Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Llibres que llegeixo

Llibres viatgers (llista de llistes)

0

El fill del xofer… des de la perifèria

0
Publicat el 10 de juny de 2021

[Article publicat al Línia el 10.6.2021] He deixat reposar uns mesos aquestes notes personals sobre ‘El fill del xofer’, l’assaig literari de Jordi Amat sobre Alfons Quintà, publicat en català per Edicions 62. Tant és així que vaig llegir-lo quan el llibre just començava el camí de la segona edició i ara ja m’he descomptat pel que fa a les successives edicions d’aquesta ‘falsa’ biografia!

‘El fill del xofer’ desborda el personatge. En realitat, el llibre és un assaig –escrit amb eficient tècnica literària– sobre els tentacles i els vels que operen en qualsevol poder. El llibre és com una falsa biografia, deia, perquè funciona com a mirall del país i les seves febleses, i esdevé ben aviat una aproximació a l’omnipresent Jordi Pujol, l’altra part del puzzle Quintà.

Perquè en realitat ‘El fill del xofer’ és una crítica (àcida) a un moment fundacional. A mi m’ha suggerit un prec reeixit per a la relectura del passat recent que, en posar llum sobre un dels seus protagonistes, encara fa més imperativa la (més…)

Sobre els deportats (i deportades) als camps nazis i Badalona

0
Publicat el 8 de juny de 2021

Incorporo al #llegits (per fi) la magna ‘Els catalans als camps nazis’ de la Montserrat Roig en la magnífica edició del 40è aniversari (Edicions 62). Poques vegades a la vena una dosi tan potent de #periodisme i compromís cívic. La memòria històrica és instrument de present.

18 badalonins consten al cens del Memorial Democràtic, elaborat amb la col·laboració d’Amical Mauthausen i la Universitat Pompeu Fabra: accés a les dades, aquí. … però en van ser molts (i moltes) més: el Museu calcula que fins a una quarantena.

La Roig cita Bernat Garcia, “el primer a rebre Largo Caballero quan arriba a Sachsenhausen”, Antoni Valls, amb la cita “no ens en sortirem pas” i Josep Borràs, “un home en el millor sentit de la paraula” i autor d’una obra cabdal, recentment editada pel Museu (més informació sobre la publicació, aquí). Més noms citats al llibre en relació a la ciutat: el d’Antoni Blanco, aragonès que es considerava “català de #Badalona”, director de la Cros col·lectivitzada i home de confiança de Joan Peiró i Dídac (o Jaume) Sabater, de la direcció d’Estat Català i, així el cita l’autora, “fill d’alt funcionari a l’Ajuntament de Badalona”.

En el seu record i reivindicació, ERC treballa de fa temps perquè l’ajuntament de la ciutat col·loqui plaques o llambordes de memòria (#stolpersteine) a #Badalona. Hi ha una moció aprovada al #plebdn i el pressupost disponible. A què esperen?

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Llibertat x3 (d’acord amb Billy Bragg)

0

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del (més…)

Sis raons per comprar el darrer llibre de Joan Tardà

0

  1. Per la pedagògica autoritat amb què Arnaldo Otegui explica en el pròleg que obre el llibre com les línies rectes no existeixen en política: i sí, en canvi, hi ha camins, correrols, creuaments, bifurcacions, marrades… i, fet i fet, ben poques dreceres. “En la meva militància –escriu el líder basc– he hagut de superar moltes contradiccions, algunes de molt greus. En permetreu que us digui que el problema no és que hi hagi contradiccions, sempre n’hi haurà si el procés política ja no avui, si no gestionar les de la manera més intel·ligent i menys costosa pels interessos dels nostres pobles. Hem de detectar aquestes contradiccions, analitzar-les, aïllar les i sotmetre’s a un criteri constructiu, a fi que no ens penalitzen i ens divideixen gestionem les per al nostre interès col·lectiu, amb la certesa que, si aquestes contradiccions ens porten a un combat entre nosaltres, hi haurà un salt guanyador: L’Estat”.”On és escrit que s’hagi de guanyar a la primera?” es pregunta l’autor a la pàgina 92. Ja ho veieu, ‘En defensa pròpia’ és més un manual de resistència, més que un tractat de màgia.
  2. Perquè, de fet, el llibre comença amb dos exemples que podrien invalidar la mateixa tesi de l’autor al voltant de la conveniència d’una ‘convergència de les esquerres’ que desbordi els actuals blocs de la política catalana. Els dos exemples són el fracàs de l’acord ERC-Comuns a Barcelona; i la investidura fallida a Badalona, que va portar a l’alcalia a Xavier Garcia Albiol… Però l’elecció dels dos exemples en realitat no debilita sinó que dona més sentit al plantejament de Tardà. Dos fracassos sonors que no condemnen sinó que animen a continuar lluitant, no des de l’autocomplaença sinó a través del reconeixement de les dificultats. És un llibre per als que piquen pedra. 100% Tardà, ja ho veieu, perquè de fet pocs com ell han obert tant de camí, aquí hi ha allà, en clau de fraternitat i república.
  3. Perquè s’afegeix i reforça, per bé que des de la seva singularitat política, l’esforç col·lectiu del partit republicà per “pensar i repensar tot el que hem viscut” des de l’1o… ‘En defensa pròpia’ és un bon complement, així doncs, al llibre Tornarem a Vèncer, de l’Oriol Junqueras i la Marta Rivera, i a les aproximacions que han fet en els seus llibres Raül Romeva, Carles Mundó o Dolors Bassa. Lluny de les proclames voluntarioses, de les fórmules placebo, del fullderutisme i del llenguatge inflamat… tindreu a les mans un text sec, crític i autocrític, sincer i lúcid… i tanmateix fèrtil en (més…)

Ningú pot tombar un Saltamartí: crònica d’una llibreria, amb 15 anys de diferència

0
Publicat el 7 d'abril de 2019

Brindis pels 15 anys del Saltamartí, aquest dissabte.
Brindis pels 15 anys del Saltamartí, aquest dissabte.
Ningú pot tombar un saltamartí. Fa 15 anys, en Gerard i la Sílvia inauguraven El Saltamartí, la llibreria del carrer d’en Cueta; referent de la cultura a Badalona i arreu. En aquest temps, –són dades fetes públiques avui–, en l’establiment s’han venut 600.000 llibres!

⬇️ Aleshores en vaig fer aquesta crònica per a Òmnium Badalona, republicada a Vilaweb:

“Bona part del món cultural badaloní es va trobar divendres passat a l’antiga impremta Novell, per celebrar el naixement d’una nova llibreria a la ciutat, Saltamartí Llibres (Canonge Baranera, 78), regentada per Silvia (més…)

El setembre és com el dilluns

1

El setembre sempre m’ha fet una mica de por. Com el professor quan et demanava els deures en tornar del cap de setmana; o quan la mare o el pare et preguntaven on havies anat si arribaves tard a casa. La tardor es va mostrant aquests dies, com una ombra antipàtica. M’omple d’una lleu sensació de culpabilitat: el setembre és una mica com un dilluns.

Hi ha un poema de José Agustín Goytisolo que des de que el vaig descobrir fa uns anys sempre em ve al cap per aquestes dates. Diu així:

“Cuando llega el otoño las gentes de esta bendita ciudad
comienzan a telefonearse rápidamente
organizan tremendas fiestas y se besan y se saludan

hola qué tal cuánto tiempo te quiero mucho llámame.

Entonces yo me afeito con cuidado

pongo una de mis caras más miserables

guardo un par de Alka-Seltzer en el bolsillo
e inauguro mi vida social.”

I és així que els fils de la urbanitat es tornen a tensar, i a les cases s’encenen espelmes per als convidats i a les butxaques sonen els telèfons que cal contestar. I tots fem cas al poeta, ho sapiguem o no: que no hi ha ningú que avui no dugui ara mateix ‘un par de Alka-Seltzer en el bolsillo’.

Nick Hornby, assistent social?

1

L’any 2007, les principals llibreries de Londres destacaven amb àvid interès l’última obra de Nick Hornby, Slam. Uau, bones notícies, vaig pensar. Dins la llibreria, em va costar trobar la novel·la. Era en una taula especial, al costat dels llibres sobre skatersgraffitersharry potters i altres acolorides aventures. La novel·la estava en l’apartat juvenil. Slam, una història sobre embarassos adolescents, era… ¿una novel·la per a joves? Sí. Dos anys anys després, badant per una llibreria de Barcelona em trobo davant dels nassos davant de l’última obra de Nick Hornby, Tot per una noia, es diu; “una novel·la encantadora, commovedora, irònica i divertida, com tot el que fa”, llegeixo en la contraportada, que cita l’Evening Standard. Compro el llibre sense pensar-m’ho i les primeres pàgines comencen a passar camí de casa, dins del metro. Però hi ha alguna cosa estranya en el llenguatge, que no acaba d’aixecar el vol, i la història respira amb una certa dificultat en un plantejament massa previsible, una mica exasperant i tot. I hi ha un moment en què el protagonista cita la paraula slam, pròpia de l’argot skater, i bum!, la meva memòria connecta les dues novel·les, en realitat la mateixa. La destinada al mercat juvenil (a Anglaterra) i la que, hàbilment, mira cap al mercat habitual de Hornby, la gent com jo, els thirty-something. Però vet aquí que el màrqueting editorial ha passat una línia que no tocava. Perquè s’ha canviat el títol de la novel·la? Perquè en cap lloc de la contracoberta hi ha cap referència que es tracta d’una novel·la per joves? Es diu, sí, que l’argument tracta d’embarassos juvenils, però l’accent es posa en l’estereotip ‘hornbyà’ per excel·lència: l’amor, l’humor, les referències contemporànies… Doncs no, no. Tot per una noia (Slam) és una novel·la per a joves, pensada per a joves. Més: és una novel·la pensada per uns joves molt concrets, els joves anglesos protagonistes d’un fenomen no exportable al nostre país, el dels embarassos adolescents (vegeu aquesta notícia del Guardian), autèntic problema nacional. Un exemple, a Southampton, de la novel·la se’n van repartir 800 còpies gratuïtes, pagades amb diners públics, com a part d’un programa de debat intergeneracional entre famílies. No és que la novel·la no tingui elements d’interés, que en té: al capdavall, Hornby sap fer una obra moral sense moralina, i el text és tendre i divertit. El que passa és que, com a lector, m’he sentit estafat. Que no és el mateix el Nick Hornby genial cronista de la nostra generació (el de High Fidelity i About a boy), que el Nick Hornby políticament correcte, disfressat convenientment d’assistent social, el d’Slam, el de Tot per una noia

Quan ens lliurem a la fantasia…

0

“Miri, jo el què dic és una cosa que defenso ara i defensava aleshores, que aquesta divisió que hem fet entre realisme i irrealisme és absolutament fictícia, és una frontera que no es veu. Quan l’home sommia, quan no toquem de peus a terra, quan ens lliurem a la fantasia… això també és una actitud humana que portem a dintre. Per tant, hi ha moltes percepcions d’aquestes que encara que no ens afectin un malestar o un benestar físic, espiritualment ens condicionen. Jo considero que tot el que afecta la persona humana, per fora i per dins, forma part d’una realitat o d’una irrealitat.” Aquesta cita, amb la qual s’identifiquen bona part dels apunts d’aquest blog,  correspon a una entrevista (vegeu-la completa aquí) que vaig fer la primavera de l’any 1992 (fa 17 anys!) a l’escriptor Pere Calders, i que va ser publicada a l’Eco Badalonès (on escrivien també plomes tan diferents com les de Toni Soler i Jorge Javier Vázquez). Aquesta setmana s’han complert 15 anys de la mort del mestre. 

* M’assabento de l’aniversari gràcies a aquest twitt de Jordi Díaz.

Els versos i les fulles del te

0

Hi ha versos que no et deixen estar. Et criden, després t’atrapen i finalment t’obliguen. Els apuntes, o els dius. Potser fins i tot els ‘penges’ al mur del teu Facebook, a veure què passa. Perquè saps que passarà alguna cosa. I passa. Em flipa (he pensat el verb força estona, i és aquest, sí, ‘em flipa’) la manera com aquelles quatre paraules expliquen coses: coses que no sabies, o que et pensaves que no sabies; mareja una mica (fins i tot) la manera com, en deixar-les reposar, et mostren pistes, identifiquen dubtes i pors. No us ha passat mai? A mi contínuament. El tros d’una cançó, l’inici d’una poesia… És com una atracció sobrenatural, com si un globus ple de lletres t’enlairés –com li va passar a aquell nen de Dalt de la Vila– i l’únic que poguéssis fer és dir-te… ‘vale’, veurem on acabo? Perquè d’entre tots els versos del llibre has escollit aquells, perquè de totes les cançons que podies escoltar, has escoltat ‘aquella’. I penso que si tingués més paciència, i em fes menys por seguir les meves intuïcions, potser podria llegir el nostre futur en els versos d’un llibre qualsevol; tal i com feia l’Ethel de Gent del Barri (Eastenders), amb les fulles de te que, al final de la tarda, quedaven en la seva tasseta florejada.

Podria ser el teu poble

0
Publicat el 23 de juny de 2009

“A la vida de tots els nois sempre hi ha un moment en què per primer cop giren l’esguard cap a la vida passada. És possible que aquest sigui l’instant en què es creua la línia de l’edat adulta. El noi passeja per un carrer de la vila. Pensa en el futur i en el lloc que ocuparà al món.” Aquest fragment és de Winnesburg Ohio, la novel·la de Sherwood Anderson que el Cercle de Viena ha publicat fa uns pocs mesos i que compta amb una acuradíssima traducció de Francesc Parcerises (tot un luxe, d’altra banda). Són unes línies que parlen amb senzillesa del pas de la vida, de com canviem, les persones; i també, tot i que això ja no és tan evident en les quatre paraules escollides, d’allò que representen “els llocs”. “Winnesburg, Ohio” és un retaule de personatges inoblidables (llegim a la contraportada) i també la història d’un lloc i un moment: un espai, un escenari. Els Estats Units que, camí de l’oest, entraven al segle XX –la novel·la va sortir publicada l’any 1919–, tot construint un nou paisatge humà. Aquí trobem, amb la ploma poc artificiosa d’Anderson, les narracions que fan un indret, el fresc de la petita història, la llegenda quotidiana. Allò que conforma un petit poble (podria ser el teu, fins i tot tant de temps després). Perquè hi ha alguns llocs que es van repetint, gens casualment, en moltes de les narracions i que són propis, d’una manera o altra, de tot assentament humà. La ciutat imprecisa (allà on acaben els carrers i comencen els camps i les granges); el que hi ha a l’altra banda del carrer major (l’ombra de les coses, reflectida en les rerabotigues, en les finestres il·luminades al en plena matinada); la natura propera (la clariana al bosc, el rierol, allà on perds de vista el lloc on viuen els homes)… i el tren, finalment: sortida desesperada, imprevista arribada. L’habilitat d’Anderson és a parlar-nos d’un poble qualsevol fent veure que ens parla d’aquest petit i oblidat Winnesburg, Ohio.

El planeta a cop de zàpping

0
Publicat el 25 de maig de 2009

D’A a X“, la primera novel·la que es tradueix al català de John Berger, és un llibre volgudament desordenat, compendi d’una correspondència epistolar al llarg dels anys entre dos amants separats pel mur de la injustícia. És, principalment, una novel·la d’amor. Amor a la persona que estimes; al paiatge i a la seva olor; amor a la mare que ha perdut el fill a la guerra; amor a l’emigrant que ja no sap rera quin horitzó s’amaga casa seva; amor a les dones velles que serven els oficis i curen les persones; als homes que arreglen coses; amor a l’intangible, amor a un món més just. És, aquest, un llibre enclavat en les esquerdes de la nostra contemporaneïtat. L’argument no passa en cap lloc concret –bé que no és difícil veure referències al conflicte àrab-israelià– i així la novel·la esdevé un testimoni global –i per tant intercanviable– del dolor i la repressió. L’autor s’apropa a les notícies dels diaris tot rebutjant l’estadística i els condicionants polítics, i es queda en els sentiments. El tema no és original, però sí la mirada. Hi ha una perspectiva molt televisiva, en aquesta obra: el planeta vist a còpia de zapping; la dialèctica de la història, reduïda al vers de dos enamorats; la singularitat globalitzada… “D’A a X” és com una gran i reeixida prosa poètica, un collage molt suggeridor –no és estrany que Isabel Coixet i Benedetta Tagliabue l’aprofitessin per la seva recent instal·lació al Centre d’Art Santa Mònica. Berger aventura què hi ha rera aquell plor que ens esgarrapa des de l’últim pla d’una peça informativa en qualsevol informatiu diari. No pretén explicar-ho tot. En realitat, aquesta és una novel·la molt gran… sent una novel·la molt petita.

Les cicatrius del somriure

0
Publicat el 14 de maig de 2009

“… Una rialla del tot diferent, una rialla desbordant d’amor per la vida, per tots els al·licients inesperats que conté. Per un moment hauries jurat que la persona de l’Olivia reposava en el seu riure, quan el fet era que reposava en la seva cicatriu”. Així és Indignació, l’última novel·la de Philip Roth, la balança que es debat entre la llum i la foscor, l’oportunitat de ser, la fatalitat de deixar d’existir. Roth fa valer els seus quasi vuitanta anys, per proposar-nos una mena de conte moral, senzill en la forma però amb una trama que acaba tocant el cor del lector amb la mà freda de la mort. Què s’amaga rera la rialla d’una dona bonica? És el somriure? O és la cicatriu? Situat rera el mirall, Roth fa un recorregut per les ferides de diferents personatges en l’Amèrica dels cinquanta, uns pocs anys abans de la gran revolució cultural dels seixanta. Les cicatrius explorades a Indignació estan causades per la sobreprotecció, el puritanisme, la repressió sexual, la violència de l’estat, l’addicció… El pes de la història modela l’individu, però en fer-ho el fereix, i a vegades el fereix de mort. I un es pregunta si els fils de la història estan moguts per l’atzar o pel destí i si, finalment, tenim alguna possibilitat d’èxit si ens promposem de descabdellar l’embolic. Quan tanques el llibre, et quedes amb aquestes preguntes als llavis, mentre et sembla veure en un ràpid reflex la mirada descreguda i impenetrable del vell que és, avui, Philip Roth. No saps si riu… o plora.

Un bon home a Àfrica

0
Publicat el 8 de maig de 2009

“Vio ante él, ilimitada, opaca, la extensa nube de su ignorancia. Así que decidió no seguir por ese camino, para no ser cogido en renuncio por Muller. Sintió de repente vergüenza de sí mismo. Kinyanya era un misterio total para él; desconocía prácticamente todo sobre la manera de pensar de sus habitantes, las relaciones entre las superestructuras institucionales colonialmente impuestas y las bases y tradiciones tribales, o las presiones raciales y religiosas que subrepticiamente determinaban ciertos acontecimientos. Le entraron de pronto ganes de largarse, preso de un absurdo resentimento hacia Muller, sin duda a causa de sus mayores conocimientos y de su sabia experiencia. Claro que ello lo debía el alemán probablemente al hecho de acostarse con la hija de su criado, observó crudamente, e inmediatamente después se avergonzó de su mezquindad espiritual. En ese momento preciso una salva de aplausos señaló el final del discurso de Adekunle. – ¿Otra bebida?… ” Aquest fragment de ‘Un buen hombre en África’, la novel·la de William Boyd que tot just he enllestit , sintetitza prou bé tres coses: la qualitat literària del llibre, el seu sentit de l’humor i la lucidesa en el retrat d’un fracàs. El fracàs del colonialisme al dit continent negre. El llibre de Boyd és, des de la seva publicació a principis dels vuitanta, un clàssic de la literatura satírica anglosaxona –l’any 1982 va ser premiat amb el Premi Somerset Maugham. I no decep. Gens. Imprescindible retrat d’un grotesc (però finalment també molt humà) de Morgan Leaffy, secretari d’un oblidat consulat del govern britànic en aquest país de l’Àfrica occidental… que no és cap país concret. Els representa a tots a la vegada. 

* La portada que acompanya a aquest post és la de la primera edició que l’editorial Alfaguara va fer l’any 1987 del llibre amb disseny d’Enric Satué. El disseny no s’ha mantingut en les posteriors edicions.

Les lletres de la immediatesa

0
Publicat el 13 d'abril de 2009
M’apassionen les xarxes socials. Ho saben els meus amics, la meva família, els meus col·legues professionals, els meus alumnes i els lectors habituals d’aquest bloc. En parlaria, i de fet en parlo, arreu, a totes hores i des de perspectives diferents. Però una de les coses que més m’interessen (i que també més m’emocionen, que sovint, per sort, ve a ser el mateix) és el potencial creatiu que tenen serveis com Facebook o Twitter. La facilitat d’ús d’aquestes aplicacions, junt amb l’economia imposada (una limitació de caràcters que obliga a la síntesi), han convidat molta gent que no s’atreviria amb un bloc (perquè és més difícil, i complicat, i demana més temps) a començar a expressar pensaments, idees i fins i tot petits relats. Ho fan actualitzant els seus ‘estatus’ (una petita caixa de fàcil accés on pots posar un parell o tres de frases lliures, que suggereix la pregunta ‘Què et passa pel cap?’ -facebook- i ‘Què estàs fent? -twitter-). El fenòmen ha portat, com una onada tranquil·la i a vegades inconscient, a un retrobament molt viu amb la llengua com a eina de creació. La metàfora, el sentit de l’humor, l’experimentació, les cites musicals, la realitat fragmentada, el mirall deformat, l’autoironia… en definitiva les lletres de la immediatesa, han començat a escampar-se per les xarxes socials d’internet amb una gràcia i una llibertat engrescadores. ‘Pastilles’ de 140 caràcters que contribueixen a una gran teranyina, una fotografia en moviment del què passa al teu voltant. La realitat interpretada en directe a través de centenars de veus, el món co-construït (per fer servir l’expressió de Jordi Jubany al seu molt recomanable bloc Eclipsi). El fenòmen diria que no s’ha estudiat gaire des d’aquesta perspectiva ‘creativa’, i per tant demano disculpes per convertir una mera intuïció en aquest post que té alguna cosa de ‘bonanova’ literària. I potser, ben mirat, també hauria de demanar també disculpes per haver contribuït a la creació, dins Òmnium Cultural del Barcelonès Nord, al primer concurs de relats i comentaris per a Facebook i Twitter (més informació, en aquesta notícia de Vilaweb). Però, en tot cas, pareu-hi atenció. A veure què us sembla a vosaltres.

5593