Connexions des de #Badalona

Aquest vespre he presentat formalment la meva renúncia al càrrec de regidor de l’Ajuntament de Badalona a la secretària municipal perquè es faci efectiva al proper ple ordinari (això implica també la renúncia a ser diputat provincial). Aquesta decisió és fruit d’una llarga reflexió personal i política i és fruit d’unes discrepàncies amb l’actual direcció d’Esquerra a Badalona. Diferències polítiques, públiques i ben conegudes, que tenen a veure amb el paper que el partit ha de jugar com a alternativa de govern i com a referent principal del pol republicà a la ciutat.

En el seu moment, al juliol de 2019, ja em vaig a oposar el trencament del grup municipal que conformàvem amb Guanyem Badalona en Comú. Per mi, aquell acord implicava una aposta de ciutat a curt i a mitjà termini. Vam ser primera força d’esquerres, amb uns resultats inèdits en una candidatura compromesa amb les polítiques de progrés i l’autodeterminació a Badalona. Un capital polític que no vam saber aprofitar i retenir.

També vaig diferir en la manera com es va negociar el relleu de d’alcalde Pastor. La meva aposta va ser sempre enfortir la candidatura republicana i forçar el PSC a entendre que tocava una alternativa, i per descomptat, no contribuir a ajudar-los a eludir la seva responsabilitat en la crisi de Govern creada.

Els darrers mesos s’ha anat generant un clima de desconfiança entre les forces que hauríem de ser més properes i amb qui establir vincles i lligams de reconstrucció. Fet que finalment ha portat a un escenari de moció de censura que difícilment serà real, més enllà de l’estèril joc tàctic d’anar desgastant l’adversari polític.

Reivindico fermament el Govern d’entesa de 2015-2018, amb unes polítiques avançades als plantejaments actuals de la via àmplia… i reivindico també tota la feina que va fer: el compromís ferm amb l’1 d’octubre; la tasca de reivindicar el paper de Badalona a l’àrea metropolitana; el projecte de futur de les Tres Xemeneies; un pressupost participatiu amb inversions inèdites en habitatge i accessibilitat i l’impuls de la tarificació social. Hi ha projecte en clau republicana a la ciutat, projecte que hem d’actualitzar i enfortir, però (més…)

El tic-tac de la bomba de rellotgeria que es va fer visible amb el temporal Glòria va acabar esclatant al mig del confinament amb la detenció de l’alcalde Pastor i un nou procés d’elecció d’alcalde, –quatre investidures en sis anys, es diu ràpid!–, que acabava amb el retorn a l’alcaldia de Xavier García Albiol. Aquella sessió plenària excepcional, amb mascareta i al BCIN per poder garantir la distància de seguretat, regala una de les fotos més representatives dels darrers 12 mesos des de la promulgació de l’estat de l’alarma a Badalona; una ciutat, la nostra, on l’emergència sanitària ha subratllat altres emergències com la social, econòmica… i política.

Certament, la crisi política ocasionada obria una nova esquerda en les ja de per si precàries relacions i confiances entre les forces de progrés a la ciutat, un nou contratemps que empantenagava encara més el dia a dia de la gestió municipal, en pràctica fallida tècnica des de l’acord PSC-PP per acabar amb el govern republicà el 2018.

Al llarg d’aquests mesos, el xup xup sobre una moció de censura ha estat més un artefacte tàctic per descol·locar l’adversari que no pas una opció real i factible que portés a un canvi de govern en clau de progrés. I tanmateix, Albiol, combinant seny i rauxa, –és a dir exabruptes xenòfobs amb picades a l’ullet a la centralitat, sempre ben retransmeses per la seva factoria pròpia comunicativa–, ha aconseguit l’aire que necessitava gràcies al pacte de les inversions amb el PSC que s’ha aprovat aquesta setmana. Un acord que (més…)

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del (més…)

M’ha impressionat l’Aquí no hem vingut a estudiar d’Enric Juliana, un llibre a mig camí de la biografia, el tractat d’història i l’assaig polític i q amb l’ús de la primera del plural en començar el darrer capítol esdevé tb reflexió personal de certeses, dubtes i pors.

El llibre ens situa davant d’un gran mirall trencat (o deformat, com volgueu, xq tota mirada és subjectiva). Malgrat no compartir (òbvi) algunes de les tesis de l’autor (i q aquest projecta al present) he après i desaprès d’una història recent i… vigent. Exercici recomanable.

Tots mirem el món a través de la nostra pròpia cova de Plató, també l’autor; però el focus posat en els vaivens d’una força tan decisiva com ho va ser el PSUC i el PCE, i amb personatges com Moreno Mauricio, Ormazábal o Comorera convida a moltes lectures ibèriques.

Vaja, que en el llibre hi ha tanta informació i és tant potent i original el que s’hi explica (i s’hi analitza) que ‘Aquí no hem vingut a estudiar’ és, més enllà d’algunes ‘pulles’ a l’independentisme, un instrument útil, que permet, malgrat tot, afinar la mirada pròpia.

El llibre ressona a Badalona, “on tot és nou encara q sigui vell”. Moreno Mauricio, l’heroi q no es va posar de puntetes per sortir a la foto (MVM), va ser un personatge molt recordat x mon pare, amic de l’autor, tb compromès en aquell (re)despertar de la ‘fi’ del franquisme.

Aquí el vídeo de la presentació a Badalona del llibre sobre Manuel Moreno Mauricio d'@EnricJuliana. Llegint-lo "he sentit fort un gran orgull molt d'home". Va ser un vespre francament especial, de conversa tranquil·la i emoció continguda. https://t.co/IPhT4Iy2vJ

— Jordi Amat (@jordiamat22) August 28, 2020

“I no ha estat fàcil. Els que han governat ajuntaments del canvi han hagut de mantenir una relació dialèctica entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat, gestionant contradiccions, aprofitant els atributs i mecanismes de la democràcia representativa per posar-la al servei de l’energia social acumulada de l’esquerra que abans era radical i ara del sentit comú. Per decantació, els ajuntaments del canvi s’han situat en un espai d’intersecció entre la socialdemocràcia atenta i rejovenida de partits com ERC, amb l’energia i radicalitat maximalista dels activistes forjats en les xarxes crítiques de tombant de segle. Co-producció, interseccionalitat, economia social i cooperativisme, governança, proximitat, sobiranies, transparència, pragmatisme, justícia global, dret a la ciutat, han estat, i segurament continuaran sent, conceptes clau en el qual es transitarà els propers anys de la mà d’ambdós espais. L’experiència a Badalona ha funcionat prou bé, també per la capacitat dels lideratges locals -Dolors Sabater i Oriol Lladó- fet que demostra la rellevància de la part relacional en la política local.”

“Menys del que volien segur. Però també més del que es pensaven. Els ajuntaments del canvi doncs, són aquí per quedar-se.”

Serveixi aquest tastet per fer-vos venir gana de més. Per exemple aquest article publicat a Nació Digital, però en especial el llibre de Pagès Editors, “Els (més…)

Com governem les nostres ciutats i pobles? O millor dit, com ENS governem? En aquest apassionant temps de governances compartides que ens ha tocat viure, la resposta a aquesta pregunta no ens ha d’interpel·lar només als que ens toca exercir la representativitat de la gent en un ple o en un parlament. La pregunta té sentit especialment quan sabem interpretar-la correctament, és a dir a peu pla. Perquè preguntar-nos per com ens administrem no és només una qüestió dels ‘polítics’, sinó de la ciutadania. La pregunta, però sobretot la seva resposta, és pertinent i ha de ser formulada amb moltes veus i amb tots els accents…

Tenim una ciutadania més connectada que mai i amb un volum d’informació a l’abast impensable en altres temps; al nostre país, a més, tenim la sort de tenir corrents ciutadans de fons amb ànim transformador, el més potent dels quals és el que avança cap a la  República catalana. Però també tenim unes realitats socials cada vegada més desiguals i injustes i reptes globals de gran calat com el canvi climàtic, la crisi dels refugiats o la globalització econòmica.

És en aquest escenari que ens toca exercir la nostra tasca, i això implica avui noves habilitats i competències… i potser també un nou pacte social, que també en podríem dir (més…)

A continuació, l’entrevista que m’ha fet la Marta Membrives a El Punt Avui del 21.4. La podeu llegir en el format original aquí.

• Fa quatre anys va anar per primer cop a la llista d’ERC com a independent en el número dos. Ara n’és el cap de llista. És prou conegut per encapçalar la candidatura d’ERC?

Crec que una candidatura és una combinació de la persona que l’encapçala i l’equip que té al darrere. Alguns ens hem incorporat fa poc a la política de partit però tenim experiència cívica i d’altres fa molt de temps que hi treballen. Una part de la ciutadania demana lideratges diferents i propostes ambicioses i compromeses, però també possibles.

• Què creuen que poden aportar a la política de Badalona?

Orelles parades i mà oberta. Plantejar un govern diferent, que no utilitzi la paraula participació només perquè queda bé. Ens hem d’assegurar que la democràcia en un municipi no és només una cosa que s’exerceix cada quatre anys i l’hem de dotar de contingut al llarg del mandat. Creiem que tindrem un paper central en el pròxim govern de la ciutat i no ens fa por ser-hi. Entenem que podem aportar estabilitat i sabrem ser lleials als acords. El pròxim govern segurament estarà molt segmentat i ERC haurà de tenir un paper d’alternativa. Estem motivats i volem ser una força útil.

• Els preocupa que la irrupció de noves forces a l’esquerra els pugui restar vots?

No. Celebro que s’hagin pogut articular i que tinguin possibilitats de ser al ple. Els col·lectius situats a l’esquerra de l’esquerra són valuosos en la mesura que aquestes candidatures puguin mobilitzar abstencionistes. El moment actual és dramàtic des del punt de vista social, però políticament és molt potent.

• Les enquestes donen el PP com a guanyador. Serà possible l’acord de les altres forces que no es va fer fa quatre anys?

L’única enquesta que val és el 24-M. La ciutat està predisposada al canvi. És imperdonable que Badalona sigui coneguda pels disbarats que diu un alcalde. Ens hem de reivindicar com una ciutat singular que ha de tornar a exercir una capitalitat i ha de ser punt de referència. Per fer-ho, hem de recuperar el bon nom de la ciutat. El PP ha erosionat la imatge global de la ciutat.

• Què canviarien del que ha fet el PP en els darrers quatre anys?

El que faríem és governar. El PP només ha venut fum. Cal que Badalona tingui un pes més important en el pressupost del país. Tenim grans inversions pendents, com l’acabament dels laterals de l’autopista i l’extensió de la xarxa de metro. Cal reivindicar equipaments de país. Ens sembla un error que deixem perdre el Museu del Còmic i la Il·lustració perquè pot generar activitat econòmica al seu entorn. Ens toca pensar en gran i treure’ns els complexos.

• Quines són les línies vermelles que no s’haurien de travessar en un pacte postelectoral?

Crec que tocarà parlar de programa de veritat. No es tracta només de repartir-nos els àmbits de govern. Caldrà posar l’accent en la preservació del servei públic i l’ajut a la ciutadania.

• Esperen treure rèdit del vot en clau sobiranista a Badalona?

Hi ha una part important dels ciutadans que veuen que la manera per tenir més serveis i recursos és la independència i que identifiquen ERC com una força que és partidària d’aquest projecte, sense ambigüitats.

• Què aporta Avancem-MES a la candidatura?

Enriqueix la nostra proposta i hi dóna molta més profunditat. Ens ajuda a sumar una colla de gent complementària i amb experiència de gestió. Fa que arribem a gent a la qual no hauríem arribat de manera tan directa.

• Els preocupa que els designis del futur mandat es decideixin a fora de la ciutat?

Malauradament és una pràctica que ha propiciat coses funestes per a la ciutat. Per part d’ERC estic molt tranquil, perquè som un partit que tenim una total autonomia local. Decidirem des d’aquí i creiem que trobarem la resta de forces per fer-ho.

*
La política, viatge d’anada i tornada
Oriol Lladó (Badalona, 1971) és periodista i ha exercit en diversos mitjans. Assumeix el compromís polític d’encapçalar la llista d’ERC des de la voluntat de servei públic a la seva ciutat. Ho fa posant-hi data de caducitat –entre quatre i vuit anys– i pensa a tornar a dedicar-se a la seva professió quan tanqui el parèntesi de la política local. Es presenta convençut que el seu partit pot recuperar l’espai que havia tingut a la sala de plens i que va perdre en les últimes eleccions municipals.