Rock'n'roll will stand  No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: 'the Manel's are the new Antonia's'. Tanmateix, cal superar la temptació de l'eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, 'Els millors professors europeus'. Els Manel són uns representants més d'aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l'Heliogàbal i l'altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l'AVUI... i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.
 L'entusiasme és poc científic, d'acord. Sé que al llarg de l'any, almenys designo una vintena de discos com els cinc millors de la temporada, i que com a mínim un cop al mes reivindico una pel·lícula de l'any diferent. Tinc cinquanta '3 millors discos de la història' i una desena de 'millors concerts de la meva vida'. No m'agrada el futbol, però en això em dec assemblar a un afeccionat d'aquest esport, d'aquells que cada temporada nomenen dos 'partits del segle', sinó més. L'emoció ens empeny a l'hipèrbole sense que hi volguem (poguem?) fer res. Doncs bé, resulta que aquest dijous, 27 de novembre, l'associació en la qual faig prosel·litisme pel (bon) rock'n'roll, Ritme&Club, presenta al Teatre Zorrilla de Badalona el debut al nostre país de Mark Olson i Gary Louris, les dues ànimes de The Jayhawks. Els Jayhawks són autors d'un dels meus cinc discos preferits, Tomorrow the green grass (1995, American Recordings). Que no us ho creieu? El teatre ja està a la ratlla del 'sold out'. Allà vosaltres.
Fa uns dies comentava les paraules de Howe Gelb que relacionava música i pòquer. Avui continuo aquesta divertida cerca de la 'recepta de la bona música', amb un fragment 'prestat' del bloc del saxofonista Martí Serra, el molt recomanable Alguns moments bons. En Martí reflexiona en el seu últim apunt sobre l'actuació en directe, el concert, allò que els americans en diuen de tantes maneres diferents: concert, live act, event, venue, show... "Però sí que crec --diu en Martí Serra-- que els músics ens equivoquem quan creiem que amb la nostra música ja n'hi ha prou per fer un bon espectacle. Al cap i a la fí, un concert és això, un espectacle, un aconteixement en un espai i en un temps, on hi ha moltes persones involucrades; i en un art escènic tot compta: la il.luminació, l'escenografia, l'actitud escènica, els gestos, les paraules, les mirades, el vestuari, el calçat, el pentinat, ... Tot el què passa dalt d'un escenari, i també el què passa a baix (que diferent és un club ple de gent que un teatre buit...!) és part de l'acte comunicatiu de la música, i la condiciona. Negar-ho no ens fa ser millors músics, sinó pitjors comunicadors. Al cap i a la fí, la música la fan els músics, però els concerts els fan els espectadors. O no?"
 M'agrada el que diu Howe Gelb, líder de Giant Sand (d'on van sortir Calexico, per cert), en l'entrevista que li fa Ignacio Juliá al Ruta 66 d'aquest mes. "Salir a escena cada noche es mucho más fuerte que apostar: no hay set-list, no sé que tocaremos, espero recordar los mejores temas... sólo si vienen a mi." (...) "El riesgo de apostar no puede ni compararse al riesgo de hacer música. Supongo que hay una extraña conexión entre ambas cosas: se trata de hacer lo correcto, saber cuando entrar y cuando salir; mantenerte alerta".
 "El grup mallorquí Antònia Font actua aquesta nit a la Carpa de les Arts dins el programa de les Festes de Maig. Aquesta és una de les propostes més refrescants que han sorgit darrerament dins el panorama pop-rock català." Així obria Vilaweb Badalona la seva notícia el dimarts sis de maig de 2003. Era la primera vegada que el conjunt capitanejat per Joan Miquel Oliver actuava a la ciutat. Ho feia davant de no més de 40 persones, entre les quals em comptava. Moltes d'aquestes quaranta persones -jo també- van ser (vam ser) ahir al Teatre Zorrilla en la presentació a Badalona de l'últim disc de la formació, Coser i Cantar. Sold out. Es va quedar gent a fora. En aquests cinc anys Antònia Font s'ha convertit en un fenòmen potentíssim i fa una certa gràcia veure'ls descrits com una novetat, una 'proposta refrescant'. El cas és que Antònia Font continua defensant com ningú un pop personalíssim, que ha madurat musicalment, i que no ha deixat de crèixer en ambició. Impressionant la intensitat amb la qual van abordar la que per mi és la seva millor cançó, l'Astronauta Rimador; la poètica vulnerabilitat que van saber preservar rera Bambú; i l'explosiva saviesa rítmica que van imprimir a Wah Yeah, amb la qual van tancar el concert.  "La poesia no és parlar de... la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de... sinó arribar. S'arriba tot caminant, cada passa és un vers." Amb aquest poema de Joan Argenté, Martí Serra obria el seu esperat concert dins el Festival de Jazz de Barcelona, dissabte a la nit [ vídeos a YouTube]. Les paraules del poeta badaloní van funcionar com un pròleg perfecte d'un concert intens i elegant en el qual el Martí Serra Trio; format per Serra al saxo Tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria; va desplegar el seu còmplice talent. A la sortida, bona part del públic feia cua per comprar el cedé 'Alguns moments bons', editat per Fresh Sound i que, de fet, es presentava en el concert. El disc és molt recomanable. Hi ha un bonus track -que a mi em té el cor robat- descarregable gratuïtament al web de Martí Serra. Cada passa és un vers, deia el poeta. O una nota. Escolteu, disfruteu, trobeu.
 El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d'un públic rendit, a l'Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l'endemà de la victòria d'Obama amb un irònic 'els ocells cantaran i tots serem feliços', revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d'Illinois, tot defensant activament al 'silenciat' candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L'altra: DiFranco va introduir la paraula "por" al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d'Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: "ja veureu, tots aquests fans de l'Obama, l'òstia que us fotreu, tan si perd... com si guanya." En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics.  "Sigui quin sigui el vostre problema... em sembla que he trobat la resposta. Tot el que heu de fer, gent, és anar cap a casa vostra, posar aigua a bullir i fer-vos una bona tassa de te. Estireu-vos al sofà després... i poseu un disc dels Four Tops: ja veureu com tot comença a arreglar-se". En els fòrums dedicats a Billy Bragg es pot trobar aquesta cita recollida a Malmö, Suècia, l'any 1986, i en la qual el pioner dels cantautors elèctrics intenta donar una explicació a una críptica, però bellíssima cançó seva. 'Levi Stubbs Tears' és una cançó sobre el trencament d'una parella?, sobre un maltractament?, o és l'enèssima cançó dedicada al poder curador del rock'n'roll? Billy Bragg lliga com ningú la descripció íntima i la denúncia social, la petita història i la gran declaració. Levi Stubbs Tears és en realitat dues, tres i quatre cançons. Pensava tot això en llegir al diari, avui, la mort de Levi Stubbs, el cantant dels Four Tops. Uau, dir-vos només que en els pròxims minuts em trobareu a casa, estirat al sofà, davant d'una bona tassa de te, escoltant Reach Out, el gran disc que els Four Tops van enregistrar per a la Motown, l'any 1966, mentre penso que, en efecte, tot comença a arreglar-se d'alguna màgica i poderosa manera. Levi Stubbs, en pau descansis al cel dels 'soulman'. Bona feina, germà.
Crec que el meu ipod m'amaga coses. Bé, no estic dient que l'inimitable artilugi d'Apple m'amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l'itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m'amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m'espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l'objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m'enganya. L'altre dia, camí de Vic, l'Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés "tot és possible, incrèdul" des de la butxaca de l'americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se'n riu de mi, l'ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l'altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L'Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.
Llegeixo al diari que "el fil musical que es podia escoltar des de fa 15 anys als trens de Rodalies de Barcelona desapareixerà durant aquest mes, després de la valoració negativa que n'han fet els viatgers en l'última enquesta de Renfe". Està bé, això. Jo era un sòlid enemic d'aquesta músiqueta de fons, m'exasperava, més que res. Em posava nerviós escoltar un cop i un altre el Canon de Pachelbel, i tan que m'agrada! Quasi l'he arribat a avorrir... Sort que no posaven la meva versió perferida, que és la que va enregistrar per a Deutsche Grammophon la peculiar i democràtica Orpheus Chamber Orchestra (a la foto). El problema amb el fil musical de Renfe no era el volum, prou ajustat; ni la qualitat de la selecció musical, conservadora però indiscutible. El problema era la repetició descurada i indiferent de moltes de les peces; la banalització del talent. En Prince deia que hi ha una mena de joia en la repetició, però es referia a una altra mena de joia. Amb el Canon; i això és culpa de la Renfe, però també en són responsalbes desenes d'anuncis i powerpoints escadussers; he hagut de decidir-me per la mateixa solució que de fa temps aplico també a la Creedence Clearwater Revival de John Fogerty, també radiats abusivament. He deixat d'escoltar Proud Mary o Lodi, abans d'avorrir-les per sempre més. Així he hagut de fer amb el Canon. L'haig de racionar. M'agrada massa!
 Avui, 17 de setembre, es celebra el Dia Internacional de la Música Country, que coincideix amb la data de naixment de Hank Williams, un dels pares del rock'n'roll. Hank Williams és l'autor de Jambalaya, Lovesick Blues o I'm so lonsome I could cry i les seves cançons han estat interpretades per blancs i negres, elèctrics i acústics, analògics i digitals... "If it's folk music, then it's music for the folks" deia el trobador de l'Stetson. En record del vell Hank, i per commemorar aquest Dia, recupero un post de l'estiu passat ( aquí hi ha la versió original) publicat a l'antiga plataforma d'aquest blog: "Youssou N'dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l'atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l'home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals --més que res, el que passa és que és molt cansada!-- que condemna el 'country' al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l'N'dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d'esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor... Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir... Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia." "El millor llibre d'aquest Sant Jordi en realitat és un disc: es diu Les cançons tel·lúriques, i és obra de Roger Mas." Això ho escrivia en aquest mateix àlbum de retalls el 23 d'abril passat. Torno a Roger Mas, després de quasi cinc mesos i després de moltes, moltíssimes, escoltes plaents. Doncs bé: el millor espectacle musical que es pot veure avui al nostre país té els dies comptats. La traducció en directe de l'esplèndid àlbum del cantautor de Solsona requereix 12 músics dalt de l'escenari, fet que deu encarir força els costos o deu tenir no sé quines complicacions. Que sé jo! Aquesta nit, tanmateix, he tingut l'enorme privilegi de disfrutar de l'estrena de l'espectacle en versió gran format, en l'obertura de l'Altaveu 2008. Avui i demà hi haurà una altra oportunitat a Solsona. I després? A Barcelona, l'estrena de les Cançons Tel·lúriques en el seu format apropiat encara no té data. Hi ha moltes maneres de mirar la nostra 'anormalitat' com a país. Aquesta és especialment coent.  Fa anys que prometo no comprar-me tants discos, com si aquest fos un vici reprobable! Però ho prometo, si, davant de qui calgui, quan calgui, com calgui: potser una mica avergonyit, o potser per no haver-me de justificar. O potser per totes dues raons... però ho prometo: no em compraré tants discos. Les caixes dels cedés s'acumulen en piles al menjador de casa, fent un mapa hermètic i misteriós a ulls profans i que jo no em canso de recordar a qui calgui, quan calgui i com calgui que és ple de tresors per a la gent amb gana de coses noves. De tant en tant, d'imprevist, jo també hi trobo algun tresor. Aquestes últimes setmanes em passa que no puc parar d'escoltar Revelation, d' AJ Roach, un disc introbable al nostre país, però que és una de les meravelles d'aquest any. Fa uns mesos, l'amic David Prat, el va convidar a casa seva i el Roach en qüestió va aprofitar per fer una actuació als Genis, un petit bar musical de Badalona, a quatre passes de casa. L'altre dia en Jordi Pujol me'l va deixar amb un gest confiat, ple de les millors voluntats. Sabia que em fondria aquesta sàvia i crua barreja de folk i elegant pop --impagables, per cert, els metalls del tema que dóna títol al disc--. Ara una còpia d'aquest disc vola cap a Badalona des dels Estats Units. Me'l vaig haver de comprar, volatilitzant, de nou, la promesa -no em compraré tants discos- que, us podeu imaginar, a aquestes altures ja ningú es creu.
 La coral més afinada s'ha emboratxat amb bourbon casolà i canta caòticament a la sortida de la taverna, en un temps i lloc indeterminat, que té, tanmateix, l'aire inconfusible de l'Amèrica més oblidada i l'alè d'un temps borrós, que és el d'ara. La lluna es mostra al quadrant superior dret de la imatge. Revela les marques del temps, gegantines esquerdes en la seva superfície. El satèl·lit, glossat fins la sacietat per poetes i poetastres, sembla que, aquesta nit, es disposi a acompanyar aquest grup de joves bulliciosos tot xiuxiuejant una vella cançó en la sideral distància. Allarga la seva ombra per les carreteres polsoses del país més inòspit, on canten aquests músics amb les butxaques foradades. Es pot reduir la més gran nació a una fotografia de color sèpia, amb les vores troquelades? La banda de músics surt a empentes i rodolons d'una taverna de mala mort, però els seus membres duen les butxaques de les gavardines i abrics plenes de les paraules de Robert Frost, Jack Keruac, John Steinbeck i en les seves orelles ressonen encara les notes de The Band, Bob Dylan, Neil Young i Townes Van Zandt. No és res nou, però no és qualsevol cosa. Aquest estiu m'acompanya dia i nit The Feelice Brothers, el disc homònim de la banda de Nova York.
 Tots els afeccionats a la música ens hem preguntat alguna vegada quins són els nostres discos preferits i tots hem acabat la conversa amb un regust que no per conegut i esperat, deixava de ser menys frustrant. És possible trobar un Top10 entre els centenars, milers, de discos que un ha anat acumulant al llarg del temps? Existeix una sala VIP amagada en les lleixes on arxivem els cedés i els vinils? Existeixen els intocables? Hi ha una bona manera d'arxivar els discos? Són preguntes que generen debats sempre interessants però que acaben sense respostes clares i precises. I en canvi, entre els profans: quantes vegades m'han preguntat quin era el meu artista preferit? Tantes com, segurament, he donat respostes capritxosament variades, potser fins i tot contradictòries! Quants discos tens?, em pregunten d'altres, plantificats davant la paret que acull bona part de la meva discoteca? Quan respons que no ho saps, et miren com ofesos, més que amb incredulitat. Però els afeccionats a la música sabem que això no va d'estadístiques, ni d'intocables, tampoc de llistes; sinó d'una cerca íntima i addictiva, la cerca de la cançó perfecta. Som viatgers, més que no pas sedentaris classificadors de papallones, nosaltres!
Tot això per dir que aquest estiu em proposo classificar els meus quasi dos mil discos gràcies a l'espectacular sistema d'arxiu amb codi de barres (cal tenir un mac amb webcam), fabricat per Delicious Library (vegeu foto). Tot això per dir que aquest propòsit contradiu, en efecte, almenys un parell de les línies apuntades una mica més amunt.
 Com anava allò del vell MacLuhan? Si el mitjà és el missatge, quin món ens mostraven les cintes de casset. El món dels cassets era més imprecís -com costava, passar d'una cançó a l'altra!-, precari -la forma com s'embolicava la cinta, tan primeta ella, emulant un irònic crescendo- i caduc -cada vegada que escoltaves una cinta, li treies una mica de vida-. El casset ja és, de fa tamps, una relíquia del disseny industrial, per bé que el món continua sent igual d'imprecís, precari i caduc! Potser en MacLuhan no va ser tan ocurrent com es pensava! En tot cas, el vinil viu una segona època daurada: els melòmans mai van renunciar-hi i els esnobs s'hi llancen amb el fervor del nou convers, al mateix temps que el format digital revoluciona tot un model de negoci. Potser encara es... (CONTINUA)  Una amiga que m'estima molt però que a vegades m'observa de lluny amb una acidesa descreguda --que em dec ben merèixer-- es referia a mi com a 'relíquia'. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts --en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu--. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m'agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l'auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d'urgència a l'edició digital de l'AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l'indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d'algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l'entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d'amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa... després de la pluja.
PUBLICAT EL 6 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
|
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
