Com ens governem?
Com governem les nostres ciutats i pobles? O millor dit, com ENS governem? En aquest apassionant temps de governances compartides que ens ha tocat viure, la resposta a aquesta pregunta no ens ha d’interpel·lar només als que ens toca exercir la representativitat de la gent en un ple o en un parlament. La pregunta té sentit especialment quan sabem interpretar-la correctament, és a dir a peu pla. Perquè preguntar-nos per com ens administrem no és només una qüestió dels ‘polítics’, sinó de la ciutadania. La pregunta, però sobretot la seva resposta, és pertinent i ha de ser formulada amb moltes veus i amb tots els accents…
Tenim una ciutadania més connectada que mai i amb un volum d’informació a l’abast impensable en altres temps; al nostre país, a més, tenim la sort de tenir corrents ciutadans de fons amb ànim transformador, el més potent dels quals és el que avança cap a la República catalana. Però també tenim unes realitats socials cada vegada més desiguals i injustes i reptes globals de gran calat com el canvi climàtic, la crisi dels refugiats o la globalització econòmica.
És en aquest escenari que ens toca exercir la nostra tasca, i això implica avui noves habilitats i competències… i potser també un nou pacte social, que també en podríem dir constituent. Anem bé, malgrat tot, gràcies a una ciutadania madura, implicada i ben organitzada.
El repte que ens ofereix aquesta nova governança és present arreu, també i especialment en l’àmbit local. Són molts els ajuntaments, també el meu, que aquest mandat assagem noves i renovades idees de democràcia participativa: al pressupost, en les ordenances, en el disseny compartit de carrers i places…
Un banc de bones pràctiques que en pocs mesos es va fent més i més gros i interessant.
Alguns n’hi diuen ‘nova’ política, a ERC, un partit amb tants anys a l’esquena, defugim aquesta mena d’etiquetes… Ni nova ni vella, ens interessa la ‘bona’ política. I la fem molts i moltes, sota sigles diverses, que aquí les sigles són el que menys hauria d’importar.
Avui la bona política va d’això: va d’escoltar, de reconèixer, de comprometre i de comprometre’s, de practicar amb l’exemple, de fer pinya i de saber trobar el fil roig que desfà tot embolic, per complicat que pugui semblar. El nostre món és més que mai una superposició de sobiranies, sí; però han de ser totes plenes. Al nostre país ja no ens conformem amb ser ‘una mica’ sobirans. No som més, però tampoc menys que qualsevol altre nació.
Els municipis som, hem estat i serem encara molt més exemple d’aquesta governança compartida. El nou país ja fa temps que ha començat a les noves i velles ciutats i pobles de la nostra demarcació.
Si vols llegir l’article originar ho pots fer aquí.