Superar la catalanofòbia
“Ya que estamos podría arder Cataluña entera”, “…pues ni un vaso de agua os llegará”, “el fuego purifica”, etc. És difícil xiular i fer com si res o parar l’altra galta en el context d’un incendi tan dolorós com el que aquestes hores arrasa l’Empordà. Una part de la comunitat independentista a internet ha passat a l’acció (ep, amb tota la bona intenció) amb el web apuntem.cat, en el qual redifonen aquests comentaris, a mode de denúncia. Aquesta iniciativa fa confluir una activitat habitual entre molts piuladors del país que de fa mesos, en alguns casos, anys, es dediquen a convertir el seus timelines en miralls de la intolerància. La comprensible irritació que generen s’acompanya d’un inevitable morbo. Ha dit morbo? Alguns mitjans digitals i també en paper es llancen a capturar els improperis en notícies com ‘la xarxa bull d’insults contra tal i qual’. Res gaire nou. Abans de les xarxes socials hi havia aquells llibres ràpids “Els insults del PP”, “Les frases de la COPE”, etc. Fàcil, fàcil… Massa fàcil, en realitat.
La dependència dels catalans amb Espanya s’expressa de moltes maneres, també així. L’esglai i l’addicció conviuen en una fórmula molt única que ja fa temps que ha començat a ser contraproduent. Tot plegat ha contribuït a definir el gran quadrilàter en el que sembla que s’ha convertit la nostra cosa pública i en el qual hem perdut llençols i matisos, a la cerca de l’insult més sagnant i la resposta més tallant.
El pitjor de la catalanofòbia no són els insults que rebem, sinó la fàcil manera amb la que li hem fet un lloc principal en el nostre relat de país. I així convertim la caverna difusa de l’extremadreta més rònega i quant a vots absolutament marginal en els nostres interlocutors. I fem això obviant el que ens diuen les enquestes, per exemple que la major part de ciutadans espanyols acceptarien un procés d’independència… Parlem d’un auge de l’espanyolisme al país (basat en el joc de comptar banderes), en el moment en què el sobiranisme és més fort i transversal (veure l’excel·lent article de Jordi Muñoz a l’ARA de diumenge) o que malgrat la campanya ben peixada de dos partits parlamentaris contra la immersió, només unes poques famílies demanen l’escolarització en castellà.
Denunciar la catalanofòbia mostrant tot el seu verí ‘desvetllarà’ consciències. Sí? Jo crec que més aviat reforça estereotips i que tendeix a polaritzar (per sort de moment amb poc èxit) un escenari que és molt més divers i complex que mai, però també més favorable i receptiu que mai. Crec que les consciències ja les hem desvetllat. Ara toca una altra cosa, no? El procés de construcció nacional farà un pas de gegant, potser el definitiu, el dia que poguem invertir en política de veritat tota la energia que ens requereix aquesta guerra de les pedrades. Hem de passar amb més convicció a la seguent fase, menys còmoda i exigent. Aquesta nova fase ja no és la de detecció del ‘problema’, sinó la de la cerca de la ‘solució’.
Sortosament comencen a sortir al debat de país alguns temes de pes; curiosament bandejats fins ara. Bona senyal, malgrat tot: Hi haurà catalans amb doble nacionalitat? Quin estatus tindrà la llengua catalana? Què prioritzarem quan siguem independents? Com serà la nostra economia respecte els nostres veïns? Curiosament, les persones que posem damunt la taula aquestes preguntes som ‘acusats’ de tebis o ingenus, o de coses pitjors (molt pitjors, paraula). I tanmateix, una majoria de gent comença a estar interessada en les respostes a aquestes preguntes. Els convidem a treballar-hi? Els necessitem.
Començavem parlant de ‘catalanofòbia’… Entenc i comparteixo la preocupació (i la indignació) per les expressions contra Catalunya a Twitter… però em resisteixo a donar a aquestes veus ‘soltes’ el paper de ‘contrincants’. Però resulta que el nostre ‘contrincant’ som nosaltres i la nostra capacitat i tenacitat per engegar un projecte nacional atractiu, majoritari, possible i… del segle XXI. El dia que deixem de ser independentistes serem independents.
——
* La raó i l’odi, aquest article de Francesc Ribera, Titot, s’expressa en una línia semblant a aquest apunt.
El meu model actualitzat es basa en dues accions que semblaven impsosibles com són la independència dels EUA envers la corona Britànica i el “bouverselement” de Mandela dins de l’estat de l’aparthaid a Sudàfrica.
Mostrar què no volem ser per a poder esbossar què i com podem ser.
Estem fent un nou estat que és un nou contracte social i amb una democràcia de nou encuny contemporani.
Per això és molt didàctic mostrar, escarnir i banalitzar actituds que a mi m’envergonyeixen com ésser humà, sols de pensar que puguem compartir espai i butaca en l’assemblea de l’ONU.
Estem creant, endemés, un nou model que puga ser aplicat arreu, no sols a Catalunya, el nostre país, encara que dit des de la ciutat València.
PS: espere que n’hi haja estat suficientment clar i compressible
La catalanofòbia és antiga i no és el mateix que veiem des de l’urbs catalana a la que veiem des de milers de pobles i ciutats de les espanyes, a on mitjançant la catalanofòbia polítics del PP i del PSOE van esgarrapant vots del sentit comú i guanyant eleccions que ens durant a tots al rescat europeu. Mira l’aragonès oriental, mira el valencià tant diferent del català o mira el mallorquí que perd el suport polític.
No convertim els catalonofòcs en interlocutors ni contrincants. Sabem allò de no estar a l’alçada de l’insultador perquè té més pràctica i ens noqueja. La catalanofòbia, en cada un dels seus tuits o posts … és un pas ferm cap a la independència. Passa en les millors parelles, quan el marit pren els diners, vexa i insulta la muller l’única sortida digna és el divorci. Tens raó a dir que la resta de sortides són ingènues o tèbies.
El políticament correcte ja no s’hi val.
No són contrincants, són senzillament gent del reino de españa que van fent la teranyina españolista més i més gran, sense fer soroll, i no oblidem quer n’hi viuen molts en el nostre país i que s’ha de demanar la independència, ja. El protocol s’ha de començar ja. El referèndum passant per el cedàs del Parlament i fer-ho com el del 10 d’abril de l’any passat com a cloenda de tots els que van fer arreu del nostre país, s’ha de dur a terme, ja.
La veritat és que, com diu el post, els insults catalanofòbics (i racistes, no cal oblidar-ho) han saltat del bar a la xarxa i, per tant, s’han amplificat. A més, la xarxa permet un anonimat que fa que la gent tregui els seus instints més “baixos” i que la demagògia campi arreu. Però tots aquests comentaris, i moltes altres coses que passen no fan res més que incitar a l’odi. I això si que és greu. I la gent se n’està afartant. Ens roben i a sobre ens diuen lladres (això ja ho sabem de fa segles), i ara a més ens desitgen la mort i constantment ens insulten perquè parlem català. I arriba un punt que ja no pots ignorar-ho. I si ho fas, al final aquesta gent resta impune i, el que és pitjor, el seu discurs pot arribar molt lluny.
Jo personalment no m’acabo de creure que siguin “quatre ximples”, almenys no tots. Estic segura que una part inmportant dels que fan aqeusts comentaris a la xarxa són gent pagada. Ja fa molts anys que, cada cop que escrivies la paraula “Independència” (ara no passa tan sovint perquè no deuen donar l’abast) de cop i volta sortien tot de comentaris contraris i insults als catalans. AIXÒ no era casualitat. Ni ho és el que està passant ara. No deixa de ser una conseqüència de tots els anys de dir mentides contra els catalans.
És evident que denunciar-ho no n’hi ha prou, i que quedar-se amb els comentaris que surten a la xarxa i que només servixi per a que la gent pugui dir “que dolents que són aquests espanyols” no només no serveix de res sinó que pot ser contraproduent. Pero a la vegada, tampoc no pot quedar impune. Sí que és important que la gent sàpiga que, quan van fer polseres vermelles a Antena3 hi va haver gent que es va indignar perquè era feta en català i doblada al castellà. Això va fer obrir els ulls a molts catalans, ja que van veure que no era només una cosa dels governs o de l’Estat sinó que el missatge havia calat molt endins. És a dir, que els espanyols ens consideren de tercera. Ara, el que hauríem de fer, en comptes de dir a la gent, “no reaccioneu d’aquesta manera” és canalitzar la indignació d’alguna manera.
Ja sé que a la xarxa hi ha llibertat, però segur que seguir aquesta gent, que estic convençuda que no són tants, i tenir-los en compte el dia que decidim que ja en tenim prou és important. Ells seran qui farà la feina bruta.
Potser ja és hora de començar a dir a Europa que a Espanya hi ha RACISME contra els catalans. Ells ens titllen de nazis i nosaltres no ho podem fer de racistes? Qui son els que van donar suport al nazisme? on hi ha hagut l’únic dictador que va morir al llit? No sé, la gent n’està molt farta i, sobretot, molt dolguda. I fa el que pot amb els seus mitjans. Ara potser que vosaltres, els qui sou periodistes o que teniu mes accés als mitjans, ens podrieu proposar com hem de canalitzaar tot això i, sobretot, com ho hem de contrarestar. Perquè aquesta gent ÉS perillosa. No menyspreeu el poble, molts cops les seves “intuicions” són bones. L’únic que ens falta és saber com hem d’actuar en aquests casos en comptes de nomes reaccionar, ja que llavors ón ells qui tenen la paella pel mànec.
PD. Per cert, la culpa dels diaris digitals no cal menysprear-la,i no ho dic només perquè no borren comentaris com “que se quemen estos caalanes”, sinó perquè ahir llegint la noticia dels focs a El mundo i El país (els altres ni em digno a llegir-los) era impressionant la manipulació que feien sobre els efectius per apagar els focs. Parlàven dels 600 efectius del Ministeri i dels 200 de l’exercit i ENLLOC parlaven desl efectius dels bombers de la Generalitat i dels mossos. Els nombraven (un cop i prou), però res més, amb la qual cosa semblava que els qui estan apagant els focs són els bombers de l’estat i l’exercit. Això, els periodistes sí que ho podrien denunciar, o si més no comentar-ho. O cap de vosaltres ho va llegir? I ho feien tan El mundo com el país, no em vingueu que els “d’esquerres” no són tan dolents, ara. No m’estranya que despres surtin comentaris que com és que els catalans volen ser independents si han de demanar ajuda a l’exercit i al ministeri! És aixo el que ells llegeixen. I això no és incitació a l’ordi? No és fins i tot pitjor que quatre comentaris al twitter?