Rock'n'roll will stand 
Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l'hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d'igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El 'divideix i guanya' s'afina en un reeixit 'segmenta i guanya', aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.
No ho tenen tan fàcil els autèntics 'inclassificables', que és del que us volia parlar.
La Mar Serra tot just acaba d'editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, --amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka--, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l'ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d'Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. "El 'tema en fa' el vaig començar l'any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l'acabo ja li posaré nom", escriu l'autora en unes notes interiors plenes de pistes.
L'Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s'enfila i s'amaga, que dóna les gràcies i et fa l'ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l'obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.
* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s'ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.
 "Si alguna cosa està fent ferida a l’Spotify (de la mateixa manera que passa amb el Facebook) és que posa en xarxa records, persones, fotos, vinils amb les seves fundes arrugades i transparents." En Miquel Bernis, l'home del temps cantat a RAC 105 i a RAC1, selecciona regularment un delicat plec de cançons, accessibles en format de llista oberta a Spotify. Són de quatre a cinc temes, a partir dels quals en Bernis va repassant la setmana, a mig camí del dietari i la ràdioformula, de la bona ràdioformula, s'entén, que aquí ens les havem amb un melòman delicat i curiós. Doneu-hi un cop d'ull... o potser millor, pareu bé l'orella.
 ... les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m'havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com "podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio". Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop 'barat' de Joe Crepúsculo; l'irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de 'guest star')... La llista continua amb el primer directe de Manel que m'ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d' Élena, que em van sorprendre quan no m'ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l'erudició de la proposta) d'un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la 'normalitat' a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.
 L'autoproclamat 'Rei del Pop' va morir ahir, a Los Angeles, d'una aturada cardíaca, tot i que Michael Jackson --el nostre Jacko-- ja feia anys que anava morint poc a poc, convertit en una figura grotesca i tràgica, del tot inexplicable. Caetano Veloso va descobrir l'any 1992 un dels seus últims grans hits, Black or White, i el van convertir en una cosa nova, tota una cançó protesta!, a l'inici del seu disc Circulâdo Vivo. "It don't matter if you're black or white" cantava Jackson dos anys abans de la versió del brasileny, en el que semblava una provocadora defensa a la seva decisió d'emblanquir-se la pell. La cançó sintetitzava per a molts la bogeria creixent de l'artista, immers en un procés de desnaturalització xocant. Quin escàndol. I Black or white era, en efecte, la cançó d'una persona que no troba el seu lloc al món, una cançó sobre la desdibuixada petja de la raça en un context de redefinició de les identitats... una cançó sobre l'angoixa de viure en un món obsessionat per la imatge. Curiós, no?, Michael Jackson, precisament ell, l'home obsessionat amb el mirall, l'home que vol deixar de ser allò que era... abocava en 4 minuts una colla de preguntes gens frívoles, algunes de les quals van ser agafades per Veloso, el gran cantautor brasileny. Perquè Michael Jackson era un lletrista clarament irregular, en la majoria de casos del tot prescindible, però com tot gran artista mirava d'explicar-se a través de la seva obra (vegeu sinó cançons com 'Man in the mirror', 'You're not alone', 'Leave me alone'...). A vegades cal un poeta per descobrir un altre poeta. I jo avui m'agafo a la mirada de Veloso per intentar descobrir els dubtes i les certeses que Jackson va abocar en tantes i tantes cançons, més enllà del ritme, més enllà dels guants de blanc i el moonwalk, en el camí de trobar Jackson més enllà de Jackson. A veure què trobo.  En un capítol preciós de la cinquena temporada de The West Wing, en Josh Lyman explica a la seva assistent Donna la història de Blind Willie Johnson. Diu la llegenda que aquest músic de blues nascut l'any 1897 va quedar-se cec després de ser ruixat amb lleixiu pels seus pares i que l'any 1945 va morir a les portes d'un hospital, on no el van voler atendre per raó del color de la seva pell. Els cinquanta anys de vida de Johnson van estar plens de desgràcies, però la seva música va convertir-se en un llegat curador enorme, recollit i reivindicat després per gent com Led Zeppellin i, en especial, Ry Cooder. Va morir sol i oblidat i, en canvi, explica Josh, el seu tema Dark was the night, cold was the ground, enregistrat l'any 1927, va ser inclòs en un disc amb sons, músiques i informació de la terra enviat dins una sonda espaial, més enllà dels confins del sistema solar. Hi ha una mena de justícia poètica, ve a dir Josh, en la conquesta de l'espai, i el cas de Blind Willie Johnson és molt eloqüent. En la nau espaial Voyager, Bach i Beethoven conviuen amb els laments de Johnson en el que és, en efecte, una declaració d'intencions que fa posar la pell de gallina. La filla de Willie Johnson, però, no va cobrar mai ni un dòlar de drets d'autor. Ho va descobrir Wim Wenders quan va dedicar un reportatge a la figura del bluesman... l'any 2003!
 The ballad of the fallen és el disc que l'any 1982 Charlie Haden i la seva Liberation Music Orchestra van enregistrar pel prestigiós segell ECM. El disc es pot escoltar íntegrament a Spotify (tot i que diria que amb la portada incorrecta). A mi me'l va fer descobrir fa un temps en Martí Serra, al seu bloc. Bé, el disc en qüestió és temàtic. Haden, sempre un home inquiet, va dedicar aquesta obra a recuperar diferents peces del folklore mundial pròpies de cultures 'maltractades' per la història. Hi ha la Grandola Vila Morena, del portugués José Alonso, el Pueblo Unido d'El Salvador, la Pasionaria i obrint i tancant el disc, Els segadors i la Santa Espina. El disc és impressionant... de principi a fi. Això fa per al Haden, un músic delicat i profund, que interpel·la el cor, directament, a través de paisatges sonors fascinants: passa a The night and the city, amb Kenny Barron, sobre la ciutat; passa amb el seu disc amb Pat Metheny, Beyond the Missouri Sky, sobre la natura del Mig Oest. En aquest cas... les notes articulen una gran pregunta. Existeix una música per als caiguts? Haden i la seva Liberation Orchestra, on brilla Carla Bley, ens diuen que sí, que existeix la música dels derrotats. I hi ha, en efecte, una tristesa ben palpable, en aquesta música. Però en plorar, les notes van entrellaçant-se amb una tenacitat sòlida, sorprenent. La música dels perdedors és, potser, una música trista, però també és una música tossuda, convincent, plena de raons. Al llarg dels anys continua sonant, incomodant al poderós, suggerint-nos nous camins... 
Camperes de mitja canya, amb preceptiva minifaldilla; ballerines de totes menes, fins i tot amb talonet; nàutiques (sí, tornen!); victòries (aquestes, ja han tornat, fatídicament); hawaianes incòmodes però indiscutibles per al públic lowcost; converse, a punt de passar del must-have al must-avoid; munichs; camper ben nostrades; alguna abarca militant; sandàlies d'inspiració espartana; talons d'imprudent elegància; vans; sabates italianes, de punta afilada (per home i per dona, tan sexis, elles). I les guitarres afilades del vell Neil Young alliçonant el personal perquè ell ja era allà molt abans que tots els altres, posant al dia el seu "Everybody knows this is nowhere". Tothom sap que això és enlloc. El Primavera Sound de nou ha congregat durant una setmana el catàleg més complet del nou cosmopolitisme de mercat. Barcelona convertida en la capital de la cultura globalitzada, escenari d'un nou paradís artificial, elèctric, sorollós, vital i redemptor. Everybody knows this is nowhere.
 És una d'aquelles cançons que té un rotllo com cabaretero, desafiant, amb aquella mena d'alegria trista que incomoda tant. La cosa comença amb una veu de dona: és l' Amy Rigby, cantautora rockera de l'escena de NY dels vuitanta. "Bé saps que jo t'estimo --diu--, o almenys, diguem-ho així, que t'estimo el 100% de la meva capacitat per estimar algú". "Saps també" --continua-- "que et necessito molt, o almenys que et necessito tan com he estat mai capaç de necessitar algú. I que crec en nosaltres... o que en tot cas crec en nosaltres més del que he estat mai capaç de creure en algú". La tonada de la cançó és com un lament resignat, una 'acceptació' agredolça: "I és que en aquest món ple de dubtes, jo ja he perdut tota esperança d'entendre res", reconeix amb una veu arrossegada. Però seguidament, l'Amy concedeix que "al capdavall, tu no estàs malment del tot" i com si clogués protocolàriament una carta formal, la Rigby espeta múrriament: "cínicament, tota teva". La cançó es transforma en el tram final. Hi apareixen uns cors vocals masculins, tipus doo woop, i la confessió inicial inicial esdevé àcida invitació, en la forma d'un impossible contracte legal. "Jo, la teva estimada --espai en blanc--, et prenc a tu --posa el teu nom aquí, si et plau--; ... atès que, francament, no saps com estic de cansada de buscar aquí i allà. I finalment he descobert que condueixes raonablement bé, que tens totes les dents a lloc i que no amagues cap antedecent policial sota el coixí. I fins i tot puc recordar un dia en el qual em vas dir que t'agradava el meu culet... i tot això, d'alguna estranya manera, em fa pensar que aquesta cosa nostra potser podria funcionar". Ai, però hi ha el fre de mà posat! La cançó acaba així: "Però tanmateix, i per si de cas, en la circumstància que el nostre acord un dia deixi de tenir sentit, i que la nostra mútua decepció pesi més que els aspectes positius de la nostra relació, acordem en aquest document deixar-ho sense tirar-nos els plats pel cap, ratllar-nos el cotxe amb un tornavís afilat o arrossegar el nom de l'altre pel fang de la calúmnia i la mofa, sigui en paper o virtualment". "I potser no tinc gaire res a dir quan el dia arriba al final i toca fer balanç... però diria, mirant els teus ulls, que en el fons tampoc estàs malament del tot... so I'm cynically yours". Lletra original de Cynically yours, i la cançó (via spotify).
 "Hi ha moltes coses per agafar, allà fora. Pots agafar una papallona, una pilota de beisbol, un encostipat, un somni o un tigre per la cua; pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més... pots agafar aquest tren". Aquesta frase encapçala la bonica carpeta de 'Catch the train', l'impressionant disc que Dan Zanes va fer l'any 2006 amb collaboracions de Nick Cave, Kronos Quartet, Blind Boys of Alabama o Natalie Merchant, i és un resum preciós de la mirada meravellada i compromesa d'aquest rocker, savi joglar del folcklore nordamericà, artista majúscul. El tren de Zanes va fer parada dissabte a la tarda al teatre Zorrilla de Badalona, on aquest mes d'abril té lloc el Blues i Ritmes. Després de la fosca descàrrega de funk abstracte de Me'Shell Ndégeocello dijous passat, Zanes va portar la seva recepta infalible de gospel, soul, country, blues i el 'Nueva York' més 'hispano' i va convertir el teatre en una autèntica festa on grans i petits van embogir davant el ritme endimoniat de temes com 'El Pescador' o 'Walking the dog' (vegeu vídeo). L'intèrpret, que en uns pocs dies actua al prestigiós Royal Festival Hall de Londres, va oferir un gran concert de rock, disfrutable per nens de 6 anys i per senyors de 50 i no va caure en cap dels 'clichés' de l'animació infantil. Entre el públic hi havia molts periodistes musicals amb els seus fills. A la sortida, la cara d'uns i altres era tot un regal per a la gent que ajudem a organitzar el Blues i Ritmes i que aquest any ens havíem arriscat força en posar de cap de cartell una persona tan inclassificable com Dan Zanes. L'artista va reconèixer el paper que juguen els 'amfitrions' en el fet musical. D'acord, algú ha de tocar la guitarra, algú ha de cantar... però algú ha d'oferir la casa, el porxo, el pati, algú s'ha d'assegurar que les llums són càlides i boniques, i que hi ha cafè i xocolata acabada de fer. En el camí per arribar a aquesta visió del rock com a via de crexiement comunitari, --quina declaració d'intencions, senyor!--, Zanes va reconèixer la feina del Blues i Ritmes. Un tren que no pot parar en cap estació? Malament. El Blues i Ritmes va ser l'estació on Dan Zanes i els seus amics van fer parada dissabte. Era la nostra feina com a rockers de cor. '... pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més... pots agafar aquest tren!'. A Badalona, dissabte' va passar 'aquesta cosa més'.  Aquest dijous comença el Blues i Ritmes 2009: és l'edició dels vint anys però no la vintena edició del festival, convertit en cicle en els últims anys. Diferents interrupcions han afectat històricament el Blues i Ritmes que, malgrat tot, ha sabut mantenir una imatge de marca i un prestigi força sorprenents, atesa la falta de convicció del propi ajuntament en l'aventura i el molt modest pressupost que hi ha destinat. Ritme and Club, associació de la qual formo part, s'encarrega de la programació del festival i d'altres molt diverses tasques. En el menú d'aquest any brillen, de nou, noms de gran vàlua artística en actuacions exclusives i molt esperades, i que ja han començat a situar el nom de Badalona en desenes de mitjans. Dijous, Me'Shell Ndegeocello obre foc amb el seu soul d'autor, radicalment contemporani. El Blues i Ritmes es defineix per la singularitat de les seves apostes. Hi ha una qüestió que voldria destacar i que sovint passa més desapercebuda. Aquest mes d'abril, dues de les quatre actuacions del cicle badaloní també han estat programades en dos dels equipaments més prestigiosos del món: el Barbican de Londres dedica la portada de la seva newsletter d'abril a l'Orquestra Baobab; i el Royal Festival Hall, inclòs, dins l'espectacular Southbank Center de la mateixa ciutat, destaca en el seu programa de primavera ( fotografia destacada, vídeos al hall i fulletó independent), l'actuació de Dan Zanes. Un i altre passaran per Badalona aquest mes d'abril, com aquell que no vol la cosa, després de triomfar al Barbican i al Royal Festival Hall. Albert Puig va escriure al Time Out l'any passat un engrescador, i crec que just, regal en forma d'eslògan: ningú fa el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla. I això també val per aquest any, crec.
 L'últim disc de Mazoni, Eufòria 5, Esperança 0 (Bankrobber, 2009) m'ha impressionat molt. Són les cançons que conté, afilades, sincopades, sorprenent invitació a la reflexió i a la dansa; és també la producció: potent, desmesurada, passada de voltes, intuïtiva i irònica. Però per damunt d'això, és el paisatge que descriu: urbà, accelerat, addictiu, terrible i bell, tot a la vegada. "Amb la felicitat no n'hi ha prou, exigim eufòria", la frase que sintetitza la insatisfacció i la cerca constant; el dubte i el convenciment; la valentia que crema i la por cancerígena; la creativitat desbocada, inexplicablement esbravada pel neguit subtil d'un perpetu zapping vital. El disc incomoda (primer) i desvetlla (després). És un gran disc del rock'n'roll, vaja, perquè aquesta ha estat, és i serà la gran fórmula dels discos de rock'n'roll. Ens torben i ens estranyen, i finalment ens ensenyen a veure coses. Coses que no vèiem. La cosa funciona, en aquest cas, per la ràbia i l'amor, la despullada honradesa, amb la qual Jaume Pla es descriu a ell i als que són com ell. Nosaltres. "Com es pot viure intensament sense ser esclau del desig?". 'Eufòria 5, Esperança 0' és un dietari elèctric, el missatge en l'ampolla que arriba a la ciutat de les últimes coses. En aquesta ciutat descobrim una aclaparadora vista d'un nus d'autopistes --amb un 'rotllo' molt L.A-- en el qual distingim la figura de d'una trendy caputxeta vermella que, finalment, ha decidit acabar amb el llop d'un cop de destral. I no sabem si això és bo o dolent. L'endemà, ens explica la cançó, veiem com "no hi ha petjades ni crits d'auxili. Només silenci."
 En Marcel Riera s'estranyava fa uns dies que aquest bloc no hagués dedicat un 'retall' al cantautor britànic John Martyn, traspassat fa uns dies. L'amable advertiment del poeta i exdiputat (em grinyola la descripció; nota al marge: com descriure en Marcel Riera?) em va fer adonar que el comentari que vaig deixar a Facebook i a Twitter no havia estat suficient i que la mort del cantant i guitarrista havia de tenir una petja major en el meu 'jo publicat', i que és, suposo, el meu bloc. Al capdavall, Martyn ha acompanyat moltes de les meves cabòries, molts vespres d'inspirada introspecció. La mort de Martyn va consternar, a més, bona part de la comunitat 'rockera' amb la qual em relaciono la mateixa tarda que es va fer pública la notícia (em consta). La singular barreja de blues, folk, soul i jazz 'marca Martyn' van convertir-se en indiscutida referència entre músics i afeccionats, no molt lluny de les propostes 'germanes' de gent com Richard Thompson o el mateix Van Morrison. La proposta del guitarrista i compositor, però, no va poder capturar gaire focus mediàtic fora del seu àmbit d'influència natural, la vella Anglaterra, on se'l reconeixia com un dels pares de la cançó d'autor. Les pàgines dels obituaris dels nostres diaris van evidenciar de nou una flagrant injustícia. Al marge d'aquest fet, d'altra banda ben previsible, voldria subratllar que la seva música sempre va tenir, per mi, un gran poder suggeridor: l'aventurer fraseig de la seva guitarra, la seva veu cavernosa, les lletres incòmodes... La viquipèdia, recull una frase bonica del músic: 'alguna gent escriu en diaris personals, jo faig discos'. Martyn va dir aquesta frase a principi dels vuitanta, referint-se a 'Grace and danger', que a mi em sembla un dels grans discos de 'divorci' del rock, i que va veure la llum després que Chris Blackwell, propietari del segell Island, intentés ajornar-ne l'edició --era amic de Martyn, però també de l'exdona-- adduint que el disc era massa personal i dolorós... autèntic, afegiria jo. Així era John Martyn. Que en quedi constància.
 "Fer córrer els dits per les cordes de la meva vella Martin davant d'una colla de gent em porta quasi sense voler-ho a un lloc segur i tranquil, potser al lloc més segur i més tranquil on podria estar mai. La música va salvar la meva vida, i després em va donar una raó per continuar. És, fet i fet, la mare... i és, fet i fet, el fill. Em paguen per pujar a aquell avió, llogar un cotxe i conduir durant hores molt solitàries fins arribar a un lloc on no he estat mai, i on no conec ningú. Però saludo l'equip, faig les proves de so i sopo una mica; sola, sempre sola. Però després de 30 anys amb això, la cosa encara em funciona. Durant els 90 minuts que dura l'actuació puc participar en un acte de comunicació que és tan pur, tan íntim i tan completament humà, que sé que, en realitat, no estic sola i que, de fet, mai n'he estat... ni mai n'estaré. I si he fet bé la meva feina, cada persona de la sala pot servar per ella mateixa aquesta mateixa certesa, tot compartint amb mi aquesta nit per sempre." Això ho escriu Katy Moffat en les notes interiors del seu disc en directe de fa uns pocs anys, Up close an Personal. És difícil trobar els discos d'aquesta cantautora texana, autèntica delicatessen, però la seva descripció de 'la carretera' sempre l'he trobat no només bonica (que n'és, i molt) sinó ajustada i sincera, ben real.  Sam Cooke és aquell jersei negre, la quintaessència del fons d'armari, aquella peça que no pot faltar en cap vestidor, el refugi, l'amic, la porta; és el respall de dents que es manté com el primer dia, portable, petit, còmode, i que ha figurat en totes les maletes de viatge des que vas començar a recordar aquesta mena de coses; és la foto d'un home negre, elegant, l'obama que sabia cantar, i que et mira graciosament assegut dalt d'un tamboret, sense envellir una gota, amb un somriure que et fa dir jo en vull un com aquest; és el que Harold Bloom es va deixar en el seu canon de les grans obres de la literatura, perquè segurament el vell crític no és tan savi com es pensa (però tu si, que tu li haguéssis posat!); és la promesa d'un món bonic i la seguretat que el canvi no només ens convé, sinó que vindrà per salvar-nos; són les paraules més boniques que podries dir a una noia, 'plain and simple' que diuen els americans, vegeu sinó aquestes "you're the apple of my eye; you're cherry pie, and you're cake and ice cream, well you're sugar and spice, and everythin nice, and your the girl of my dreams"; és Ray Charles cantant 'Angels Keep Watching Over Me' al funeral de l'artista, assassinat en la sòrdida foscor d'un motel en la convulsa amèrica dels seixanta; és en Keith Richards confessant davant d'un bon scotch que el soulsinger és, en realitat, l'artista amb qui els altres artistes han de mesurar-se; és el capellà, és l'adúlter, és el cronista i és l'obrer, és fer l'amor i és anar a classe, és dels grans, és, potser, el més gran.
'If you can't stand the heat, get out of the kitchen', que és la manera com la Katy Moffat i en Tom Russell explicaven a la manera texana, l'any 1996, al seu disc Midnight Radio (Watermelon Records), allò tan universal que diu 'qui no vulgui pols, que no vagi a l'era'.
 "Aquest disco representava un intent desesperat de trobar un sentit al Rock and roll. En el fons del nostre cor, sabíem que l'intent estava condemnat al fracàs. Però tot i així, la pregunta manté el sentit: perquè ho vam intentar?" Aquest petit comentari s'inclou a les notes interiors de ' Beat crazy', el disc que Joe Jackson va publicar l'any 1980. Tots sabem que el rock ha mort, que ja no té sentit i no sé quantes més... i en canvi continuem comprant i escoltant discos, emocionant-nos amb un crit, un solo o un redoble de bateria. No arribarem a trobar el sentit al rock'n'roll, d'acord; o potser, ben mirat, el sentit és la cerca, l'intent, l'assaig... allò que feia en Joe Jackson fa quasi tres dècades (i que avui continuen fent tants altres, sortosament!).
 Què difícil que és fer una versió d'un cantautor com Guy Clark i que bé que se'n surt Nacho Vegas amb un dels temes més emblemàtics de l'intèrpret texà. Anyhow I love You, convertit en Nuevas Mañanas pel cantant asturià, una de les joies del seu excel·lent Manifiesto Desastre, el seu últim disc. Vegas sap veure el que no és evident, en la cançó de Clark. L'ambigua història d'un amor que és un amor 'malgrat'; l'estima que perdura, com un retret, com l'ombra del fracàs; la carta d'amor que arriba quan un no la mereix. Aquest artista en cerca constant: aquest cantant (Clark) que demana un centau per cada mal moment, aquest cantant (Vegas) que diu 'dame una canción por cada mal trago de los que junto a mí has tenido que pasar, y creo que podré dar un concierto tan largo que no pueda hacerte daño nunca jamás'. Clark i Vegas dos artistes enormes es troben per 'llegir' a la seva manera un gran clàssic del folk. Per cert, Clark va ser a Catalunya en una actuació exclusiva a Europa l'abril passat dins el Blues i Ritmes de Badalona.
 Diversos amics rockers compartim de fa un temps un google groups (l'hem batejat poc originalment com a 'vinil connection') sense que, pel moment, ens hàgim posat d'acord en les fronteres d'això que definim com a rock. No és el que pretenem, definir etiquetes; però en tot cas, quedi dit que les diferències que mantenim ben sovint proven que això del rock és discutit i discutible, i que és, per tant, viu i ric, real. Acaba l'any i és hora de balanços. Inevitablement, a l'inbox del grup han arribat diferents llistats amb el millor del 2008 musicalment parlant. A continuació va una versió ampliada i 'interpretada' del meu, que podeu veure aquí en forma de llistat. El 2008 he disfrutat amb bandes joves i noves: Dr. Dog i la seva optimista barreja de Beach Boys i Big Star; The Feelice Brothers, traient la pols a les Basement Tapes del Dylan i The Band i The Fleet Foxes, amb un disc de debut ple de sol i harmonia, que potser no podran superar mai. També m'ho he passat molt bé disfrutant amb la savia veterania de Billy Bragg, que amb Mr Love&Justice ha presentat el seu disc més complet i rodó, o amb la torturada bellesa del debut de Bon Iver. Més coses: discos notables de John Mellencamp, que ha lliurat el seu millor treball en molts anys, Joan Osborne, el Sr. Chinarro, Lucinda Williams (quin disco més rockero!) i Marianne Faithfull, que amb la sempre genial producció de Hal Willner ha dit: eh, algun problema? a totes les aprenents de cantant amb suposades entranyes. Dues notes al marge, les Cançons Tel·lúriques de Roger Mas, un disc importantíssim, que he escoltat (que escolto, de fet) addictivament. I el Just a Little Lovin' de la Shelby Lynne, memorable homenatge a Dusty Sprinfield, produït amb ofici i elegància per Phil Ramone, tota una 'lliçó de modus' a tanta intèrpret de musiqueta d'espelma i tassa fumejant... La Lynne (a qui un dia es farà justícia) senta càtedra amb una qualitat vocal insuperable i una actitud indiscutible: dolç i amarg són cosins germans, no?
 No és del pes dels anys, que volia parlar en aquest post, sinó de la màgia de les coses que fa temps que ens acompanyen. Aquesta tarda he substituït per raons obligades (atribuïbles a una goma en mal estat) el meu primer tocadiscos, un aparell marca Sansui que m'acompanyava des de feia 24 anys, quan els meus pares me'l van regalar a l'aprovar la selectivitat. No és del pes dels anys que volia parlar, deia; però està clar que entre aquell estiu de finals de mitjans dels vuitanta i avui hi ha quasi un quart de segle. Impressiona, si, i molt. Però m'impressiona més la potència amb la qual han sonat alguns dels vinils que, amb la il·lusió del nou aparell (un sòlid Thorens, de regust atemporal), i per allò de provar, han anat desfilant aquest darrer dilluns de desembre a casa. L' Strangeways here we come, dels Smiths, que feia temps que em venia de gust reescoltar i no trobava en cedé; el Conscience dels Womack&Womack, una debilitat del soul dels vuitanta que feia anys que no feia sonar; i el King of America de l'Elvis Costello, un disc que sempre tinc molt present i que si que tenia en versió digital. I amb tot, han sobresortit de forma sobrenatural dos versos d'un dels temes d'aquest disc de 1986: 'This is the place where I made my best mistakes, this is the place even angels don't understand'. El vinil guanya el codi binari en eloqüència i profunditat. El vinil és còmplice saviesa amb el passat. Els anys no pesen, els anys fan màgia... i amb aquell 'crec-crec' que fa l'agulla al lliscar damunt el disc, cal dir que, a vegades, aquesta mateixa tarda, fan màgia de la bona.
 Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet, Mikel
Laboa i Odetta. De
l'Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de 'pendents'
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia 'tots els colors del verd' però que es mantenia
desafiant des d'una vanguarda amb olor de terra mullada. L'Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l'interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d'ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d'un ocell, amb la força d'un martell. D'altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l'anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s'ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya. |
 
Oriol Lladó Esteller (Badalona, 1971). Periodista especialitzat en noves tecnologies, cultura i medi. Aquest blog és un blog d'actualitat, o d'actualitats (potser millor). Recull apunts sobre la meva ciutat i recupera articles publicats en altres mitjans (Sostenible, Revista Òmnium, Media.cat, Blog d'Escacc, etc). Ah, fa uns mesos, i en el marc de les eleccions municipals, vaig formar part d' Accent, Independents per Badalona, un projecte polític que no sé si va arribar massa tard, o massa d'hora. Trobareu també alguns apunts sobre el 'tema'.
Per cert, la meva pàgina professional la trobareu a oriolllado.cat. A Time Out, actualitzo Retalls d'Asfalt, un blog bàsicament fotogràfic.
 
 Contacteu: info@oriolllado.cat
 
Visites al bloc
Visites a la portada
Visites a les entrades
Categories... i tan complicat! Preguntes, pensades i marrades sobre la meva ciutat. Entre la intimitat i l'anècdota. Internet, aplicacions socials, noves tecnologies i altres parents. ... abans conegut com el planeta blau. ... o coses de lletra i literatura. ... o no serem. o reflexions en 35 mm. Hemeroteca digital de les meves col·laboracions al gratuït badaloní. Això mateix, música, música i música. Algunes de les fotos del meu flickr: http://www.flickr.com/oriol_llado
 
Els meus enllaços
0. BLOCS ANTERIORS
-
Bloc del viatge entre Chicago i Ushuaia realitzat entre el juliol i el novembre de l'any 2005 amb la periodista Laura Garcia.
-
316 apunts escrits majoritàriament entre el gener de 2007 i el juliol de 2008.
1. ORIOL LLADó 2.0
-
Una eina imprescindible. El que em sembla interessant, classificat en etiquetes i llest per compartir.
-
Et sembla interessant una notícia? Dóna-li un digg.
-
Què estàs fent ara? Amb qui? On? Ara mateix!
-
Des del juliol de 2006, més de 1.100 fotos penjades, més de 50.000 fotos vistes...
-
Fotos i vídeos personals (amb contrassenya)
-
El que escolto, quan ho escolto... a temps real.
-
La pàgina per descobrir músiques... tan lletja i malgirbada com útil.
-
El que llegeixo, amb petites reviews.
-
Si vols pots trucar-me aquí: morera-u
-
Les reaccions al meu blog...
-
Apunts de bloc en 140 caràcters. Descobreix el nou fenòmen de la xarxa...
-
Des del 2006, més de setanta vídeos penjats, amb un rècord de 15.000 visites en un vídeo de l'Al Green...
2. ALTAMENT RECOMANAT
-
Tota la informació del Blues i Ritmes de Badalona, i alguna propina.
-
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
-
Campanya ciutadana a Badalona, la vila on el mestre va viure mentre feia el seu diccionari.
3. BLOCS AMICS
-
Tot sobre el rock del país... abans que 'passi'...
-
Una llibreta que, en algunes coses, és cosina germana d'aquest àlbum de retalls.
-
Cròniques de Badalona des de la distància. Amb coneixement de causa.
-
Diari personal d'una periodista i autora de documentals.
-
El millor bloc 'ambiental'?
-
Tot sobre Badalona.
-
Un bloc que comença amb l'any 9. Les reflexions de Roser Sebastià, entre el regust urbà i el regust ebrenc.
-
Comentaris i crítiques de cine i teatre amb rigor i lucidesa... i independència de criteri.
-
Les reflexions de la Dolors Sabater. O com parlar de la 'multiculturalitat' sense caure en els tòpics.
-
Punt d’intercanvi i de trobada d’idees, pensaments, identitats i mirades... una presentació molt original i reeixida.
-
No hi fa ressenyes ni crítiques, només breus comentaris de films interessats per a l'afeccionat (i també per al no afeccionat).
-
Has de conèixer aquest bloc.
-
Imprescindible. El bloc més addictiu.
-
El gran bloc badaloní per descobrir...
-
En anglès. Reflexions sobre 2.0 i societat del coneixement.
-
Reflexions atinades i suggerents sobre la manera com aprenem (i compartim).
-
El projecte d'en Marc és ambiciós i apassionant. Segur que surt bé.
-
La periodista Sílvia Cobo analitza l'actualitat dels mitjans a Barcelona... i arreu!
-
Alguns moments bons... amb banda sonora de luxe.
-
La mirada 'gens corrent' d'una periodista científica de referència.
-
Tecnologia, innovació, cultura, política i família 2.0. Criteri i informació, a càrrec d'un dels 'clàssics' d'internet al nostre país.
-
Poesia, jazz i un civisme iconoclasta, del tot addictiu.
-
Un clàssic de Can Vilaweb. Interessant, sempre.
-
Un bloc de notes amb idees, pensaments, versos i música...
-
Imprescindible... còmic, pop, tecnologia en clau quotidiana. L'ironia 'cool'.
-
Un dietari molt personal... 'perquè ja tenim una edat'.
-
Referència clau en l'anàlisi de la política del país.
-
Petits apunts, grans poemes.
-
Un dels secrets més ben guardats de la xarxa.
-
El millor bloc. I ja està.
-
Coses de disseny, tecnologia, teatre... auster, sensible... molt recomanable.
-
Saps que és el videoblogging?
4. BLOCS INTERESSANTS
 
      
|
