprometen amb la quotidianitat de tota la gent de Badalona. Quin país som? Quin país volem ser? Cap partit pot respondre sol a una pregunta que serà crucial aquesta legislatura. El PP i Plataforma per Catalunya han han fet forat en les esquerdes d’un model de país que no hem sabut posar al dia i que cadascú ha defensat ‘a la seva’, un model amb molta lletra i poques paraules.
El treball fet a “Badalona som tots i totes” marca un camí interessant que cal que sigui assumit decididament per els nostres futurs representants: l’establiment d’un espai divers de trobada; el consens sobre els mínims comús denominadors; la suma i participació de partits, entitats, professionals, ciutadans; la detecció i explicació dels nous referents positius; l’esforç per crear un discurs realista, però ambiciós.
Perquè, doncs, no aprofitem aquest moment per començar a parlar d’un Pacte Local per a la Cohesió Social?
- ... continuarà al llarg d'aquesta setmana.
 “Catalunya es juga el futur a la meva ciutat, i a les ciutats que són com la meva: Santa Coloma, Cornellà, Sant Adrià, l’Hospitalet, etc. Enlloc com en aquests carrers bulliciosos i dinàmics es perfila el repte amb més claredat. No hi ha temps per parlar del 1714, dels papers de Salamanca o de la memòria històrica (bé que cal continuar treballant en aquests camps, s’entén). Hi ha una urgència engrescadora en la mirada de moltes persones que tot just han arribat al país. Què els diem? Com ens presentem? Cal dir “hola, benvinguts”. Això abans que res. Però, i després? Quedem? Parlem? Sí, és això. Aquí les coses van molt ràpidament, es juga fort. La gent del catalanisme ens hem passejat poc per aquests carrers i, en canvi, aquí és on es forja el nostre futur.”
Les pròximes eleccions municipals seran les eleccions de Badalona. Veurem el futur del nostre país, jugat (decidit) des de la nostra ciutat, enmig dels flashos i les càmeres de molts periodistes. He recuperat aquest paràgraf d’un article publicat a la revista d’Òmnium ara farà dos anys. Continua sent oportú.
Continuem fent hemeroteca: fa unes poques setmanes, el periodista (... continua...)  "Ja ho sabem nosaltres que el «conflicte» no és cosa de l’immigrant; totes les societats han estat immigrants, totes en poden tornar a ser. I ja ho sabem, també, de qui és culpa aquest conflicte: és fruit d’un mal equilibri econòmic, de la injustícia i de la falta de competència i imaginació dels nostres i els seus governs. Tot això ja ho sabem, sí. Però, i ells, els potencials votants de la intolerància, què saben? Els convencerem parlant-los d’enriquiment mutu, d’amistats interculturals? La nostra candidesa és còmoda perquè ens estalvia plantejar-nos quines són les responsabilitats de cadascú, quins són els drets i els deures de cada col.lectiu i si cal posar un límit a la vinguda de nous immigrants…" [CONTINUAR LLEGINT]  [Resposta convertida en post a un comentari de Joan Carles Isal, que criticava el fet que moltes persones hagin destacat el fet que a més dels castells i el cant de la Sibil·la, la UNESCO hagi reconegut també al flamenc com a patrimoni cultural immaterial del món.]
Sóc dels que ha afegit 'flamenc' a la llista, gens apressadament i amb cap ganes d'exercitar cap "cosmopolitisme mal entès". En fer-ho, no he volgut menystenir el reconeixement als castellers. Aquesta era la notícia principal, ahir: important, merescuda i necessària.
He afegit el flamenc al meu llistat d'alegries perquè el flamenc és una manifestació cultural nostra, la qual ha estat incorporada amb naturalitat (és a dir, ha estat digerida i finalment reinventada amb encert) per desenes d'artistes catalans (per no parlar de milers d'aficionats).
I em sembla del tot coherent (lluny d'aquesta "típica manifestació d'un subconscient acrític" en la qual situes tanta gent) destacar el flamenc, alhora de felicitar-nos pels reconeixements de la UNESCO. Especialment si ho fem des d'una ciutat com Badalona. Al capdavall, alguns dels (...) Ara el PP desenterra la destral de la llengua; ajudat per la constitucional incomprensió d'un estat fallit en les seves diferents versions (executiva, legislativa i legal). Afegeix (reprèn, de fet) una nova especialitat en el seu explosiu catàleg.
A Badalona tremolem, ben envestits de fa uns pocs anys en el camp de la cohesió social… ens preguntem ara (no sé si retòricament): serem els propers en rebre també per la llengua? En algun despatx de la FAES hi ha un mapa de la nostra ciutat ple de línies, foradat per desenes de xinxetes. Descriu a temps real, l'avenç d'un projecte que ens sobrepassa (ho explica l'Enric Juliana, això; i molt encertadament).
No va de Badalona, tot plegat; tampoc de gitanos o de reglaments lingüístics. El PP vol ser una força central, al país; i és per això que necessita contraposar-se al consens polític majoritari... tot proposant una nova centralitat, una nova mirada al país basada en la divisió de comunitats, ells o nosaltres… quin país més pobre que ens proposen! Quina ciutat més trista que tenen al cap, aquests del PP.
"El moviment Tea Party ha capitalitzat la protesta contra el govern amb una estratègia amorfa i autogenerada, amb la crítica a l'augment de la intervenció del govern i el dèficit públic com a banderes. Això és el moviment de la tetera, més que el partit del Te; perquè tot el que fa, en realitat, és deixar anar vapor. Això no vol dir que l'energia que té al darrera no sigui autèntica (que n'és) o que no tingui un impacte electoral (que el pot tenir). Però tenir un impacte en les eleccions i un impacte en el futur del país són dues coses diferents. Així doncs, pel que jo he pogut entendre d'aquest moviment, em sembla que aquí hi ha vapor, però sense l'enginy, la màquina. No hi ha una estratègia per restaurar la grandesa d'Amèrica."
Aquest article de Thomas L. Friedman, columnista del NY Times, ens recorda que les emocions són poca cosa sense una estratègia, que el mal humor serveix de poc sense un compromís i que l'eslògan no fa la política, sinó a l'inrevés. I que tota idea ha de ser, sobretot, una solució. I la cosa val per a Amèrica i val per al nostre país.
 Bicicleta, cullera, poma és moltes coses (documental sobre l’Alzheimer, homenatge a Pasqual Maragall, pel·lícula ben realitzada) i també aquesta: el retrat d’un vell ‘progre’ davant del mirall.
El personatge s’imposa en el documental (previsible), el qual esdevé, a estones, un assaig de biografia, incomplet però excitant, com un d’aquells ‘homenots’ del Pla. Maragall és molt Maragall, per caràcter, i per llegat. El president despulla davant la càmera dubtes i anhels, al voltant d’una malaltia terrible, l’Alzheimer, que veiem (patim), amb cruesa. Un home mor amb la seva memòria?, es pregunta un dels experts entrevistats, potser un pèl temeràriament. Maragall interpel·la l’espectador i a la seva pròpia família.
Els ulls del president regalen a l’espectador un relat emotiu i també corprenedor: por, eufòria, tendresa, mal humor, desorientació, egoisme, amor, tossuderia, genialitat, foscor… En la lluita d’aquest home reconeixem la petjada d’un humanisme prodund i ple d’una compassió que és tota una lliçó avui, entre tants falsos superhomes. [ continuar llegint l'article, aquí ]  "Independència no és separatisme", diu Àlex Salmond, primer ministre d'Escòcia i líder del SNP. La cita la recull en Quim Aranda en un article a l'Avui d'aquest diumenge. Independència no significa separatisme? "La paraula independència potser espanta molts sectors de la població escocesa.” (...) Independència no significa trencament dels vincles històris o culturals" amb la resta de pobles de la Gran Bretanya, rebla el polític. "N'hi ha prou amb aquesta giragonsa verbal –independència no suposa separatisme– per fer viable el projecte de l'SNP?", es pregunta el periodista. I tanmateix… és realment una giragonsa verbal? Perquè a mi em sembla, més aviat, el lúcid diagnòstic d'una realitat massa rica com per respondre a la clàssica (per antiga) descripció de frontera, sobre la qual s’articula el nacionalisme del segle passat.
(continua...)
... o en espera, o en construcció, o en repensament, o en mutació... Paciència, seguirem informant.
 [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el 30 de setembre de 2010] Faré vaga a mitges, perquè treballo pel meu compte i perquè tinc un lliurament el dijous. Per tant, m'autoaplicaré uns 'serveis' que espero que seran mínims, obligat per una dinàmica de treball en la qual responc directament per la meva feina, que sóc autònom, jo. Així doncs: a mitges, però faré vaga.
Però no m'aturaré per donar suport als sindicats (per als quals sóc, sembla, l'eterna assignatura pendent), ni tan sols faré vaga en contra de la reforma laboral del govern estatal (al capdavall, el govern estatal aplica unes polítiques convingudes en un àmbit superior i preocupantment difús). Faré vaga perquè el nostre model econòmic i social està en discussió. I com que em sembla bé que el nostre model ecònomic i social estigui en discussió... vull dir-hi la meva. La dialèctica és el motor del progressisme, no? [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el dos de setembre de 2010] La notícia no és que l’ Internauta desapareix, sinó que l’Internauta, aquest programa tranquil i saludablement tafaner sobre tecnologia, desapareix de la nostra ràdio pública. El programa, ho diu el mateix Vicent Partal, continuarà via podcast (que la ràdio ja no necessita el dial). Tanmateix, la notícia em deixa perplex i força trist. Perquè l’Internauta era un programa excepcional, un capital envejable per a qualsevol capçalera periodística.  [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el 10 de setembre de 2010]
Tot projecte col·lectiu (digueu-ne, si voleu, en aquest cas, nacional) neix d'un pacte imprecís i ben sovint més dialogat en els silencis, els gestos i les complicitats, que no pas en les grans paraules i discursos. Invictus, el film de Clint Eastwood basat en el Factor Humà, el llibre de John Carlin sobre Nelson Mandela, explica la manera com el líder sudafricà aborda els seus primers dies de govern d'un estat desfet. Mandela va fer reescriure manuals, tot mostrant-nos que el lideratge és, en el fons, una combinació d'abnegació (i, en aquest cas, una sobrenatural capacitat de sacrifici), generositat i gana de futur. Mandela va imaginar el seu país en el cor d'una història petita: un partit de rugbi que havia de fer bategar plegats els cors de negres i blancs. El president, amb tantes raons per odiar, va decidir reflectir en la narració d'aquell encontre esportiu totes les oportunitats d'un demà en el qual, simbòlicament, arrelava una nova sudàfrica… [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el 27 de juliol de 2010]
Sobre les banderes espanyoles, des de l'independentisme. Una visió singular, la de Pere Meroño. D'això que s'ha anomenat amb tremendisme (i també una certa temeritat) 'guerra' de banderes, el blocaire de mesvilaweb apunta en aquest article:
"Sobre el segon factor [les banderes espanyoles als balcons], penso que l’efecte és bo: tot allò que faci més visible la pluralitat del país, la cohabitació entre cultures, referències nacionals, llengües, ajuda a què el camp nacional, que el sobiranisme modernitzi i pluralitzi el seu discurs, tot fent-lo més divers, amb més registres, tons, girs…"
Hi ha un parell de coses que em semblen interessants, aquí.
Una: La ciutadania del nou estat tindrà identificacions diverses amb símbols diversos: i no passarà res, perquè això passa a tots els estats i perquè, de fet, tots ens identifiquem amb coses diferents, sovint contradictòries. Així som avui (deu ser tot allò de les societats líquides: nota al marge). [Publicat al blog a Retalls d'Asfalt a Time Out el 22 de juliol de 2010]
"Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l'abisme, l'únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle". Així comença la invitació a llegir el document 'S'ha obert una finestra', l'interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada per en Joan Carreras, Janquim. Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena.
Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir aquí; -disculpeu per què el document també és una mica extens). |
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
